L'ala dreta: ENCEGADOR III

By Mircea Cărtărescu

Som a l'any 1989 i a Romania comença la revolució contra el socialisme de Ceaușescu: la ciutat bull, efervescent, i els carrers reflecteixen el desesper d'una població extenuada. A Bucarest tot és misèria, gana i runes. La mare del protagonista es refugia en el record dels seus ancestres i ell, ja convertit en un jove madur, es pregunta com escriure en aquest escenari apocalíptic. Com un calidoscopi de consciència esberlada, el narrador tanca la seva obra monumental amb una plenitud tremolosa com les ales d'una papallona.

En aquesta última entrega d'Encegador, Mircea Cărtărescu torna a delectar-nos amb una prosa onírica, absorbent i política. Evoca altra vegada el somni, la crítica i la poètica que l'han convertit en un dels escriptors més importants del segle XXI, i posa punt final a la trilogia que ha marcat, de manera prodigiosa, la seva carrera literària.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Periscopi
• Release date: Jan 30, 2023
• ISBN: 9788419332356

Book preview

Primera part

Era el 1989, any del Senyor. Arreu se sentia parlar de guerres i revoltes, però ningú no s’espantava, perquè tothom sabia que eren coses que havien de passar. Era com en temps de Noè: tothom bevia, menjava, es prometia i es casava, tal com s’havia fet d’ençà dels temps de Nimrod, el llegendari caçador, i tal com era d’esperar que farien els seus fills, i els fills dels seus fills, pels segles dels segles. Cap d’ells no envelliria ni moriria, la seva estirp no s’acabaria extingint en la pregonesa dels segles, l’home s’enfrontaria a tots els cataclismes i en sortiria triomfant, fins a la fi dels temps. I posant per cas que el sol es transformés en un tomàquet gegantí i anés engolint, un per un, els planetes del seu voltant, la gent, que hauria après a volar, migraria cap a altres constel·lacions, i allí seguiria menjant i bevent, prometent-se i casant-se. I posant per cas que l’univers en eterna expansió s’anés refredant a poc a poc, fins a l’extinció final, la gent migraria, a través d’hiperespais i forats de cuc, cap a universos paral·lels, universos-nens, mons evolucionats i seleccionats darwinísticament per poder-los acollir, a ells, els immortals, de manera que així poguessin seguir bevent i menjant. No hi hauria elohims que diguessin: «Donem-li mort, a l’home, que respira pels narius, perquè, quin valor pot tenir?».

Els terratrèmols i les epidèmies se succeïen per tot arreu, però la gent, que sabia llegir el rostre del cel i sabia dir, en cas d’albirar un núvol cap a ponent, «segur que demà plourà», era cega a aquests senyals. Continuava menjant, bevent, comprant, venent, plantant, construint, tal com havia fet sempre, en temps de guerra i en temps de calamitats. Es compraven càmeres de fer fotos i bicicletes, anaven al cinema, parlaven per telèfon, miraven la televisió, escrivien llibres que al cap de mil anys se seguirien llegint, cada matí s’omplien el pit amb l’aroma del cafè acabat de fer, llegien les notícies als diaris, que obrien de bat a bat davant els seus ulls per tal de no veure la realitat.

Sacsejaven, com unes papallones mutilades, la seva única ala, avançant a empentes i rodolons, ara enlairant-se, ara arrossegant-se. Perquè construïen, incansables, una història del passat, sense cap preocupació per construir-ne una del futur. De profetes ja no n’hi havia, i tampoc hi eren aquells que els havien arribat a veure. Avançaven sense saber cap a on, absurdament, com un animal que tingués tots els òrgans sensitius a la part posterior del cos, obligant-lo a contemplar, eternament, el reguitzell de bavalles que anava deixant al seu pas. Les estelles de la tassa que acabava de caure a terra s’enlairaven soles, es tornaven a enganxar les unes amb les altres i la tassa es reconstruïa a la mà. Els pètals secs del lliri del gerro s’il·luminaven, sense més ni més, a l’ampit, reviscolaven i es vinclaven, tesos, s’estovaven en el violeta més pur i s’enlairaven cap al pecíol per reconstituir la pintoresca i triomfant inflorescència. Un escotoma gegantí els cobria la meitat del camp visual: el passat ho era tot, el futur era res. La gent avançava de recules, cap a piràmides i menhirs, cap als úters d’on havia sortit, cap al punt d’una massa i una densitat interminable abans del qual ni tan sols res ha existit.

I així va ser com, quan un llampec va travessar el cel de banda a banda, il·luminant com si es fes de dia la part fosca de l’esfera i enllumenant encara més l’hemisferi que es trobava a plena llum del sol, posant una resplendor sobtada, sobrenatural, als rius entortolligats i als oceans, als fiords i als casquets glacials dels pols, els animals dels boscos van córrer a amagar-se als seus caus, les aranyes van recular cap al centre de les teranyines i els peixos van descendir cap als abismes, però la gent, que sap que l’estiu està a punt d’arribar quan la fulla de l’ametller comença a verdejar, es va posar les ulleres de sol i es va enfilar als terrats dels edificis, va activar els sistemes de seguretat, va contemplar el cel amb uns ulls com taronges, bocabadada, i finalment va tornar als seus quefers, tot arronsant les espatlles. L’índex Nasdaq no va registrar cap davallada extraordinària durant aquells dies. Les forquilles, que durant un segon s’havien aturat en l’aire, van reprendre el seu camí cap a la boca, i les parelles que just en aquell moment s’encastaven als llits, entre llençols rebregats, i havien quedat paralitzades d’espant, van seguir talpejant, l’instant següent, rere l’orgasme promès.

També des de Bucarest es va poder contemplar, a finals del 1989, any fatídic, el darrer any de l’home damunt la Terra, el llampec encegador, estenent-se, al cel, amb llargues i tremoloses ramificacions, com l’empremta d’un ofidi reptant per la superfície del món. Va ser just després de l’hora de dinar d’un dia llòbrec de mitjans de desembre, i va fer tornar blancs els edificis de per Magheru, l’església Armenească, els grans magatzems Victoria i el Comitè Central, com en una fotografia sobreexposada. Un milió de rostres girats cap al cel, mortificats, ullerosos, famèlics i amb les dents corcades, amagats sota els barrets i els mocadors, van transformar-se en una màscara blanca i esfereïdora que durant un instant els va convertir en espectres venjadors reclamant la seva sang. Cap a Buzeşti, uns conductors encegats per aquella descàrrega furiosa van oblidar els sots que s’obrien a l’asfalt i hi van trabucar els seus Dacia rovellats. Després la ciutat va tornar a quedar fosca i es va continuar morint en la seva habitual escala de grisos, en aquell color cendra cadavèric que era el seu aspecte habitual. A dos quarts de cinc ja era nit tancada. Les bombetes dels fanals que flanquejaven els carrers a banda i banda s’havien oblidat d’encendre’s, així com, en barris sencers, els llums de dins les cases. A través de les finestres dels blocs d’habitatges dels barris obrers, coneguts com a «capses de mistos», s’hi veien homes i dones movent-se a les palpentes, somnàmbuls, al voltant de l’esquitx daurat d’una espelma. Vist des de dalt, en aquells moments Bucarest devia semblar, per entre els núvols carregats de neu, un poble prou extens que només es distingia per aquells pipellejos febles dels quinqués. En temps de guerra, els bombarders l’haurien sobrevolat sense afinar-lo. Ciutat dels morts i de les tenebres, de les ruïnes i de la infelicitat. Liquen cendrós i polsegós esparpallat damunt la interminable plana de Bărăgan.

