El prodigi

By Gerard Guix Badosa

Una guerra imminent que canviarà el curs de la història està a punt de començar. Però això l'Axel no ho sap. L'únic que té per segur és que els seus pares s'han divorciat i ell ha hagut de mudar-se al barri de Gràcia. Sap també que ara ja no pot veure la Nàdia i que la troba a faltar.Quan l'Odin, el seu tiet misteriós de Suècia, arriba a Barcelona, l'Axel comença a viure uns altres canvis, molt més angoixants, en el seu propi cos. Una transformació que el prepararà, sense ell saber-ho, pel combat que està a punt d'assolar la ciutat. El futur està en les seves mans.Primera part d'una emocionant trilogia apocalíptica que segueix els passos de l'Axel i el seu tiet Odín en una Barcelona destrossada. La guerra ha començat i l'Axel haurà d'escollir bàndol.

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Oct 2, 2021
• ISBN: 9788726946277

Book preview

El prodigi

Copyright ©11,21 Gerard Guix and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN:88726946277

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A l’Albert, que va impulsar aquest prodigi i el llegia mentre s’anava creant, contagiant-me el seu esperit adolescent.

PRIMERA PART

AXEL

Capítol 1

Em dic axel.

Als meus pares, quan eren joves, els agradava molt un grup que es deia Guns’N’Roses i es veu que el cantant era un tal Axel. És com si jo, d’aquí uns anys, posés Hannah a la meva filla. Per la Hannah Montana. Quina fricada, oi? Però ara que ningú no es pensi que a mi m’agrada aquella pàmfila. Als meus pares els agradava aquest grup que jo no he escoltat mai. Fins i tot havien anat a molts concerts. Dels Guns’N’Roses i d’altres grups. Abans feien moltes coses junts. Viatjaven per tot el món i deien que volien viure sempre sense lligams. Em sembla que eren una mica hippies. Quan vaig néixer jo tot va canviar i suposo que van aparèixer els lligams.

L’estabilitat.

La monotonia.

Al cap d’uns anys van decidir anar a viure en un petit poble a prop de Vic perquè em sembla que volien ser originals. Això no m’ho han dit mai, però quan venien amics seus a sopar a casa presumien que eren els primers de Barcelona que havien anat a viure en aquell poble. Molta gent ho feia els caps de setmana, com a segona residència, però ells eren els primers que hi vivien tot l’any. I ressaltaven el «tot l’any» amb un somriure i després afegien que a l’hivern el poble podia ser molt hostil. Jo mai no he entès què volien dir amb això d’hostil. Són les persones les que poden ser així, no pas els pobles ni les coses. Em sembla que tant canviar de lloc per viure com tenir-me a mi van ser coses que van fer per alegrar les seves vides.

Nous estímuls per revifar velles il·lusions.

Però no va funcionar. Ara ja no comparteixen gairebé res i han començat els tràmits per divorciar-se. No em preocupa. Segurament tots estarem més bé i, de fet, molts dels nens de la classe tenen els pares divorciats o fent tràmits. L’Héctor no en té, de pare, i la Clàudia té dues mares.

I aquestes coses, sincerament, a nosaltres tant se’ns en donen.

Quan els meus pares em van dir que se separaven no em va sorprendre gens. De fet m’hauria estranyat més si m’haguessin dit que volien continuar junts. O tenir un altre fill. Per tant, quan em van confirmar que ho farien «oficial» amb el divorci, em sembla que els va afectar més a ells que a mi. Però quan la mare, que és amb qui viuré, em va dir que volia tornar a la ciutat, el meu món es va esfondrar. No em va dir a quina ciutat aniríem a viure però de seguida vaig saber que volia tornar a Barcelona. En aquell moment em va passar pel cap el zoo, l’Aquàrium, el parc de la Ciutadella, el CaixaForum, la torre de Collserola i el Camp Nou; els únics llocs que havia visitat amb l’escola o els pares. La mare sempre em recorda que de petit em van portar a la Sagrada Família i al parc Güell, però ho he oblidat. Es veu que em feia por un drac de colors que hi ha a l’entrada del parc i no m’hi volia acostar per por que tragués foc pels queixals.

El dia que la mare em va comunicar la seva dràstica decisió va utilitzar tots els arguments per intentar convèncer-me que anàvem a un lloc fantàstic. Com si realment em donés l’opció de triar si anar-hi o no.

