La terra s'ho porta / No han donat la llum, encara: Temps Obert (XII-XIII)

By Núria Cadenes

La Quimeta és la mare del Francesc, la Neus i el Daniel Bastida. L'home se li ha mort a la presó sent innocent, i la Quimeta empeny el carro fent estraperlo a la gola més fosca de la Barcelona de postguerra. Amb quaranta-quatre anys i en plena forma i activitat, la mare pateix un aneurisma, i la família tremola. D'aquí en surten dos destins possibles: si la Quimeta queda incapacitada, el Francesc prendrà les regnes del negoci i el Daniel quedarà anul·lat; si la mare es recupera, el Daniel progressarà a la seva falda fins a convertir-se en un autèntic pinxo relacionat amb el pitjor de cada casa. Les dones, en tots dos casos, agafen el protagonisme que se'ls volia escamotejar. Barcelona és un campi qui pugui de trinxes i còmplices amb el règim. I la vida, a vegades, guanya.
«La Quimeta toca l'ase i pensa que l'única cosa que tu fas sempre és tenir penques, Daniel, moltes penques. I que no està bé que una mare s'accepti el desequilibri, però que ja de menut eres el meu preferit».

El retorn a la ficció d'una de les escriptores més importants de la literatura catalana actual.
Aquest volum forma part de la continuació del mític Temps Obert de Manuel de Pedrolo: el retrat literari més profund de la Barcelona de postguerra. 

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Sep 19, 2022
• ISBN: 9788418857928

Book preview

LA TERRA S’HO PORTA

COM QUE VAIG NÉIXER QUAN hi havia guerra, després ja res no m’ha semblat prou terrible.

Això m’ho deia la mare, i jo d’entrada m’ho prenia com una espècie d’elogi, un la meva Neus s’agafa la vida com ha de ser, per la part que no crema. Però no: si la mare sabia com es feien els compliments, se’n devia d’haver oblidat després que tanquessin el pare i que el món sencer se’ns capgirés. No li devia de quedar temps per a res que no fos esgarrapar les parets de casa i aconseguir de posar-hi un lavabo i ja no us haureu de rentar mai més a la pica de la cuina, mai més.

Peti qui peti i costi el que costi però mai més.

Quan em deia que després ja res no m’ha semblat res, ho feia amb una mena de menyspreu, per tant, un tu no saps el pa que s’hi dona, un tu què saps que no saps res. Res de res de res de res de res.

Com si m’haguessin tingut entre bolquerets. Com si no hagués trobat a faltar el pare, jo, el buit que hi havia i un retrat al menjador. Com si no hagués parat i desparat taula i pela patates i fes el bullit i tria llenties i aprofita els ous i no cal que m’ho diguis que ja ho tinc fet.

Perquè m’agradava, més o menys. Perquè aquest era el meu paper. El paper que et toca quan tens dos germans grans que es van fent homes i una mare que amb prou feines si para per casa. I que mai de la vida no diria «la meva Neus». La meva rentadora, la meva botiga, la meva gavardina de l’estraperlo. La meva elquesigui, però no la meva Neus. La nena, la filla, la Neus i para de comptar.

No és que em sentís mai com una nosa, jo, no. Això, no. Era una feina afegida. Que es fa perquè s’ha de fer. Donar-li el pit, preparar-li farinetes, que els germans la vigilin si juga a la cuina, que no es cremi amb l’estufa, que vagi neta, que vagi dreta, que vagi a escola. No diré mai que la mare no m’estimés. Però tampoc no podria dir el contrari.

Quan de veritat em va fer falta no hi va voler ser.

Que des del llit, i les dificultats, i tot.

Tant com vulguis

Però que no hi va ser.

1949

La Quimeta s’ha assegut a la cuina. Ja fa estona que té un mal de cap que li emboira l’enteniment. Li passa de vegades, però avui és diferent, una mica més, força més, com si hi tingués un filaberquí, prim, lluent, burxant immisericorde. Per això ha vingut fins aquí i ha mullat un drap sota l’aixeta i ara l’aguanta contra el front, gelat i regalimant.

La Gabriela no hi és.

La troba a faltar.

Quan es va casar va dir que no seria pas tan gran canvi, que vivim al cap del carrer, que encara vindré un parell de matins a la setmana per deixar-t’ho endegat, que la Neus ja t’ajuda tant. I d’entrada és cert que va anar així. D’entrada, només. Perquè en Joan hi feia morros. I perquè quan va quedar prenyada deia que tot no podia ser. Ara, amb la criatura, encara menys.

—Quan la tingui més aviada, si de cas.

—Jo no et demano res.

—Però sé què penses.

—Pots comptar

(Perfectament.)

(Que vas tenir família i sostre quan el món se’ns enfonsava a tots.)

(Que jo ja en tenia sense haver de venir aquí.)

(Que el que tens és raó i que gràcies.)

Les coses que se saben i que es pensen i que no s’acaben de dir.

La Quimeta prem una mica més el drap contra el front. No s’hi nota alleujament. No s’hi nota res que no sigui la fiblada que ara la sotraga tan intensament per dins que cridaria. Si tingués forces, si no sentís aquesta basca, les formigues dins dels braços, les parets de la cuina que s’arquegen i semblen de gelatina, cridaria.

