Fragments d'inexistència

By Miquel Martín i Serra

Una biografia trepidant plena de la ironia i la lucidesa d’un dels escriptors més reconeguts del segle XXI.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Navona
• Release date: May 29, 2023
• ISBN: 9788419552327

Miquel Martín i Serra

Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) es escritor y licenciado en Filosofía. Entre sus libros destacan La drecera (Premio de Narrativa Maria Àngels Anglada, Premio El Setè Cel y finalista del Premio Òmnium a la Mejor Novela del Año), Quan els pobles no tenien nom, Llegendes de mar de la Costa Brava y L’estratègia de la gallina (finalista del Premio Ramon Llull). Estudioso de Joan Vinyoli, ha publicado diversos ensayos sobre el poeta, así como ha dedicado varios artículos y conferencias a la obra de autores como Mercè Rodoreda, Gaziel, Joaquim Ruyra y Víctor Català. En 2023 publicó en Anagrama Fragmentos de inexistencia. Una biografía de Tom Sharpe.

Book preview

Índex

1. Introducció

Un testament, un llegat i un encàrrec

La vida novel·lada

2. El nen solitari. L’adolescent nazi (1928-1944)

Un petit miracle

Les arrels i les branques

Primers records, primer viatge a Sud-àfrica

Canvis de casa, canvis d’escola, sempre fugint

El despertar sexual

El pare: llums i ombres

3. De l’exèrcit a Cambridge (1945-1951)

Un xoc emocional

Fòbies i atacs de pànic a la capella

Servei militar als Royal Marines

L’esnobisme de Cambridge

Viatges reveladors

4. L’aventura de Sud-àfrica (1951-1961)

La fugida

Assistent social als suburbis

Criquette, la primera dona, i altres amants

Mestre i, sobretot, fotògraf

Contra l’apartheid

Teatre, poemes, narracions, dietaris

Comunista? Subversiu? Espia?

Arrest, presó i deportació

5. Un professor que anhela ser escriptor (1962-1972)

Jackie, cartes d’amor i desamor

Professor al Tech

Una nota de Maree

Una família i un jardí de roses

La primera novel·la

Sexualitat: masturbació, fetitxisme

i culpabilitat

6. Lliurat a la literatura (1973-1984)

Indignació salvatge

Un «comunista» als Estats Units

Adeu a la mare

Un home tronat amb gavardina

Teclejant sense parar

Canvi de rumb

7. Un silenci prolongat (1985-1991)

Viure en un hotel

Un infart televisat

El cinema i la vaca lletera

Retorn a Sud-àfrica. Captivat per l’Uruguai

8. El descobriment de Llafranc (1992-1996)

Amor a primera vista

Montsi, la fada protectora

Una casa a la Costa Brava

Els metges catalans

9. Wilt ha mort? (1997-2004)

Batallant amb tres novel·les

L’autobiografia impossible

Guerres arreu

El llarg viatge de Phil

A través dels amics

Anglaterra des de la distància

10. Dues novel·les i un llarg adeu (2005-2013)

D’un material irrompible

Un dia serà el dia abans de la meva mort

Escriptor, malgrat tot

Wilt: l’alter ego

Dona’m la mà

El sol dins d’una pilota de ping-pong

Bibliografia

Agraïments

1. Introducció

UN TESTAMENT, UN LLEGAT I UN ENCÀRREC

En el testament signat a Begur, un poble de la Costa Brava, el 25 de novembre de 2011, Tom Sharpe va manifestar la voluntat que tota la seva documentació, obra inèdita, manuscrits, cartes, dietaris, fotografies, gravacions, etc., fos reunida i custodiada en un sol fons. Encomanava aquesta tasca a la doctora Montserrat Verdaguer Clavera, que esdevenia així la marmessora del seu llegat, i li encomanava també la redacció i publicació de la seva biografia. Verdaguer va treballar intensament durant anys en la lectura, investigació, traducció i organització de tot aquest llegat. Alhora, va maldar per potenciar l’estudi i la promoció de l’obra literària de Sharpe, i amb aquest propòsit van néixer, el març de 2015, la Fundació Tom Sharpe i, el maig de 2020, la Càtedra Tom Sharpe de la Universitat de Girona, que acull la biblioteca personal de l’autor i la seva obra original manuscrita i mecanoscrita. Posteriorment, Verdaguer va decidir encarregar la redacció de la biografia a l’escriptor Miquel Martín i Serra, encàrrec que es va formalitzar en un contracte signat el 3 de juny de 2020.