A les set del vespre, mentre a la part oest d’aquesta Europa coberta de neu Viena, París i Roma i Estocolm i Lisboa resplendien com focs d’artifici projectats cap al cel; mentre les fileres d’automòbils, als carrers, lliscaven com uns verms interminables, amb els llums vermells els que anaven cap a un sentit, d’un blanc resplendent els que anaven cap a l’altre; mentre els repetidors de televisió i els fumerals altíssims de les centrals termoelèctriques i els anuncis dels motels i els focus als angles dels camps de futbol transformaven el continent en un flipper excèntric; mentre els llums intermitents dels avions substituïen les estrelles obliterades, Bucarest va morir i el seu record va quedar esborrat de la faç de la terra. No en va quedar pedra sobre pedra. Era un paisatge sorprenent, una paràbola per a la resta de pobles, una ruïna on el mussol i l’eriçó es construïen el cau. Però així com, fent ús de la seva gran saviesa, el Senyor va amagar als erudits les coses sagrades i les va descobrir als nens, i va triar encarnar-se en un home a la menystinguda Galilea, i no a Jerusalem, així també li va ser concedit a aquesta infeliç ciutat de formigó i rovell de veure, primer que cap altra, la meravella.

Perquè a aquella hora llòbrega el calabruix que havia caigut durant tot el dia va amainar. Per damunt de la ciutat el cel es va esclarir i van aparèixer les estrelles, resplendents i perfumades com si un pedaç del cel de l’estiu que s’arquejava per damunt d’Herăstrău s’hagués perdut per entre els cels entorrellats de la ciutat. Aleshores, de les estrelles va descendir una aparició que primer semblava un insecte minúscul, un d’aquells saltamartins diminuts que surten disparats de l’herba a cada passa nostra. Mentre descendia, molt lentament, cautelós, sobrevolant la nit, els detalls d’aquell objecte, lleugerament il·luminat per una radiació interior, van començar a distingir-se millor. Tenia forma de medusa, i era igual de transparent. Una volta com de safir, tan límpida com el cel, descansava damunt quatre pals de color ultramarí, que van resultar ser, a la segona mirada, quatre criatures petrificades, amb les ales, com les d’un albatros, desplegades. Al costat de cadascuna d’elles hi havia una roda coberta d’ulls. Quan aquella meravella es va aturar, a un centenar de metres de l’Hotel Intercontinental, els milicians que patrullaven la plaça deserta de davant el Comitè Central van poder veure (i comunicar-ho, alarmats, als seus superiors) que per damunt de la volta de safir translúcid, com una estàtua coronant la cúpula d’una basílica, hi havia un tron llavorat, de la mateixa substància mineral, massissa, ornamentada amb símbols i arabescos incomprensibles. Asseguda al tron hi havia una criatura que semblava una persona, embolcallada en unes vestidures resplendents com l’aram. Irradiava, al seu voltant, una llum irisada. L’andròmina mística feia un terrabastall tumultuós, com el trepig d’una multitud, un fragor com de maregassa, tan intens i unànime que els mecànics, els electricistes i les cambreres que dormien un son profund a les seves cambres estretes i atapeïdes, embolcallats en les mantes com unes estàtues etrusques, es van despertar un instant, van redreçar el cap de damunt el coixí i es van quedar escoltant fins que el fragor es va confondre amb la brunzidera de la sang dins l’oïda. Després es van deixar caure, altra vegada, en els seus somnis de costelles de porc, muntanyes de salami i mandonguilles amb prunes, els somnis d’una nació famèlica. Un noiet de pell colrada, per la banda de Rahova, va saltar del llit i es va precipitar cap a la finestra esquerdada, enganxada amb cinta adhesiva. Es va arrapar amb una mà al radiador glaçat i, apuntant amb un dit tort cap al cel, es va posar a cridar tan fort com va saber: «És mon pare! És mon pare! El Carro de Déu i la seva cavalleria!» Aviat li van respondre els repics furiosos dels veïns a les parets fines com el cartró d’aquell estudi d’un bloc de classe treballadora.

I finalment, els qui havien fet cua durant tota la nit, fos per reomplir les bombones de butà, fos per aconseguir una mica de carn o de formatge, entatxonats els uns contra els altres per no morir-se de fred, van donar una llambregada al cel, però no se sap si el mal de clatell, o potser el fred devastador, o potser la resignació de presidiaris que se’ls endevinava als ulls, els va tornar a acotar, profundament, els fronts cap a terra.

«Sembla que alguna cosa ha passat a Timişoara», diu ma mare, que té dibuixada una finestra resplendent a la corba castanya de cada ull. Al voltant de les pupil·les, els iris tenen un entramat menut d’iridescències, fibres d’ocre i fibres de color de cafè, zones d’ambre i zones de color violeta. Si un colomet, tot voleiant per entre les volves de neu, enfosqueix un instant la finestra de la cuina, també posa un esquitx d’ombra als ulls de la mare. I si es posa, amb les seves potetes de corall, a la barana esponjosa del balcó, de la seva ineluctable forma arraulida i tremolosa es desprèn una pel·lícula de fotons que viatgen a través de l’aire de l’hivern i es cabussen entre les pestanyes, decolorades per mor dels anys, de la mare. Entra dins les pupil·les i penetra, cargolant-se, a través de la lent de carn transparent, que s’eixampla per copsar amb nitidesa el capet amb uns ulls rodons i el bec estranyament cruel, i el revers del plomall de les ales que un embat sobtat del vent ha embullat. La mare s’ha acostumat a posar grans de dacsa damunt la neu esponjosa de la barana, així que sempre tenim colomets de color cendra al balcó.

