Fortuna

By Hernán Díaz and Josefina Caball

A la Nova York de principis de segle XX, tothom coneix en Benjamin i la Helen Rask. Ell és un magnat llegendari de Wall Street; ella, la filla brillant d'uns aristòcrates excèntrics. Junts, han assolit el cim d'un món de riquesa que sembla infinita. Però la seva fortuna i grandesa s'envolten de xafarderies, i aviat els rumors sobre les maniobres financeres d'en Benjamin i la solitud de la Helen comencen a escampar-se, alhora que la dècada dels aparentment feliços anys vint arriba a la fi. Tot i que aquesta, és clar, no és l'única versió de la història.

Fortuna ens parla de classes socials, de capitalisme i de cobdícia. Una novel·la que acompanya el lector en la recerca de la veritat i ens mostra que el poder manipula els fets i en refà la narrativa segons el seu interès. Una epopeia elegant i polièdrica que recupera les veus enterrades sota els mites que justifiquen la nostra desigualtat fonamental.

• Language: Català
• Publisher: Edicions del Periscopi
• Release date: Mar 14, 2023
• ISBN: 9788419332387

Book preview

Illustration

Hernán Díaz, escriptor i editor, va néixer el 1973 a Buenos Aires, va créixer a Suècia, va estudiar a Londres i ara viu a Brooklyn, Nova York. Ha escrit Borges, between history and eternity (Bloomsbury, 2012), i és l’editor de la Revista Hispánica Moderna i el director adjunt de l’Institut Hispànic de la Universitat de Colúmbia. Ha publicat en capçaleres com Cabinet, The New York Times, The Kenyon Review, Playboy, Granta i The Paris Review. A l’horitzó (Periscopi, 2020), la seva primera novel·la, traduïda a dotze llengües, va guanyar el Premi Internacional William Saroyan, va ser finalista dels premis Pulitzer i PEN/Faulkner, i Publishers Weekly la va incloure entre els deu millors llibres del 2017; també va obtenir el premi del jurat del Festival d’Amèrica de París i el premi Noves Veus Americanes, entre d’altres. Fortuna ha estat un dels cinc millors llibres del 2022 segons The New York Times, nominat al premi Booker,

i ha guanyat el premi Kirkus de ficció.

Josefina Caball i Guerrero és solsonina amb arrels manresanes; des del 1987 es dedica a la traducció, activitat que ha compaginat amb la docència. Ha traduït assaig, memòries, novel·la i literatura juvenil d’autors com Ngũgĩ wa Thiong’o, Vivian Gornick, George Steiner, Behrouz Boochani, Jesmyn Ward, Eudora Welty, Don DeLillo, Richard Ford, Lucia Berlin, Neil Gaiman, Charles i Mary Lamb, Alice Walker i Hernán Díaz.

Lauren Groff – « Quina novel·la més radiant, profunda i commovedora.»

Michael Gorra, The New York Times Book Review – « És intricada, atrevida i ens sorprèn constantment. La mateixa prosa de Díaz manté una distància asèptica, independentment del narrador. Gran part del plaer de la novel·la deriva de la seva imprevisibilitat, del seguit de sorpreses que anem trobant a cada part.»

Ron Charles, The Washington Post – « Les úniques certeses que tenim són la genialitat de Díaz i que el llibre és d’un valor incalculable. És un trencaclosques elegant i irresistible executat a la perfecció.»

Christian House, Financial Times – « Commovedora. El gran tema de Díaz és l’enorme capacitat del americans per crear mites.»

Buzz Poole, The Boston Globe – « A Fortuna tot és al seu lloc. Com si fossin quatre diorames exquisits, Díaz ha muntat aquestes històries amb una gran precisió. És un tractat molt accessible sobre el poder de la ficció. Aquesta novel·la, que és sense cap mena de dubte intel·ligent i sofisticada, no només reflecteix la veritat, sinó que ens ajuda a entendre-la més bé.»