Sharpe desitjava —i així ho va deixar escrit als dietaris— que la seva biografia es titulés Fragments d’inexistència, un títol que reflecteix tota la ironia i la lucidesa de l’escriptor anglès, però que mostra alhora quin to, quin enfocament i quines característiques volia que dominessin aquesta obra. Tant en converses com per escrit, Sharpe havia deixat clar diverses vegades, amb la vehemència i la rotunditat que li eren pròpies, que no suportava les biografies ni les autobiografies «presumptuoses i solemnes». És per això que Fragments d’inexistència no pretén ser ni una cosa ni l’altra, i tampoc pretén ser una obra sistemàtica ni molt menys exhaustiva, no pretén ser una acumulació de dades ni una exhibició erudita, sinó una obra construïda a partir de fragments vitals, de flaixos d’una existència (ara inexistència) que mostrin l’home, l’escriptor i fins i tot el personatge que hi havia al darrere. Fragments i flaixos d’una existència que el mateix Sharpe va insinuar en les seves setze novel·les, així com en articles i entrevistes. Però el llibre que teniu a les mans també s’ha bastit, sobretot, gràcies a un material inèdit que ara, per primera vegada, es farà públic. En primer lloc, els diversos poemes compostos des de la seva joventut, les set obres de teatre escrites a Sud-àfrica, les autobiografies inacabades Letters to Monsieur Printemps, A Patchwork Life i A Stranger to Himself, així com el guió cinematogràfic de la seva primera novel·la, Assemblea sediciosa, a l’interior del qual es van trobar notes manuscrites. En segon lloc, els centenars de cartes privades de l’autor, que va mantenir correspondència amb amics i familiars, amb editors i agents literaris, amb amants i altres escriptors com Patricia Highsmith o l’admirat P. G. Wodehouse. I, finalment, els seus nombrosos i reveladors dietaris escrits al llarg de gairebé seixanta anys i La llibreta vermella: els records, els comentaris i les reflexions que Sharpe va dictar a Verdaguer des del 2 d’agost de 2001 fins al dia de la seva mort, el 6 de juny de 2013, i que Verdaguer va gravar i posteriorment transcriure. I encara caldria afegir-hi textos tan significatius com diverses versions dels manuscrits, sermons del seu pare, documentació oficial, contractes i, fins i tot, fotografies mai publicades.

Estem convençuts que Fragments d’inexistència. Una biografia de Tom Sharpe pot contribuir de manera decisiva, sobretot gràcies a aquest valuós i ingent material inèdit, a una interpretació menys estereotipada de l’escriptor, pot oferir una visió més fonda i subtil, més complexa i matisada de la seva vida i personalitat i, també, de la seva obra.

LA VIDA NOVEL·LADA

Tom Sharpe va recalcar sovint que escrivia per a tothom, no només per als intel·lectuals o les persones cultes, sinó per a qualsevol lector que es volgués divertir amb la seva literatura, per a qualsevol que hi trobés complicitats o hi sabés descobrir la crítica subjacent i el compromís moral més enllà de l’humor. Afirmava que les idees per a les seves novel·les i els arguments que les sostenien brollaven de fets quotidians, de vides ordinàries, de situacions reals. Perquè, per molt absurdes, estrambòtiques i esbojarrades que ens puguin semblar les trames dels seus llibres, «les veritables absurditats són aquelles que la gent real pensa i que realment fa». Només calia, argumentava, mirar les notícies a la televisió, llegir el diari o escoltar les converses del carrer per adonar-se de la bogeria i els despropòsits que dominaven la vida de la gent, una vida que, sota una superfície i una aparença de normalitat i discreció, ocultava uns secrets sensacionals. I encara afegia: «Jo escric sobre el món real, no sobre el món idealista, romàntic i sentimental on tots els homes i dones tenen converses profundes sobre el significat de la vida i sobre si l’un és adequat per a l’altre i bla, bla, bla. No dic pas que aquestes relacions no existeixin o que aquesta mena de llibres no siguin admirables» (Letters to Monsieur Printemps).

