Teoria general de l'oblit

By José Eduardo Agualusa and Xavier Aldekoa

La vigília de la independència d'Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l'agitació del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla enfonsar-se en l'oblit, el país transita traumàticament de l'alliberament a la república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.

Jose Eduardo Agualusa traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat enlluernador que reconstrueix la historia recent d'Angola. Una narració basada en un personatge real i commovedor que ens ensenya el poder paralitzant de la por i la importància de la redempció.

PREMI LLIBRETER D'ALTRES LITERATURES 2018
PREMI INTERNACIONAL DE LITERATURA DUBLÍN 2017
PRÒLEG DE XAVIER ALDEKOA

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Periscopi
• Release date: Sep 1, 2018
• ISBN: 9788417339159

Book preview

ficció.

EL NOSTRE CEL

ÉS EL VOSTRE TERRA

A la Ludovica mai no li havia agradat mirar al cel. De petita ja la turmentava un horror als espais oberts. Se sentia, en sortir de casa, fràgil i vulnerable, com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca. De molt petita, sis, set anys, es negava a anar a l’escola sense la protecció d’un paraigua negre, enorme, fes el temps que fes. Ni la irritació dels pares, ni les burles cruels de les altres criatures la dissuadien del paraigua. Més endavant va millorar. Fins que va passar allò que ella en deia «L’Accident» i va començar a mirar-se aquell terror primordial com una premonició.

Un cop morts els pares, se’n va anar a viure a casa de la seva germana. Rarament sortia. Guanyava uns quants diners fent classes de portuguès a adolescents avorrits. A part d’això, llegia, brodava, tocava el piano, mirava la tele, cuinava. Al vespre s’acostava a la finestra i mirava la foscor com qui s’aboca a un abisme. L’Odete movia el cap, preocupada:

Què passa, Ludo? Tens por de caure entre les estrelles?

L’Odete feia classes d’anglès i alemany a l’institut. Estimava la seva germana. No anava de viatge per no deixar-la sola. Passava les vacances a casa. Alguns amics li elogiaven l’altruisme. Altres li criticaven l’excessiva indulgència. La Ludo no s’imaginava vivint tota sola. Li sabia greu, però, haver-se tornat una càrrega. Pensava en elles dues com en bessones siameses, enganxades pel melic. Ella, paralítica, gairebé morta, i l’altra, l’Odete, obligada a arrossegar-la per tot arreu. Es va sentir feliç, es va sentir aterrida, quan la seva germana es va enamorar d’un enginyer de mines. Es deia Orlando. Vidu, sense fills. Havia anat a Aveiro a solucionar una complexa qüestió d’herències. Angolès, natural de Catete, vivia entre la capital d’Angola i Dundo, una població gestionada per la companyia de diamants on ell treballava. Al cap de dues setmanes de conèixer-se, per casualitat, en una confiteria, l’Orlando li va demanar que es casessin. Preveient un refús, coneixent les raons de l’Odete va insistir que la Ludo se n’anés a viure amb la parella. Al cap d’un mes estaven instal·lats en un pis immens, a l’última planta d’un dels edificis més luxosos de Luanda. L’anomenat Edifici dels Envejats.

El viatge va ser difícil per a la Ludo. Va sortir de casa atabalada, sota els efectes de calmants, gemegant i protestant. Va dormir tot el vol. L’endemà de matí es va despertar en una rutina semblant a la del dia abans. L’Orlando tenia una biblioteca valuosa, milers de títols, en portuguès, francès, castellà, anglès i alemany, entre els quals gairebé tots els grans clàssics de la literatura universal. La Ludo ara disposava, doncs, de més llibres però de menys temps, perquè va insistir a acomiadar les dues criades i la cuinera i s’ocupava ella tota sola de la feina domèstica.

Una tarda, l’enginyer va arribar a casa amb una caixa de cartró que duia amb tota cura. La va lliurar a la cunyada:

És per a tu, Ludovica. Perquè et faci companyia. Passes massa temps sola.

La Ludo va obrir la caixa. A dins, mirant-la espantat, hi va trobar un cadellet blanc, acabat de néixer.

Mascle. Pastor alemany, va explicar-li l’Orlando: creixen de pressa. Aquest és albí, poc comú. No li ha de tocar gaire el sol. Quin nom li posaràs?

La Ludo no ho va dubtar:

Fantasma!

Fantasma?

Sí, sembla un fantasma. Així, tan blanquet.

L’Orlando va arronsar les espatlles ossudes.

Molt bé. Serà el Fantasma.

Una elegant i anacrònica escala de ferro forjat pujava, en una espiral tancada, des de la sala de visites fins al terrat. Des d’allà, la mirada abastava bona part de la ciutat, la badia, l’Ilha de Luanda i, al fons, un llarg collaret de platges abandonat entre la randa de les onades. L’Orlando havia aprofitat l’espai per fer-hi un jardí. Una pèrgola de buguenvíl·lies projectava al paviment, de maons, una perfumada ombra lila. En un dels racons hi creixia un magraner i uns quants bananers. Les visites ho trobaven estrany:

Bananers, Orlando? Això és un jardí o un hort?

L’enginyer s’irritava. Els bananers li recordaven el gran hort, comprimit entre parets de fang, on havia jugat de petit. Si fos per ell hauria plantat també mangos, nesprers, una bona quantitat de papaiers. En tornar de l’oficina era allà on s’asseia, amb un got de whisky a l’abast de la mà, un cigarret negre encès als llavis, veient com la fosca conqueria la ciutat. El Fantasma l’acompanyava. El gosset també estimava el terrat. La Ludo, en canvi, es negava a pujar-hi. Els primers mesos no s’atrevia ni a acostar-se a les finestres.

