Kamira.rom

By Maria Carme Roca i Costa

La lluita entre la tradició i la llibertat en una novel·la d'amor i de creixement. La Sol és una noia gitana que viu a Barcelona i que té el cor dividit. Per una banda, s'estima les tradicions del seu poble, però per l'altre vol viure amb una independència que contradiu aquests costums. Quan coneix en Sergi, un noi de classe alta de la ciutat Condal, aquest conflicte intern s'intensificarà. Pot l'amor creuar un pont entre dos mons diferents?-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 10, 2022
• ISBN: 9788728022542

Book preview

Kamira.rom

Copyright © 2005, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022542

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Ne najó, na, sos ansós naje

e leque gao on avel gao,

e men matejí, cayque, cayque,

cayque me listribará.

No fujo, no, encara que fugi

d’un lloc a un altre,

de mi mateixa, ningú, ningú,

ningú em lliurarà.

Fragment d’un poema d’una noia gitana

D’acord amb la llegenda, Kamira va ser la primera dona gitana que habità la terra.

Diuen que, abans que aparegués Eva, Kamira va ser la muller d’Adam, i el poble gitano, el seu descendent, amb la qual cosa, ells, els gitanos, no han de patir les conseqüències del pecat original que Eva causà temptant Adam.

Per això mateix, el poble gitano és l’escollit.

Per a l’Aline, lectora entusiasta,

pel seu suport i la seva amistat.

1. ASIDIAJÚ (PRESÈNCIA)

No he trobat cap excusa per dir-li que no, que no hi volia anar, que no en tenia ganes.

Em passa sovint, això, que a la gent que m’estimo no sé donar-los una negativa i després m’enfado amb mi mateixa perquè no he estat prou valenta, sincera, si més no. D’altra banda, no li podia dir que no, a la Núria; és la meva millor amiga. I si ella no hagués insistit tant, no ho sé, potser m’hi hauria atrevit, però tal i com ha anat no he sabut negar-m’hi.

On és, el pintallavis? Això també em passa amb freqüència: perdo les coses i, quan les busco, trobo de tot menys el que necessito. I ara vull el de color rosa, el pàl·lid, el que gairebé només em dóna brillantor. M’agrada notar els llavis així, suaus, cremosos, sobretot ara que, en encetar la tardor, els tinc ressecs després de tot l′estiu de prendre el sol.

A la bossa, és clar, me l′hi vaig deixar l’altre dia... Encara sort, avui no he hagut de remenar gaire.

I tant, que has de venir a la festa major! Au, va, que ens ho passarem bé..., va insistir en veure que jo no estava gens animada.

No em pots deixar sola, m’has de fer companyia..., va afegir. I tot i que això no és cert perquè la Núria mai ho estarà, de sola, me’n sento responsable. Ens trobem tan unides que, quan no estem juntes, és com si ens faltés una part de nosaltres mateixes.

I en això té raó: la Núria va venir a la festa major de Gràcia. Per això hi aniré, perquè no la vull deixar penjada i els amics ens hem de sacrificar quan fa falta, que per això ho som.

Ho he anat retardant tant com he pogut, però les festes del barri d’Hostafrancs de Barcelona s’acaben aquest cap de setmana i ja no ho puc ajornar més.

Unes passes s’acosten, deu ser la mare..., i deixo la porta entreoberta del bany per si vol entrar, cosa que estic segura que farà.

—T’arregles per sortir, oi?... Estàs molt maca...

No sé mai què contestar quan em fan un compliment, ni que sigui la meva mare qui ho faci. Noto una escalfor sobtada que em puja a les galtes i me les acoloreix anul·lant del tot el coloret amb què me les acabo d’il·luminar.

—Ja ho sap, el teu pare? —em pregunta amb cert temor. Com sempre.

—Sí, mare, ahir em vam parlar... No tornaré tard, no pateixis.

—A les deu a casa, d’acord? —insisteix.

—Que sí mare, que sí, que no pateixis —li contesto mentre tinc por que em canti allò de: "Mujer que sale de noche no és cosa buena".

No és un temor sense fonament, la mare canta sovint aquesta cançó. I no només aquesta; per a ella, cantar és un recurs subtil per dir allò que l’interessa.

He nascut en un segle equivocat. A les deu a casa! A les deu de la nit, no del matí, és clar. Amb disset anys, a les deu a casa...

Me n’aniré quan tot just els altres comencin a sortir. Fins i tot encara no ho hauran fet. La nit comença de veritat passades les dotze. No els ho puc fer entendre... I ja n’estic tipa.

Però avui no vull discutir, avui no tinc forces. Deixo la lluita per un altre dia, perquè això sí que ho tinc clar, que he de lluitar. Però avui no puc. Em sap greu, però el cert és que cada dia que passa se’m fa més difícil conviure amb els meus tot i que me’ls estimo moltíssim.

Oh, quines ganes que tinc de fer els divuit anys! Però encara me’n queda un ...

És clar que, a casa em diuen que no hi fa res que en tingui divuit o vint, que mentre estigui sota el seu sostre, la majoria d’edat no compta. A la meva família, per fer el que vulgui, només tinc una sortida: anar-me’n. Però fins i tot això ho de fer a la seva manera: me n’he d’anar casada.

Casada! Qui vol un marit, als disset anys!?

La meva família, la meva cultura gitana. Però jo no.

Abans, fa cosa d’uns pocs anys, pensava que el fet que les arrels de la mare fossin una barreja de paios i gitanos m’ajudaria. Ni de bon tros. Bé, potser sí que una mica, perquè si em comparo amb noies d’altres famílies gitanes, imagino que encara he d’estar contenta. Però no, no em puc conformar. No vull.