Per aquesta mateixa raó, va pouar tants records de la seva pròpia experiència, tantes imatges del seu món oníric, tantes escenes de la seva pròpia vida, tan rica, intensa, fins i tot sorprenent i no sempre plàcida. Això no vol dir que les seves novel·les i obres de teatre siguin del tot autobiogràfiques, sinó més aviat que va aprofitar alguns episodis de la seva vida per ficcionar-los, per convertir-los en literatura i dotar-los, així, d’universalitat i complicitat. Cap personatge dels seus llibres no és Tom Sharpe, però molts personatges tenen alguna cosa de Tom Sharpe o s’inspiren en persones que va conèixer, estimar o patir. I aquests personatges ben sovint es mouen en els mateixos escenaris en què es va moure el seu autor: Sud-­àfrica, Northumberland, Cambridge, Croydon, Llafranc... Encara més, algunes intuïcions i premonicions dels seus llibres es van complir o materialitzar posteriorment. Com deia ell mateix a la seva correspondència, el més sorprenent i in­quie­tant no és pas que la literatura s’assembli a la vida, sinó que la vida s’acabi assemblant a la literatura.

On s’acaba, doncs, la realitat? On comença, per tant, la ficció? La ratlla és tan fina i subtil que constantment estem viatjant d’una banda a l’altra. Sharpe ho tenia ben clar i així ho va deixar escrit: «Els meus llibres seran la història de la meva vida, disfressada, transformada, retorçada en un gerro gelat» (dietari, 1959). O com expressava en una carta a Sally Williams, de l’editorial Harper & Row: «La meva biografia és tan extravagant que probablement explica la mena de llibres que escric» (Cambridge, 21 de març de 1978). Per això, també, us proposem que llegiu aquesta biografia com llegiríeu una novel·la: la narració de l’apassionant vida de Tom Sharpe.

2. El nen solitari. L’adolescent nazi

(1928-1944)

UN PETIT MIRACLE

En saber que està embarassada, una mare de quaranta anys, presa de pànic, s’introdueix una esponja xopa de vinagre a la vagina: es vol desfer, a totes passades, d’aquella criatura no desitjada. Ho fa tot en secret, meticulosament, sense que el marit, sacerdot, ho sàpiga, i seguint al peu de la lletra les instruccions d’una suposada experta en anticonceptius. Passen unes setmanes, arriba la tardor, però el fetus no s’immuta i la gestació segueix el seu curs. Desesperada, la mare prova un altre mètode tan grotesc i rudimentari com l’anterior: es compra una corda per saltar. Hi salta cada dia una estona, amb entusiasme, amb vigoria, però el nadó, sacsejat dins la placenta, resisteix, persevera, s’arrapa a la vida. Vençuda, la dona no té més remei que acceptar aquell petit miracle i anunciar-lo al pare, que rep la notícia amb fredor. Cada cop més insegura, veu com li creix la panxa, com se li inflen els turmells i, de nou, se li deforma el cos i se li aguditzen alguns sentits. Cada cop més neguitosa, espera i tem el naixement de la criatura.

Podria tractar-se de l’argument d’una novel·la de Tom Sharpe, que l’escriptor desenvoluparia llavors amb el seu estil àcid, amb l’humor negre i la lògica absurda de les seves trames. Però és senzillament la descripció d’una gestació tan accidentada com increïble, fruit d’una relliscada dels seus pares. Sharpe va conèixer aquests fets en plena maduresa, relatats, amb certa alegria i frivolitat, per la seva germanastra Dorothy. A Letters to Monsieur Printemps, n’aportava aquests detalls i aquesta conclusió: «Tot plegat va deixar la meva mare amb una inesborrable aversió cap a Marie Stopes, l’experta en anticonceptius d’aquella època. I per tot el que sé va tenir el seu efecte en la meva actitud cap al sexe. Que rebreguin part del teu futur amb una esponja amarada de vinagre o alguna altra substància nociva i després, un o dos mesos més tard, que et sotmetin a la incomoditat d’una mare que salta violentament a corda no et pot donar, fins i tot en el període prenatal, una visió molt prometedora del món en el qual estàs entrant».

Malgrat tot i malgrat tothom, Tom Sharpe, obstinat de mena, va arribar al món sa i estalvi el 30 de març de 1928. I ho va fer a l’hospital Royal Free de Holloway, al nord de Londres. El millor d’aquell hospital, que havia recomanat el seu oncle matern Harold, metge que va ser present al part, era que no costaria diners, que administrarien cloroform a l’aterrida mare i que el ginecòleg seria el mateix que havia ajudat a néixer la futura reina Elisabet II dos anys abans. El pitjor era que Holloway albergava la presó per a dones, incloent-hi joves delinqüents, més famosa de la Gran Bretanya i la més gran de tota l’Europa occidental. Durant anys aquesta coincidència perseguiria Tom Sharpe, sobretot quan a les duanes els policies li demanessin el passaport i, amb una mirada suspicaç, s’entestessin a registrar-lo i interrogar-lo. Finalment, tip de malfiances i escorcolls, canviaria la seva partida de naixement: en comptes de Holloway, hi faria constar Londres.