Amb la llum lletosa que ens entra per la finestra es barreja un delicat matís de color rosat. Ve de darrere el bloc, de l’altíssim mur de totxos del molí Dâmboviţa. El rostre esgrogueït de la mare llueix del vapor de les olles. Déu sap què deu haver trobat avui per posar-hi. Si l’hi preguntes, et contesta sempre amb un acudit que deu haver sentit en alguna cua; que ella sempre fa sopes de sopes per sopar: hi sopes aigua, hi sopes sal, i ja no hi sopes res més… Cada matí desapareix no se sap on. En torna lívida, amb unes ombres blaves sota els ulls. Fins i tot quan arriba amb una bossada de potes i colls de pollastre, fins i tot quan ha tingut aquesta sort, segueix donant llambregades al seu voltant, de biaix, desconfiada: ens ha portat la manduca, prou per quedar-ne ben tips, però què en sabem, nosaltres, del que és això de fer cua des de les cinc de la matinada fins a les… mira, són gairebé les dotze. Maleïts siguin, els molt desgraciats, però què deuen pensar que menja, la gent? Te’n vas a un lloc i res, te’n vas a l’altre i res… goita, per aquesta misèria m’he quedat glaçada fins al moll de l’os, maleïts siguin! I la mare aboca damunt l’hule un grapat humit de potes de pollastre, cadavèriques, amb les urpes esparpellades, tallades per sota de les cuixes, perquè les cuixes són per exportar… La gent mataria, per aquestes romanalles que semblen urpes de rèptil. Un altre dia aboca damunt la taula un tros flonjo de «pernil de Muntenia». Ningú sap de què està fet. Tremola com la gelea. A dintre hi trobes uns draps que semblen benes de cotó. En ficar-te’l a la boca notes una mena de cartílags dins la textura farinosa. No se sap si fot aquesta pudor de benzina perquè l’han transportat en camions o perquè està fet amb ves a saber quins components químics. «Maleïts siguin!», la mare segueix renegant. Se la veu vençuda. Ja no pot més. I no és per ella, que es fa miques corrent d’una cua a l’altra, i que torna amb caramells de glaç enganxats a les pestanyes, sinó per tenir què posar-nos a taula, perquè aquest ha estat, des de sempre, el seu únic sentit a la vida. Això la fa passar els set calzes d’amargura. Un cop al mes aboca damunt el plat una peça de formatge fresc embolicat en un paper xop. «A Obor, avui tenien formatge. Però només en donaven un bocinet per cap, que no arriba ni per tastar-lo.» Ens mirem el tros de formatge com si fos un miracle. Ens sembla envoltat d’una aura difusa. Se’ns fa la boca aigua. Fa una mica d’olor de ranci, però què hi farem. Hem de fer cara a tots els vents. És formatge i prou, i encara gràcies que en tenim! Però no sé què dimonis hi deuen haver posat, també. Quan hi claves la forquilla fa uns cruixits. I també cruix quan el mossegues. I d’elàstic que és sembla de cautxú. «No l’hauràs comprat als pagesos?», diu el pare de tant en tant, lluny, com sempre, de tot i de tothom. No saps mai què li passa pel cap. Parla per parlar. «Just ahir vaig sentir que n’havien enxampat un que venia formatge fresc barrejat amb cola, meitat i meitat.» «És que els camperols i tot s’han tornat pitjors que la tinya, carinyo… Els és ben igual que la gent se mori, mentre ells puguin anar fent… I pensar que abans el formatge amb tomàtigues era el menjar dels pelacanyes. T’enrecordes, Costel, no deu fer ni deu anys, dels mossos aquells de la botiga de mobles: posaven, just ací, al solar de darrere, una taula de cuina, uns tamborets, i s’asseien en rotllana, a l’ombra, a dinar. Desembolicaven el paquetet de paper de diari i en treien el formatge i els ous bullits, els llevaven la closca allà mateix, damunt la taula, després treien tomàtigues d’aquelles grans i sucoses, de pagès, un bon bocí de salami… obrien un pot de mongetes en conserva (el que s’ha de veure, se les menjaven així, fredes i plenes de grumolls!) i… així es ben omplien el pap. I nosaltres ens els miràvem des del balcó i dèiem: goita els camalluents aquestos, que en són, de pastifes… mira que posar-se a menjar així, a la vista de tothom… I ara, què no donaríem nosaltres per poder menjar com ells!»

Vagis on vagis, la gent només parla de menjar. Fins i tot els macarrons amb melmelada de la postguerra semblarien bons, avui dia. I una mica més tard, cap al 1960, quan van aparèixer els supermercats… Allò era el paradís. I les verduleries curulles de fruites i verdures. La mare ja s’ha oblidat de com se li allargaven els braços fins a tocar del terra de tant carregar les bosses rosades de ràfia. I quan em deia: «Agafa’t a la bossa, reiet, i ves amb compte que no t’aixafin els cotxes!» I com arribava a casa suant la cansalada i resultava que l’ascensor estava espatllat. La mare plorava mentre pujava, un pis i després l’altre, amb les bosses tallant-li les mans (quan per fi les podia deixar a terra, davant la porta, em mostrava els palmells tallusquejats: no li quedaven forces ni per treure la clau per obrir, i em demanava de ficar-la jo al forrellat). Tampoc no se’n recorda, de com es desesperava quan feia comptes, cada vespre, dels diners que havia gastat durant la jornada. Tenia una lletra de nen, amb lligadures molt enrinxolades, farcida de faltes d’ortografia, i escrivia prement molt fort el llapis contra el full… «Goita, així han tornat a volar, els diners, així!» I picava de mans, ràpid, amunt i avall, amb els dits esparpellats. «Així han volat. Cada dia cent leus! Cent leus al dia! Que me venen ganes de toca’l dos, escampar la boira i marxar ben lluny…» En canvi, agafa la taba, prenent-hi un gust que de sobte la fa semblar més jove, com si realment tornés enrere en el temps, quan parla de com era la vida ara fa vint anys. S’atura, de damunt la taula tria els grans de mongetes seques (jo també espicasso algun gra massa petit o un de dolent i el poso al muntet de les pedretes, els terrossos i els grans negres, corcats o esclofollats; els sans i lluents van, dringant, a la cassola dels justos; els pecadors enfilen el camí de les escombraries, allà on només hi ha llàgrimes i serrar de dents), i omple la cuina amb una veu que no és com qualsevol altra, perquè abans de sentir-la la percebo amb un òrgan sensitiu especial, que tinc només per a la seva veu: «Res a veure amb això d’ara, que no tenim de què fer estelles. Aleshores hi havia de tot, que t’enrecordes, carinyo? No havíem de fer cua, com ara, des de les quatre de la matinada, i de vegades ni així. Només anàvem a comprar quan se’ns acabava el menjar de la nevera, com uns marquesos. T’enrecordes, de la melmelada que te comprava, en aquells flascons panxarruts on ara hi tinc el llard que ens dona l’avi? D’albercocs, de gerds, del que volguessis. També te comprava d’allò de posar a la llet, com se’n diu? Era car, però se’n trobava. I quines napolitanes, i quina xocolata, que no me n’estava, de portar-te, cada dia, ni que fos una rajola de xocolata, ni que fos una d’aquelles petites amb el caçador i la Caputxeta Vermella. Que era entrar per la porta i ja me venies a regirar la bossa de mà. El Dia del Nen te comprava alguna coseta més cara, una d’aquelles napolitanes Dănuţ amb crema de cacau… I goita ara, que no n’hi ha res per comprar-los, als pobres nens… Que ha de ser ben trist, ser mare avui dia… I quan te posaves malalt te portava taronges de la botiga de queviures. És ben cert que també havies de fer una mica de cua, i de vegades topaves amb un venedor que te donava figues per llanternes, però com a mínim se’n trobaven. Qui n’ha tornat a veure, de taronges, de fa quatre o cinc anys ençà? Que la gent n’acabarà oblidant el nom i tot. O el cafè. Que quan ens vam casar ton pare i jo la gent no en bevia, de cafè. A tot estirar els senyors, la gent d’upa, ja saps, potser sí que en bevien. Però si feies una visita la gent no te treia que si conyac, que si cafè, com es feia fins fa poc. Te posaven una culleradeta de melmelada damunt un platet, i te donaven un got d’aigua. Després la gent se va aburgesar, i ja no sap viure sense cafè. El problema és que ja no se’n troba. Que no en sé treure l’aigua clara, de què hi deuen posar, rei meu, en el Nechezol aquest: que jo diria que hi posen escorça d’arbre… escorça picada… Com diuen ells: cafè de mescla. Mescla de què, això ja no se sap… Ara, de cafè del bo només en beuen els metges, que tothom els en regala. Per a nosaltres, el Nechezol. Que no t’enrecordes, que de petit t’enviàvem a comprar-ne? I que n’era, de fàcil! Goita, aquí tens vuit cinquanta, ves, fill, i porta cent grams de cafè. De vegades només en teníem per a cinquanta grams… Però te’l molien allà mateix, davant teu, i tu t’entaforaves la bossa calentona dins la butxaca, i quan arribaves a casa encara estava calentona… I l’olor que feia… omplia tota la casa! I quan eres més petit, a Floreasca, compràvem xicoira. La posàvem a la llet. La venien així com venen els caramels aquestos de gelea, en un cucurutxo de paper, i a dintre hi havia aquelles rodetes farinoses, que semblaven de terra però feien olor de cafè. En desfeia una en tres o quatre bocins i els afegia a la llet, i es feia una crema. Era bona. A tu també te’n donava, que aleshores encara no hi havia cacau. Ai, quan ens vam mudar aquí, al bloc de pisos, tu tenies cinc anys, la gent anava fent, no teníem problemes… Fèiem la viu-viu, així com podíem, amb el salari de ton pare… I ara, per diners que tinguis no saps què fer-ne. Aleshores qui podia estalviava per comprar-se un cotxe… Els pobres només menjaven iogurt i així anaven estalviant, cèntim a cèntim. Com és que deia en Căciulescu? Li preguntaven els metges: què has menjat al migdia? I ell deia: un te. I al vespre? Preguntava el metge. Al vespre, alguna coseta més lleugera… Més lleugera que el te, ha, ha! Doncs aquestos amb els cotxes igual: iogurt i iogurt, que se tornaven agres de tant de menjar-ne. Nosaltres no podíem ni somiar-hi. Quan ens vam casar ningú no ens va donar res. A taula hi sèiem per torn, com se solia dir, menjàvem d’un en un perquè només teníem una cullera. L’avi ja saps com era, del puny estret. A la família de ton pare no els vaig agradar, per ser de Muntenia. Ni a les noces van aparèixer. Sort en vam tenir, de la Vasilica, que ens va deixar estar a ca seva fins que vam trobar on caure, a casa de Madam Catana, que si no hauríem hagut de dormir davall un pont… I després… Ai, senyor! Un recambró amb el terra de trespol, un catre fet de taulons que una nit es va desplomar amb tots nosaltres a sobre de tan bo que era, una cuina de llenya i para de comptar. Una ràdio penjada a la paret. Tu eres petit, a l’escola bressol no t’hi podia deixar, perquè bramaves fins a tornar-te blau (tres setmanes seguides, vas bramar, des que t’hi deixava fins que t’hi anava a recollir) i vaig tenir por que també te n’anessis al cel, com m’havia passat amb en Victor. No hi havia res a fer. Ton pare treballava als Tallers ITB, i jo m’estava amb tu tot el dia. I com que eres l’únic nen petit, tot el pati n’estava molt, de tu: anaves tot el dia en braços de l’un o de l’altre, te menjaven a petons. T’enrecordes de la Coca, de la Victoriţa, del Iaio Nicu Bă? Els feies ballar l’aigua als ulls. La lladregota feia la viu-viu tant com podia: tan aviat l’engarjolaven com la deixaven anar. I així que la deixaven sortir se posava de cuinera n’una escola bressol, n’un jardí d’infants… I per tu tenia un feble. Vine, petitó, mira què t’ha portat la Victoriţa! I te donava galetes i pa de pessic… Tu eres un carquinyoli, que a la mínima te posaves malaltó. I què més se podia esperar, si havies crescut damunt el terra de trespol… Vam trobar un veí que tenia una vaca, a Silistra mateix, però una mica més tirant cap als afores. El pare s’hi deixava una quarta part del sou, per tal que tinguessis llet fresca cada dia, i això com a mínim sí que t’agradava. Que ens vas sortir del morro fi, tu, que no volies menjar res… Talment com ara, que no me diràs que no!»

