La Malnada

By Beatrice Salvioni

Un matí del 1936, a la riba del Lambro, dues nenes de dotze anys, en xoc i mig despullades, miren d'amagar el cos d'un home que s'acaba de morir. Una d'elles, la Francesca, serà qui ens explicarà la història. Filla d'una família de classe mitjana, rememora els temps en què cada dia observava una nena salvatge que jugava amb altres nens al riu, descalça i amb les cuixes esgarrinxades i sempre brutes. El magnetisme que desprèn fa que la Francesca vulgui fer-se amiga seva per sobre de tot, fins i tot de les males llengües que l'envolten i consideren que està maleïda. Al poble, li diuen la Malnada.

Aquesta novel·la, ambientada en la dictadura de Mussolini, ens parla de l'amistat, denuncia l'opressió i reflexiona sobre el sentit i la importància de la desobediència. Crua i directa, mostra la força de dues noies que no es volen sotmetre a l'abús de poder dels homes cap a les dones ni a cap mena de tirania.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Periscopi
• Release date: Mar 27, 2023
• ISBN: 9788419332417

Book preview

PRIMERA PART

ON EL MÓN COMENÇA I ACABA

1.

Li deien la Malnada i no agradava a ningú.

Dir el seu nom portava malastrugança. Era una bruixa, d’aquelles que t’adhereixen l’alè de la mort a sobre. Tenia el dimoni a dins i jo no hi havia de parlar.

L’observava de lluny els diumenges, quan la mare em posava aquelles sabates que feien mal al taló, els leotards plens de boletes i el vestit bo que havia d’anar amb molt de compte de no tacar. La suor em regalimava pel clatell i el fregadís m’encetava les cuixes.

La Malnada era a baix al Lambro amb dos companys, dos que jo només coneixia de nom: en Filippo Colombo, que tenia les cames i els braços com ossets de pollastre, i en Matteo Fossati, amb unes espatlles i un pit grossos com els quarts de bou lluents de greix del mercat de Via San Francesco. Tots dos amb calça curta i els genolls pelats, i per ella, que era més escarransida i a sobre dona, tots dos haurien estat disposats a rebre una pluja de bales al ventre, com soldats a la trinxera, per declarar després davant del Senyor: «He mort content».

S’apujava la vora de la faldilla, descolorida pel sol i la brutícia, fins a l’altura del cinturó d’home que duia, ben cenyit a la cintura. De peu dret i descalça, damunt les roques escalfades pel sol. Ensenyant allò que una noia no ha d’ensenyar mai, les cames. Nues i esquitxades de fang, des dels panxells fins a les cuixes.

Tenia unes crostes que semblaven nafres de gos sense cicatritzar. Reia mentre engrapava un peix que se li volia esmunyir dels dits. Els dos nois picaven de mans i de peus al riu i esquitxaven aquella aigua fosca al seu voltant, mentre jo els observava des de les altures, camí de missa d’onze, que per a la mama era la dels «senyors».

El papa anava a davant i no estava pendent de nosaltres. Caminava amb el barret fins a mig clatell, amb pas decidit i les mans a l’esquena, una agafada al canell de l’altra.

La mama m’estirava al crit de «Va, que és tard». Assenyalava els tres de l’altra banda de la barana de pedra i exclamava:

—Quina pena de jovent.

En canvi el meu pare no deia res. No era de renyar, ell, però jo sabia perfectament, i la meva mare encara més, que si ens quedàvem massa enrere i el fèiem arribar tard ens esperava un diumenge de morros, cops de porta i dents que escarritxen contra el broquet de la pipa, parapetat rere la Domenica del Corriere.

M’havia d’esforçar per apartar la mirada dels nanos del riu, els nanos que jo no era i que sempre havia espiat.

Però aquell diumenge, per primera vegada, la Malnada em va llucar amb els seus ulls negres i lluents. I va somriure.