El seu pare, George Coverdale Sharpe, tenia aleshores cinquanta-sis anys i dos fills del seu matrimoni anterior: Walter (1906-1995) i Dorothy (1910-1997). El reverend Sharpe, que en aquell moment de la vida pensava més en la jubilació que en la criança d’un infant, va decidir posar-li Thomas Ridley Sharpe en honor del bisbe Nicholas Ridley, ancestre i màrtir nascut a Northumberland i cremat a la foguera per heretgia. Pel que fa a la mare, Grace Egerton Brown, que en tenia quaranta-un i havia estat a punt de morir durant el part del seu germà Philip (1915-2016), va viure amb angoixa, gairebé amb basarda, l’embaràs i el naixement de Tom.

Tom Sharpe va ser, doncs, un fill tardà i no desitjat. Llançat al món, es va trobar amb uns pares que no el volien i que podien ser els seus avis, amb uns germanastres que podien ser els seus pares i amb un germà tan gran que mai no hi va poder jugar. De fet, sempre es va preguntar com havia estat possible que uns pares d’aquella edat fossin capaços d’engendrar un fill en una època anterior a «l’esperma congelat i els implants fetals». Així, la seva infantesa havia de ser per força solitària i convulsa. L’envoltava un món estrany i contradictori, de vegades fins i tot hostil, on només el poder de la imaginació i d’una força interior indomable li podrien proporcionar prou astúcia i vigor per sortir-se’n.

Abans, però, d’endinsar-nos en l’univers del petit Tom, caldria conèixer els seus avantpassats, les seves arrels, per saber d’on venia, i potser així sabrem també cap a on anava o, fins i tot, de què volia fugir.

LES ARRELS I LES BRANQUES

El seu pare, George Coverdale Sharpe, havia nascut l’abril de 1872 a Belsay, un poblet de Northumberland, un comtat rural, poc habitat i limítrof amb Escòcia. Era el fill gran de Thomas Sharpe (1847-1934) i de Jane Richardson (1847-1900), que van tenir quatre fills més. La família vivia en un habitatge molt senzill al número 13 de The Crescent, a prop del conjunt arquitectònic de Belsay Hall, una casa de camp d’inspiració clàssica, a tocar del castell medieval que formava part de la mateixa finca. Molt a la vora, hi havia una pedrera on Thomas treballava de picapedrer: extreien i polien pedres per reconstruir el castell i una part dels sumptuosos jardins (l’escriptor sempre recordava haver visitat aquell lloc i haver-se fixat en les marques de la roca tot pensant que devien ser producte del cisell i el pic del seu avi). Quan la feina a la pedrera es va acabar, es van traslladar a Acomb, al comtat de North Yorkshire, novament a una casa modesta on amb prou feines podien encabir una família tan nombrosa. George ja era llavors un noi que aprofitava els dies festius per sortir amb els seus amics i esbargir les penúries quotidianes. Un dia la seva mare, una metodista inflexible, el va enxampar jugant a cartes amb altres nois en una taverna: va posar el crit al cel, va agafar la baralla de cartes i la va estripar, mentre els maleïa per haver comès un pecat tan abominable i, al cim, en diumenge. És només una anècdota, que Tom havia explicat moltes vegades, però és també una mostra de la mala relació que hi havia entre George Sharpe i la seva mare.