—És a Gràcia, un barri que, ja ho veuràs, és com un poble. Allà tindràs moltes oportunitats per fer el que t’agradi. Bàsquet, futbol, anar al gimnàs. Què t’agrada?

Mai no ha sabut exactament què és el que m’agrada. Ni tan sols se sol recordar de quines són les meves preferències de menjar. Fins i tot ha arribat a felicitar-me pel meu aniversari un dia abans o després de la data. El pare és diferent. El pare es recorda de tot. El pare no sé si m’estima més que ella però de vegades ho sembla.

La darrera nit al poble vaig estar amb la Nàdia i vam actuar com si no passés res de res. Com si l’endemà al matí tot continués al mateix punt on érem. Ens trobàvem a l’únic bar del poble, prenent una coca-cola, i cap de nosaltres no va treure el tema de Barcelona, i en un moment de descuit, quan ella va comentar alguna cosa d’un examen per la propera setmana, jo vaig canviar de tema hàbilment. Després la vaig acompanyar fins a casa però els nostres passos eren molt lents i la conversa es va anar allargant. Cap dels dos no volia que arribés el moment de l’adéu i suposo que per això cap dels dos no ho va dir quan ella va entrar a casa seva. Ens vam acomiadar com cada dia al vespre quan l’acompanyava. Però una veu a dins meu no em parava de repetir que li fes un petó de comiat.

Que tard o d’hora me’n penediria.

La meva nova habitació és més petita que la que tenia al poble. Quasi no té llum natural perquè la petita finestra dóna a un celobert per on sempre es cola la pudor del menjar que fan els veïns de sota, d’una nacionalitat que encara no he descobert. No entenc el seu idioma quan s’escridassen a mitja nit i em desperten. A la tarda haig d’anar a estudiar al menjador i la majoria de dies m’adormo amb els auriculars posats escoltant la meva música, que encara que la mare diu que només és soroll i em rebentarà els timpans, a mi em sembla molt millor que els crits dels veïns. A més, a la meva habitació hi fa molta calor i només hi passa una mica d’aire si obrim totes les finestres, però aleshores, a més de les discussions dels veïns, sentim els cotxes i les motos que porten els tubs d’escapament trucats. Sí, com un poble. Més o menys.

Fa una setmana que he començat les classes en un institut nou. No té res a veure a com me’l va pintar la mare en el seu intent per «millorar» el nostre èxode rural. Suposo que també és un problema començar a mig curs. És una altra de les coses que m’han molestat de tot això; en el seu atac per fugir com fos i deixar enrere els problemes, no m’ha tingut gens en compte a mi.

Només ha mirat per ella.

I al contrari de la campanya a favor de la simpatia de la gent de ciutat que ha fet la mare, a l’institut no són ni més oberts ni més tolerants amb els nous. Jo sóc el blanc de totes les bromes. Per ara es limiten a fingir que vomiten quan passo pel seu costat dient que faig pudor de fems perquè saben que vinc d’un poble. A part dels professors, cap alumne no s’ha dignat a dir-me res. D’acord, no és que a l’institut del poble fos la persona més sociable del món, però almenys ningú no m’insultava i sempre tenia algú amb qui quedar per sortir a fer un volt o a fer el got al bar. Si sóc sincer haig de reconèixer que només quedava amb la Nàdia i només hi havia un bar. Però amb això en tenia de sobres.

He acabat els deures d’anglès al menjador mentre la mare preparava el sopar. Res de l’altre món. Menjar congelat escalfat al microones. A la mare mai no li ha agradat cuinar, però des que som a Barcelona que no s’hi esforça gens. Després m’he tancat al bany i m’he ficat a la dutxa. M’agrada posar l’aigua ben calenta i notar com cau pel clatell picant amb força. Sempre m’hi estic fins que la mare pica a la porta queixant-se que estic malgastant l’aigua i després comença un discurs sobre els rius i els mars que mai no escolto.

Ara sóc davant del mirall del lavabo, que he hagut de netejar amb la tovallola perquè l’aigua calenta de la dutxa l’havia entelat. No m’agrado.

No m’agrada el meu cos.

Sóc horrible.

