La crònica diamant

By Stalker

Encara n'hi ha que recorden bé els fets del 1976, l'any que van tancar el monstre, quan la gent es va endinsar al canyissar amb escopetes, matxets i garrots; i amb la gàbia. Van creure's lliures per sempre de la maledicció. Ignoraven que terra endins, embolcallats per una voluntat contrària al món, maligna, hi bategaven diamants, la veta més gran del planeta. Per revertir la decadència que porta a la seva fi, la humanitat només compta amb uns nens esclavitzats en unes mines perilloses, una bruixa vella i un cap tribal deprimit. Però també els que ens vetllen, els que ens estimen.

Stalker ens ofereix la seva tercera obra, sisena entrega del cicle Motorsoul: aquest cop viatgem a Sierra Leone.

• Language: Català
• Publisher: Rayo Verde Editorial
• Release date: Nov 13, 2023
• ISBN: 9788419206480

Book preview

U. Supernova

Cent setanta-sis milions d’anys enrere, un enorme estel innominat situat en un sistema binari de la constel·lació de l’Argonauta va col·lapsar sobre ell mateix en haver esgotat tot l’hidrogen i l’heli que el componien inicialment. En qüestió de mil·lisegons l’estel va fondre els elements pesants que contenia i, seguidament, va provocar un col·lapse tan profund de la trama espai-temps que alguna matèria del nostre univers es va barrejar amb la del paraunivers i la de l’univers derivat. Va xuclar matèria exògena i va explotar alliberant ones d’energia que, mesurades en els nostres humils joules, representaria un número elevat a la quarantena potència.

El pacient estel - company de rotació, amb el seu sistema d’onze planetes rocallosos, havia orbitat oposadament durant eons al voltant de l’inestable sol. Va rebre la detonació de ple; tot va saltar pels aires i va desintegrar-se en una miríada d’energia, pols i roques que es van expandir per l’espai a més de la meitat de la velocitat de la llum.

Catorze mil anys després, el fulgor de la supernova més intensa des de l’origen de tot va atènyer la Terra, va il·luminar durant mesos el cel de l’espès panoceà precambrià, fent que fins i tot de dia es distingís amb facilitat.

Al final del període triàsic, degut a l’atzar que ho governa tot, un dels meteorits procedents de la destrucció estel·lar va precipitar-se contra el protocontinent de Gondwana. La trajectòria de col·lisió obliqua va alçar una onada d’escorça terrestre a la zona del contraimpacte, va fondre la terra i va obrir un cràter de centenars de metres de diàmetre. El sòl va trigar dècades a refredar-se.

Dins els plegaments que es van formar, el carboni s’hi va coure; per efecte de la temperatura i la pressió, els àtoms es van complaure a organitzar-se en estructures bellíssimes, de perfecció tel·lúrica, diamants.

Al principi del plistocè, després de la darrera glaciació, el nivell de l’aqüífer subterrani va pujar i la depressió que restava de l’impacte meteorític es va omplir d’aigua. Aquest és l’origen dels aiguamolls i de les permanents filtracions a les galeries de la mina.

Tots els diamants extrets de l’aflorament de kimberlita de Sierra Leone tenien aquest remot origen, excepte tres.

Els tres més gloriosos es van formar en el moment de la implosió-explosió de la supernova, durant la reacció desbocada de fusió. Van viatjar per l’espai profund dins del meteorit durant diverses eres. Se’n diuen diamants carbonatats i es compten entre els minerals que són més improbables de trobar a la Terra, si no és que el destí us en posa algun a les mans.

No obstant, amb el meteorit va arribar-nos alguna cosa més; alguna matèria o voluntat alienes al nostre univers va fer eclosió a la jove terra fosa pel brutal impacte. Alguna potestat filla de la destrucció va quedar-se colgada, cega i a l’espera.

Dos. Behemoth, 1976

L’origen de la història es remunta a setze anys abans de l’inici de la guerra civil, del dia zero, quan tot es va enfonsar. Del cos no en quedava gaire. Un braç, el coll i la cavitat toràcica oberta i buida, això era tot; del cap, ni rastre. Un parell d’agents de policia mantenien els curiosos a distància; desenes de persones que maldaven per endur-se la imatge terrible d’una altra víctima esquarterada.