La mare riu. No només als ulls, a tota la pell del rostre, lluent i fina, s’hi reflecteix aquest vespre d’hivern: la ciutadella de maons obliterada per les ràfegues de neu, les capçades dels pollancres, amb les branques despullades de fulles i vestides amb un vidre delicat. Me l’escolto amb els ulls clavats a l’hule que cobreix la taula. Amb el dit faig córrer, pels quadrats de color de cafè, els grumolls ressecs i les llavors de niella que s’han esmunyit entre els grans de mongetes. Només puc pensar en una cosa: se’n recorda? Sap qui va ser? Qui és? Pot ser que existeixin, en algun lloc, darrere el seu ull pineal, que se li dibuixa clarament entre les celles quan està contenta, unes illetes neuronals, mitigades de mil maneres, que diuen amb mil veus la història d’en Cedric i l’esplèndida diva Mioara Mironescu? I se’n recorda de quan, amb un pit despullat, en el seu tron de serotonina, allà, al centre del món, sostenia damunt la falda un nadó amb la pell de quars i el presentava a tots els pobladors de tots els universos? La mare recordava que ella era la Maria? Alguna cosa em deia que, si escorcollava amb paciència, durant hores i hores, la seva bossa de color d’escarlata de quan era una senyoreta, que s’havia convertit en un dipòsit de cosetes esgrogueïdes, mig desfetes, esfilagarsades i corcades —factures velles, garanties, monedes que ja estaven fora de circulació, fotografies en blanc i negre esquarterades i escrites pel revers amb llapis de còpies, carnets del sindicat i de la policlínica, la cartilla militar de reservista del pare, el sobre afiganyat, bofegat, que feia olor de medicaments caducats i que contenia les meves cuetes de quan era petit, l’altre sobre que contenia aquella pròtesi dental fastigosa d’ella, que no havia sabut portar mai—, trobaria, per fi, en un plec secret, ple de grumolls i mosques resseques, l’anell de pèl de mamut de la cantant del Bisquit, un bocinet doblegat d’una ala de papallona gegantina, amb les vores cremades, que conservaria, en l’holograma iridescent de les escatetes, la flaireta d’albercoc i de raïm esclafat de Tântava, on, molt temps enrere, una altra Maria, la besàvia de la mare, es convertia de papalloneta cada trenc d’alba, una fiola amb un líquid resplendent, d’un color groc pàl·lid semblant al líquid cefalorraquidi, i una estranya paraula escrita al vidre blavós: QUILIBREX… A poc a poc, el lliscar de les hores, el disc abrasiu de tots els rellotges del món, li havia fet minvar el cos, li havia afinat els cabells i els ossos, li havia deixat caure els pits… La mare s’havia impregnat de vellesa i abandonament. La Maria s’havia convertit en Marieta, que era com li deien el pare i tota la parentela, en la dona que té cura de tothom i mai de si mateixa, en l’exiliada, en la destronada, en l’amnèsica Marieta. Para la taula, retira la taula. Posa’ls a tots per feina, cada matí. Renta’ls la roba, planxa’ls la roba, dona’ls menjar. Endreça la casa. Escombra, treu les escombraries, fes la compra. Pela les patates, renta els plats. Dia sí dia també, sense excepció, també per Setmana Santa, també per Nadal, fins a la fi dels seus dies. Sense rebre mai un «gràcies» de ningú, sense rebre res a canvi llevat de la satisfacció de veure’ls anar per la vida decentment, que no anaven esparracats, que tenien un plat de sopa calenta a taula. La menjussa de cada dia, perquè eren temps més durs encara que els temps de guerra.