Recordo que abans pensava que era prou atractiu però com més gran em faig cada vegada m’agrado menys. He llegit que és cosa de l’edat, de la fotuda pubertat, però no m’agrada veure com el meu cos es deforma, com pateix canvis sobtats que no puc assimilar. No entenc per què haig de tenir pèl moixí al bigoti, de color negre, just als costats, que fa que els nens més cruels de l’escola em diguin Cantinflas, un personatge que he hagut de buscar a la Viquipèdia per saber qui era i en descobrir-ho he notat un nus a l’estómac de ràbia i els ulls se m’han humitejat de llàgrimes. Si hi hagués la màquina d’afaitar del pare, me’ls trauria ara mateix. Igualment algun dia hauré de començar a afaitar-me.

Però no sé si és pitjor aquest bigotet que m’embruta la cara o els galls que faig en parlar, quan no puc controlar la meva veu i se’m dispara. Una de les coses positives d’aquest institut és que no fem classe de música. Al poble cada dimecres a la tarda em posava a tremolar només de pensar que ens farien cantar cançons corals d’un repertori passat de moda. Per sort no era l’únic a qui li estava canviant la veu i el resultat final era bastant deplorable.

L’acne, tot i que tinc bastants grans a la cara, no em preocupa gaire perquè la majoria dels meus assetjadors en tenen més que jo. Amb un dit toco el bigoti del noi que hi ha reflectit a l’altra banda del mirall. Estic segur que sense aquests pèls estaria molt millor. Agafo unes pinces de la mare i intento arrencar-me’ls però em fa molt mal i tinc por que si no ho faig bé encara serà pitjor. Surto del bany embolicat amb la tovallola, segur que demà tornaré a ser humiliat, fins que un dia tingui prou valor per entrar en un supermercat i comprar espuma i fulles d’afaitar.

A la meva habitació em poso el pijama d’ossets que em va regalar la tieta Carme pel meu últim aniversari. Em preocupa que la meva família, amb catorze anys, encara em consideri un nen i que, si intento argumentar que sóc més un home que un nen, es posin a riure. De vegades poden ser més cruels que els nois de l’escola. La majoria de la meva roba és de nen i no puc competir amb la roba de marca que porten els altres. Em sento lleig, mal vestit, mal fet. L’ordinador està encès, baixant de l’e-mule música de grups que he sentit anomenar a classe. La majoria no m’agraden gaire i em dol donar la raó a la mare quan diu que són massa sorollosos, però els haig d’escoltar i dir que m’agraden si vull estar al dia. Preparo la roba que em posaré demà al matí. Provo moltes combinacions però cap no em convenç. Res a fer.

Tornaré a fer pena com sempre.

Veig a l’ordinador una finestra minimitzada que fa pampallugues de color taronja. L’obro corrents i comprovo que és la Nàdia que em parla pel Messenger. Li contesto de seguida però m’adono que ja no està connectada. Em maleeixo per haver perdut aquesta oportunitat de parlar-hi. Des que vaig arribar a la ciutat només ho hem fet dos cops.

Al meu cap una veu ha continuat insistint que li digui que m’agrada, que si no ho faig serà massa tard. Li envio un sms però només li dic bestieses. Ella no em contesta. Segur que ja deu estar dormint i no el veurà fins demà.

Això és una merda.

Tot és una merda.

Jo sóc una merda.

Només tinc ganes de tancar els ulls i desaparèixer, però quan la mare entra i em diu que és hora d’anar a dormir, tanco l’ordinador i apago el mòbil, seguint les ordres estrictes que ella em dicta. Després agafo en Pumuki, l’osset de pèl taronja al qual li falta un ull, i com cada dia abans d’anar a dormir el tanco dins l’armari.

Em fico al llit, em poso els auriculars i busco a la carpeta de la música alguna cosa que no m’atreviria mai a dir a l’institut que escolto. Avui em ve de gust el cd de Värttinä, un grup de folk suec al qual m’he aficionat darrerament. El cd me’l va regalar el meu oncle de Suècia fa un parell d’anys pel meu aniversari. Ho sé; és molt friqui. Per això no m’atreviria mai a dir-ho a ningú.

Quan apago el llum corro a tapar-me amb el llençol fins al cap. Només trec el nas per respirar. Això tampoc no ho he dit a ningú, però em fa molta por la foscor i em sembla que mai no ho superaré. Donaria el que fos per tenir raigs X als ulls o visió nocturna de sèrie.

