Si una tarda de juliol un borinot

By Pep Puig

Una obra rotundament antibel·licista i, per tant, rotundament romàntica
Tarda de juliol. Sabateria de poble. De cop entra a la botiga un foraster, un home gran, d'aparença misteriosa. La mestressa en aquests moments no hi és i surt a rebre'l un noi de catorze anys. Es miren. «Necessito unes sabates noves», li diu l'home, «aquestes ja han caminat prou». L'adolescent abaixa els ulls i quan els torna a aixecar pensa que qui ja ha caminat prou és ell. «La meva àvia és a comprar», li contesta, «si vol la pot esperar». Mentre el foraster s'asseu, el noi se'n torna al menjador, i novament agafa el retrat d'aquell jove que van matar a la guerra i que no va tenir temps de fer-li d'avi. Construïda com un fals relat detectivesc, íntimament antibel·licista i narrada amb la destresa, l'humor i la profunditat que ja són marca de la casa de l'autor, Si una tarda de juliol un borinot és una novel.la delicada i vibrant que ens proposa el joc d'una sospita insensata que de mica en mica es va transformant en la il·lusió que potser no és impossible retornar del passat.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Oct 18, 2023
• ISBN: 9788412750379

Book preview

1

Es veu que la casa estava a punt d’esfondrar-se i no ho sabíem. O això és el que ens van dir abans d’esfondrar-la. Les bigues: podrides. Tèrmits. Per sort ja feia anys que no hi vivia ningú, i l’únic que vam haver de fer va ser una mica d’inventari del que volíem rescatar. No va sortir una llista gaire llarga, potser perquè de seguida ens vam adonar que de tot el que ens hauria agradat salvar de debò ja no en quedava res.

A part de la caixeta rectangular i una cadira com a testimoni de la botiga, a mi l’únic que em va tocar va ser una fotografia, i ara la tinc aquí, un altre cop, no sé quants anys després. És el retrat d’un noi jove. En blanc i negre, un rostre seriós. Ben pentinat, moreno. Vestit de jugador de futbol. Els braços creuats al pit. La camiseta amb les dues ratlles del Serrall FC. L’escut sobre l’angle del braç. És el meu avi Valentí. El van matar a la guerra quatre mesos després d’haver marxat. S’havia casat feia poc amb l’àvia Teresa i esperaven el seu primer fill, el que vint-i-cinc anys després esdevindria el meu pare. Si no l’haguessin matat, el meu pare també s’hauria dit Valentí, però potser perquè pogués anar una mica més lleuger d’equipatge per la vida, l’àvia li va posar Joan.

La fotografia –vertical, ben emmarcada– era amb totes les altres, al darrere del segon prestatge del moble gran, al menjador de cal Sabater, una mica endarrerida, potser perquè era la primera, és a dir la més antiga. Però no quedava del tot amagada, almenys no als meus ulls. Cada cop que amb els meus pares i la meva germana petita anàvem al Serrall a veure els avis, primer els avis i, quan va morir l’avi Josep, només l’àvia, mentre feia temps abans que algun amic del poble em vingués a buscar, o mentre dinàvem o sopàvem i jo seia al lateral de la taula, tard o d’hora la mirada se me n’anava cap als ulls d’aquell noi. Els altres retrats ni els veia. Només el veia a ell. I ell a mi. De fet, abans de mirar-lo ja sabia que m’estava mirant, i tot i que de primer jo dissimulava una mica –els primers anys, de ben petit, recordo fins i tot que em feia una mica de por– al final l’acabava mirant.

I llavors les nostres mirades es creuaven.

Sense voler recórrer a la mala poesia, de vegades em fa l’efecte que em vaig fer gran mirant aquesta fotografia. Però és que és així, jo em feia gran i la imatge d’aquell noi seguia intacta, els braços plegats, seriós, potser perquè no volia ensenyar les dents, o per la tensió prèvia al partit, o perquè la gent d’abans no estava gens avesada a les càmeres de retratar, i jo n’era tan conscient, d’això, és a dir, que ell seguia quiet i jo em movia, que a partir dels vuit o nou anys, a cada àpat familiar, jugava a fer la resta entre la seva edat i la meva per calcular quant em faltava per tenir els seus vint-i-dos anys i que em cridessin per anar a la guerra.

