L'enginy

By Gerard Guix Badosa

La guerra ha començat i Barcelona ara és una ciutat postapocalíptica, destruïda en la batalla entre l'Axel i el seu tiet Odin. Mentre els dos bàndols agafen forces, una calma tensa s'instal·la a la metròpolis. Per una banda, l'Axel encara està preocupat pels nous poders adquirits. Per l'altre, l'Odin ha de controlar els homes llop que ha convertit en un exèrcit. Dues versions d'una mateixa història que s'entrellacen mentre la guerra espera, pacient, a l'últim combat.Segona part d'una emocionant trilogia apocalíptica que segueix els passos de l'Axel i el seu tiet Odín en una Barcelona destrossada. La guerra ha començat i l'Axel haurà d'escollir bàndol.

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Oct 1, 2021
• ISBN: 9788726946260

Book preview

L'enginy

Copyright © 2011, 2021 Gerard Guix and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726946260

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A la Jana, que d’aquí a ben poc passarà de les aventures de Geronimo Stilton a les de l’Axel i l’Odin.

PRIMERA PART

ODIN

Capítol 1

totes les històries tenen un principi , un origen. De vegades, però, si se’n desconeixen la gènesi o els detonants principals de l’acció, pot passar que tota la informació rebuda sigui adulterada o mal interpretada. Sé que ara, en aquest moment tan interessant, es fa estrany aquest apunt, però heu de reconèixer també que fins ara ha estat l’Axel qui us ha explicat la història des del seu punt de vista corromput. A ell no li agradarà gens, però a partir d’ara seré jo qui parlarà en aquest relat. Ho heu de veure com un complement al que ell us ha explicat, perquè sempre és important escoltar almenys dues versions de la mateixa història.

Per valorar.

Per decidir qui creieu i de part de qui us poseu.

El meu nom és Odin, hereu de la casa dels Sverker. Abans de néixer estava destinat a conquerir el món, però les coses fa molt de temps que van canviar. Aleshores es va desencadenar la maledicció que fins avui he arrossegat.

I no us en podeu imaginar el pes.

Però abans de fer aquest salt brutal en el temps i l’espai per explicar­vos els meus orígens, i per tal que ningú no perdi el fil d’aquest apassionant relat, permeteu­me recordar­vos on som ara mateix i què està fent el meu singular exèrcit. El sol ha començat a treure el cap tímidament per l’horitzó i sembla que suri al Mediterrani, on ha estat submergit durant la nit. Els seus rajos comencen a il·luminar dèbilment els edificis que s’estenen als nostres peus. I la ciutat, quadriculada com un immens tauler d’escacs, adquireix una dimensió gairebé màgica. Veig la Sagrada Família, que fumeja i em transporta a un temps llunyà i alhora dolorós. També surt fum de la torre Agbar, la muntanya de Montjuïc —amb la moderna antena de comunicacions, el castell i l’Estadi Olímpic—, i les torres quasi bessones del port olímpic, a tocar del mar. Just a la meva esquerra, molt a prop, la muntanya del Tibidabo, amb el parc d’atraccions i l’església coronada pel Sant Crist de braços oberts, res­ta aparentment intacta. Ara mateix tota la ciutat devastada està tenyida de color taronja i és preciosa tot i el fum que encara desprenen alguns edificis després de l’atac d’aquesta nit.

Com que no sóc un vampir, quan els rajos del sol impactin sobre la meva pell no em passarà absolutament res. Ni me n’adonaré. No són prou potents per desfer tot el gel que porto a dins. No sóc un vampir, desgraciadament.

Sóc una cosa molt pitjor.

L’atac ha durat des que es va fer fosc fins que l’amenaça de la sortida del sol m’ha obligat a retirar­me i amagar el meu exèrcit. Els 22 —així és com anomenem els vint­i­dos nois i noies que en Nixae i en Reamon van ferir a la discoteca— han causat un gran nombre de ferits entre la població de la ciutat. Al cap d’unes hores, aquests ferits també s’han trans­format en llops i s’han unit al nostre exèrcit. Però sabia molt bé que, quan l’alba donés pas al dia, el meu exèrcit es debilitaria, els llops tornarien a la forma humana i serien vulnerables. Per això ja havia planejat on ens ocultaríem per esperar l’arribada de la nit. I aquest havia de ser un emplaçament estratègic des d’on pogués controlar els moviments de l’Axel i el seu terrorífic exèrcit. Molt més terrorífic que no pas el meu, fins i tot quan està sota la influència de la lluna. Però també havia de controlar el moviment dels humans fora de la ciutat, que, aliens al que ha succeït aquesta nit a Barcelona, posaran en marxa la seva maquinària bèl·lica per exterminar-nos.