Em vaig quedar sense respiració i, serrant les parpelles, vaig fer una corredissa cap al meu pare, pel carrer que pujava cap a la catedral. Quan me li vaig posar al costat no se’n va ni adonar. Els pocs cotxes que circulaven ens obligaven a arrambar-nos a l’aparador de la merceria i de la pastisseria, d’on sortia aquella olor càlida de vainilla. El rètol anunciava: «Safata de pastissets a cinc lires».

Va passar el Fiat Balilla negre d’en Roberto Colombo, que treballava a l’ajuntament i «coneixia gent de les altes esferes», tal com deia el papa amb el to de les coses importants. El senyor Colombo tenia dos fills, dos nois, que la seva esposa obligava a pentinar-se amb la ratlla al mig, i duia botes negres arran de genoll. Quan les velles de l’església li havien revelat que el seu fill petit es passava tot el sant dia amb els peus en remull al riu amb la Malnada, es veu que li va fer empassar una ampolla d’oli de ricí sencera i que li va deixar el cul encetat a cops de corretja.

Durant uns quants diumenges vaig espiar en Matteo i la Malnada tots sols, perquè en Filippo era a missa, assegut al costat del seu pare, a un parell de pams de distància, amb la camisa cordada fins dalt de tot i els mocassins nets. Això em va fer secretament contenta. Fins que un dia en Filippo va tornar a empastifar-se de fang i els seus pares, només amb el fill gran, es van asseure una mica més amples al banc perquè no es notés tant el buit del petit.

El senyor Colombo menava el seu automòbil sempre lluent, amb aquell frontal que semblava el morro d’un tauró d’ullals esmolats. El deixava a la plaça de la catedral mateix per ser ben a prop de la porta, com si tingués por que les sabates se li fessin malbé de caminar massa.

El meu pare va arrufar els llavis com si li hagués quedat algun bri de tabac entre les dents.

—La nostra perdició. Aquests monstres seran la nostra perdició. —Era la cosa que avorria més del món: els automòbils—. La gent volen anar de pressa —deia—, i per això ja no es posa barret ningú.

Però si coincidia amb el senyor Colombo s’afanyava a saludar-lo tot tocant-se l’ala del seu fedora de feltre gris.

En entrar al temple, aquella xafogor arribada amb dues setmanes d’antelació respecte de l’estiu va desaparèixer. Només va quedar la sentor carregosa de l’encens, que es ficava al cervell i baixava fins als talons, una sensació que s’assemblava a la por de la foscor. La mama m’agafava la mà i jo avançava trepitjant només lloses blanques perquè el Jesucrist de bronze i or que hi havia al fons de l’altar no em treia els ulls de sobre, i si per casualitat trepitjava el marbre negre després aniria a l’infern.

A la nau ressonaven els xiuxiuejos de les oracions i l’esclafit humit de la saliva de les velles que resaven capcotes, tocades amb vels que els tapaven les orelles. Sempre ens assèiem força endavant, i s’havia d’estar tota l’estona en silenci, descomptant quan responies als psalms, que tocava dir «Amen» i «Mea culpa, mea maxima culpa». El capellà parlava dels pecats que t’envien a l’infern i jo pensava en els peixos amb panxa d’argent, en aquells tres corrent descalços pel riu i en la mirada de la Malnada.

La mama deia el parenostre amb les mans a la cara, els capcirons dels dits a les parpelles. Jo observava un clau que sobresortia de la fusta del reclinatori. Quan el capellà va alçar el cos de Crist enlaire em vaig deixar caure endavant com feien les beates.

Vaig buscar el clau amb una cama i m’hi vaig repenjar amb tot el pes. Vaig entrellaçar els dits i me’ls vaig encastar a la boca empenyent amb els artells contra les dents, mentre gratava fort el genoll i recitava el glòria.

Vaig refregar amb ímpetu fins que el dolor no em va penetrar al clatell com una cosa roent i inflada.