Hamilton Cain, Oprah Daily – « Fortuna és una novel·la gloriosa sobre imperis i esmenes, marits i esposes, fortunes esbalaïdores i misèria inefable. Díaz teixeix una gran paràbola relacionant sexe i poder, causes i complicitats. Però Fortuna és, sobretot, un llibre que no es pot parar de llegir, ric en dobles sentits i de prosa elegant, entretingudíssim.»

Claude Peck, Star Tribune – « Amb una gran habilitat i servint-se de múltiples veus, la construcció creativa de Díaz ens ofereix una visió intrigant dels rols ocults que exerceixen les dones servils.»

Jonathan Lee, The Guardian – « És un testimoni de l’atreviment i l’hàbil astúcia de Díaz com a escriptor: acabes el llibre pensant que, si la veritat és l’objectiu, val més confiar en un novel·lista que en un banquer.»

Jakob Hofmann, The Times Literary Supplement – « Hernán Díaz ha fet una novel·la fascinant i lluminosa, d’aquelles que es mereixen almenys una relectura. Es tracta d’un relat que és com una matrioixca polifònica, que d’alguna manera evita trucs i faramalla, i aconsegueix mirar-se des de tots els angles, exposant-se a l’autoengany tot i que intenta guanyar-se la nostra confiança.»

Illustration

Títol original: Trust

© Hernán Díaz, 2022

Publicat originalment per Riverhead Books

Acord pels drets de traducció amb MB Agencia Literaria SL

i The Clegg Agency, Inc.

Tots els drets reservats

Primera edició: març del 2023

© de la traducció: Josefina Caball, 2023

© de la il·lustració de la coberta: THEPALMER / Getty Images

© disseny de coberta: Tono Cristòfol

© de la fotografia de l’autor: Jason Fulfordy

© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 2023

Publicat per Edicions del Periscopi SLU

[e-mail] | Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Instagram: @edicions_del_periscopi

Impressió: Romanyà Valls, Capellades

Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

Edició a càrrec d’Aniol Rafel, Andrea Rovira i Marta Rubirola

Maquetació: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano, Núria Saurina Eudaldo

Disseny de la col·lecció i interiors: Tono Cristòfol

Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de noranta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro en cos 12.

Dipòsit legal: B 21623-2022

ISBN: 978-84-19332-38-7

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Per a l’Anne, l’Elsa, la Marina i l’Ana

SUMARI

OBLIGACIONS

Harold Vanner

LA MEVA VIDA

Andrew Bevel

MEMÒRIES, RECORDS

Ida Partenza

FUTURS

Mildred Bevel

OBLIGACIONS

de

HAROLD VANNER

Illustration

U

En Benjamin Rask havia tingut gairebé tots els avantatges del món des del dia que va néixer, però un dels pocs privilegis que li van ser negats va ser el d’un ascens heroic: la seva vida no és una història de resiliència i perseverança, ni d’una voluntat fèrria que va forjar-se un destí daurat a partir de poca cosa més que les escorrialles. Segons la tapa posterior de la Bíblia de la família Rask, l’any 1662 els avantpassats del seu pare havien emigrat de Copenhaguen a Glasgow, on van començar a comerciar amb tabac procedent de les colònies. Al llarg del segle següent, els negocis van prosperar i van créixer tant, que una part de la família se’n va anar a Amèrica per poder vigilar els proveïdors i controlar tots els aspectes de la producció. Tres generacions més tard, en Solomon, el pare d’en Benjamin, va comprar la part de tots els parents i dels inversors externs. Sota la seva direcció, l’empresa va continuar prosperant i en Solomon no va trigar gaire a convertir-se en un dels comerciants de tabac més prominents de la Costa Est. És cert que les existències li arribaven dels millors proveïdors del continent, però la clau del seu èxit va ser, més que la qualitat del producte, l’habilitat que tenia per aprofitar un fet innegable: el tabac, sens dubte, tenia un costat epicuri, però la majoria d’homes fumaven per poder parlar amb altres homes. Per això, en Solomon Rask no tan sols subministrava els millors cigars i cigarrets i la millor picadura per a pipes, sinó que també (i sobretot) oferia conversa excel·lent i contactes polítics. Va assolir el cim del negoci i va afermar-s’hi gràcies al seu tarannà gregari i a les amistats que conreava a la sala de fumar, on el veien sovint compartint un dels seus figurados amb alguns dels clients més distingits, com ara Grover Cleveland, William Zachary Irving o John Pierpont Morgan.