Ara em trobo a cent quinze metres d’altura, al desè pis de la torre de Collserola, una imponent torre de comunicacions al cim del Turó de la Vilana que he convertit en la meva base d’operacions. Gràcies a la panoràmica de tres-cents seixanta graus domino la ciutat fins al mar, que té al davant, i tota la serralada que té al darrere, fins allà on allarga la vista. Si l’Axel mou els seus morts, ho veuré. Si els humans mouen el seu exèrcit, també.

Estic sol al mirador. I crec que a tota la torre. La resta dels meus homes, en Nixae, en Reamon, la Viveca, en Tomàs i els 22, són a l’edifici de manteniment. Molta gent en desconeix l’existència i és perfecte perquè té tots els requisits imprescindibles per ser el quarter general del meu exèrcit en aquesta batalla. L’edifici està amagat sota terra i té autonomia pròpia per operar gràcies a uns generadors que el doten d’energia elèctrica malgrat que tota la ciutat estigui sense corrent. I gràcies al senyal de ràdio i televisió que comunica amb l’exterior, des d’aquí, ara, controlem tot el que s’està emetent a les televisions de tot el món sobre la suposada catàstrofe que aquesta nit ha sumit Barcelona en un caos sense precedents. A tots els meus homes els he encomanat una missió. Una responsabilitat. Els soldats, els homes llop convertits ara en inútils humans, esperen amagats a l’immens bosc que s’obre rere la torre, a la serralada de Collserola.

En Nixae, l’home de color que arriba on jo no arribo, que em protegeix amb el mateix zel que jo a ell, que executa les ordres quan no hi sóc, és la meva mà dreta. La nostra relació és de germans. De pare i fill. Fa més de setanta anys que viatgem plegats per aquest món que sembla que arriba a la fi. Per sota seu, en aquesta curiosa jerarquia de comandament, hi ha la Viveca, l’estranya caçavampirs, que amaga molts secrets als altres sobre qui és. Després hi ha en Reamon, el misteriós noi de passat fosc, amb pírcings i tatuatges amb dibuixos premonitoris i dotze noms estranys escrits a la pell amb cal·ligrafia rebuscada i que ell mateix encara no ha desxifrat. I, per acabar, en Tomàs, que per despit s’ha unit a mi, però que, aviat, m’abandonarà per amor. Tots tres abans eren amics de l’Axel i ara s’han passat al meu bàndol per diferents motius. Tots tres tenen el poder per sota d’en Nixae. Per aquest ordre. L’ordre en què van ser reclutats.

Després vénen els 22, seleccionats per mi personalment i a qui he batejat amb noms de guerra especialment triats per a l’ocasió. Cadascun d’ells té unes virtuts que em són necessàries. Alguns tenen uns coneixements privilegiats d’informàtica i telecomunicacions. D’altres, capacitats extraordinàries per resoldre conflictes. Uns quants, quocients intel·lectuals sorprenents. Els marginats de la classe es converteixen en peces clau del meu pla.

Ells m’ajudaran a construir l’artefacte que m’ha de per­metre guanyar aquesta batalla.

De moment només en Nixae, en Reamon i els 22 són homes llop. La Viveca i en Tomàs conserven la forma humana. Els necessito així. Hi haurà un moment del meu pla que em caldran així. Seran els meus emissaris. L’enllaç amb l’Axel. Sobretot en Tomàs, que encara manté intactes els seus sentiments cap al nostre amic d’ales negres i llarga cua de dimoni.