Per aquella mateixa època, Thomas Sharpe, avi de l’escriptor, ja havia trobat una altra feina, una de tantes que faria al llarg de la vida: picapedrer, miner, predicador seglar, escura-­xemeneies... Una tarda era a casa jugant amb el seu fill petit, Jonas; se’l va carregar a les espatlles i va començar a córrer i saltar per l’habitació mentre el nen, que amb prou feines tenia tres anys, reia i l’esperonava. De sobte, es va sentir un cop sord i un lament: Jonas s’havia colpejat el cap amb una biga del sostre. Va morir hores més tard a causa d’una lesió cerebral. La tragèdia va desballestar aquella família ja força fràgil i molt pobra. Melancòlic, amb la mirada perduda, Thomas Sharpe deambulava pels camps i corriols amb pensaments suïcides i la perillosa companyia d’una pistola, fins que algú el va convèncer de començar una nova vida ben lluny d’aquells paratges ombrívols. Finalment, aquell home ferreny i sofert, que havia fet totes les feines imaginables per portar un plat a taula, va decidir marxar amb la família a Nova Zelanda, on acabaria dedicant-se a la jardineria. Però George es va negar a seguir-los, es va escapar de la casa d’Acomb i se’n va anar a la granja dels seus oncles (probablement la mala relació amb la seva mare va ser un dels motius d’aquella decisió). Encara adolescent, es va quedar a Anglaterra amb la seva tia Dorothy Richardson i el seu marit, George Stappard, que vivien a Stagshaw High House, a Northumberland, en una casa anomenada The Pasture. Eren una parella amb recursos econòmics, i de seguida van adonar-se que George era un vailet despert i intel·ligent que sabria aprofitar uns bons estudis, de manera que el van enviar al Primitive Methodist College de York. Matrimoni molt religiós, el van educar en els principis del metodisme, l’esforç i l’austeritat. George ja estava acostumat a treballar de valent: amb vuit o nou anys portava, des d’un pub, gerres de cervesa als treballadors d’una foneria, homes que suaven profusament perquè havien de remenar grans calderes de ferro fos. També havia treballat en una fàbrica de vidre i en una mina de carbó, on sembla que igualment havia dut a terme tasques administraves. Ara, durant els estius, treballava als camps o les granges per pagar-se els estudis, llegia molt i era constant i disciplinat. Completada la formació acadèmica, va ingressar al Primitive Methodist College de Manchester per poder ordenar-se capellà. El 1902 es va casar amb Agnes Florence Spoor, filla d’un puixant empresari de ferreteries, i el van enviar a l’església de Spennymoor, al comtat de Durham, on van dur una vida familiar tranquil·la i va néixer el seu primer fill, Walter. El 1907, destinat a l’església de Scarborough, va patir el primer trastorn depressiu, i la congregació va recaptar diners perquè pogués viatjar a l’Argentina per recuperar-se. Però els diners només van donar per a un vaixell de càrrega que transportava carbó i que va reservar una minúscula i incòmoda cabina al reverend. Van partir de Liverpool un dia rúfol i, a mitja travessia, es va declarar un incendi a bord: George Sharpe es va refugiar a la coberta i sempre va explicar, amb força sentit de l’humor, que una embarcació en flames i en alta mar no era el millor escenari per a un home que s’estava refent d’una crisi nerviosa. Posteriorment va predicar a Barnard Castle, al comtat de Durham, on els seus sermons van començar a agafar anomenada. L’any 1909, durant l’estada a l’església de Birch Grove de Manchester, es va convertir a l’unitarisme, que rebutja el dogma de la Trinitat i defensa la naturalesa humana de Jesucrist. El reverend Sharpe va anar ampliant els seus coneixements de forma autodidacta en el marc d’un corrent teològic caracteritzat per la llibertat individual i de pensament, així com una forta consciència social, principis que s’adeien amb el seu caràcter intel·lectualment inquiet i independent. Semblava que aquell fill de família modesta i marcada per la tragèdia anava obrint-se camí a la vida i superant tots els obstacles. L’any següent, però, una nova patacada el va sacsejar: la seva dona va morir a causa de febre puerperal just després del naixement del segon fill, Dorothy. George Sharpe va patir llavors una altra crisi nerviosa que va derivar en una segona depressió, aquest cop més greu. Va deixar el seu fill Walter a cura de la senyoreta Palmer, directora de l’escola, que alimentava certes esperances de casar-se amb aquell home que acabava d’enviudar. Pel que fa a la filla, Dorothy, es va quedar amb la seva tia materna, Annie Spoor, amb la qual George Sharpe sempre va mantenir molt bona relació. Incapaç de concentrar-se en la feina, aclaparat per les obligacions familiars, va seguir els dictats de la congregació unitarista, i va marxar a Sud-àfrica, on va coincidir amb Mahatma Gandhi, que regentava una escola a la regió de Transkei en la qual ensenyava els postulats de la confrontació no violenta. Fou a Sud-àfrica on va conèixer Grace Egerton Brown, amb qui es va casar el 1914 a Johannesburg.