Quan estava a l’apogeu, en Solomon va fer construir una casa al carrer 17 Oest, que va estar a punt just abans que nasqués en Benjamin. Tanmateix, no l’hi veien gaire, a la residència familiar de Nova York. Per la feina, anava d’una plantació a l’altra per controlar les plantes d’assecatge i enrotllament o visitava socis de Virgínia, Carolina del Nord i el Carib. Fins i tot, era propietari d’una petita hacienda a Cuba, on passava la major part de l’hivern. Els rumors que corrien per l’illa sobre la seva vida en refermaven la fama d’aventurer amb gust per tot allò que era exòtic, cosa que era un avantatge en el seu ram.

La senyora Wilhelmina Rask no va posar mai els peus a la propietat que el seu marit tenia a Cuba. Ella també s’absentava de Nova York durant llargues temporades; se n’anava de la ciutat tan bon punt en Solomon tornava, i passava estacions senceres a les cases d’estiueig de les seves amigues a la riba est del Hudson o a les cases de camp que tenien a Newport. L’única cosa visible que compartia amb en Solomon era la passió pels cigars, que fumava compulsivament. Com que era una font de plaer poc comuna per a una senyora, s’hi lliurava només en privat, en companyia de les seves amigues. Però això no era cap impediment, perquè sempre estava envoltada d’amigues. La Willie, com li deien les del seu cercle, formava part d’un grup de dones unides per un vincle molt estret, que eren com una mena de tribu nòmada. No tan sols se sentien de Nova York, sinó també de Washington, Filadèlfia, Providence, Boston i, fins i tot, de Chicago. Es desplaçaven totes juntes i es visitaven les unes a les altres a casa o al xalet segons la temporada: el carrer 17 Oest es convertia en el domicili del grup durant uns quants mesos, a partir de finals de setembre, quan en Solomon se n’anava a la seva hacienda. De tota manera, fos quina fos la part del país on s’estaven les dames, sempre formaven un grup tancat en un cercle impenetrable.

En Benjamin, que gairebé mai no sortia de les seves habitacions i de les de les mainaderes, tan sols tenia una vaga idea de la resta de la casa de pedra rogenca en què va créixer. Quan hi havia la seva mare i les seves amigues, l’apartaven de les habitacions on fumaven, jugaven a cartes i bevien vi dolç de Sauternes fins ben entrada la nit; quan se n’anaven, les plantes principals es transformaven en una trista successió de finestres tancades amb porticons, mobles tapats i salamons embolcallats amb draps que l’aire inflava. Totes les mainaderes i institutrius deien que era un nen modèlic, cosa que confirmaven tots els preceptors. Les bones maneres, la intel·ligència i l’obediència no s’havien combinat mai tan harmoniosament com en aquell nen de caràcter dòcil. L’únic defecte que li trobaven alguns dels seus cuidadors després de buscar molta estona era la desgana d’en Benjamin per relacionar-se amb altres infants. Quan algun dels preceptors atribuïa la manca d’amics del seu alumne a la por, en Solomon hi treia importància dient que el nen s’estava convertint en un home segur de si mateix i independent.

Haver pujat tan sol no el va preparar per a la vida en un internat. Durant el primer trimestre, va esdevenir objecte d’humiliacions i petits actes de crueltat diaris. Amb el pas del temps, però, els seus companys van descobrir que no els donava cap satisfacció maltractar aquell noi tan impassible i el van deixar tranquil. En Benjamin era reservat i excel·lia, amb indiferència, en totes les assignatures. Al final de cada any, després de concedir-li tots els honors i distincions possibles, els professors, sense cap excepció, li recordaven que estava destinat a honrar l’Acadèmia.

