Comptes pendents

By Vivian Gornick

Comptes pendents: apunts d'una relectora empedreïda és la celebració per part de Vivian Gornick, una de les pensadores, crítiques i escriptores més importants del panorama nordamericà contemporani, de la passió que ha dominat la seva vida des de petita: la passió lectora.
L'escriptora i crítica literària, encara una lectora vigorosa, intel·ligent i vital, parla del retorn una i altra vegada als llibres que la van forjar, que la van fer qui és ara, i reflexiona sobre l'impacte de les lectures en diferents moments crucials de la seva vida. Els nou assajos que componen el llibre barregen crítica literària, memòria i biografia, i giren al voltant de la importància de llegir —i rellegir— conforme anem envellint i la vida va avançant. Escrita amb el nervi i la profunditat d'ànima marca de la casa, Comptes pendents és un reconeixement magistral del poder que té la literatura d'il·luminar les nostres vides.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Nov 10, 2021
• ISBN: 9788412392562

Vivian Gornick

VIVIAN GORNICK is a writer and critic whose work has received two National Book Critics Circle Award nominations. Her works include the memoirs Fierce Attachments—ranked the best memoir of the last fifty years by the New York Times—The Odd Woman and the City, and Unfinished Business: Notes of a Chronic Re-reader, as well as the classic text on writing, The Situation and the Story.

Book preview

U

Tenia vint anys el dia que un professor d’anglès em va fer a mans Sons and lovers. Fins llavors, mai no havia sentit el terme novel·la d’aprenentatge, però les sabia reconèixer; i D. H. Lawrence ho va exposar amb tanta claredat i dramatisme que, fins i tot en aquella tendra edat, vaig entrar en comunió amb el conflicte primordial al cor de la història. Em vaig empassar el llibre d’una tacada, vaig tornar a classe commocionada i des d’aquell dia que Sons and lovers m’és una bíblia. Vaig llegir-me la novel·la tres vegades en els quinze anys següents i cada cop m’identificava amb un protagonista diferent: l’heroi, en Paul Morel; la seva mare, la Gertrude; les seves joves amants, la Miriam i la Clara.

La primera vegada va ser amb la Miriam, la filla del granger amb qui Paul perd la virginitat. La vaig entendre immediatament. Se’n va al llit amb ell no perquè ho vulgui sinó perquè té por de perdre’l. Durant l’acte té tant de pànic que, en comptes de resignar-se a l’experiència, s’estira sota del Paul –perdut en el seu deliri sexual– i no para de pensar: «Sap qui soc? Sap que soc jo?». La necessitat primària de la Miriam és saber-se desitjada simplement per com és. El dilema era devastador: vaig sentir la calor, la por, l’ansietat que es menjava aquell parell, però sobretot ho vaig sentir com si fos la mateixa Miriam. Tenia vint anys: necessitava el que ella necessitava. La següent vegada que vaig llegir el llibre era la Clara, la dona treballadora que és apassionada sexualment, que vol tenir una vida eròtica però és conscient del potencial d’humiliació que amaga la seva necessitat de ser ella la desitjada i, altre cop, simplement per com és. La tercera vegada que vaig llegir el llibre, tenia uns trenta-cinc anys –casada dos cops, divorciada dos cops, acabada d’«alliberar»– i em vaig identificar amb el mateix Paul. En aquella època em preocupava més desitjar que ser desitjada, em vantava d’abandonar-me al plaer sorprenent de l’acte sexual en si –ric, ple, extasiant– i, com en Paul al final de la novel·la, m’imaginava a mi mateixa com l’heroïna de la meva vida.

Quan vaig tornar a rellegir Sons and lovers fa poc, en la meva diguem-ne maduresa avançada, vaig descobrir que no era que hagués entès malament molts detalls (que també) sinó que el meu record del tema principal –la passió sexual com l’experiència central en la vida– era erroni. El llibre, ara me n’adonava, no parlava d’això, en realitat; i encara em va fer més gràcia i em va semblar més entranyable que m’hagués passat tants anys considerant-lo un dels meus llibres més estimats per una sèrie de raons no errònies sinó insuficientment formades. També va ser una de les primeres vegades que vaig veure clarament que era jo, com a lectora, que havia hagut de fer el trajecte cap al sentit ple del