Un cop li va arribar la carta amb la notícia, la vida de l’àvia, o més ben dit de la noia de vint anys que es deia Teresa, devia canviar d’un dia per l’altre. Sola, embarassada de set o vuit mesos. Enamoradíssima. No sé quant de temps va trigar a fer el dol, però crec que no s’hi va entretenir gaire, perquè la guerra ho va capgirar tot, i amb un fill petit no podia deixar-se abatre per tristeses insondables. No ho sé ben bé. El que sé és que va tornar a casa dels seus pares i, anant com anava de tant en tant a la ciutat a fer encàrrecs amb una amiga, va conèixer un aprenent de sabater que es deia Josep, i no sé si se’n va enamorar poc o molt, però van començar a festejar, al cap de poc es van prometre, i encara al cap de més poc es van casar. El Josep era treballador, pacífic, amb un sentit de l’humor molt juganer i bastant carinyós. El meu pare llavors ja devia tenir tres o quatre anys i, com que suposo que devia trobar a faltar dir papa a algú, li va començar a dir papa, com de fet li deien papa els dos fills que van venir després, primer el Francesc i després la Marta, que ara són els meus tiets, i avi tots els nets, fins i tot jo, de manera que la segona prestatgeria del menjador gran de cal Sabater es va anar emplenant a poc a poc de retrats familiars.

La història de l’avi Valentí no era una història prohibida, però no en parlàvem mai. El meu pare, per exemple, no me’n va dir mai res fins que ja vaig ser gran. De vegades me’ls mirava –l’un i l’altre, el meu pare al cap de taula i el retrat a la prestatgeria– i buscava les semblances entre ells dos, però més aviat hi trobava les diferències. Era un enigma, per mi, el que el meu pare guardava al cor (o allà on fos que ho guardés), d’aquell soldat mort que no va tenir temps de fer-li de pare. Mai l’hi havia preguntat. Em feia cosa, no sé per què. Esperava més aviat que fos ell qui prengués la iniciativa. Però el veia tan atrafegat (i motivat) pel dia a dia que vaig arribar a creure que se n’havia oblidat completament.

Només l’àvia, m’havia explicat alguna cosa de l’avi Valentí. Ella sí que n’era molt conscient, de la meva curiositat, suposo que perquè sovint m’enxampava mirant la fotografia.

–Té els mateixos ulls que tu –m’havia dit més d’una vegada.

–Jo que ell, vols dir –la corregia sempre.

–Sí, ell que tu i tu que ell. –I llavors somreia com si hagués fet un acudit.

Un altre dia (ja amb dotze o tretze anys) em va dir:

–T’hi assembles més tu que el teu pare. –I no sé per què em va semblar que en el fons li sabia greu que el meu pare no el tingués gens present.

De tota manera, a l’àvia tampoc li agradava gaire parlar-ne. De fet, no en parlava. Ja fos perquè li quedava molt lluny, o perquè també anava molt atrafegada amb la botiga i la casa –ella sí que anava atrafegada–, s’ho guardava per a ella. Però un dia em va voler fer un regal, només a mi. Era just, d’altra banda. No és que entre tots els seus nets tingués una predilecció per mi, però de moment jo era l’únic que havia mostrat una curiositat autèntica pel soldat mort i bé em mereixia una recompensa. A més, i no és per dir-ho, de tots els nets, els únics descendents reals érem la meva germana i jo, els únic nets que compartíem els seus gens, vull dir, la seva sang, encara que això ja se sap que sovint no té cap importància. Segur que no va ser per això. No pels gens vull dir. Però una tarda d’estiu que ens vam quedar sols