A l’últim curs, el seu pare va morir d’un atac de cor. Al funeral, celebrat a Nova York, tant els parents com els coneguts van quedar impressionats per la serenitat d’en Benjamin, però la veritat era que el dol havia donat a les inclinacions naturals del seu caràcter una forma recognoscible socialment. Fent mostra d’una gran precocitat que va desconcertar els advocats i els banquers del seu pare, el noi va demanar de poder examinar el testament i tots els estats financers pertinents. El senyor Rask era un home conscienciós i endreçat, i el seu fill no va trobar cap error en els documents. Havent enllestit aquesta qüestió i sabent què podia esperar un cop fos major d’edat i prengués possessió de l’herència, va tornar a Nou Hampshire a acabar els estudis.

La seva mare va ser viuda poc temps, que va passar amb les amigues a Rhode Island. Hi va anar al maig, poc després de la graduació d’en Benjamin, i al final de l’estiu ja havia mort d’un emfisema. La família i els amics que van assistir a aquest segon funeral, que va ser molt més contingut, no sabien gaire com s’havien d’adreçar a aquell noi que, en només uns quants mesos, havia quedat orfe. Per sort hi havia molts aspectes pràctics de què parlar: fideïcomisos, marmessors i qüestions legals per regularitzar l’herència.

L’experiència d’en Benjamin a la universitat va ser una ampliació dels seus anys escolars. Tenia les mateixes ineptituds i els mateixos talents que abans, però ara mostrava un cert afecte fred per les primeres i un menyspreu silenciós pels segons. Pel que sembla, amb ell s’havien extingit alguns dels trets més destacats del seu llinatge. En Benjamin no hauria pogut ser més diferent que el seu pare, que així que entrava en un lloc se’l feia seu i aconseguia que tothom girés al seu voltant; i tampoc no tenia res en comú amb la seva mare, que probablement no havia passat ni un dia sola en tota la seva vida. Aquestes dissemblances amb els seus pares encara es van accentuar més després de la graduació. Es va tornar a traslladar de Nova Anglaterra a Nova York i va fracassar allà on la majoria dels seus coneguts reeixien: era un negat per als esports, era un soci apàtic del club que freqüentava, bevia sense entusiasme, jugava amb indiferència i es mostrava més aviat fred en les qüestions amoroses. Ell, que devia la seva fortuna al tabac, ni tan sols fumava. Els qui l’acusaven de ser massa frugal no entenien que, en realitat, no tenia cap desig per reprimir.

*

El negoci del tabac no li hauria pogut interessar menys, a en Benjamin. Detestava el producte —aquella manera de xuclar i aspirar tan primitiva, aquella fascinació salvatge pel fum, la pudor agredolça de les fulles podrides— i la simpatia que es respirava al voltant del tabac, l’ambient que tant havia agradat al seu pare i que el senyor Rask havia sabut explotar tan bé. No hi havia res que li fes tant fàstic com les complicitats boiroses de la sala de fumar. Malgrat els seus esforços més sincers, era incapaç de defensar amb un mínim de passió les virtuts d’un lonsdale per sobre d’un diadema, i ni podia cantar, amb el vigor que només el coneixement de primera mà pot transmetre, les excel·lències dels robustos de la seva finca Vuelta Abajo. Les plantacions, els coberts d’assecat i tractament i les fàbriques de cigars formaven part d’un món llunyà que no li interessava conèixer. Ell mateix era el primer d’admetre que era un pèssim ambaixador per a l’empresa i, per això, delegava les operacions diàries a l’administrador lleial que havia estat al servei del seu pare durant vint anys. Sense fer cas dels consells de l’administrador, en Benjamin, per mitjà d’agents que no havia conegut mai en persona, va malvendre l’hacienda del seu pare a Cuba i tot el que hi havia a dins, sense ni tan sols fer-ne l’inventari. El seu banquer va invertir els diners a la borsa, juntament amb la resta dels estalvis.