El cel d’Àfrica és molt més gran que el nostre, li va explicar a la seva germana: ens esclafa.

Un matí assolellat d’abril, l’Odete va arribar de l’institut, a l’hora de dinar, excitada i espantada. Havia esclatat algun merder a la metròpoli. L’Orlando era a Dundo. Va arribar aquell vespre. Es va tancar a l’habitació amb la seva dona. La Ludo els va sentir que discutien. Ella volia marxar d’Angola tan aviat com fos possible:

Els terroristes, estimat, els terroristes...

Terroristes? No tornis a dir aquesta paraula a casa meva. L’Orlando no cridava mai. Xiuxiuejava en un to agre, acostava el fil de la veu a la gola dels seus interlocutors, com una navalla: els tals terroristes lluiten per la llibertat del meu país. Soc angolès. No me n’aniré.

Van transcórrer dies agitats. Manifestacions, vagues, mítings. La Ludo tancava les finestres per evitar que el pis s’omplís de les rialles del poble als carrers, que esclataven a l’aire com focs artificials. L’Orlando, fill d’un comerciant de la zona del Minho establert a Catete a començament de segle i d’una luandesa mestissa que va morir al part, mai no havia conreat els vincles familiars. Un dels cosins, en Vitorino Gavião, va tornar a aparèixer aquells dies. Havia viscut cinc mesos a París, bevent, galantejant, conspirant, escrivint poemes en tovallons de paper, als bistrós freqüentats per exiliats portuguesos i africans, i així s’havia guanyat una aura de revolucionari romàntic. Els entrava a casa com una tempesta, desendreçava els llibres de les prestatgeries, els gots del bufet, i esverava el Fantasma. El gosset el perseguia, a una distància segura, bordant i grunyint.

Els camarades volen parlar amb tu, home!, cridava en Vitorino, donant un cop de puny a l’espatlla de l’Orlando. Estem negociant un govern provisional. Necessitem quadres. Tu ets un bon quadre.

Potser sí, admetia l’Orlando. De fet, de quadres prou que en tenim. El que ens falta és pintura.

Dubtava. Sí, murmurava, la pàtria podia comptar amb l’experiència que ell havia anat adquirint. Tanmateix, li feien por els corrents més extremistes del moviment. Comprenia la necessitat de més justícia social, però els comunistes, amb les seves amenaces de nacionalitzar-ho tot, l’espantaven. Expropiar la propietat privada. Expulsar els blancs. Trencar la cara a la petita burgesia. Ell, l’Orlando, estava orgullós de la seva, de cara, no volia que l’hi trenquessin. El seu cosí se’n reia, atribuïa els excessos retòrics a l’eufòria del moment, elogiava el whisky i se’n servia massa. Aquell cosí de cabellera arrissada, arrodonida, a l’estil Jimi Hendrix, amb la camisa florejada oberta al pit suat, espantava les germanes.

Parla com un negre!, l’acusava l’Odete. A més, fa pudor de suat. Sempre que ve empudega tota la casa.

L’Orlando s’enfurismava. Marxava amb un cop de porta. Tornava al vespre, més sec, més punxegut, un home molt emparentat amb les argelagues. Pujava al terrat, en companyia del Fantasma, d’un paquet de cigarrets, d’una ampolla de whisky, i s’hi quedava. En tornava a la nit, ple de foscors i d’una forta olor d’alcohol i de tabac. S’entrebancava, xocava contra els mobles, xiuxiuejant asprament contra la puta vida.

Els primers trets van marcar el començament de les grans festes de comiat. Els joves morien pels carrers, agitant banderes, i mentrestant els colons ballaven. La Rita, la veïna del pis del costat, va canviar Luanda per Rio de Janeiro. La darrera nit va convidar dos centenars d’amics a un sopar que es va allargar fins a la matinada.

El que no ens puguem beure us ho deixem a vosaltres, va dir mentre ensenyava a l’Orlando el rebost on s’amuntegaven caixes i caixes d’ampolles dels millors vins portuguesos: Beveu-vos-les. L’important és que no en quedi cap per als comunistes.

Al cap de tres mesos l’edifici era gairebé buit. En contrapartida, la Ludo no sabia on ficar tantes ampolles de vi, caixes de cervesa, llaunes de conserva, pernils, penques de bacallà, quilos de sal, de sucre i de farina, a més d’una in­acabable pila de productes de neteja i d’higiene. L’Orlando havia heretat d’un amic, col·leccionista de cotxes esportius, un Chevrolet Corvette i un Alfa Romeo GTA. Un altre li va donar les claus de casa seva.

Mai no he tingut sort, s’exclamava l’Orlando a les dues germanes, i era difícil de saber si era ironia o bé parlava seriosament. Justament ara que he començat a col·leccionar cotxes i cases apareixen els comunistes i m’ho volen prendre tot.

La Ludo posava la ràdio i la revolució entrava a casa: «El poder popular és la causa d’aquest sidral», repetia un dels cantants més populars del moment. «Ei, germà», cantava un altre: «estima el teu germà / no et fixis de quin color és / hi has de veure un angolès. / Amb el poble d’Angola unit / la independència arribarà». Hi havia melodies que no coinci­dien amb les lletres. Semblaven robades de cançons d’una altra època, balades tristes com la llum d’un capvespre antic. Espiant per la finestra, mig amagada darrere de les cortines, la Ludo veia passar camions carregats d’homes. Uns aixecaven banderes. Altres, pancartes amb les paraules