Els 22 ja han tornat a la forma humana i s’han vestit amb roba que van robar durant la fugida de la ciutat. De l’aspecte gòtic, només en conserven part del maquillatge als seus rostres pàl·lids. Ara només semblen rodamons i no imposen gaire respecte, però la mirada ferotge, que la ratlla negra sota els ulls fa ressaltar, i una mena d’olor sobrenatural que desprenen, mantenen els soldats a ratlla. Aquests soldats descansen ara amagats entre les més de vuit mil hectàrees del Parc Natural de Collserola, als peus de la torre on sóc. La majoria ja han recuperat també la forma humana i els altres estan a punt de fer­ho. Quan el sol s’hagi despertat del tot, seran simples humans, normals i corrents. Tan vulnerables i estúpids com sempre. Estan completament despullats, cansats i famèlics, i hauran de restar amagats entre els arbres fins que es faci nit. I coneixent la seva naturalesa estúpida, sé que no serà fàcil retenir­los i estic segur que em portaran problemes. N’hi haurà molts que callaran i se sotmetran a la meva autoritat. Com estan acostumats a fer en les seves vides quotidianes. D’altres, els més estúpids, intentaran rebel·larse, creient que saben com sortir d’aquesta situació o aconseguir el meu poder. És molt probable que els problemes comencin a mig matí, quan la fam i el fred els ataquin de valent. Aleshores faran grups i sorgiran líders que voldran comandar les rebel·lions.

Però no tenen la més petita idea de contra qui s’enfronten.

No tenen la més petita idea de qui sóc.

Els dominaré sense problemes. Exterminaré els líders per donar exemple als altres. Sóc més llest que qualsevol d’ells. O que tots ells junts, fins i tot. Per alguna raó fa més de vuit­cents anys que campo per la Terra.

He ordenat que no em molestés ningú durant una estona i li he donat ordres a en Nixae perquè s’ocupi de qualsevol imprevist que sorgeixi. Necessito estar unes hores sol en aquest mirador, observant la ciutat devastada que s’estén als meus peus. Necessito una estona per pensar, però no com ho feu els humans, racionals o impulsius, sinó sortint de dins meu i avaluant la situació des de fora, amb ulls d’àguila i cervell de déu. Traço el meu pla, però no tinc estratègies ni tàctiques militars corrents; jo utilitzo paràmetres com la força del vent o la velocitat de la llum.

Medito.

Penso en qui sóc i on vaig.

Utilitzo les plenes facultats d’una ment cultivada al llarg dels segles perquè cada moviment, cada paraula, cada acció, tingui la repercussió esperada durant els mil·lennis següents. Però aconseguir aquest poder no ha estat fàcil. Per això vaig haver de sacrificar un dels meus ulls, a canvi d’adquirir el coneixement i la saviesa. També necessito descansar. Però jo no em limito a estirar­me per tancar els ulls i perdre la consciència, una acció tan característica dels humans i alhora tan desconcertant, perquè aleshores t’exposes a l’enemic i a les forces de la naturalesa. Jo aconsegueixo deixar que la ment floti mentre la resta del cos està alerta. A punt per a l’atac.

Però, de fet, és normal que no necessiti descansar de la forma convencional, perquè jo sóc mort i vosaltres no.

Des d’aquí dalt, la ciutat es veu tranquil·la i sembla buida, però jo sé que l’exèrcit de l’Axel és als carrers, ocult entre els edificis més alts, molts dels quals estan a punt de convertirse en ruïnes. Segurament hi ha també humans que han aconseguit escapar de l’atac dels llops d’aquesta nit i ara s’amaguen on poden. Deuen estar morts de por i confosos, desitjant despertar d’aquest malson. Em sap greu per ells, perquè, sigui quin sigui el bàndol que guanyi, els espera la pitjor part.

Pel que fa a l’Axel, sé que no ha canviat. En tinc una informació privilegiada i sé que no ha canviat. Des de la nostra darrera trobada no ha canviat ni físicament ni mentalment. No ha evolucionat gens. No ha experimentat cap altra fase de la metamorfosi que pateix.

N’he controlat els canvis físics i mentals des del dia que va néixer.