Van passar uns quants anys d’estancament durant els quals va provar de començar amb certa indiferència unes quantes col·leccions (monedes, porcellana, amics), es va mig interessar per la hipocondria, va intentar aficionar-se als cavalls i no va aconseguir arribar a ser un dandi.

El pas del temps va començar a neguitejar-lo.

Contràriament a les seves veritables inclinacions, es va posar a planejar un viatge a Europa. Tot el que li interessava del vell continent ja ho havia après per mitjà dels llibres; viure l’experiència d’aquelles coses i aquells llocs no era important per a ell. I no li feia il·lusió estar-se reclòs una eternitat en un vaixell amb desconeguts. Així i tot, es va dir a si mateix que si mai hi havia d’anar, aquell era el moment: l’ambient general a Nova York era més aviat trist de resultes d’un seguit de crisis financeres i de la consegüent recessió econòmica en què s’havia sumit el país durant els últims dos anys. Com que aquella davallada no el va afectar directament, en Benjamin només tenia una vaga noció de les causes de la crisi: tot havia començat, creia ell, amb l’esclat de la bombolla del ferrocarril, que d’alguna manera estava relacionat amb la subsegüent caiguda dels preus de la plata, cosa que, de retop, va portar a una demanda d’or que, al final, va desembocar en la fallida de nombrosos bancs en el que es va conèixer amb el nom de Pànic del 1893. Fos quina fos la seqüència real dels fets, ell no estava amoïnat. Tenia la idea general que els mercats oscil·laven cap endavant i cap enrere i estava convençut que les pèrdues d’avui serien els guanys de demà. En comptes de fer-lo desistir del viatge a Europa, la crisi econòmica —la pitjor d’ençà de la Gran Depressió de vint anys abans— va ser un dels estímuls més potents que el van animar a anar-se’n.

Quan en Benjamin anava a fixar una data per al viatge, el seu banquer el va informar que, per mitjà d’alguns dels seus «contactes», havia pogut subscriure bons emesos per restablir les reserves d’or del país, que, en exhaurir-se, havien portat molts bancs a la insolvència. En mitja hora escassa s’havia venut tota l’emissió, i abans que s’acabés la setmana en Rask n’havia obtingut uns bons beneficis. D’aquesta manera, una ratxa de sort, en forma de canvis polítics favorables i fluctuacions de mercat, va portar a l’augment sobtat i aparentment espontani de l’herència, ja prou respectable, d’en Benjamin, que ell no s’havia preocupat mai de fer créixer. Però ara que la sort ho havia fet per ell, va descobrir dins seu una avidesa que no sabia que existia fins que un esquer com aquell no la hi va despertar. Europa s’hauria d’esperar.

Dels actius d’en Rask se n’encarregava amb esperit conservador J. S. Winslow & Co., la casa que sempre havia portat el negoci familiar. L’empresa, fundada per un amic del seu pare, ara estava en mans de John S. Winslow fill, que havia intentat, sense èxit, fer-se amic d’en Benjamin. De resultes d’això, la relació entre aquests dos homes joves era una mica tensa. Així i tot, tenien un vincle laboral estret, encara que fos per mitjà de missatgers o per telèfon, que en Benjamin s’estimava més que no pas les trobades cara a cara supèrflues i d’una afabilitat carregosa.