El cercle de gent es va obrir per deixar pas al cap de policia. L’acompanyaven el rector de la parròquia local i Father John, el bisbe auxiliar, perquè la víctima era una dona significada de la comunitat catòlica de la contrada. Es van aturar a cinc o sis passes de les despulles.

—És un horror —va dir el rector.

Father John es considerava un home avesat a les desgràcies, però malgrat tot es va sentir colpit. Es va mantenir en silenci. Contreia els llavis d’indignació mentre, maquinalment, marcava a l’aire un signe de benedicció adreçat a les restes.

—És la quarta víctima enguany —va explicar el cap de policia. Resignat, assistia a l’acte com si tot allò li fos aliè.

—És un horror —va repetir el rector. Va tapar-se el nas i la boca amb un mocador tot i que les despulles no tufejaven gaire. Només una lleugera emanació metàl·lica suspesa en l’aire.

—Les altres tres víctimes també eren dones joves, i també van ser violades i mortes —deia el cap de policia defugint el tros de cadàver amb la mirada—. Però, fins ara, l’assassí mai havia mutilat així la víctima.

On eren els trossos que faltaven? Se’ls havia endut?

—És com si l’hagués atacat una mena d’animal —va observar el rector amb veu nasal, adreçant-se a ningú.

«Sí, un animal», pensava Father John. Per dins se sulfurava més i més. «Digueu-me el nom d’un animal que ataqui noies catòliques i les devori! Li calia la sang d’una verge per a algun ritual, al maleït, això és el que ha passat. Espera’t que et cacem, monstre. Regirarem l’encanyissat pam a pam i jo personalment bufaré les teves cendres quan t’hàgim fet a la brasa, home, monstre o dimoni, m’és igual! Espera’t i veuràs!»

—Haurem d’ordenar als alcaldes que decretin un toc de queda. Si no, la gent abandonarà els pobles —va proposar el cap de policia, pensarós.

—Se senten desprotegits. Es pot demanar un reforç de policies a la capital? —va preguntar el rector.

«Policies de la capital!», reblava Father John en pensament. «Jo sí que sé el que haig de fer. Som coneguts per la nostra fortalesa, som els millors per a l’exorcisme! Vam netejar Europa de bruixes fa segles! Monstre abjecte: aquí t’has equivocat, aquí acaba la teva història de merda, aquí…»

—Father John?

«… et farem confessar, abjurar, vomitar el diable. Aquí…»

—Father John?

—Perdó, senyor rector, estava capficat —va disculpar-se.

—Apuntàvem la possibilitat d’augmentar la vigilància policial a les nits i, mentrestant, instaurar un toc de queda o bé organitzar patrulles ciutadanes per evitar el pànic.

—Bé, sí, d’acord. Em sembla bé. Jo parlaré amb monsenyor el bisbe, a Bo. Té influència i pot ajudar a aconseguir aquests recursos.

Va fer un altre cop el senyal de la creu a l’aire. Es va girar. Caminava tot rabiüt cap al cotxe. No veia ni tan sols la gent que el saludava i li estenia la mà com si fóssim Corpus.

«I tant que parlaré amb el bisbe», cavil·lava. Al fons de la butxaca, el clergue va estrènyer amb el puny el rosari de plata, regal de la seva mare el dia que es va ordenar, i va fer lliscar amunt i avall la polpa dels dits pel cos del crucificat. Amb la part automàtica del seu cervell resava. Amb la part conscient planejava la venjança.

—Per tant, és un home, vull dir, de sexe masculí, mascle, algú que ha accedit al poder maligne de la metamorfosi —va concloure Father John.

El bisbe de Bo es va acariciar la barba del mentó. No va dir res.

—A Europa s’hi referien com a homo lupus, en llatí, que vol dir home-llop —va insistir Father John, impacient per conèixer l’opinió del seu superior.

Monsenyor el bisbe va mig cloure els ulls, com si li pesessin les parpelles. Es va fregar la part superior de les celles amb un gest de profunda reflexió abans de deixar anar:

—No.