I el pare, oh, el pare. Sí, forma part d’associacions —és de la Unió Gitana de Gràcia—, parla d’obrir-se, de ser tolerants..., però a casa.... a casa a les deu. I punt.

És un masclista que no sap que ho és. Però el pitjor no és ell, perquè, mira, en certa manera el puc entendre, molts pares de les meves amigues actuen de forma similar; però la mare, que ho sigui la mare... Que no ho veu, que va contra ella?

Ai, ai, un quart de sis! Encara faré tard...

I després de fer un petó apressat a la mare, surto, baixo les escales agafant-me al passamà per prendre més embranzida i em dirigeixo disparada cap al metro.

El meu trepig ressona pels carrers, antics i estrets, que travesso amb ànsia fins arribar a l’estació de Fontana. Potser perquè encara no fa fred, perquè encara estem ancorats a un estiu que no es decideix a partir, que sembla que Barcelona estigui de vacances. No tinc la sensació d’estar a primers d’octubre i això que ja fa uns quants dies que ha començat el curs..., però no sé què em passa que encara no he agafat el ritme, potser perquè no he fet vacances, millor dit, no he fet les que jo voldria.

I no és que no m’agradi passar els estius a Barcelona, la veritat és que m’entusiasma gaudir de la ciutat buida, però he de confessar que m’encantaria anar de viatge, visitar indrets desconeguts, descobrir altres móns. En el decurs d’aquest estiu que no s’acaba i que envaeix la tardor, Barcelona m’ofega fent créixer el desig de llibertat que fins ara creia que podia controlar.

Voldria fer com la Núria...

La T-10..., on és? Ja hi som. Ara no, si us plau, que faig tard... Remeno per la bossa i la trobo al cap d’una estona de regirar-la. Aquí estava, en una de les butxaques interiors. Però si aquí mateix l’he buscat no sé quantes vegades!

Apressada, introdueixo la targeta dins la màquina mentre sento la remor del metro que s’acosta. El soroll que fa ve acompanyat del corrent d’aire que genera, i baixo per les escales mecàniques a tot drap. Els frens xerriquen, s’obren les portes i encara em queda un tram per encalçar-lo. Hi pujaran prou passatgers per retardar-ne la partida? És difícil: en dissabte, en aquesta hora i en aquesta estació, no hi ha prou gentada. Accelero la carrera, la sort m’acompanya i puc entrar al vagó, que tanca tot seguit les portes. Aleshores, victoriosa, em deixo anar damunt un seient —puc triar, n’hi ha força de buits— i sospiro alleujada.

Per què? Per què ho faig, això de córrer com una boja? Ni que m’hi anés la vida! Però no ho puc evitar per més que, objectivament, pensi que no té cap importància, que si perdo un metro al cap de... tot allò més cinc minuts, ja n’arribarà un altre. I avui, encara tinc motiu: faig tard, però la majoria de les vegades ho faig, suposo, per costum.

Faig tard, sí, i el metro que fa només un minuts volia que anés més a poc a poc, ara ronseja, sembla que es bressoli en la tranquil·litat... La Núria ja em deu estar esperant.

La Núria... El més segur és que avui m’insistirà que he de plantar cara a casa... A casa em deixen fer tan poques coses...

Ella, tot i que sé que m’entén, perquè em coneix, no acaba d’entendre que tingui tantes dificultats per aconseguir que em deixin fer allò que considera tan natural. Com si jo no ho sabés!

Què faig? Baixo a Catalunya i faig transbordament amb la línia 1 fins a Hostafrancs o continuo amb la verda fins a Tarragona?

Em barallo amb les dues opcions quan falta poc per arribar a l’estació de Catalunya, i a la fi decideixo continuar en el mateix comboi; no tinc ganes de fer transbordament.

Tot just surto del metro, sona el mòbil. Encara sort que en tinc —és molt trist, als disset anys considerar que és una sort, però les coses són com són—. Als de casa els dóna seguretat i control sobre mi. La condició, però, —sempre n’hi ha d’haver una— és que l’he de dur connectat constantment. I val a dir que la mare em truca tothora. Miro la pantalla i, evidentment, és ella.

—Mare?... És clar que sortia la bústia! A dins del metro no hi ha cobertura... Sí, ara hi vaig, que sí... D’acord, ja li ho diré… Adéu, un petó...

És una pesada. Malgrat tot, la comprenc. Ha patit. Ella i el meu pare han patit molt amb la Lola, la meva germana gran, i a mi em sobreprotegeixen massa. Però jo no sóc la Lola. No tenim res a veure l’una amb l’altra, encara que siguem germanes. La Lola és tot cor, la manen els sentiments, i a mi em guia el cap.

***

El cas de la Núria és ben curiós. De fet, ella viu a Gràcia, com jo, però com que, quan hi fan la festa major, ella sempre està a fora de vacances, no la viu mai. En canvi, sí que li agrada venir a la d’Hostafrancs, on viuen els seus avis i on fa molta vida des que era petita, perquè, a més, el seu pare hi té un taller d’ebenisteria.

En tinc prou amb un cop d’ull per copsar l’ambient. No cal que li faci aquest comentari a la Núria, però la festa major de Gràcia li passa la mà per la cara a la d’Hostafrancs i no és perquè m’estimi el meu barri, és que no hi ha color. Molts carrers no estan adornats, almenys aquests que envolten el parc de l’Espanya Industrial. És clar que encara no he arribat al rovell de l’ou... Però no és això només: és l’ambient, la gresca que es crea al carrer, les ganes de fer festa. A Gràcia, la festa major la portem arrelada