Aviat en Benjamin es va convertir en un expert a interpretar el tíquer de la borsa, a trobar-hi patrons, a encreuar-los i descobrir nexes causals amagats entre tendències aparentment inconnexes. En Winslow, conscient que el seu client era un aprenent dotat de talent, feia que tot semblés més misteriós del que era en realitat, i no feia cas de les prediccions d’en Benjamin. Així i tot, en Rask va començar a prendre les seves pròpies decisions, sovint en contra del consell de l’empresa. Tenia predilecció per les inversions a curt termini i ordenava a en Winslow de fer transaccions d’alt risc en opcions, futurs i altres instruments especulatius. En Winslow sempre insistia que calia ser cautelós i es queixava d’aquests plans temeraris: es negava a deixar que en Benjamin pogués perdre tot el seu capital en aventures perilloses. Però més que estar preocupat pels actius del seu client, semblava més aviat amoïnat per les aparences i ansiós per mostrar un cert decòrum financer: al capdavall, com va dir una vegada, rient amb poca convicció de la seva pròpia gràcia, era, sobretot, un tenidor de llibres, i no pas un corredor d’apostes, i menava una casa financera, i no pas una casa de joc. Del pare d’en Benjamin, havia heretat la bona fama de buscar inversions sòlides i procurava honrar aquest llegat. Així i tot, al final, sempre seguia les instruccions d’en Rask i es quedava les comissions.

En menys d’un any, cansat dels escrúpols i del ritme lent del seu assessor, en Rask va decidir fer transaccions pel seu compte i va despatxar en Winslow. La satisfacció que va sentir en tallar tots els vincles amb la família que durant dues generacions havia estat tan unida a la seva es va afegir a la sensació de triomf que va experimentar, per primera vegada a la vida, quan va poder portar les regnes dels seus negocis.

*

Les dues plantes inferiors de la casa de pedra rogenca es van convertir en una oficina improvisada. Aquesta transformació no va ser planificada, sinó més aviat el resultat de necessitats imprevistes a mesura que anaven sorgint, una a una, fins que, de sobte, es va crear una mena de centre de treball ple d’empleats. Tot va començar amb un missatger, a qui en Benjamin feia anar per tota la ciutat amb certificats d’accions, obligacions i altres documents. Uns quants dies més tard, el noi li va fer saber que li feia falta ajuda. A més d’un altre missatger, en Benjamin va contractar una telefonista i un escrivent, que aviat li va comunicar que no atrapava la feina tot sol. Per dirigir tota aquella gent en Benjamin havia d’esmerçar-hi un temps vital per als seus negocis, per això va llogar un ajudant. I com que per portar els llibres calia massa temps, va contractar un comptable. Quan el seu ajudant va aconseguir un ajudant, en Rask ja no estava al corrent del nombre de persones que havia anat llogant i ja no es preocupava de recordar la cara ni el nom de cadascú.

Els mobles, que ningú no tocava des de feia anys i estaven protegits amb fundes, ara els secretaris i els nois dels encàrrecs els tractaven sense gaires miraments. Damunt de la taula de servir, que era de fusta de noguer, hi havien instal·lat un tíquer; bona part del fullatge amb relleus daurats del paper de les parets estava cobert de taulers de cotitzacions; el canapè de vellut de color de palla era ple de piles de diaris; damunt d’un canterano de fusta de llimoner de Ceilan s’hi veia la marca d’una màquina d’escriure; la tapisseria artesanal dels divans i dels sofàs era plena de taques de tinta negra i vermella; els cigarrets havien cremat les vores sinuoses d’un escriptori de caoba; el pas ràpid de sabates n’havia pelat les potes de fusta de roure treballada i havia desgastat, per sempre, les catifes perses de passadís. Les habitacions dels seus pares estaven intactes. Ell dormia a la planta del capdamunt, on no havia entrat mai quan era petit.

No li va costar trobar un comprador per al negoci del seu pare. En Benjamin va animar un fabricant de Virgínia i una societat comercial del Regne Unit a competir entre ells per fer la millor oferta. Desitjós d’allunyar-se d’aquesta part del seu passat, es va alegrar de veure que els britànics s’imposaven, perquè d’aquesta manera la companyia tabaquera tornava allà d’on havia sortit. Però el que el va fer content de debò era que els guanys d’aquesta venda li permetien treballar a un nivell més alt, gestionar un grau més elevat de risc i finançar transaccions a llarg termini que fins aleshores no havia pogut ni plantejar-se. Els del seu voltant estaven perplexos de veure disminuir les seves possessions en proporció directa a la seva riquesa. En Benjamin va vendre totes les propietats familiars que quedaven, fins i tot la casa de pedra rogenca del carrer 17 Oest i tot el que hi havia a dins. La roba i els papers li cabien en dos baguls, que va fer enviar a l’hotel Wagstaff, on va llogar una suite.