Aquest era l’objectiu del primer regal que li vaig fer arribar just abans de néixer: un osset de peluix aparentment inofensiu, però força útil després de passar per les meves mans i convertir­lo en un invent sobrenatural. No us ho he dit, però sóc inventor. No sé si un dels primers inventors de la nostra era, però sí el més maquiavèl·lic.

Això us ho puc assegurar.

Quan encara era viu, alguns membres de la cort m’anomenaven «l’hereu inventor» i em demanaven que inventés coses que ajudessin a fer el nostre món una mica millor per a tothom.

Més còmode.

Menys perillós.

Jo els deia que sí, que un dia ho faria, i en el fons suposo que aquest era el meu objectiu. Però tot va canviar quan vaig morir. Aleshores vaig començar a planejar artefactes impossibles per dominar el temps, per sotmetre els països, per conquerir el món amb la pitjor de les intencions. No sé si interpretar aquest moment caòtic que estem vivint com una mena de segona oportunitat per redimir el mal que he infligit al llarg de tots aquests segles. Em sembla que ara puc conduir la humanitat a la salvació, però m’hi hauré d’esforçar molt, perquè el meu enemic, tot i ser jove, és intelligent.

I cruel.

I despietat.

No en teniu la més petita idea, de qui és l’Axel. El noi que va néixer el sis del sis a les sis del matí. Massa sisos junts. Ara ha reclutat un exèrcit tan infame com poderós; perquè, hi ha res més infame que despertar els morts enterrats sota terra i obligar­los a caminar rere seu? Hi ha res més poderós que un exèrcit de soldats immortals, indestructibles, que no senten el dolor, que no han de menjar ni descansar, sinó sembrar el terror i la destrucció vint­i­quatre hores al dia, tres­cents seixanta­cinc dies l’any?

Nevi o plogui o el sol esquerdi la terra, els innombrables avancen amb pas ferm fent tremolar tots els camins que trepitgen.

Des de la meva torre d’acer i vidre veig com la ciutat encara crema, i si ningú no ho atura ben aviat, quan es faci de nit, possiblement ja no quedarà res dempeus en aquesta ciutat plena d’història. Alguns edificis només fumegen perquè el foc els està consumint per dins i no tardaran a col·lapsar­se. Aleshores, un efecte devastador els farà caure com fitxes de dòmino. L’espectacle des d’aquí serà impressionant, però no m’agradaria gens ser a la ciutat quan això passi. Les cases de nova construcció seran les primeres a caure, però ni els temples ni els castells centenaris no se salvaran. Ni tan sols el monument de la Sagrada Família que encara no havien aconseguit acabar. Estúpids humans. Tot seran ruïnes preparades perquè el vencedor de la contesa hi edifiqui, si ho vol, la capital del seu regne. Potser alguna placa, en el futur, explicarà que va ser allà on va començar la batalla del Ragnarök, en què l’Odin i el seu exèrcit d’homes llop es van enfrontar a l’Axel i el seu exèrcit de morts vivents. Em temo que el pitjor encara ha d’arribar.

Poso la mà dreta sobre el vidre, que comença a congelarse. L’hi trec immediatament; si l’hi hagués deixat gaire estona més, el vidre s’hauria esquerdat i l’estructura d’acer també s’hauria vist malmesa pel fred que duc dins meu. He aconseguit que, per uns moments, el gel tapi la vista de la ciutat apocalíptica. Em costa descansar i meditar amb aquest paisatge desolat que s’estén fins on m’abasta la vista. A sobre i a sota de les vidrieres que omplen el mirador de forma triangular hi ha petits rètols blaus amb noms de ciutats d’arreu del món, col·locats just on hi hauria d’haver la ciutat si seguíssim en línia recta el cartell des de la torre. Allà, s’hi especifica també la distància en quilòmetres i milles fins a la ciutat. Hi busco Estocolm, però em sorprèn veure que no hi és. Només hi trobo Oslo, que està més o menys a la mateixa direcció i distància que la capital del meu país. Ressegueixo amb els dits les xifres de la placa: 2.156,00 quilòmetres.

Sóc molt lluny de casa.

Aleshores, el meu cervell em transporta al punt on va començar tot, ara fa més de vuit­cents anys, just després dels víkings, quan el cristianisme encara no havia arrelat del tot a la meva enyorada Suècia natal.

