Qui és el penjat?

By Maria Carme Roca i Costa

Els quinze anys són una edat complicada i pel David, encara més. El noi viu a Barcelona i està passant per una època complicada: la noia que li agrada no li fa cas, a la classe un company li fa la vida impossible, i a sobre, el seu nebot petit el porta pel camí de l'amargura. Pot ser més malastruc? Però quan comencin a succeir una sèrie de mal entesos a l'escola, en David comprendrà el valor de les verdaderes amistats i de la solidaritat. I sobretot, aprendrà a entendre's a un mateix.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Jun 13, 2022
• ISBN: 9788728022641

Book preview

Qui és el penjat?

Copyright © 1997, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022641

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A la memòria de la meva mare

1

Angoixes

Jo tinc un amic que fa temps no ho era gens, d’amic, almenys per a mi, perquè més aviat em queia malament; bé, potser no tant. La qüestió, però, és que tant se me’n donava, llavors, de si ho érem o no.

Tanmateix, ell em considerava amic seu. En Pau era amic de tots i de ningú; és a dir, no ens molestava, però tampoc no el trobàvem a faltar, excepte quan havíem de fer una broma a algú o necessitàvem alguna víctima per a fer alguna cosa que ningú no volia fer.

Segur que esteu pensant que sóc un barrut, oi?

Que el meu sentit de l’amistat no va per bon camí, veritat?

Doncs sí, teniu raó, era tenir moltes penques i ara em sap greu. No està gens bé això d’aprofitar-se de la bona fe dels altres, tot i que ell, en Pau, no s’adonava mai de res. En Pau sempre estava a dalt de la figuera, en Pau era... com us ho diria... d’aquelles persones que no tenen idees ‒ a mi me’n sobren‒, que no saben mai el que han de fer. Un penjat, així de clar.

Però si remeno bé en els records, la culpa de tot això la va tenir la Laia, sí senyor. Si ella no m’hagués begut tant l’enteniment, jo no hauria fet tantes bestieses. No, perquè en el fons sóc un bon noi; potser massa, però ‒això ho diu el meu pare.

Em va costar molt refer la meva bona fama; em va costar gairebé tot un curs. Ho vaig gruar molt.

Per fi m’he escapat dels meus quinze anys; tot just me n’acabo d’escapolir. Quin descans! Crec que ara tot m’anirà millor.

El curs passat va estar molt bèstia, un malson del qual no em podia despertar, sobretot des que es van acabar les festes de Nadal. Devia ser alguna terrible confluència dels astres, que es van confabular contra mi. No em sortia res bé, i com que en Pau no en papava ni una, doncs això, que malament rai.

Abans dels successos desgraciats dels quals vaig ser protagonista, jo era un noi molt normalet; un de tants, vaja. Sense ser gaire llest, tampoc no era cap tanoca. I tot i que el meu físic no era de portada de revista, tenia el seu encant, es podria dir que era un noi ben plantat, d’aquells que prometen. Quan un té quinze anys és important comptar amb un físic presentable, i si a més tens una mare que et compra roba maca ‒és molt bona, la mama‒, doncs feia patxoca i tot.

Així doncs, abans d’aquell infortunat episodi la meva vida transcorria feliç i sense sorpreses importants, excepte quan em topava amb l’Ivan; però aquest és un altre tema del qual ja parlaré més endavant.

Fill de l’Eixample barceloní, millor dit, del senyor Arnau i la senyora Maria ‒uns senyors molt corrents, tècnic comercial i mestressa de casa, respectivament‒, els meus dies i les meves nits passaven sense pena ni glòria, tot i que jo sempre m’he cregut destinat a fer coses molt grans. Però d’això, ja s’encarregarà la història de dir-ho.

Com ja he dit, vivia ‒i visc encara‒ en un barri de classe mitja; bé, potser de classe mitja treballadora, perquè jo sóc de l’esquerra de l’Eixample, de L’Eixample pobre. De totes maneres, no cal entrar en detalls sense importància.

Tothom diu que sóc un exagerat, que faig molta comèdia. La meva mare diu que és cosa de família, que em ve d’una tieta seva que era actriu de teatre. A la mama també li agrada molt això del món artístic. Ella fins i tot havia fet ballet, d’aquell de les puntetes. Té fotos molt boniques d’aquells temps.