«Mica en mica vam anar aixecant el cap. Ton pare se va posar a estudiar periodisme, a l’Ştefan Gheorghiu. Escrivia a les gasetes aquelles del seu taller (t’enrecordes, de quan te vaig portar a veure com treballava ton pare al torn, i tu, que devies tenir dos anys i escaig, vas assenyalar un giny amb una inscripció i vas dir Aquí hi poza iet en pos, perquè te pensaves que per tot arreu hi deia llet en pols, com a les teves capses, i tots els obrers van esclatar a riure per les butxaques…). I als caporals els devia agradar, el que hi escrivia, i van dir que era un noi jove, prometedor, fill de camperols humils, tot lo que posava al seu dossier. I ton pare va fer dos anys de periodisme i va entrar a treballar a l’Steagu’ Roşu, amb un bon sou, amb un Volga per fer els reportatges… També li van cedir un pis, els del diari, primer n’un bloc de pisos, a Floreasca, però allà només ens hi vam estar un parell de mesos, perquè algú ens va denunciar a la milícia, que jo a casa teixia les meves catifes perses. I la llançadora del teler feia un bon terrabastall, i no s’hi podia fer res. Havies de picar fort amb el pinte, si volies que la llana quedés ben atapeïda entre els lliços. I això que jo treballava sobretot al matí, quan la gent se n’havia anat a la feina, però així i tot se sentia. I n’hi havia una, Madam Gângu, que sempre anava sembrant la zitzània, que ningú la podia veure. Va ser ella, que ens va delatar. Així que vaig haver de renunciar a les catifes i me vaig quedar a casa, i me vaig dedicar a criar-te. Però igualment aviat ens vam mudar a una vil·la, també a Floreasca, molt a prop. Era en un carreró —es deia Puccini— tan tranquil que si hi passava un cotxe en tot un matí ja era molt. Aleshores Bucarest no estava tan ple de cotxes com ara. Just al capdamunt del carrer hi havia una deixalleria enorme, voltada d’herba verda, on els gitanos se construïen les seves barraques… I feien una fumarada, dia i nit, com si fossin en un campament… que quan el vent venia d’allà ens deixava a tots mascarats… T’enrecordes, de quan hi passejàvem, per allà, de quan vam entrar dins el casinyot del gitano que feia arracades i anells, i sa filla dormia al llit amb un porcellet, i sa dona portava les trenes adornades amb monedes d’or, d’aquelles que la milícia els confiscava si els enxampava que en tenien? Que nosaltres també vam rebre, la Vasilica i jo, una moneda d’or del collar de la mama, però jo vaig pensar: que n’haig de fer, de mitja moneda? I li vaig donar a ella la meva meitat, quan se va casar amb l’oncle Ştefan, perquè se’n fessin les aliances. Després me va saber greu, que goita com és la cosa, ton pare i jo no en tenim, d’aliances, que me fa vergonya i tot. Què hi fareeeeem! Allà, a la vil·la de Floreasca, ens hi vam estar dos anys, si fa no fa, fins que ens vam mudar aquí, a Ştefan cel Mare. Hi estàvem bé, allà… hi estàvem la mar de bé! Una mica estrets, és ben cert, i la cuina era petita petita, no hi cabia més que una pica i un fogonet, que ni una taula ens hi cabia, allà, així que menjàvem a la mateixa habitació on teníem el llit. I encara en teníem una altra, de cambra, que era la teva, i el lavabo entre les dues, amb dues portes que donaven a una i a l’altra. Això no m’agradava gens, que cada vegada que algú anava al lavabo empestava tota la casa. I teníem radiadors de gas. Que no sé a qui li devia passar pel cap allò de posar el radiador entre les habitacions, dins la paret, la meitat aquí i la meitat allà. Però en fi, com a mínim funcionava. I al lavabo hi teníem una banyera d’aquelles petites, amb un banquet, que no t’hi podies estirar així com ens hauria agradat. Per la resta, estava bé, era bonic, semblava que sempre fos estiu, tots els arbrets, dellà del carrer, estaven carregats de flors… Com que vivíem a la planta baixa, tu entraves i sorties per la finestra. A darrere hi havia un solar amb sorra on jugaves amb en Doru (t’enrecordes d’en Doru, de l’escala del costat?), amb l’Helga, la nena de la senyora Elenbogen, que anàvem a ca seva a mirar la televisió, amb l’Aurica… Tot el dia jugàveu allà, arraulidets damunt la sorra. I jo t’hi deixava sense cap por, no t’havia de tenir sempre l’ull a sobre. El barri era tranquil, un autèntic paradís. Te posava a la mà una noteta i uns calerons i t’enviava al forn de pa o a la botiga de queviures, al capdamunt del carrer. Totes les venedores te coneixien. Doneu-me això que diu aquí i el canvi!, els deies, i s’esqueixaven de riure. Encara no tenies quatre anys. I anaves sempre tan net que tothom se’n feia creus. Te portava de vint-i-un botons… I quan jugaves a la sorra, te posaves a la gatzoneta i la grataves amb un bastonet. Que una veïna i tot me va dir un dia: com t’ho fas, reina, per portar-lo sempre tan net? Que el meu torna a casa arrebossat com un porc, li he de rentar la robeta cada vespre. Però eres un escanyolit, no menjaves res… L’hora de dinar era sempre una tortura. Ja no sabia què donar-te, en nom de Déu…»

