La ballarina que llegia Dostoievski

By Pep Bertran

Un narrador acarat a les lectures preferides de les dones de la seva vida.

La ballarina que llegia Dostoievski aplega un recull de relats amb un fil conductor comú. En cada un dels deu capítols que conformen l'obra, el narrador exposa la relació que diferents dones que han estat importants en la seva vida mantenien amb el llibre o l'autor que més les havia apassionat. Tanmateix, també s'expliquen les circumstàncies de la trobada amb elles i els motius que precipiten el desenllaç de la història d'amor que van viure. El narrador recorda amb tendresa aquestes dones i en subratlla, sobretot, el vessant lletraferit. Els autors que treuen el nas en aquestes pàgines representen un ventall prou ampli de referències literàries, desde Simone Weil a Gabriel Ferrater, passant per Virginia Woolf o Marcel Proust.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Jul 14, 2021
• ISBN: 9788418832789

Pep Bertran

Pep Bertran (Mataró, 1971) ha estudiat Ciències de la Informació, direcció cinematogràfica i psicoanàlisi. El 1996 va guanyar el premi Just Manuel Casero amb la novel·la La Ribera. Quinze anys després del seu debut literari torna a l'escriptura i publica Una vida regalada, Entre dues llums i Una nit, amb Umberto Eco. Amb La filla del drapaire torna a perdre's pels ambients bohemis de la Barcelona vella.

Book preview

A tall de presentació

Hi ha autors jovials i enamoradissos que escriuen sobre les dones de la seva vida. D’altres, segurament posseïdors d’un perfil més greu i reflexiu, ho fan a propòsit dels llibres de la seva vida. Jo, barrejant alegrement aquestes dues matèries tan agraïdes a l’hora d’esplaiar-s’hi amb la ploma a la mà, he decidit escriure una petita monografia al voltant dels llibres de la vida de les dones de la meva vida.

Una dona —o qualsevol persona, esclar— amb un llibre a les mans fa patxoca. En el transport públic, en terrasses de bar, a la platja, allà on l’ocasió sigui propícia, tinc el costum de tafanejar el llibre que devoren les dones més immediates. Intrigat per saber què deuen llegir, no me’n puc estar de donar un cop d’ull, més o menys discret, a la portada del volum en qüestió per tal de copsar-ne el títol. Així, un cop em faig càrrec del que llegeix, em puc formar una idea aproximada de la mena de persona que tinc al davant, per tal com estic convençut que el gust literari de cadascú és un eficacíssim mirall on un es reflecteix. No em reca confessar que, a vegades, he quedat enlluernat fatalment per una dona només per l’obra que transportava. En aquest sentit, soc un home fàcil a qui no costa gaire de seduir. Però, ¿què hi vols fer? Potser em mostro massa sensible a fins a quin punt guanya qualsevol desconeguda que dugui un llibre interessant a les mans. Entendràs que mai no trobi les dones tan atractives com quan les sorprenc concentrades en una lectura. Llàstima que quan llegeixen semblen estar tant en el seu món que em sap greu distreure-les. Em fa l’efecte que és com si les destorbés d’una activitat transcendental, íntima i plaent alhora. Llavors, em limito a admirar-les de manera passiva, terriblement gelós de l’escriptor que aconsegueix tenir-les tan concentrades en les seves pàgines.

Ara bé, un cop deixen estar el llibre sempre és agradable, amb l’excusa de preguntar-los què els ha semblat el que han llegit, de tenir-hi una conversa vagament literària. Sobretot si sabem que es tracta d’algú susceptible de formular els seus arguments amb una mica de substància, d’una dona capaç de departir amb una certa profunditat al voltant de qualsevol tema que li plantis al davant. Interrogades sobre la qüestió, si un llibre els ha agradat, me n’han parlat. I ho han fet amb l’entusiasme natural. Algunes, fins i tot, amb una agraïda complexitat. Així, de sobte ens hem acabat trobant, mentre elles miraven d’expressar les reflexions i els sentiments que els havia suscitat la lectura d’una obra determinada, engrescats en un diàleg apassionant i fructífer. Tot d’un plegat, el llibre ens ha inspirat una conversa maleïdament interessant, enduts pel plaer d’excitar-nos mútuament tant les inquietuds culturals com les capacitats crítiques. Vet aquí la conversa enjogassada, embriagadora, de dues persones que juguen a seduir-se l’una a l’altra parlant dels llibres que més els han agradat. Al capdavall, una mena de flirteig intel·lectual. ¡Quins moments màgics! Moltes nits, després de debatre sobre literatura amb una d’aquestes dones que tot seguit et presentaré, me n’anava a dormir aclaparat pel record d’una conversa massa brillant i suggestiva. Excitat mentalment com estava, em costava Déu i ajuda d’agafar el son.