Jo també volia tenir les ròtules macades, com aquells tres del Lambro. Jo també volia sentir el riu esquitllant-se’m entre els dits dels peus i ensenyar les cames tacades de fang. Volia que piquessin de mans i de peus a l’aigua per mi.

2.

La Malnada caminava pels carrers del centre arrossegant les sandàlies gastades pels còdols del paviment, amb la barbeta aixecada i en companyia de dos vailets més grans que ella. Al seu pas, les dones mastegaven un «deunosenguard» i se senyaven frenèticament; els homes escopien a terra. Aleshores ella reia, treia la llengua i els feia una reverència, com si els estigués agraïda per les atencions.

Amb els cabells negríssims i mal tallats, gairebé com si li haguessin posat una cassola al cap i els hi haguessin tallat amb el ganivet de la carn, i els ulls foscos i refulgents de gat, tan felins com les seves cames àgils i primes, jo la trobava la criatura més bonica que havia vist mai.

La primera vegada que em va adreçar la paraula va ser quatre dies després d’aquell diumenge en què les nostres mirades havien lliscat una dins l’altra des de la barana de pedra del pont.

Era el 6 de juny de 1935, festa de Sant Gerard. Havien guarnit la plaça de l’església i els balcons amb domassos i garlandes, i era tot ple de gom a gom, com si fos Pasqua. Feien una processó per anar a reverenciar el cos del sant: es tractava de senyar-se, fer-se un petó als dits i acostar-los a la vitrina que contenia l’esquelet amb el vestit daurat. Llavors ja podies tornar a sortir a la llum de la plaça a respirar.

Les campanes gemegaven i els núvols esclataven de xafogor. Sota els porxos i a dins del claustre, a l’ombra de les moreres, els venedors ambulants oferien llaminadures i joguines de llauna al costat de la parada de fer punteria. El senyor Mísero, l’amo de la fruiteria, esperava clients darrere la paradeta de les cireres, amb els braços penjant a banda i banda del cos. Tenia una expressió cruel i gust de tovallola florida. Cridava «Cireres, cireres a tres lires la paperina» amb aquelles mans grosses repenjades a la taula. El seu fill Noè, que tenia estampats a la cara els senyals dels accessos d’ira del seu pare, apilava caixes de fruita contra les columnes. Duia les mànigues de la camisa arremangades fins més amunt dels colzes, com feien els homes, encara que només tenia tres anys més que jo i no li havien deixat acabar la primària. Corria la veu que el fruiter sempre l’havia detestat, aquell fill. I el nom que duia n’era la prova. En Noè va arribar amb la crescuda del Lambro, al novembre. En desbordar-se, el riu va esfondrar ponts i va inundar soterranis. Ell, en néixer, havia fet vessar a la mare tota la sang i s’havia salvat només ell, igual que aquell Noè que només hi va carregar bèsties, a l’arca, sense pensar en els altres éssers humans que Nostre Senyor deixava abandonats sota el diluvi.

El dia de Sant Gerard feia aquella calor arrogant del migdia, la mena de calor que en dates assenyalades dividia les dones de la vila en dos grups que es guardaven prou de barrejar-se: les que es podien permetre guants blancs i un vestit de seda de piquets, lleuger, amb faldilla arran de genoll, i les que no, les que només tenien un mateix vestit tardorenc per a casaments i comunions, fos l’estació que fos. Després també hi havia les minyones amb uniforme i la bossa d’anar a plaça penjant del braç, però aquestes passaven per l’altra banda del carrer i es miraven les paradetes de lluny, amb la llista ben aferrada i el pas viu.

La meva mare m’agafava de la mà, amb el seu barretet de palla pintat de rosa, rígid, amb una cinta que li saltironava sobre la galta. Havia comprat un grapat de cireres de cartró a la merceria i les havia fixades a la palla amb filferro. Buscava l’enveja de les altres dones, sobretot de les que sortien sense capell i s’havien de limitar a mirar perquè les cireres de la paradeta de fruita eren massa cares.