I sort que s’han inventat els mp3 i puc escoltar música fins a quedar-me adormit. No sabeu que terrorífic és sentir com l’osset de peluix rasca la porta de l’armari durant tota la nit.

Això sí que és exactament igual que al poble. Tenia l’esperança que, en canviar de pis, els sorolls s’acabarien, però estava equivocat. Ara que he canviat el recipient, m’he adonat que és el contingut el que provoca que les meves nits siguin especialment fosques.

Llum, torna aviat.

Capítol 2

ara no és rellevant, però segurament més endavant aquesta informació sí que ho serà.

Vaig néixer el 6 de juny a les sis del matí.

Cada any pel meu aniversari rebo un regal d’un tiet que no conec. Bé, realment no és tiet meu, es veu que és el germà de la meva àvia materna. Viu a Suècia i sempre m’envia un regal i una carta escrita en anglès on em diu que un dia em vindrà a visitar. No se n’ha descuidat mai.

De fet en Pumuki, l’osset de peluix que només té un ull, va ser el primer regal i me’l va enviar poques setmanes abans de néixer.

La mare tampoc no el coneix i em tranquil·litza dient que no pateixi, que no vindrà mai, però a mi no em faria res que vingués perquè sempre em fa regals.

L’últim aniversari em va regalar una samarreta amb un dibuix que la mare diu que és molt tètric i no me la deixa posar. La tela és de cotó negre i al davant hi ha una imatge en vermell on es veu una mena de déu mitològic devorat per un llop feroç. La tinc guardada en un calaix de l’armari i espero tenir divuit anys per estrenar-la. També espero tenir els divuit per fer el que em roti, però encara em falten quatre llargs anys que sé que se’m faran eterns.

M’agrada molt el nom de l’home, Odin Holstein-Gottorp, perquè em sona exòtic. Tot i que l’he buscat al Facebook, no he trobat cap perfil que coincidís amb aquest nom, i en posar-lo al Google han aparegut coses referents a la mitologia nòrdica que m’han desconcertat força. Tot i que la mare em va explicar una vegada que era un senyor molt gran i que anava en cadira de rodes jo sempre imagino que és un noi jove, una mica més gran que jo. Té els cabells molt rossos, com a bon suec, i sovint m’imagino que ens fem molt bons amics i viatgem per tot el món vivint aventures apassionants.

Suposo que sempre he desitjat tenir un germà gran. Avui a l’institut no m’han atabalat gaire. Només durant el canvi de mates a anglès m’he hagut de sentir un cop que si pensava afaitar-me mai el mostatxo, però després els dos gallets de la classe s’han fixat en els pits d’una noia que, certament, li han crescut de manera desproporcionada i es fa difícil no mirar-los. Fins i tot al professor de mates em sembla que li costa evitar-ho. Avui és el primer dia des que vaig arribar a l’institut que només m’han molestat amb un comentari.

I diria que ha estat gràcies a les ulleres de sol.

Com cada matí la mare m’ha portat amb cotxe, encara que podria anar-hi perfectament a peu i em podria llevar més tard. Però ella, que deu tenir un sentiment de culpa com una casa, s’entesta a fer de mare responsable, com si portant-me amb cotxe arreglés tots els altres errors. Mentre esperàvem en un semàfor em molestava molt la llum del sol que em tocava a la cara i he regirat la guantera i hi he trobat unes ulleres de sol. No sé de qui són, potser del pare, però me les he posat. En baixar del cotxe amb presses, perquè la mare ha aparcat en doble fila i els cotxes de darrere no paraven de tocar el clàxon, m’he oblidat de treure-me-les. Quan m’acostava a la porta de l’institut, on un grup de gallets passaven llista al peu de l’escala per assegurar-se que tots els seus abusats anàvem a classe, he recordat que encara les portava posades però ja era massa tard per treure-me-les. No han dit res.

Els gallets m’han mirat, un d’ells fins i tot ha somrigut, però no m’han dit res.

La veritat és que les molèsties per la llum del sol han començat abans, a casa. Quan després d’esmorzar he anat a buscar la motxilla i a calçar-me les vambes, la mare m’ha demanat que obrís la persiana del menjador i en fer-ho la llum del dia m’ha molestat més del normal. He hagut d’apartar-me de la finestra mentre tancava els ulls. La mare m’ha