«Per què vam marxar de Floreasca?» Pregunto a la ventura, però de seguida faig el cap viu, perquè la mare ha deixat de destriar els grans de mongeta. Entafora la mà dins l’olla i es mira com els dits apareixen i desapareixien sota els grans remorosos. Les volves grans, carregades d’aigua, que cauen veloces del cel hivernal, ara són d’un color rosa brut contra el cel cada vegada més fosc, tan llòbrec que comença a confondre’s amb el molí. En alguna banda, molt lluny, una llumeta vermella, gairebé imperceptible, travessa la neu: és l’estrella que corona l’agulla de la Casa Scânteii. M’incorporo, obro la porta del balcó i surto a l’exterior, amb una bafarada de vapor de la cuina sobreescalfada. El fred i la humitat em fan esborronar. La neu cau violentament, d’un color entre rosa i cafè, em fonc en el crepuscle, en el fred i en la solitud. Els pollancres de darrere el bloc empenyen els tanys cap a la volta celeste, cap a aquell lloc remot d’on cauen les volves, negres contra el cel color de cafè, d’un color brut fluorescent quan es posen damunt els ampits de maó de les finestres del molí, damunt els frontons de ciutadella al·lucinant, damunt el pati gegantí i desert. Les empremtes d’unes passes surten d’una de les portes, avancen fins al bell mig del pati i allà s’interrompen sense més ni més. Tot al voltant, la neu s’assenta lentament, amb una fressa gairebé inaudible, a la llum bòrnia d’una bombeta. «El meu món», xiuxiuejo, «el món que m’ha tocat viure». Estiro les mans, sento a la pell el bes glaçat, aigualit, dolçàs de cada volva. Giro el rostre cap al cel, tant, que sento la barana amb l’apòfisi de cadascuna de les vèrtebres que hi toquen. Neva damunt el meu rostre, damunt les meves parpelles tancades, sento la suavitat de la neu creixent damunt la meva màscara, en aquella zona oval on es concentra gairebé tota la meva humanitat, tal com gairebé tot el que sent una persona ho sent pels ulls. Jo soc el meu rostre, un rostre d’aranya i d’arcàngel, d’àcar i de vent i de llampec i de terratrèmol. El meu rostre que resplendeix sense saber-ho jo, i que ara cobreixo amb l’onada silenciosa de la neu. Quan començo a sentir que els llavis i les parpelles se m’adormen i que, al darrere, els ossos cranians són d’un glaç primet, amb bombolles d’aire aquí i allà, m’aixeco, em sacsejo els vidres barrejats amb aigua i torno a entrar dins el feltre atapeït que envolta la mare. Ella continua destriant els grans de mongetes, que resplendeixen com perles dins la foscor olivàcia de la cuina, amb la vista clavada en un punt de l’hule on no hi ha res. Ja sé què fa; de fet, jo també ho he fet mil vegades. Deixa que els seus globus oculars divergeixin per damunt la superfície de color beix amb quadres de color de cafè de l’hule, mirant, distreta, el conjunt, però de fet no mira sinó que veu, veu sense mirar les fileres de quadrats que comencen a migrar, fantasmals, l’un cap a l’altre, i com els reguitzells se superposen i es desenganxen del pla, i l’hule es converteix de sobte en un cub de llum, d’aire lluminós i pregon, on els quadres se submergeixen en una perspectiva espectral, acerada, mística i cristal·lina, fins al punt que saps que ja no et mires un objecte real, sinó un objecte que birbilleja hipnòtic al bell mig del teu occípit, en la zona visual de la teva ment. Aleshores, amb els globus oculars en paral·lel com els dels cecs, veus el teu camp visual, veus la teva vista, vius, feliç i meditatiu, la interioritat pura de la teva ment, lluminosa, infinitament estesa. Aleshores entens com hi veuries si no tinguessis ulls, com es veu a si mateix el cosmos orb i intel·ligent que regalima, com una mel espessa, de les bresques de dins les nostres testes. Ja és gairebé negra nit, els pètals blaus dels fogons il·luminen amb prou feines la taula, el bufet atrotinat amb un parell de tasses esvorancades i gots dins la vitrina sense vidres, la mare amb els cabells esponjosos i resistents a qualsevol intent de pentinar-los. Sempre que ha d’anar a un bateig o una boda demana hora a la perruqueria, i paga una fortuna a canvi d’una permanent ridícula, amb uns tirabuixons com bunyols que només duren un dia, perquè l’endemà els seus cabells ja han recuperat l’aspecte habitual, lacis, inexpressius, sense cap gràcia. Normalment s’hi posa uns bigudins, unes andròmines de ferro amb unes gomes ronyoses, que tanmateix són un progrés en comparació amb les tires de paper de temps enrere. Els diaris, impresos amb tinta tipogràfica de mala qualitat, l’Scânteia, el România liberă, l’Sportul popular i l’Informaţia, que també fèiem servir per netejar-nos el cul, per embolicar el sandvitx que portàvem a l’escola i que en arribar l’estiu utilitzàvem per folrar els vidres de les finestres, i no els retiràvem fins a la tardor, esgrogueïts, semblaven trobar, als cabells de la mare, una mena d’apogeu de la seva omnipresència, dels centenars d’usos que se’ls donava: amb aquelles tires de paper als cabells, la mare es convertia en una flor estranya i enigmàtica, bigarrada i fantàstica. El centre del món de papers on vivia submergida. Enrotllats i cargolats als blens dels cabells, els estripalls de diari encara deixaven endevinar ara un rostre de conducător, ara una cama de futbolista, ara un fragment d’un article sobre la col·lectivització de l’agricultura. Una falç i un martell encreuats, una estrella de cinc puntes segrestada dels alfabets cabalístics (sí, Fulcanelli, el pentagrama que et té tancat amb pany i clau en el seu centre), un reguitzell de quadres d’un joc de mots encreuats. S’hi estava un matí sencer, després de rentar-se el cap, perquè li quedessin ben agafats als cabells. Quan estava llesta, les tires retorçades com caramels embolcallats amb paper d’estany, o com la telomerasa, la molècula de la immortalitat, xops per mor dels cabells humits, li penjaven pansits al voltant de la pell del cap, tan blanca que semblava que els cabells li naixien directament del crani. A la mare l’aigua li degotava per rere les orelles, galtes avall, li amarava la bata de fineta i continuava regalimant entre els omòplats. Ficava el cap dins el forn i sofria, amb més paciència que un sant, la bafarada calenta del cremador de gas, fins que els cabells se li assecaven i els blens se li estarrufaven i omplien l’habitació. Aleshores la mare era bella. En dret del mirall, es passava la mà pel ramell gegantí de diaris florits, xiuxiuejants, i, de tan greu com li sabia haver-se’ls de treure, abans d’això feia una bogeria: sortia de l’apartament, travessava el vestíbul de la vil·la, sempre glaçat i verdosenc, i s’aturava davant l’entrada principal, sota els cels farcits de núvols i malenconia de primera hora de la tarda. S’hi estava una bona estona, exhibint-se com un paó amb la cua desplegada, sense mirar res concret, senzillament deixant-se veure, i després corria cap a dintre, astorada pel seu propi atreviment, perquè deixar-te veure amb els bigudins als cabells era una gran vergonya. Al cap d’una estona se’ls treia i els deixava caure, formant un caramull de color de cendra, damunt l’estora de la cambra. Encara que només li durés fins al vespre, li quedava el cap adornat amb els mateixos rínxols que portaven totes les dones que coneixia, i que mostraven amb suposada elegància per sota dels mocadors de cap estampats amb motius orientals.

I sèiem, il·luminats per les flames d’un dels fogons, que tremolava damunt els rostres com les llànties que penjaven de les parets de Tântava, i la mare tornava una vegada i una altra al pa nostre de cada dia, les cues, la pobresa. «Abans me trencava el cap barrinant què posar-vos a taula, pensava, vinga, que faré un estofat, i una mica d’arròs, que deveu estar cansats de tanta carn de porc. Feia també un brou d’armoll, i hi posàvem iogurt… i ben mengívol que era! Però només un cop al mes. I tot era tan fàcil! Tot era anar al mercat, a Obor, i trobaves el peix en una paradeta, la carn en una altra, amb les peces senceres de mig porc penjades als ganxos, com si els estigués veient ara mateix, amb els caps de porc per a qui els volgués comprar (només els comprava la gent pobra)… Els carnissers tenien cadascun el seu capolador per tallar amb la destral les costelles de vedella o de porc, i anaven amb els davantals tots empastifats de sang. Esperaves en una cua mentre demanaves el torn a l’altra, i en una hora tenies la compra feta. L’únic era que calia tenir diners! Si volies carn picada, te la picaven allà mateix, amb la picadora. Volies salsirons? N’hi havia de tots tipus, de frescos (fets amb budells de debò, no de plàstic, com els van començar a fer després), i també fumats, xoriço, sobrassades, tot lo que volies. Aaai, eren altres temps. Ara fa vergonya, carinyo, haver de convidar ningú a casa. Ja no es va de convit, perquè ningú no té què posar a taula. Ara fa deu o quinze anys, quan la Vasilica i l’oncle Ştefan venien de visita, o la teva padrina, preparava el dinar el vespre abans. Primer servia l’aperitiu, que si formatge, que si olives, una mica d’embotit (quin pernil de Praga hi havia aleshores, quin salami!, per llepar-se’n els dits!), uns ous farcits, una mica d’aiguardent casolà… Després la sopa, que ja ens deixava ben tips. I al cap d’una estona d’allargar la xerrada, anava a treure la carn del forn. Que entre una cosa i l’altra jo ni temps trobava d’asseure’m a taula, amb tot aquell tragí de plats amunt i avall… I el vi? No en compràvem, perquè no era gaire bo, aquell que venien a nou leus, que si Murfatlar, que si Târnave, que si Dealu Mare, en el fons tot era xarop de pàmpol, xacolí. Així que el vi el fèiem nosaltres mateixos, i n’omplíem les damajoanes. En arribar la tardor anàvem al mercat i compràvem un sac o dos de raïm picapoll, blanc, negre, del que trobàvem. L’aixafàvem dins unes cassoles i el most que en sortia l’abocàvem en damajoanes. En sortia un vinet negre escumós i de bon beure. I el fèiem durar fins ben entrat l’estiu següent… També fèiem licor de cireres, però a mi no m’acabava de sortir bé. I tampoc és que me tornés boja, que me pujava’l cap aviat. Després encara treies les coques de pasta fullada, amb formatge de vaca, amb poma… Ara m’acabo d’enrecordar de la Vasilica… Un dia que hi vam anar de visita. Em diu: Marieta, avui només us puc donar sopa. I se va posar vermella com un pebrot de vergonya, però tot i així encara reia de la ximpleria que acabava de fer. Que havia pensat de fer farcellets d’arròs amb carn i col, d’aquells tan bons. Va comprar la carn, la va picar i la va barrejar amb l’arròs, després amb les molles de pa, en fi, tot tal com s’ha de fer, i només li faltaven les fulles de col fermentada. Doncs se’n va al mercat d’allà al seu barri, a Dudeşti-Cioplea, i quan arriba se’n feia creus! Ni rastre dels pagesos que venien les fulles de col i de vinya fermentades. Aquell dia no havien obert la paradeta. Què podia fer, què podia fer? Tampoc no tenia temps de comprar uns talls de carn per fer a la brasa, perquè estàvem per arribar… Doncs, què te penses que li va passar pel cap? Tenia a la lleixa de la cuina una mica de cel·lofana per tapar els flascons quan feia melmelada de prunes. Va agafar el rotllo aquell de cel·lofana, la va tallar a bocins i —n’hi ha per llogar-hi cadires!— hi va posar el farcit de carn i arròs. Va fer els farcellets de cel·lofana! Els va posar a bullir, i quan s’ho va anar a mirar, a l’olla només hi havia l’aigua bruta del farcit, la cel·lofana s’havia fos…

