Moments d'inadvertida infelicitat

By Francesco Piccolo

«Llegiu-lo, és probable que, sovint, tingueu la sensació d'estar davant d'un mirall. Us entraran moltes ganes de riure.» La RepubblicaMoments d'inadvertida infelicitat és un llibre inclassificable, com Moments d'inadvertida felicitat, és la cara B, un volum on l'autor busseja en el dia a dia, reflexiona sobre allò quotidià i para especial atenció en aquells moments d'infelicitat aparent i subtil, però que en realitat ens apropen a la felicitat. I és que només cal que tinguem l'ànim d'entomar amb humor aquests petits inconvenients de la vida quotidiana i trobar-hi el punt divertit.

«És un catàleg de coses quotidianes... Com tots els catàlegs, repertoris o llistes, és fascinant.» L'Unità

«Tan inclassificable com sorprenent.» Il Mattino

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: Feb 18, 2021
• ISBN: 9788417868819

Francesco Piccolo

Francesco Piccolo (Caserta, 1964) vive en Roma. Ha publicado Escribir es un tic: los métodos y las manías de los escritores (Ariel, 2008), Storie di primogeniti e figli unici (Premios Giuseppe Berto y Piero Chiara), E se c'ero dormivo, Il tempo imperfetto, Allegro occidentale, L’Italia spensierata y La separazione del maschio. Es guionista, entre otras, de las películas Caos calmo de Antonello Grimaldi, y de El caimán y Habemus papam de Nanni Moretti. Momentos de inadvertida felicidad, su último libro, tuvo un extraordinario éxito en Italia con motivo de su publicación en 2010.

Book preview

L’any passat, la meva dona em va donar un paquetet embolicat amb paper de color i un llacet daurat: el meu regal de Nadal. Al principi vaig provar de desfer el llaç i de desembolicar el paquetet amb delicadesa, però no hi havia manera que s’obrís; només al cap d’una bona estona i molt nerviós, vaig estripar el paper amb les ungles i les dents. La meva dona em mirava fixament als ulls, amb curiositat i ànsia —però també espantada per aquella violència—, perquè esperava a veure si m’agradava.

El vaig obrir, el vaig mirar i vaig esbossar un somriure d’orella a orella i vaig dir gràcies. T’agrada?, va dir ella. Moltíssim, vaig dir jo.

Però no vaig entendre què era.

Era un objecte estrany, amb colors bonics i una forma particular, però no era possible entendre què era. Mentre l’ensenyava als altres, ella em preguntava: has entès per què serveix? Ho has endevinat? I jo responia: sí, és clar; però cada vegada dubtava més. Llavors vaig anar preguntant als altres si també ho havien entès, amb l’esperança secreta que algú respongués un sí convençut, i així m’ho pogués explicar; i jo li podria dir, com si jo ho hagués entès abans: molt bé, ho has endevinat.

Però ningú no va entendre de què es tractava. I, sobretot, per a què servia; perquè per a alguna cosa devia servir. O també podia ser senzillament un bibelot, una cosa per penjar a la paret, o per tenir a la cuina, o a la tauleta de nit. Però ni tan sols això era clar.

Llavors, a la nit, al llit, vaig confirmar a la meva dona que el regal m’havia agradat moltíssim, però li havia de confessar una cosa: no havia entès què era. Em vaig afanyar a afegir que tant era, perquè era un regal realment bonic, tenia uns colors preciosos i una forma particular. Això és el que compta. I no importa si he entès què és, perquè tampoc no ho han entès els altres. Cap dels altres a qui ho he ensenyat. I així, en la intimitat de la nit i del llit, vaig poder preguntar-li, mirant de controlar l’exasperació en la veu: així, doncs, què és? Per a què serveix?

La meva dona, en la intimitat de la nit i del llit, em va confessar que no en tenia ni la més petita idea. De fet, tenia l’esperança que, quan en veure-ho havia dit que era bonic, jo li digués què era. Per això m’ho continuava preguntant. Però ho havia vist a la botiga, i quan ho havia vist havia pensat de seguida en mi, i havia imaginat que m’agradaria, i l’havia comprat.

No li vaig preguntar per què havia pensat de seguida en mi. No l’hi vaig preguntar perquè no ho volia saber.