—Mare?

Al menjador, els dos germans discutien. Per variar. Discutien i s’anaven exaltant i la Neus sap que de seguida arriben els crits i que més val agafar els quaderns i acabar els deures a la cuina. I li agrada, també, desembullar les multiplicacions mentre l’aire s’espesseeix amb el baf de les mongetes que ja són a bullir. I volia explicar a la mare això que ha decidit avui, que serà cosidora com la Carmeta i que quan hagi estalviat prou obrirà un taller amb grans finestrals de colors, i que si pot ser a prop de la casa Trinxet, millor.

Però en entrar a la cuina s’ha trobat la mare immòbil i amb la cara de cera i una parpella que li cau i que amb l’altre ull se la mira com si no hi fos. O com si no la conegués.

I tot han estat corredisses, a partir d’aquí. Sense deixar els quaderns, corre cap al menjador i fes que els dos sorges abandonin la batalla i estiguin per tu, que fins que no has cridat desesperada no han vist que en passa una de grossa i no t’han seguit esverats cap a la cuina. I corre després a cercar la Filo i el seu home, mentre els germans van repetint mare, mare, mare i li posen la mà al front i no saben si deixar-la a terra o portar-la al llit o què i finalment decideixen que faran això i que allà, més còmoda, es deixondirà, segur que sí.

Si us plau que sigui així.

La Filo no hi era, però en Llorenç, sí, i ha estat ell que ha dit que la portem a l’hospital.

Des del replà de l’escala, la Neus se’ls mira com van maniobrant, a poc a poc, premsats entre la barana i la paret, ara un peu, ara un altre, seguint les indicacions del Llorenç. Els dos germans li han fet la cadireta i li aguanten els braços a banda i banda, passats per darrere de cada bescoll. Quan han travessat la porta, la mare tenia els ulls mig oberts, el cap deixat caure com un pes mort.

No pensis mort, es diu la Neus, i es mossega el llavi perquè no vol que ni els germans ni ningú no la vegi plorar. Que no s’hi haurien fixat, que prou feina tenen a no ensopegar, però que no vol que la vegin plorar.

Ni pensar mort, tampoc.

No sap què fer. Entra al pis. Tanca la porta. Amb l’esquena contra la paret, va lliscant avall fins que queda arrupida, plegada, les mans que envolten els turmells, la barbeta sobre els genolls. Canta per dins. Les cadiretes de sant Miquel pugen i baixen, pugen i baixen; les cadiretes de sant Miquel pugen i baixen de dalt del cel.

JO EM VAIG ENAMORAR de ganes d’enamorar-me. Veia la Gabriela com festejava, seriosa, vestida de negre i en Joan també, tots dos parlant al portal que ni fred ni res no sentien, ni les mirades que els repassaven en interrogant com dient d’on ha sortit, aquest, no és la cosina de la Quimeta, l’altra, allà, xerra que xerra?

S’hi passava hores.

Potser no tant com això, però a mi m’ho semblava.

I en entrar a casa tenia les galtes enceses i els ulls brillants i la mare li deia que és que estàs encantada, Gabriela.

I que espero que sigui seriós.

Perquè si no, res.

I hi insistia: no et deixis perdre, Gabriela, i ella li responia que per qui m’has pres, dir-me aquestes coses, i que si trobes que hi he donat mai peu.

—És clar que no.

—En Joan té propòsits.

—Això diuen tots.

Jo les escoltava jugant a terra amb la Vicenta, la meva nina de l’ànima, o asseguda a taula i dibuixant muntanyes i sols i una casa amb xemeneia al mig d’un prat. Feia veure que jugava o que pintava o que cercava concentrada les tisoretes sense punta per retallar les dones dels anuncis, aquella de la crema de porcellana i que tenia una cinta al voltant del cap que deia en castellà bellesa, joventut, èxit, felicitat, enllaçades. Bellesa, joventut, èxit, felicitat, enllaçades. Cinc mots dins de la cinta com per acabar de treure-li sentit. Jo, és clar, no m’aturava a pensar en aquella absurditat. Tan sols retallava. La qüestió era fer veure qualsevol cosa i anar-me entrenant en l’art de tornar-se translúcida. O més que això: transparent. És una estratègia pràctica: quieta, silenciosa, esborradissa, convertida en llum de peu o cadira o paper pintat de la paret, pots sentir les coses dels altres en confidència. Que no cal que siguin grans secrets. Però que m’agrada.

No soc especialment alta ni especialment baixa ni especialment guapa ni especialment llesta ni especialment res. De petita en tenia una consciència vaga, més per contrast que per cap altra cosa: la força de la mare, els ulls de la Gabriela, l’ambició d’en Daniel (qui ho diria), la rectitud d’en Francesc (també, sí), les cames de la Nuri, sobretot, dalt d’aquells talons que no s’acabaven mai... tothom tenia el seu què, o m’ho semblava, i a mi m’havien reservat la mitjania. Ni sí ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata.

M’ho vaig prendre com venia.

Un dia la mare em va dir que jo era tan anodina, i vaig haver de cercar el