La meva mare no en tenia prou de fer girar les senyores dels obrers, i també somreia als marits. El meu pare estava plantat, amb l’americana penjant-li dels muscles, davant la parada de les escopetes. Al seu costat, disparant, hi havia el senyor Colombo, a qui tothom saludava estirant molt el braç i la mà, ben rectes. El papa s’havia tret el barret i el masegava entre les mans, mentre el senyor Colombo es concentrava per fer caure amb el tap de suro les figures de metall, com si en comptes de passar l’estona estigués realment disparant des d’una trinxera. Duia una camisa negra atapeïda de medalles a l’altura del cor, i de tant en tant, amb el dit gros, es fregava el distintiu amb els colors de la bandera i les sigles del Partit Nacional Feixista, com per assegurar-se que no s’hagués torçat.

No gaire lluny, davant de la parada de pastes d’on sortia una bona flaire de mel i bunyols, el senyor Fossati tenia els polzes ficats al cinturó, amb la seva samarreta imperi vella i esgrogueïda sota les aixelles. Reia assenyalant en direcció a les escopetes, envoltat d’altres homes amb les galtes enceses de vi. Sempre deia que en Colombo havia furgat en els taüts dels morts per pispar-los les medalles, per després fer veure que les havia guanyades a ves a saber quines batalles, quan amb prou feines eren premis de curses de dissabte o relíquies dels avis. Bijuteria. També deia que era com un nen que es moria de ganes de jugar a la guerra però que no havia vist un fusell de debò ni per casualitat. Per la seva banda, el senyor Colombo deia sempre que l’única cosa que en Fossati sabia fer amb la pau era barrejar-la amb el Lambrusco que es bevia a la taverna de San Gerardo i que després vomitava darrere dels molins. Això ho sabia tothom, inclosos nosaltres, la canalla, perquè les coses que passaven a les famílies eren el tema preferit dels àpats dominicals, el dia que es convidaven els amics i ningú s’aixecava de taula abans d’hora perquè «s’havia de ser educat».

—Que em compres cireres? —vaig estirar la mà de la mare mentre assenyalava la paradeta de fruita.

—Saps perfectament què ha dit el teu pare.

El teu pare. Quan algú feia alguna cosa que a ella no li venia de gust o la contrariava, immediatament es convertia en cosa dels altres. «El teu pare diu que aquest estiu no anirem de vacances» o «El teu pare només en vol una, de minyona». Jo també em convertia en «la teva filla» quan m’havien de castigar, com aquells regals que no ens han fet el pes i entaforem al fons d’un armari per perdre’ls de vista.

—Puc mirar, almenys?

—Les cireres? D’acord. —Em va deixar anar la mà—. Però fes bondat i no toquis res.

Amb les mans es va recol·locar el pentinat, carregat de pinces, sota el capell i va fer cap a la parada de la punteria. En veure-la, el senyor Colombo va alçar l’escopeta de joguina i va dir:

—Vol que guanyi res per a vostè, senyora Strada?

Els dits dels peus se’m van arronsar dins de les sabates estretes mentre serrava els punys. La meva mare va riure, posant-se la mà davant de la boca. El senyor Colombo li va fregar, com sense voler, la cintura. Els seus dits li acariciaven el colze. Es va girar per mirar-me a mi: arrufava les celles igual que Mussolini en el retrat que teníem penjat a classe. I somreia. Em vaig sentir aquell esguard a sobre i tot el meu cos es va posar tens. Vaig arrencar a córrer amb la vergonya clavada al coll.

Em vaig aturar a pocs metres de la parada del senyor Mísero, atreta per aquelles paperines plenes de cireres negres i lluents, però a distància, perquè ell em feia por. Em vaig quedar a l’ombra de la teulada de l’església, amb les mans encreuades darrere l’esquena i l’avís de la meva mare al cap: no toquis res.

—Què fas? Que mires les cireres? —Una veu de gralla darrere meu em va sobresaltar.