Grace Egerton Brown havia nascut a Melbourne, Austràlia, el 1887, i era la vuitena de tretze germans, dos dels quals van morir al cap de poc de néixer. El seu pare, Robert Collins Brown (1838-1932), va ser tot un aventurer i un emprenedor: nat a Stalbridge, Dorset, havia emigrat a Austràlia el 1863, on va arribar el 1864 després de tres mesos de travessia plena d’entrebancs, que va anotar en un diari de bord, i on va dedicar-se a la construcció de cabanes per als recol·lectors de canya. La seva primera dona i el seu primer fill van morir, i llavors es va casar amb Mary Anne Beard. A còpia de feina i perseverança, Robert es va convertir en un constructor d’èxit, va alçar diversos edificis i un gran hotel a Melbourne i va amassar una immensa fortuna. Però el Pànic de 1893, una profunda crisi econòmica, va provocar la fallida del seu banc i va perdre tots els estalvis, així com el capital que tenia invertit. Amb una família tan nombrosa per mantenir, va decidir traslladar-se a Sud-àfrica, una terra encara per explorar, plena d’oportunitats i on aviat esclataria la febre de l’or. Estava tan arruïnat que va haver de demanar un préstec per poder pagar els bitllets del viatge. Tenia cinquanta-sis anys i havia de tornar a començar de cap i de nou, però, pel que sembla, res no l’espantava. La seva filla Grace tenia aleshores vuit anys i des de llavors sempre es consideraria sud-africana. A Johannesburg, l’avi de Tom Sharpe va remuntar de nou i de nou va fer fortuna com a constructor d’hotels, edificis i també de camps de concentració durant la guerra dels bòers. Amb setanta-dos anys va viatjar a Melbourne per saldar els deutes que hi havia contret i visitar alguns dels amics que hi havia deixat, gest que el seu net Tom sempre va considerar exemplar. Poc després, retornat a Sud-àfrica, va conèixer aquell predicador anomenat George Sharpe que festejava la seva filla Grace. Quan Robert Brown va sentir els seus sermons, va quedar impressionat per l’oratòria i l’intel·lecte del seu futur gendre, i segurament va ser un dels motius que el va decidir a aprovar aquell enllaç amb la seva filla, quinze anys més jove i d’una família benestant.

Després de casar-se, George i Grace Sharpe van anar de viatge al Canadà i als Estats Units, on van entrar en contacte amb diverses esglésies unitaristes. A George li van oferir el ministeri i la direcció de l’església d’Emerson a Massachusetts, la qual cosa significava un gran prestigi i progrés com a predicador (el seu fill Tom sempre deia que era com si l’Església anglicana t’oferís l’arquebisbat de Canterbury). Tanmateix, va rebutjar l’oferta, probablement per un complex d’inferioritat que el feia dubtar de les seves capacitats i educació, ja que no tenia cap títol universitari.

La primavera de 1915, a causa de la situació incerta de la Primera Guerra Mundial i l’enyor dels fills, el matrimoni Sharpe va tornar a Anglaterra i es va instal·lar a Earlham Grove, Wood Green, un suburbi londinenc. Vivien en una casa adossada amb un petit jardí a la part posterior, on creixien uns pomers que llevaven unes pomes diminutes i flairoses que eren el goig de George Sharpe, gran amant de la natura. El reverend treballava de dilluns a dissabte en una fàbrica d’armament situada a Edgware Road, a Londres, i els diumenges pronunciava sermons a l’església del barri. Mentrestant, Grace s’havia de fer càrrec de la casa, dels seus dos fillastres i de Phil, que acabava d’arribar al món. El 1916, en plena guerra, el matrimoni va allotjar una tropa de sud-africans que estaven de permís a la Gran Bretanya, els van encabir com van poder en aquella petita casa, al sofà o amb matalassos i mantes a terra. Grace els preparava el menjar i els soldats li parlaven del seu país i fins i tot del seu pare, que era tota una celebritat a Sud-àfrica. George, molt sensible al desenvolupament de la guerra, també hi va conversar llargament i els encoratjava a lluitar per l’Imperi Britànic i els valors que representava. S’hi van quedar un parell de setmanes i llavors van tornar al front, a França, on estaven destinats. Van prendre part a la famosa batalla del bosc de Delville, un dels episodis més sagnants de la Primera Guerra Mundial entre l’Imperi Germànic i el Britànic. Els onze soldats sud-africans hi van perdre la vida. Quan ho va saber, el matrimoni Sharpe va quedar profundament afligit i commogut, i aquella tragèdia es va convertir en un dels tòpics de conversa a la família i en un dels records més dolorosos d’aquella