Capítol 2

potser ara això no és important , però fa catorze mil anys, tota l’actual Suècia estava coberta de gel. En anar­se retirant a poc a poc les glaceres, els éssers humans van seguir­ne el rastre, i el primer lloc de residència conegut, trobat al sud de Suècia, data d’uns dotze mil anys abans de Crist.

Aleshores faltaven molts segles perquè jo vingués al món.

Quan vaig néixer, a mitjan segle xii , el meu país es trobava immers en una dura lluita pel poder secular del regne. Dos feus, el dels Sverker, que pertanyia a la meva família, i el dels Erik, van alternar el poder entre els anys 1160 i 1250. La lluita entre totes dues famílies no tenia res d’especial. Al llarg de tot Europa, centenars de senyors feudals lliuraven batalles similars per aconseguir dominis molt més petits que els que es disputaven els Sverker i els Erik. Però el meu pare, el senyor de Sverker, ambiciós com cap altre i capaç d’utilitzar les arts més fosques per vèncer el seu etern rival, va decidir buscar ajut més enllà dels límits humans. Però, amb això, més que aconseguir el poder que tant anhelava, va fer que alguna cosa canviés per sempre i comencés la maledicció que m’ha acompanyat fins ara.

La mateixa maledicció que suposarà la fi del món tal com el coneixem.

No feia ni un segle que les missions cristianes provinents de l’imperi carolingi, encapçalades per Ansgar, havien catequitzat la major part de Suècia. Però el paganisme dels déus de l’antiga mitologia local va subsistir fins ben avançat el segle xii . Aleshores, i aprofitant que Finlàndia era annexionada al regne, el rei va imposar lleis molt severes per intentar consolidar el cristianisme. Sé que ara no és el moment de fer una lliçó d’història sueca, però creieu­me quan us dic que és important conèixer tot això per entendre les esperances dipositades pels meus pares en una mitologia que encara tenia prou força davant el nou déu genèric imposat a la força, sense nom ni cap especialitat concreta.

Només era Déu.

Just abans de néixer jo, la lluita entre els Sverker i els Erik era més cruenta que mai. L’exèrcit d’Erik s’havia reforçat amb uns quants mercenaris vinguts del sud que havien contractat com a guerrers. El meu pare va arribar a pensar que no aconseguiria imposar­se mai i fins i tot va valorar la trista possibilitat de rendir­se. Però quan la meva mare va quedar embarassada, va pensar que potser tenia una oportunitat de vèncer el seu rival i va decidir posar en marxa un pla maquiavèllic i escabellat. Aquest pla es va mantenir en secret fins i tot després d’haver­lo executat. Molt pocs el coneixien, per por que no arribés a orelles de l’enemic, el senyor d’Erik, i aquest fes alguna cosa per contrarestar­lo. Ni tan sols la mare n’estava al corrent, tot i que va arribar un moment en què es va fer evident que el seu espòs en portava alguna de cap.

Per por o per precaució, ella va començar a escriure una mena de dietari on relatava tot el que anava descobrint. Sort que ho va fer, perquè si no jo no hauria arribat a saber­ne mai res. Ni el meu pare ni els seus assessors no van descobrir mai que jo havia trobat el diari, i la versió oficial —que la mare s’havia tornat boja— va persistir al llarg dels anys. Deien que durant l’embaràs l’havien hagut de vigilar per por que fes mal al bebè o a ella mateixa. Deien que, un cop em va haver parit, es va anar allunyant de mi, fins que un dia va fugir del castell i els llops la van devorar al bosc.

Gràcies al seu diari, jo sé que les coses no van anar així. Que ells la van matar. Tot i que de vegades el seu relat és confús o increïble, i realment sembla escrit per una ment malalta i les dates avancen de manera sorprenent, he de reconèixer que, quan el vaig llegir, els ulls se’m van negar de llàgrimes per l’emoció, i quan ara ho recordo, els pèls se’m posen de punta de terror.