La Malnada. Repenjada d’esquena a la paret del fresc escrostonat de sant Gerard i amb les butxaques del vestit mig estripat plenes de còdols, em va repassar de dalt a baix.

Em vaig quedar sense respiració, i la terra, de cop i volta, va perdre consistència. No havíem estat mai tan a prop.

Feia olor de riu, tenia una cicatriu blanca que li anava des de sota el nas fins al mig de la corba dels llavis i una taca rogenca i brillant que, partint d’una templa, li travessava la galta fins a la barbeta.

—Què?

Vaig descobrir, avergonyida, que quequejava, com quan era petita i havia de recitar l’alfabet de memòria, i aleshores les monges em corregien a cops de regle a les puntes dels dits.

—Que vols cireres? —hi va tornar.

—No puc. No tinc diners.

—Mentida —va replicar ella amb una mirada de suficiència tot i que jo li treia un pam ben bo—. Vas vestida de rica. Si portes sabates de xarol i tot —va indicar els meus peus rient. Tenia una riallada esclatant, i no la dissimulava gens.

—I què? —vaig retopar mirant de no abaixar el cap.

—Doncs que de peles per cireres sí que en tens.

—Jo no. El papa. Però no me’n deixa comprar.

—Per què no?

Vaig mirar a terra.

—Diu que no i ja està.

—Però per què?

—I tu què n’has de fer?

—Doncs tu agafa’n una paperina.

—Sí, ja em diràs com. Si et dic que no tinc diners.

—Tu agafa una paperina i ja està.

A casa teníem un santcrist. Un d’aquells grossos i foscos que havia perdut l’olor de fusta i ara només en feia de cera. Els pares el tenien a la seva habitació, sobre el capçal del llit, al costat de les beneiteres d’argent i les fotos del casament.

Quan es deixaven la porta oberta, la mirada del Jesucrist de fusta arribava fins a la meva habitació i jo aleshores no podia dormir.

«Jesucrist et mira sempre», em deia la meva mare després de repetir-me un cop més les coses que ha de fer una senyoreta com cal i les que no ha de fer. Jo, si em venien allò que ella en deia «mals pensaments», com ara pispar xocolatines de la capsa i després amagar el paper daurat al gerro de la tauleta, rondinar a l’hora d’anar a dormir o, un cop al llit, tocar-me l’entrecuix allà on fa tremolar, m’imaginava els ulls tristos del Jesucrist de fusta i em quedava quieta, paralitzada per la por i el sentiment de culpabilitat que em baixava fins als talons. Em sentia bruta i malament perquè el Jesucrist de fusta podia escrutar dins del meu cap i veure els meus pecats, incloent-hi els secrets.

El dia que la Malnada em va adreçar la paraula per primera vegada per proposar-me que agafés una paperina de cireres, jo vaig respondre: «No es pot».

El món estava fet de regles que no es podien saltar, de coses de grans, enormes i perilloses, de pífies irremeiables que et podien matar o enviar-te a la presó. Era un lloc espantós, ple de coses prohibides, on havies de caminar a poc a poc i de puntetes, posant molt de compte a no tocar res. I si eres femella encara més.

Aquella mosseta escardalenca va endurir les barres i va dir:

—Tu mira’m.

I jo, encara que per dins notava una urgència que em mossegava l’estómac, vaig creure. De fet, de mirar-la l’havia mirada sempre. Però ara era diferent: m’ho demanava ella.

La Malnada es va girar i es posà en marxa. De seguida va sortir de l’ombra de l’església. Els seus cabells negríssims refulgien al sol i va aixecar la mà com quan a classe saps la resposta. Tan bon punt la va tornar a abaixar van sortir de darrere d’una columna en Filippo Colombo amb els seus cabells llisos i rossos i en Matteo Fossati, gros i fosc, amb una samarreta de vores esgrogueïdes igual que la del seu pare: els dos nanos que picaven de peus a l’aigua per ella. Es van acostar a la parada del senyor Mísero i s’hi van passejar per davant xerrotejant prou fort