Preguntar a una dona per la seva lectura preferida és preguntar-li pel que la fa gaudir. La qüestió, esclar, no és innocent. Però per a l’home que pretengui guanyar-se un cor femení es tracta d’un assumpte fonamental, decisiu. Tot allò que ajudi a desxifrar aquelles condicions —singulars per a cada persona— que permeten posar en funcionament els mecanismes del desig de l’altre és legítim en el si de qualsevol relació amorosa. Cadascú ho fa a la seva manera. Jo m’he proposat d’entrar en el món psíquic de les dones que en un moment o altre m’han acompanyat, he mirat d’interpretar el seu desig, a través del que em deien a propòsit dels llibres que més les havien colpit, pensant que la seva lectura preferida seria la porta privilegiada que em conduiria fins a la seva ànima, la clau per entrar en el seu univers.

Entenc que la pretensió d’accedir a la vida interior d’una persona a través de les seves preferències literàries et pugui semblar exagerada, però estaràs d’acord amb mi que quan una dona s’esplaia verbalment al voltant de les seves lectures preferides també ens parla dels desitjos i fantasies que la commouen, dels interessos i ideals que la guien; en definitiva, de tot aquell material vital que la motiva especialment. Un no pot desentendre’s d’aquesta informació sucosa que la seva preferència literària ens revela d’ella, de les notícies privilegiades que aquesta predilecció ens ofereix d’alguns aspectes importantíssims de la seva personalitat. ¿Per què tal llibre l’atrau? ¿Quins temes aborda? ¿Què en diu d’ella, aquesta atracció? Burxant, burxant, rere la lectora sempre acaba apareixent la dona.

I és que quan algú narra la trobada amb un llibre que l’ha marcat significativament no és estrany que la seva fluència verbal esdevingui més elevada que de costum. La causa d’aquesta loquacitat deu ser, possiblement, la necessitat urgent de fer partícips els qui l’escoltem de les suposades qualitats objectives d’aquella obra literària que tant l’ha colpit, de convèncer-nos de les nombroses virtuts que presenta el llibre en qüestió. L’entusiasme encomanadís amb què ens mostra la seva passió per aquella obra, els arguments ditiràmbics amb què ens justifica tanta admiració ens permeten fer-nos càrrec del que ha significat aquella lectura en la seva vida. Deixant de banda les veritats importants que un llibre tan celebrat pugui contenir o l’excel·lència amb què hagi estat escrit, la seducció que les seves pàgines han exercit en algú és una qüestió derivada, sobretot, de la singularitat personal del lector. És en la realitat psíquica de cadascú on hem de cercar les causes del vincle emocional que establim amb aquells llibres que arriben a formar part de la nostra vida, aquells llibres als quals retornem, fidels, i que cada vegada que els llegim ens afecten d’una manera similar.