Llavors, vam esperar el dia que tornaven a obrir les botigues i vam anar allà on l’havia comprat. Però el botiguer no va saber respondre a la nostra pregunta, i fins i tot va deixar anar en un to més aviat arrogant: si hagués de saber per a què serveixen totes les coses que venc...

Tot i així, no ens vam rendir. Vam trobar l’adreça electrònica de la fàbrica, i vam escriure, ras i curt: hem adquirit el vostre objecte, el trobem preciós, però què és?

De la fàbrica van respondre d’una manera immediata i amable. Ens van explicar que aquesta és la seva filosofia, en sintonia amb la predisposició particular dels clients respecte als regals de Nadal: si és bonic, si us agrada, no importa què és. Feu-lo servir com bonament us sembli. I efectivament, ens van explicar els de la fàbrica, el fet de no saber què era no va impedir al botiguer que l’encarregués i l’exposés, a la meva dona que el comprés (perquè de seguida va pensar en mi), a mi que el rebés i l’apreciés.

El raonament ens va semblar força convincent. Sobretot, definitiu. Només ens va quedar la sospita que fos una manera molt brillant per justificar-se del fet que ni tan sols ells mateixos no haguessin entès què era. Però era només una sospita.

Un cop vam deixar d’investigar, vaig tenir en tot moment el regal a l’abast de la mà. Si no podíem obrir un recipient, si volia veure’m reflectit, si volíem descargolar o cargolar, encendre una cigarreta o rentar l’amanida, en un moment determinat li deia a la meva dona: provem amb allò que em vas regalar per Nadal. Però no funcionava. Durant tot l’any vaig mirar de fer-lo servir de moltes maneres, fins i tot per rentar el cotxe, imprimir un document, endur-me’l al llit per fer-lo participar de la nostra vida sexual; vaig intentar fer-lo servir com a capsa de galetes, microones, vaig intentar veure si s’aixecava per mi per anar a respondre l’intèrfon, el vaig cuinar amb arròs, hi vaig abocar aigua al damunt, el vaig col·locar sobre el radiador, i me’l vaig posar al cap sota la pluja. Fins i tot li vaig comprar pinso per a gats, no sé per què. I, evidentment, també vaig mirar de deixar-lo un temps en un prestatge o penjat al passadís.

Però res de tot això no va funcionar.

Llavors va tornar a arribar el Nadal. I la meva dona em va donar un paquetet embolicat amb paper de color i un llacet daurat. Em va fer una petició: obre’l amb delicadesa, es pot trencar. Era una manera de dir-me que no tolerarien, ni ella ni el regal, un atac de nervis com el que havia tingut l’any abans.

Vaig mirar d’obrir el paper, la capsa, el llaç de totes les maneres possibles, i no me’n vaig sortir. Llavors ho va provar ella, i després tots els parents i amics. Res de res. La meva dona continuava dient: amb compte, que es pot trencar. En un moment determinat vaig dir: provem-ho amb allò. Els altres no van entendre a què em referia, ella sí. Vaig anar a agafar el regal de Nadal de l’any anterior i el vaig fer servir amb tota la delicadesa possible per obrir el regal d’aquest Nadal. I ho vaig aconseguir amb certa facilitat.

Confesso que, pel que fa al regal d’enguany, encara no he entès ben bé de què es tracta, i de què serveix, i sobretot per què es podia trencar. Però estic molt alleujat d’haver entès per a què serveix l’altre: per obrir els regals de Nadal.

En fi, no sé si es va inventar per a això. Però nosaltres ara és com el fem servir.

La noia que davant d’una porta es va aturar, em va esperar, em va dir: endavant. I em va fer passar.

Si he de pensar en un moment en què la meva vida es va precipitar, crec que és aquest.

Quan em diuen: et podries vestir millor. I jo ja m’havia vestit millor.

M’adormo al tren o a l’avió, ni que sigui només una mica. Quan obro els ulls, veig el meu veí de seient que té davant seu un suc de taronja quasi acabat i una bossa oberta on hi havia galetetes o patatetes.

El carretó ja ha passat. I qui sap si tornarà a passar.

El moment en què el cantant, cap al final del concert, comença a presentar tots els músics, i saps que cadascun està a punt de fer un solo.

Un amic et diu: aprofitant que baixes, que em podries fer un favor?

Agafa la bossa de la brossa, la tanca a correcuita i te la dona. Et fa res baixar