Quins temps, aquells. Que si te passava pel cap d’anar a veure en dallonses, com que la gent no tenia telèfon, s’hi anava sense avisar. Però tothom se n’alegrava, de rebre visites. I de seguida te feien seure a taula, no hi havia altra. I ja podies desfer-te en excuses, que ja havies menjat, que no tenies gana. Que igualment te n’anaves ben tip. I quins sagramentals s’armaven si gosaves aixecar-te de la cadira: seieu, seieu, no ens fareu el mal paper… Que si per ells fos, t’hi hauries quedat a viure. I ja era ben de nits quan decidies, per fi, fer un pensament. I si n’hi havia, d’estrelles, mare santíssima, allà, per Dudeşti-Cioplea, on vivia ma germana! La nit era negra com la gola d’un llop, no com aquí a ciutat. I cabassos d’estrelles escampades pel cel. Tu caminaves endormiscat, entre ton pare i jo, fins a la parada, esperàvem el tramvia enmig d’aquella solitud (era final de línia: no se veia cap casa pels voltants, només la fàbrica aquella, vella i abandonada) i el vèiem arribar de lluny, i com s’anava apropant a poc a poc, sotraguejant damunt les vies… Gairebé sempre buit, llevat del xofer i la revisora, que pesava figues acalada damunt el seu taulell… Dormies als meus braços una hora sencera, fins que arribàvem a casa… I te portava en braços fins al llit, te treia la robeta, te posava el pijama i ni així te despertaves, de tan cansat com estaves. Que quan anàvem a ca la Vasilica no hi havia qui et fes baixar del cimadal del guinder. O te n’anaves per les feixes amb la canalla del barri, a burxar les vespes xanes dels forats. I ara, en canvi, pots pensar, d’anar-hi! Que de la Vasilica no en dic res, que és ma germana, però en Ionel, en Grigore, la padrina… O crida’ls que passin per ca teva. Què els podríem oferir? Nechezol? Que per uns talls de mortadel·la ja te demanen la cartilla: només tens dret a dos-cents grams al mes. Els ous, amb la cartilla. El pa? He sentit que en altres bandes també necessites la cartilla; aquí no, però te pots florir fent cua fins que t’arriba el torn. Que abans-d’ahir mateix ens vam quedar sense pa… Ai, senyor, tanta roba i tan poc sabó… I fixa’t que és així com s’envileix la gent: quedant-se a casa rosegant-se els punys d’impotència. Però bé, val més encendre una espelma que maleir en la foscor. I què s’hi pot fer, tanmateix? A qui ens podem queixar? Que abans, a totes les botigues de queviures, hi havia, lligat amb un cordillet, un quadern que deia Registre de suggeriments i reclamacions. I en cas que trobessis, com me va passar a mi una vegada, un clau en una llauna de conserves o una mosca dins una ampolla de cervesa, ho podies apuntar allà. I també si les venedores t’havien atès amb poca educació. Mai tenia conseqüències, però com a mínim t’esbravaves. Aquí mateix, a la cantonada, un dia hi va haver una tocada del bolet que va omplir la llibreta en un sol dia, de bajanades sense importància… En fi, les seves bogeries. Que l’encarregada les va llegir en veu alta, fent-se’n creus, i reia. Però d’uns anys ençà s’han tornat de la pell de Judes. Que sembla que tothom s’ha venut l’ànima al diable. Abaixem la veu, però, no fos cas que algú ens sentís. Que ja fa temps que es fan de mal pair, aquests dos: ell i ella, ell i ella per tot arreu, i vinga manyagueries, i vinga fer el mico… Que fins i tot surten als programes infantils. I és que no hi ha res més per veure! Què se’n deu haver fet, de la Mihaela? I de la Danieluţa i l’Aşchiuţă? Abans sí que feien dibuixos animats, i bones sèries, amb el capità Rem-Remolí… Que jo també me la mirava amb tu, la tele, i de bon grat… I els diumenges al matí amb en Daktari, amb el planeta dels gegants (aquesta la van passar quatre anys seguits, cada diumenge, fins que la gent se’n va cansar), t’enrecordes, amb el cavall Fury, amb el dofí aquell… Als nens us agradava. I tu t’asseies damunt la catifa, davant el televisor, t’enrecordes, en samarreta interior en ple hivern, els dies de més fred. Aleshores no calia patir! Els radiadors bullien tant que si hi posaves la mà a sobre te cremaves. Pobres aquestos petitons que han hagut de néixer just ara. Com els deuen rentar? Com s’ho deuen fer, per posar-los a dormir amb aquest fred, que ens hem de passar tot el dia amb els abrics posats… Aquestos desgraciats! I quan surten a la televisió diries que tothom se’ls estima. Que no fan més que passar programes d’aquestos de propaganda. Que te fan venir ganes de treure. Amb aquestos nens tan eixerits, vestits d’escoltes, palplantats com estaquirots damunt l’escenari, cantant tots a una Camaraaada Nicolae Ceauşescu, bla, bla, bla, tant que t’estimem… Camaraaada Elena Ceauşescu, mare amorosa i científica… Que de científica no en té res, que jo he anat més a escola que no pas ella. I què n’hem de dir, d’ell… Has sentit l’acudit aquell, que diu que se’ls incendia la casa i aconsegueixen sortir-ne, i just quan el foc està més viu ell se’n va corrent cap a la casa i en surt amb unes plantofes. Però carinyo, diu ella, per què has posat la vida en perill per aquestes plantofes? Doncs què, o és que tu no has agafat el teu diploma?, les plantofes eren el seu diploma, que aquest era el seu ofici, el de sabater. Que diuen que és per això, que riu així, de costat, a les fotografies, per mor dels claus de sabater, que els aguantava amb la comissura de la boca… Que riem per no plorar, pobres de nosaltres, que si algú ens hagués dit qui ens havia de governar no ens ho hauríem cregut. Aaai… si amb la gràcia de Déu acabem de passar aquest hivern, anirem fent la viu-viu, així com puguem. Tu, Mircea, no en parlis amb ningú, de coses d’aquestes. Ni que siguin els teus amics. Que no saps mai qui pot anar i xerrar. Que aquesta gent ho sap tot, de tu, i només esperen el moment d’enxampar-te. Que no me tocava la roba a la pell, quan se’t van emportar, la primavera passada. Si vam patir… El teu pobre pare anava d’una banda a l’altra tot atribolat, i aleshores se’n va adonar, que