El fascinaven les contorsions dels diners: la manera com els podia doblegar i obligar-los a autoalimentar-se. La natura aïllada i autònoma de l’especulació s’adeia amb el seu caràcter i era font d’admiració i un fi en si mateix, deixant de banda el que representaven per a ell els guanys o el que li permetien fer. El luxe era una càrrega vulgar. El seu tarannà reservat no desitjava tenir accés a noves experiències. La política i l’anhel de poder no formaven part de la seva mentalitat asocial. Els jocs d’estratègia, com ara els escacs o el bridge, no li havien interessat mai. Si li ho haguessin preguntat, a en Benjamin probablement li hauria costat explicar què era allò que l’atreia del món de les finances. Era la seva complexitat, sens dubte, però també el fet que veia el capital com una cosa viva i antisèptica. Es mou, menja, creix, es reprodueix, emmalalteix i pot morir. Però és net. Això ho va anar veient més clar amb el pas del temps. Com més gran era l’operació, més s’allunyava ell dels detalls concrets. No tenia necessitat de tocar ni un bitllet ni relacionar-se amb les coses i les persones afectades per les seves transaccions. L’únic que havia de fer era pensar, parlar i, potser, escriure. I aquell ésser viu es posava en marxa i dibuixava patrons bonics mentre s’endinsava en els reialmes d’una abstracció creixent, de vegades seguint capricis propis que en Benjamin no hauria pogut preveure mai; i això, que aquell ésser intentés exercir el lliure albir, li donava un cert plaer addicional. L’admirava i l’entenia, fins i tot quan el defraudava.

En Benjamin amb prou feines coneixia la part sud de Manhattan, just per menysprear-ne els congosts formats pels alts edificis de despatxos i els carrers estrets i bruts plens d’homes de negocis que caminaven amb aire apressat i arrogant per demostrar que estaven molt enfeinats. Amb tot, com que era conscient de la conveniència de ser al districte financer, va traslladar els seus despatxos a Broad Street. Poc temps després, quan els seus interessos es van ampliar, va aconseguir una plaça a la Borsa de Nova York. Els seus empleats de seguida es van adonar que sentia aversió tant pel dramatisme com per les mostres excessives d’alegria. Les converses, reduïdes a l’essencial, es feien entre xiuxiueigs. Si les màquines d’escriure paraven un moment, se sentia el cruixit d’una cadira de pell o el fru-fru d’una màniga de seda sobre el paper des de l’altre extrem de la sala. Tanmateix, el silenci mantenia una tensió constant en l’ambient. Tots els que eren allà dins tenien clar que eren extensions de la voluntat d’en Rask i que el seu deure era satisfer totes les necessitats de l’amo i fins i tot anticipar-s’hi, però mai plantejar-li les seves. Tret que tinguessin informació vital per donar-li, sempre esperaven que en Rask se’ls adrecés primer. L’ambició de molts operadors de borsa joves era treballar per a en Rask, però un cop se n’acomiadaven creient que havien absorbit tot el que en podien aprendre, eren incapaços de reproduir l’èxit de qui havia estat el seu amo.

Molt a pesar seu, en els cercles financers, es va començar a pronunciar el seu nom amb admiració reverent. Alguns dels antics amics del seu pare s’hi acostaven per fer-li propostes comercials que ell de vegades acceptava, i per oferir-li consells i suggeriments que ell sempre passava per alt. Comerciava en or i guano, en monedes estrangeres i cotó, en obligacions i carn de bou. Els seus interessos ja no es limitaven tan sols als Estats Units. La Gran Bretanya, Europa, Amèrica del Sud i l’Àsia es van convertir en un sol territori per a ell. Observava el món des del seu despatx, cercant préstecs a interessos elevats i arriscats, i negociava amb títols valor del govern de diversos països els destins dels quals van quedar estretament enllaçats a causa dels seus moviments. De vegades, aconseguia endur-se emissions senceres d’obligacions. Després de pocs fracassos venien grans triomfs. Tots els qui eren al seu bàndol de les transaccions prosperaven.