Dimecres, 2 de gener

Cada dia hi ha més portes tancades en aquest castell. Abans em podia passejar lliurement per la majoria de sales, però ara, per ordre expressa del Senyor, es tanquen les portes amb clau. Diu que no vol que passegi per les estances més fredes per por que em refredi i això afecti el nadó. Però jo sé que ho fa per controlarme. No li agrada que passegi i escolti les converses que té d’amagat meu. No li agrada que sàpiga les ordres que dóna al metge sobre el meu embaràs. No li agrada que m’assabenti de les indicacions que fa als servents de com m’han de cuidar. Sap que vaig sentir la conversa de l’altre dia amb un dels seus assessors. No sap si la vaig sentir sencera o només un fragment. Però té por que en sentís la part important, la que m’afecta a mi i a l’embaràs. No ho vaig fer expressament. Va ser accidental. Jo buscava la meva serventa quan de sobte vaig sentir veus, i quan em van anomenar, em vaig quedar glaçada, com si em fes por que sabessin que corria per allà. El Senyor estava nerviós i cridava que volia destruir el feu d’Erik com fos. Tenia un pla. Un pla macabre. Només de recordar-lo, se’m glaça la sang. Després d’exposar-lo en veu alta al seu assessor, aquest va restar en silenci una bona estona, com si no donés crèdit al que l’amo li acabava d’ordenar. Però quan començava a pensar que potser jo ho havia sentit malament, el Senyor el va tornar a repetir en veu més alta i més clara, i aleshores sí que em vaig quedar de pedra: sap que tot sol no podrà guanyar mai el Senyor d’Erik i ara ja no li queden aliats a qui demanar ajut. Tothom l’ha anat abandonant.

Repudiant.

Oblidant.

Té un pla. Un pla macabre. Només de recordar-lo, se’m glaça la sang. Hi ha una bruixa, o un mag, o algú molt pitjor que domina les arts ocultes. S’amaga en un bosc, o en una cova, o en algun altre lloc llunyà i difícil de trobar. El Senyor de Sverker li vol demanar que intercedeixi en el meu embaràs.

Que l’adulteri.

Que el manipuli.

Vol que, mitjançant un encanteri, o una poció, o algun altre procediment igual de tenebrós, faci que l’Odin, déu de la guerra, es reencarni en el nadó que porto dins el ventre. Si això succeeix, si l’empresa té èxit, quan el meu fill neixi portarà la força del déu i derrotarà el feu d’Erik i tots aquells enemics que gosin oposar-se a la casa de Sverker.

Un cop de porta per un corrent d’aire els va alertar que algú els espiava al passadís. Quan van sortir corrents, jo m’havia amagat rere les cortines que tapaven els grans finestrals del passadís, però em sembla que els peus descalços em sobresortien i em van delatar. Ells, sense dir res, es van separar, cadascú cap a una direcció diferent del passadís. No els he tornat a veure junts, ni ningú ha tret el tema, però des d’aleshores cada dia hi ha més portes tancades en aquest castell.

Dimecres, 25 de març

Cada dia hi ha més servents nous al castell.

El meu servei personal ha disminuït durant les darreres setmanes i les persones amb qui podia confiar han anat desapareixent de mica en mica.

Sense avís. Sense notícies. Sense motiu.

Quan demano explicacions, em són negades. Quan exigeixo respostes, em són obviades. Ningú no sap res. Ningú no gosa dir res.

Els nous servents que han substituït els antics, escollits personalment pels assessors del Senyor, són reservats, silenciosos, mancats d’iniciativa, i sempre han de consultar als assessors del Senyor qualsevol cosa que jo vulgui fer. Per senzilla i rutinària que sigui. Diuen que ho fan per la meva salut. Per la meva comoditat. Per la meva i la del meu fill. També donen aquesta excusa quan m’obliguen a beure estranys beuratges d’olors insuportables i gustos amargs. Controlen com vesteixo i per on passejo. Quan em deixen al jardí tota sola, sempre puc veure’ls com em vigilen de lluny. Tot i que no els sento parlar mai, puc endevinar com conspiren contra mi.