El meu pare, però, diu que sóc un baliga-balaga, un taral·lirot que té molts pardals al cap. I jo... no ho sé ben bé, però noto molt sovint com la imaginació em guanya i m’hi deixo portar, i aleshores se’m barregen les idees i se m’emboliquen els pensaments.

Doncs com us deia, el curs passat va ser una passada perquè semblava mentida que esdeveniments tan nefastos caiguessin damunt meu com una pesada llosa i que jo passés de ser un noi normal i bon jan a una mena de monstre paorós del qui tothom vol fugir. I el pitjor del cas és que aquesta vegada no va ser la meva imaginació la que em jugava una mala passada i em feia veure garses per perdius. Era la pura, la crua, realitat.

He de dir, però, en la meva defensa, que no hi havia mala intenció; eren les circumstàncies, les ganes de fer gresca, de divertir-nos. Perquè és clar, en tot aquest assumpte que us vull explicar jo no estava sol. Hi havia l’Agustí, Gus per als amics, i en Jaume, que sempre m’enredaven, perquè en el fons jo m’apreciava en Pau. Som veïns i el conec des de petit, d’ençà que anàvem al parvulari, i aquestes coses uneixen; però, és clar és allò que diuen que hi ha confiances que fan fàstic. Eren massa anys de prendre-li el pèl i s’havia convertit en un costum, en un esport en el qual participàvem quasi tots.

La veritat era que aquella situació no podia durar; havia d’acabar malament. Ens agradava molt la diversió, massa, i en Pau, evidentment, era el principal protagonista de les nostres rialles. Nosaltres, els seus amics, n’érem els col·laboradors.

No us penseu res d’estrany, però, tot plegat no era res de l’altre món: bromes, juguesques... Divertits i simpàtics que érem!

En Pau reia molt; no sé si per costum, per hàbit o perquè realment s’ho passava bé de debò. La qüestió era que no ens ho plantejàvem; era millor no preguntar-li-ho. Aleshores, si ell en gaudia, i això semblava aparentment ‒ell reia‒, valia la pena de donar-li oportunitats de divertir-se, pobre xicot!

Però com va poder ser capaç?

Com es van atrevir en Gus i en Jaume?

Per què no el vaig ajudar a temps?

El problema principal era que en Pau era massa confiat, un bona fe que no deia mai que no, un inconscient que no veia el perill. Ell era això: un penjat.

El temps, però, ens va demostrar que anàvem equivocats en els nostres conceptes i que el veritable penjat, em fa vergonya dir-ho, era jo.

Quin embolic!

És una història llarga i complicada, i val més que la comenci des d’un principi perquè si no se’m començaran a barrejar les idees, com sempre.

2

Companys de fadigues

S’acostava el final del mes de gener i jo ja en tenia ganes, perquè cada vegada m’identificava més amb allò que diuen que és un mes molt costerut, antipàtic.

En un principi, el principi de curs, vull dir, jo m’havia fet moltes il·lusions per a aquell any. Havia començat amb molt bons propòsits i objectius, però tot just va passar el primer trimestre vaig adonar-me que totes les bones intencions s’estaven anant a l’aigua.

Res no em sortia bé. Ni les notes, que eren un veritable desastre, ni la relació amb els companys, que cada vegada es complicava més. Res d’això, però, no es podia comparar amb les meves desventures amoroses, ja que la Laia, la noia dels meus somnis, no em feia cap cas.

El món era molt injust, cruel amb mi. No era possible que s’exercís tanta tirania contra un pobre noi, una ànima tendre de només quinze anys.

I jo tenia la sensació ‒millor dit, la total convicció‒ que era jo l’únic a rebre les desgràcies, perquè pel que feia als altres, semblava que tot els anés sobre rodes.

Per exemple:

Com s’ho feia l’estaquirot d’en Pau per estar sempre voltat de noies? I de les més maques, a més!

En Pau era i és un pou de ciència, tot s’ha de dir, un saberut. I és clar, totes li han anat sempre al davant i al darrere preguntant-li, consultant-li-ho tot.

‒Pau, que em deixes els apunts?

‒Tens els resultats dels problemes de mates, Pau?

‒No em surt aquest comentari de text, Pau. Que m’ajudes?

I en Pau, com un babau (renoi, rima i tot!), fruïa d’ajudar tota