La il·lusió

By Josep Lopez

Un llibre per a tots aquells que hagin perdut la il·lusió. El text de Josep López ofereix al lector un anàlisi del pensament positiu i de com els valors principals que defensa poden ajudar a afrontar la vida sense tanta negativitat. Amb un estil lleuger i un ritme ben portat, el llibre és una lectura agradable que ajudarà al lector a superar les pors, els prejudicis i els complexos que poden afectar a la vitalitat i al dia a dia.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Sep 5, 2022
• ISBN: 9788728044704

Book preview

La il·lusió

Original title: La ilusión

Original language: Castilian Spanish

Copyright © 2009, 2022 Josep Lopez and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728044704

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Has perdut la il·lusió i no saps com ni per què? Amb aquesta història descobriràs com recuperar-la

Al meu pare,

amb el desig que en la seva pròxima vida recuperi la il·lusió perduda

Presentació

Aquesta història parla de la il·lusió, necessària per viure i per tirar endavant qualsevol projecte. Parla, en concret, de la il·lusió sana, la que no nega el present, sinó que el nodreix i el projecta cap al futur.

Quan aquesta mena d’il·lusió desapareix de la nostra vida, per la raó que sigui, ens deixa orfes d’energia vital. I no parlo de les petites desil·lusions quotidianes, sinó d’una sensació d’enfonsament fàcilment identificable. Parlo de la Il·lusió, amb majúscules, la que tu i jo hem perdut en algun moment important de la nostra vida. Potser fa poc, potser sense adonar-nos, com es perden unes claus...

Podria ser, lector o lectora, que fossis una de les poques persones que mai no ha perdut la il·lusió (ni les claus). Llavors, és possible que aquest llibre no t’arribi al cor. Però si formes part del nombrós grup d’éssers humans que algun cop hem patit la manca de sentit de la vida, l’absència dolorosa d’un projecte vital o, simplement, la sensació incòmoda d’estar en el lloc equivocat fent quelcom equivocat, llavors et dono la benvinguda.

Per a entrar en aquesta història només et cal una cosa: restar obert/a a la fantasia, aparcar els prejudicis i deixar sortir al nen o la nena que vas ser temps ençà i que encara viu dintre teu. Perquè els nens són els mestres del joc, i, com diu un dels personatges d’aquest senzill relat, sense joc no hi ha il·lusió.

La protagonista del llibre és una dona anomenada Esperança, que un bon dia es desperta amb un buit terrible al pit i amb la desagradable sensació de què ja no dirigeix la seva vida. Però podries ser perfectament tu, Home o dona, sempre i quan estiguis decidit a buscar la teva il·lusió perduda.

A l’Esperança li dono la meva veu a partir de la pròxima pàgina. Al cap i a la fi, ella és jo i jo sóc ella. I és que, més enllà del gènere o la condició, tots som éssers humans a la recerca d’una il·lusió.

L’AUTOR.

1. I la llum es va apagar.

Aquell matí em vaig llevar amb una sensació estranya. Abans d’obrir els ulls vaig notar, a l’alçada del pit, una mena de buit, com si em faltés alguna cosa o l’hagués perdut. Recordo que vaig pensar, encara una mica confosa per la son, que potser algú m’havia robat el cor durant la nit i havia deixat en el seu lloc aquell forat incòmode, o que jo mateixa l’havia perdut en algun despatx o sota la taula d’algun restaurant després d’un dinar de feina. Aquesta idea em va espantar. Vaig obrir els ulls, em vaig palpar el pit i vaig comprovar, alleugerida, que el cor encara era allà i bategava amb normalitat.

Quan vaig voler sortir del llit, poc després, vaig sentir que el buit es solidificava i agafava la consistència d’un llast o d’una àncora. Era paradoxal, però el buit pesava. I no només això: pesava tant que m’impedia llevar-me i anar a la cuina, des d’on m’arribaven les veus xiuxiuejants del meu marit i la meva filla, que parlaven fluixet per no despertar-me.

Feia setmanes que em costava llevar-me. I quan finalment ho feia gairebé no tenia ànims. Engegava els dies amb la força escassa de la inèrcia. A aquesta manca d’energia, s’afegia ara un nou pes, una llosa de la que no podia desfer-me’n perquè no estava a sobre meu, sinó al meu interior.

Amb un esforç sobrehumà, nodrit per la possibilitat de veure uns minuts la Llum abans que en Carles se l’endugués a l’escola, com cada matí, vaig aconseguir incorporar-me, i després ficar els braços a la bata i arrossegar els peus pel passadís fins arribar a la cuina.

- Hola, mami, bon dia!

Allà tenia la Llum, vuit anys sorprenentment madurs, atipant-se de llet amb cacau i cereals de xocolata. Vaig seure a taula i vaig pregar en silenci per a què una ànima caritativa deixés caure des del cel una tassa de cafè sense cap altre afegit que un milió d’àtoms de cafeïna en peu de guerra.

- Quina cara fas! –em digué en Carles mentre deixava davant meu la desitjada dosi de vitalitzant matinal i dipositava un petó insuls en els meus cabells intricats.-. Et trobes bé?

- Uf, no ho sé... Crec que encara no m’he trobat...

- Doncs mira de trobar-te el més aviat possible. Et recordo que avui és divendres i que hi ha feina. En Felip i l’Anna vénen a sopar i vam quedar que compraries menjar cuinat en aquella botiga de delicatessen que tens a prop de la llibreria. Ah, i un bon vi, no t’oblidis, que aquests ja saps com són de sibarites.

Vaig fer una ganyota de fàstic mentre aixecava la tassa de cafè i la duia als llavis amb dificultat: fins i tot un esforç tan petit com aquell em costava.

- Són amics teus, Esperança –em va reprendre en Carles, en veure la meva carassa-. I fa molt que no els veus. De fet, fa molt que no veus a ningú que no tingui alguna cosa a veure amb la llibreria. Estàs obsessionada amb el negoci! Hauries de fer un esforç i desconnectar, no creus? A més, ja saps que jo no puc encarregar-me avui de comprar. A les cinc haig de recollir la Llum i portar-la a música, i després a natació. Avui és divendres...

Era la segona vegada en un minut que m’ho deia. La veritat és que a mi tant se me’n feia que fos divendres o qualsevol altre dia de la setmana. En un passat que em semblava molt llunyà i del qual gairebé ni m’enrecordava, els divendres eren vigília de festa i preludi d’aventures excitants. Però ara només desitjava que arribés l’hora de tancar la llibreria, sense importar-me quin dia fos, per tornar a casa i deixarme caure al sofà, i poc després lliurar-me al son que, diuen, tot ho cura.

En pensar això vaig tornar a sentir intensament el buit al pit, just al mig de l’estern. No em feia mal, però la seva presència era incòmoda, inquietadora fins i tot. Vaig sentir la necessitat de compartir-ho amb en Carles:

- Saps que m’ha passat ara fa un moment, quan m’he despertat?

- Ja m’ho explicaràs després, carinyo, que fem tard. Apa, Llum, acaba’t la llet que hem de marxar... - Després?! –vaig protestar, fent servir la mica d’energia que acabava de rebre del cafè amarg-. Quan és després?! Mai no tenim un després...

- Ja veus com vaig, Esperança. Jo també tinc molta feina i molts problemes. No és culpa meva que...

- Però si només et demano que m’escoltis un minut!

En Carles es va tombar cap a mi mentre