Ja no tinc accés al meu marit. Ni a la sala del tron, ni a la sala on es reuneix amb els seus assessors, ni al menjador a les hores dels àpats. Ni tan sols a l’habitació, perquè fa anys que dormim separats. Els servents em diuen que és per precaució. El Senyor està en contacte amb guerrers que vénen de lluny i poden portar malalties desconegudes. No vol que sigui a prop dels estranys o dels qui tenen contacte amb ells. Els homes de fe parlen de mals moderns i horribles que arriben per castigar-nos i que es transmetran amb facilitat pel contacte humà. Jo, cada nit, abans de dormir, reso perquè aquests mals arribin al nostre regne i se’ns emportin tots a la tomba.

Dimecres, 9 de febrer

Des que va arribar el nou servei que tinc somnis que semblen molt reals que m’espanten i fan que em desperti ben suada a mitjanit, perquè tot és molt viu, molt real, molt terrorífic.

De vegades no els recordo, de vegades no torno a dormir més, perquè tinc por de continuar el malson que he aconseguit aturar en despertar. A la majoria de somnis em veig a mi mateixa, estirada en una taula, sola, trencant aigües i parint el meu fill. Ningú no m’ajuda. Jo crido de dolor mentre l’agafo pel cap i estiro amb força perquè surti. I quan ja és fora, m’adono que el meu fill no és humà. És una mena de monstre horrible ple de pèl i amb dents de llop. Aleshores noto que jo em començo a esquerdar i de sobte m’esmicolo en mil bocins com si fos de vidre. Després el monstre devora els meus trossets i jo em desperto.

Cridant.

Suant.

Plorant.

Dimecres, 23 de març

Els metges diuen que és normal. Les serventes que ja han parit diuen que és normal. Però a mi no m’ho sembla gens, de normal. Fa dies que el fill que porto a dins ja no es mou. Abans el notava girar-se o donar puntades de peu, però com més creix la panxa, menys es mou el menut. I tot i la tranquil·litat que intenten transmetre’m, tinc la certesa que el fill que porto dins el ventre és mort. Ells volen treure’m això del cap argumentant que si la panxa creix és que la criatura està viva, però jo estic segura que no es mou, que ells, amb els seus beuratges pudents i amargs, me l’han mort.

Dimecres, 15 d’abril

Ahir vaig demanar a la meva serventa, que, amb el pas del temps, sembla que ha anat agafant-me més afecte i puc confiar-hi, que m’ajudi a escapar del castell. Sorprenentment, la noia hi va accedir, i juntes vam traçar el pla de fugida. Em va ajudar a posar la roba necessària per al viatge en un bagul, aliments en un sac, i, juntes, vam ensellar el cavall que m’havia de treure del castell disfressada de camperola. Però quan érem a l’estable, van entrar el Senyor, el metge i els assessors, i de seguida em vaig adonar que la serventa que feia veure que m’ajudava era qui m’havia delatat i parat la trampa. El meu marit no va dir res. Ni tan sols em va mirar. Només va respirar fondo i va ordenar als assessors que si tornava a intentar fugir em lliguessin al llit fins que naixés el nostre fill.

Ara més que mai sé que haig de fugir del castell, però també sé que no puc confiar en ningú. Ja no conec cap de les persones que viuen en aquest castell. No em sé el nom de cap dels servents i els seus rostres només em són coneguts de manera molt vaga.

Cada dia hi ha més cares estranyes i hostils en aquest castell.

Dimecres, 29 de maig

Fa unes quantes setmanes que sóc al llit, postrada, sense gairebé poder moure’m. No m’hi han lligat perquè no he intentat tornar-me a escapar. Sóc al llit perquè he tingut moltes pèrdues i m’han dit que perilla el fill, que, ara, de sobte, es torna a moure dins meu amb molta violència, com si tingués pressa per sortir. Sé que tot és culpa dels repulsius beuratges que m’han obligat a prendre i que ara llenço d’amagat quan me’ls porten, tot i que segurament ja deu ser massa tard. Temo pel fill que porto a dins. No temo per la seva vida. Temo pel que en pugui sortir. Els odio i ja no em refio de ningú. Tampoc no em menjo res del que em porten i ho llenço d’amagat com els beuratges. Quan tothom dorm m’aixeco sense fer soroll i com un esperit de la nit creuo els passadissos deserts i freds del castell. Penso que és una sort que no se’ls hagi acudit tancar amb clau la porta del rebost. M’hi estic