És comprensible que quan la relació amb un llibre és tan estreta se’ns faci gairebé insuportable que algú ens el critiqui. En aquest sentit, les converses amb aquestes dones que tot seguit coneixeràs donaven molt de si. Totes s’identificaven tant amb el seu llibre preferit, que si es donava el cas que jo en posava en dubte el valor, de seguida s’ho prenien com si fos un qüestionament d’elles mateixes. Però, esclar, no sempre podia compartir el seu gust lector. Les naturals divergències sorgien, inevitables. Amb algunes d’elles teníem sensibilitats literàries allunyades, fins al punt que estaven fascinades per llibres o autors que jo no hauria llegit mai. Els prejudicis que un servidor podia tenir en relació amb les seves preferències irrompien en la conversa i esclatava la polèmica. Aquelles que tenien un temperament més dialèctic han combatut els meus prejudicis i, per sort, m’han ajudat a superar-los. Gràcies al seu paladar literari, tan diferent del meu, he après a apreciar i deixar-me enriquir per unes lectures que, de bon principi, em resultaven totalment alienes, mancades d’interès. Amb algunes d’aquestes dones, en canvi, s’ha donat una afinitat absoluta en les nostres preferències, no ens ha calgut discutir i hem dedicat les converses a gaudir com uns desesperats de la mútua admiració que sentíem per un títol o un autor determinat. Allà on pot dur la complicitat lectora entre un home i una dona ja va ser poetitzat de manera immortal pel Dant a la Divina Comèdia amb l’edificant història de Francesca da Rimini i Paolo Malatesta.

Llegint aquesta monografia et faràs càrrec de la diversitat del material literari que ha colpit les dones que s’han arriscat a jugar la meva carta. No podia ser d’altra manera: elles també eren molt diferents entre si. D’altra banda, seria molt interessant esbrinar fins a quin punt els seus llibres predilectes havien contribuït a convertir-les en aquelles que eren, a construir la pròpia identitat. El cas és que algunes d’aquestes dones asseguraven identificar-se amb un personatge, amb les emocions en joc o amb algun aspecte important d’aquella obra que tant les havia influït. D’altres defensaven que tal llibre reflectia perfectament els seus sentiments, la seva manera de veure el món o bé reconeixien que, simplement, els havia obert nous camins vitals. Més enllà de la diversitat que representaven, amb totes aquestes dones hem compartit l’amor per la literatura i hem trobat gust a parlar dels llibres que ens han nodrit l’esperit. I mentre parlaven les he escoltat. He procurat estar al cas de què era allò que projectaven al primer pla de la seva lectura, d’on posaven l’accent, i ho he fet més per conèixer-les a elles —i així poder estimar-les millor— que per conèixer el llibre que els causava tanta admiració. Una admiració que, al capdavall, he acabat compartint. No és estrany que el temps ens dugui a mitificar determinades lectures tan sols perquè eren les preferides de dones que han jugat un paper destacat en la nostra vida, que idealitzem una obra pel simple fet que era el llibre de capçalera d’una dona a qui hem estimat.

La ballarina

que llegia Dostoievski

A finals dels anys noranta del segle passat hi havia a Barcelona —no sé si avui dia encara existeix— una milonga batejada amb el nom tan exòtic i suggestiu de Besos brujos. Aquest antre d’ambient bohemi i tanguista estava instal·lat en un entresol prou espaiós, d’un carrer el nom del qual no recordo, prop de l’Arc de Triomf. Els dissabtes a la nit s’hi anava a ballar el tango i, si a un li venia de gust, també s’hi podia prendre una copa i picotejar alguna tapa argentina. L’ambient cosmopolita del local era notori. Més enllà de la colònia portenya establerta en el país, el personal estranger afeccionat al tema que arribava a la ciutat també sabia perfectament a quines portes havia d’anar a trucar si li venia de gust ballar tres o quatre tangos. La Clàudia i jo hi anàvem sovint. El nostre tango preferit a l’hora de giravoltar per la sala era Dandy, una composició que narra la història d’un cràpula estirat i presumit que explota i fa patir dolorosament la mare i la germana. Vull creure que Dandy ens agradava tant perquè exposa una trama que sembla extreta del món del subsol dostoievskià. A la Clàudia, la degradació moral del paio que retrata aquest tango li feia pensar en una mena de Marmeladov —aquell sinistre perdulari que Dostoievski fa aparèixer a les pàgines immortals de Crim i càstig— fatxenda i sud-americà.