—No? —va repetir Father John, perplex.

—No. Job 40:15-24.

Father John va restar immòbil. No podia recordar el versicle exacte al qual es referia el bisbe. Va tornar a la càrrega, però el seu to era menys vehement:

—De fet, en el folklore local també es conserven històries de transformació, és a dir, de transfiguració, entre persones i animals o a l’inrevés…

La seva veu es va anar apagant perquè el bisbe no se l’escoltava. Havia obert un calaix i li havia disposat al davant, damunt la taula que els separava, una bíblia en edició de butxaca. Amb un gest el va convidar a buscar la cita. Father John, desorientat, va agafar-la i va cercar el capítol a l’índex.

—Job? Quin versicle ha citat?

Al bisbe Lucius Kabeh Mills el contrariava la gent amb tan pocs reflexos com Father John. Era un home jove per al seu càrrec, tenia sis anys menys que el Father. Havia ascendit de manera meteòrica en l’estructura eclesial i ja havia viatjat a Roma quatre vegades. Campaven alguns rumors escandalosos sobre la seva vida privada; tenia defensors i crítics. El cas és que es trobava a la flor de la vida, era intel·ligent i bon orador; sabia vendre el producte i, en definitiva, d’això es tractava. Va parar la mà perquè Father John li retornés la bíblia i va obrir-la de manera tan precisa que només es va quedar a dues pàgines del Llibre de Job. Va buscar el versicle i va subratllar un passatge amb llapis. «Se’ls ha de donar tot fet», va pensar.

El versicle compilava els noms de diversos monstres sortits de l’avern. El bisbe havia marcat el breu passatge que es referia a Behemoth, l’hipopòtam monstruós que viu al canyissar. Father John va posar-se les ulleres de veure-hi de prop i es va acostar la bíblia. Va llegir dues vegades les dues frases marcades. Per sobre els vidres, va elevar una mirada de xai cap al bisbe.

—Però no pot tractar-se d’atacs d’hipopòtam —va objectar amb poca esma.

—Parla d’hipopòtam en sentit simbòlic perquè la gent se’l pugui afigurar d’alguna manera —va rebatre’l el bisbe.

—Però, aleshores, si és un animal, si és cosa natural, d’on pot haver sortit?

—Probablement té raó quan diu que procedeix d’una metamorfosi; és molt possible.

El bisbe es va repapar al respatller de la butaca inclinable. Pensava, i Father John respectava el seu capteniment. Va trigar potser cinc minuts ben bons a redreçar-se. Va encreuar els dits de les mans amb un gest molt clerical. La seva veu va sonar segura.

—Li agraeixo molt que hagi vingut a visitar-me, i les informacions de primera mà que em proporciona són d’una enorme utilitat. Ha enfocat correctament aquests fets tan luctuosos, Father: són cosa nostra. Però no és un homo lupus; és una manifestació del pestífer Behemoth. Ara que, pel que fa al cas, ens és ben igual. Qui millor que nosaltres per acabar amb l’abominació?

—Això penso jo, monsenyor.

—El fet que només hagi assassinat dones catòliques ens assenyala directament —va reflexionar monsenyor Mills. Va fer una pausa i va continuar—: Que el monstre ens identifiqui com a enemics seus implica la idea que ens considera més perillosos, més amenaçadors, que no pas els musulmans.

—Per no dir res dels protestants! —hi va afegir Father John, animant-se.

—Sí, i tant! Aquests farien una trucada a la CIA i dos dies després ja tindríem aquí un batalló de marines mastegant xiclet per la sagristia. En definitiva, que al sermó de diumenge deixaré clara la nostra responsabilitat en… Vejam, ens caldrà molta gent. L’aiguamoll és extens, oi?

—No és profund, però fins a l’altra vorera compti almenys tres milles. Caldrà molta gent i molta fe —va corroborar Father John. Recuperava l’entusiasme per moments.

—Vostè i jo assistirem en persona a la batuda. Dediqui’s de ple a l’organització, Father. El diaca li assignarà els fons que necessiti.

—I tant! Em fa un sentit honor, monsenyor! —I va tornar