En aquell «món», en què en Benjamin, a pesar seu, es veia cada cop més implicat, res no cridava tant l’atenció com l’anonimat. Si bé no li arribaven mai els rumors, en Rask, amb el seu aspecte curosament vulgar, els seus costums abstemis i la seva vida monàstica a l’hotel, sabia que el devien veure com una mena de «personatge». Humiliat per la idea que el poguessin considerar excèntric, va decidir ajustar-se al que s’esperava d’un home de la seva posició. Es va fer construir una mansió de pedra calcària estil beaux arts a la Cinquena Avinguda cantonada amb el carrer 62 i va contractar Ogden Codman per decorar-la, convençut que en totes les pàgines de societat es parlaria de la magnífica decoració de l’edifici. Quan la casa va estar acabada, va intentar organitzar-hi un ball, però finalment no va poder: ho va deixar córrer quan va veure, mentre feia la llista de convidats amb una secretària, que els compromisos socials es multiplicaven exponencialment. Es va fer membre de diversos clubs, consells, organitzacions benèfiques i altres associacions, on rarament es deixava veure. I tot això ho feia a disgust. Però encara li hauria agradat menys que el consideressin «original». Al final, es va convertir en un home ric que feia el paper d’un home ric. Que la seva situació econòmica coincidís amb la imatge que havia adoptat no l’ajudava a sentir-se més bé.

*

Nova York va créixer enmig de l’optimisme cridaner d’aquells que creuen que s’han avançat al futur. En Rask, és clar, es va beneficiar d’aquest creixement accelerat, però per a ell va ser, estrictament, una qüestió numèrica. No se sentia obligat a agafar les línies de metro, inaugurades feia poc. Alguna vegada havia anat a veure algun dels nombrosos gratacels que s’aixecaven per tota la ciutat, però no se li va acudir mai de traslladar-hi els seus despatxos. Considerava que els automòbils eren un destorb, tant als carrers com a les converses. (Els cotxes eren el tema dominant i, segons el seu parer, infinitament tediós, entre els empleats i socis.) Sempre que era possible, evitava travessar els ponts nous que unien les diferents parts de la ciutat, i no volia saber res de les multituds d’immigrants que desembarcaven cada dia a l’illa d’Ellis. Vivia la major part del que passava a Nova York per mitjà dels diaris, i, sobretot, per mitjà de les xifres del tíquer. I tanmateix, tot i la seva visió particular (i alguns dirien estreta) de la ciutat, fins i tot ell podia veure que, malgrat que de resultes de les fusions i les consolidacions, la riquesa s’havia concentrat en mans d’un grapat de societats d’unes dimensions sense precedents, hi havia, paradoxalment, una sensació col·lectiva de prosperitat. La mera magnitud d’aquestes companyies monopolistes, algunes de les quals tenien un valor més alt que tot el pressupost del govern, era una prova que demostrava fins a quin punt estava mal repartida la riquesa. Amb tot, la majoria de les persones, fos quina fos la seva condició, estaven convençudes que formaven part de l’economia creixent, o que en formarien part ben aviat.

Llavors, el 1907, Charles Barney, president de la societat fiduciària Knickerbocker Trust Co., es va implicar en un pla per monopolitzar el mercat del coure. La temptativa va fracassar i va portar a la fallida una mina, dues cases de borsa i un banc. Al cap de poc temps es va anunciar que ja no s’acceptarien els xecs provinents de la Knickerbocker. Durant uns quants dies, el Banc Nacional de Comerç va satisfer les sol·licituds dels dipositants, fins que en Barney no va veure cap altre remei que abaixar la persiana, i al cap d’un mes, aproximadament, es va disparar un tret al pit. La fallida de Knickerbocker va generar onades de pànic