aquests són capaços de qualsevol cosa. S’aferrissava amb tothom que trobava al seu camí, va llençar la medalla al vàter (aquella tan bonica de la col·lectivització, que tu hi jugaves quan eres petit, t’enrecordes que te la vas emportar a l’escola i te la va robar en Porumbel, però la mestra el va enxampar i li va fer tornà’ns-la)… Ai, que se’m va glaçar la sang a les venes… Que vaig arribar a pensar… perquè vegis tu si te’n passen pel cap de coses en moments com aquest… pensava: i si aquesta medalla se’n va avall, a través de les canonades, i se queda embussada en algun lloc (perquè era grandeta, i tenia, a més, un bocí de tela amb una agulla d’aquelles que tanquen, per enganxar-te-la al pit), i aquestos que netegen les latrines públiques la troben —nosaltres abans en dèiem els de les caques— i la porten als securistes? I si també se l’emporten a ell? I vinga plorar i plorar, tot el dia. A les nits somiava en la medalla tothora, que l’aigua se l’emportava, entre cagarros i brutor, per les canonades… I en tots els somnis —no te’n riguis—, la condecoració anava a parar al lavabo d’en Ceauşescu, i li queia dins la banyera per l’aixeta de l’aigua calenta mentre es banyava. I ell deia: Porteu-me una llishta amb tothom que hagi rebut la condecoració! I se la mirava, damunt la mà estesa, i la feia girar d’una banda i l’altra… De vegades era la medalla, de vegades se transformava en una moneda d’or d’aquelles del collar de penjolls de la mare… Ai, quins somnis! Que sort en vam tenir, del pobre Ionel, com quan, a Floreasca, ens va passar aquella amb les catifes. Ell se va recórrer tots els despatxos dels capitosts mirant d’entrar-los per l’ull dret (perquè els securistes també són persones, i de tant en tant van a fer el cafetó, es fumen un Kent, llegeixen El més estimat d’entre els terrícoles, que qui més qui menys tothom fa la puta i la Ramoneta…), i als pavellons de psiquiatria, que és on t’havien portat. Fins i tot et va poder donar els fulls aquells, que te negaves a sortir del manicomi si no te’ls tornaven, se t’havia ficat entre cella i cella: els fulls, els fulls! I en això que un dia em desperto que arriba en Ionel amb un paquetot, lligat amb un cordill: Mira, aquí tenim el manuscrit, Marieta. Sort que no ha escrit res ni del Camarada ni del partit, que altrament no l’hi hauríem pogut treure, del manicomi. Quatre col·legues s’hi van estar cremant els ulls, i un és escriptor i tot, que nosaltres també en tenim, d’escriptors; aquest ha escrit un parell de novel·les policíaques. Em va dir: Aquest noi s’ha begut l’enteniment, què si no, per alguna cosa l’han tancat al psiquiàtric. Aquí no hi diu res de perillós. De fet, no diu més que bajanades sobre sepulcres, sobre Déu, sobre uns holandesos… No val la pena trencar-s’hi el cap, que tenim altres problemes. Jo també vaig donar una ullada a les primeres pàgines i em vas fer empipar: com vas poder escriure això de nosaltres, que si jo tinc una pròtesi, que si tinc al maluc… Com saps tu què hi tinc, jo al maluc, i per què hauria d’interessar a algú, això? Quantes vegades no t’ha dit ton pare que deixis d’escriure el primer que te passa pel cap, que escriguis com s’ha de fer… Que potser així a hores d’ara tu també hauries publicat algun llibre, com en Nicuşor, el de l’altra escala, o com aquell altre escriptor de l’edifici, el de l’escala sis (com dimonis es deia?), que, a les reunions de veïns, cada dos per tres s’aixeca i diu: perquè jo soc escriptor, com si algú l’hi hagués preguntat… I tu no has trobat res millor per fer que escriure que ton pare portava una mitja de dona al cap perquè se li aguantessin els cabells tirats enrere, que és així com se portava aleshores: tirats enrere i ben untats amb oli de nous. I no és cap vergonya. Però, per què t’haurà donat a tu per escriure sobre això? Per què no escrius sobre coses maques, que de ximple no en tens un pèl i has llegit un munt de llibres? Que un llibre bo el pots llegir deu vegades sense avorrir-te. Què bonic que és, per exemple, El Danubi desbordat, o aquell altre de la Şuncărica i amb en Ducu-Năucu Capblanc… com donava garsa per perdiu amb uns cargolets de pasta, que els pintava, els enfilava en un cordonet i feia creure que eren perles… o L’illa Timbuctu: que després de dinar te ficaves sota el cobrellit i jo te’l llegia fins que la veu se m’enrogallava i ja no veia les lletres, perquè de sobte s’havia fet fosc… Hi havia els salvatges aquells que escrivien en fulles de palmera… En aquell altre, Arrieu les veles!, no vaig aconseguir d’entrar-hi mai, que era massa gruixut, i lo mateix me passava amb Els reis maleïts. Però en canvi, de llegir contes no me’n canso mai, com per exemple aquests Contes populars romanesos, que són maquíssims. Tu vas aprendre a llegir amb aquest llibre, tot solet. M’enrecordo com si t’estiguera veient ara mateix: a la teva habitació, estirat damunt el bagul, amb el llibre damunt el cap. Quan vas acabar Leana Cosânzeana, la de la cua trenada, als nou emperadors encanta, que era el conte més llarg del llibre, de content com estaves no cabies a la pell. Ara ja no llegeixo mai, és l’última cosa que me passa pel cap, que me passo el dia barrinant què dur-vos a taula l’endemà. I a quins llocs anar a fer cua, amb aquesta gisca que fa, i on puc trobar iogurt, on puc trobar ous, on hi deu haver ossos de vedella. La gent corre a la desbandada, fent-se trossos, per unes potes de pollastre. I aquests dos, que també en mengen, de porqueria d’aquesta? A veure si aquest és capaç de dir-li a ella: Leana, ves, a veure si en alguna cua pots aconseguir un pollastre de Crevedia… Que aquest estiu passat se veu que hi havia una fira al Pavelló de Fires. Quan eres petit hi anàvem de tard en tard, perquè és a tocar de la feina del pare, a Casa Scânteii. T’enrecordes de quan van aparèixer els primers bolígrafs de plàstic? La gent se’n feia creus… doncs allà els vam comprar nosaltres. I quan els russos hi van