Dostoievski era l’escriptor predilecte de la Clàudia. Al principi de conèixer-la em va fer molta gràcia que una ballarina com ella, que formava part d’una companyia de dansa d’un cert prestigi, fos una admiradora incondicional de l’autor rus. A mi em semblava que la bellesa i la delicadesa de la dansa contemporània o del ballet clàssic oferien un contrast summament graciós amb el truculent univers novel·lístic d’aquest escriptor, amb el sòrdid ambient escènic que caracteritza les seves novel·les. Cada vegada que hi pensava, no me’n podia estar de rabejar-me en aquesta disparitat tan xocant entre, d’una banda, la crispació i la brutalitat moral presents en l’obra dostoievskiana i, d’altra banda, la gracilitat i la finor dels moviments d’una ballarina. Jo, d’entrada, m’afigurava que la Clàudia seria partidària d’una literatura més tocada i posada, que es lliuraria a lectures més adequades al que se suposa que hauria de ser la sensibilitat d’una ballarina professional. Me l’imaginava més aviat fan d’uns escriptors més moderns i subtils, com ara Kundera o algun autor per l’estil. Però no. Qui la tenia literàriament subjugada era Dostoievski. I aquesta preferència, a part de sorprendre’m, també em suscitava la curiositat de saber d’on deuria venir aquest interès de la noia per la mena de conflictes extrems, de situacions límit, que l’escriptor rus sol plantejar en els seus llibres. Que els arguments truculents d’aquest home s’acomodessin tan bé al món mental de la Clàudia em duia a sospitar que em trobava davant d’una personalitat eminentment enrevessada, com si les novel·les dostoievskianes haguessin de ser admirades, preferentment, per gent de psicologia torturada, en la línia dels estrabul·lats personatges que hi apareixen.

El cas és que a mesura que anava coneixent la Clàudia, aquesta hipòtesi primerenca, aventurada a partir de la seva preferència literària, es va poder corroborar, per tal com de mica en mica emergien en el decurs de les nostres converses alguns, diríem, punts foscos de la seva història personal. No vaig trigar gaire a saber que la noia havia passat una adolescència complicada i conflictiva. La cosa sembla que havia anat més enllà de la insatisfacció típica de l’edat i de les habituals topades entre pares i fills. Es veu que la rebel·lia natural de la pubertat prenia en ella formes una mica tremendes. Per il·lustrar-ho, només et diré que la meva amiga lluïa amb orgull unes cicatrius en el canell de la mà esquerra, record d’una de les seves crisis adolescents. Aquells talls, que s’havia infligit ella mateixa de manera més histriònica que no pas dramàtica —com sol passar en aquestes edats— eren exhibits presumptuosament per la Clàudia com si es tractés de valuosos trofeus que donessin compte d’una existència d’aires dostoievskians.

Aquesta pretensió, evidentment, resultava exagerada. Per molt que a la Clàudia li semblés trobar en les ficcions literàries escrites per Dostoievski ressons de la pròpia experiència vital, les peripècies més efectistes de la seva adolescència quedaven força lluny de la manera de fer d’aquelles criatures moralment retorçades sorgides de la imaginació de l’escriptor rus. Ens hem de fer càrrec, però, que en els anys de la pubertat un s’ho agafi tot pel costat més dramàtic i miri de treure el màxim suc possible al patetisme de cada situació. De tots és coneguda la facilitat del malestar adolescent de tombar de seguida cap al melodrama. L’afectació típica de l’edat comporta que hi hagi la tendència a exacerbar qualsevol conflicte, per insignificant que sigui. Es tracta d’una època de sentiments exaltats, de sofrences hiperbòliques, de temperaments agonitzants, d’una fragilitat emocional que es tradueix sovint en unes desagradables topades amb l’entorn que fan sentir els joves —sempre a punt per torturar-se— summament desgraciats. Sembla que en aquells anys de pubertat, la novel·lística de Dostoievski havia alimentat les fantasies que servien de fonament als conflictes adolescents de la Clàudia i, d’alguna manera, havia atorgat una mena de dignitat literària a les complicacions psicològiques que la noia presentava. Hem de creure que l’encant romàntic que ella pogués trobar en les tribulacions d’aquells personatges tan desmanegats la duien a cometre l’exageració de voler-se veure, ella mateixa, com a encarnació d’una criatura dostoievskiana.

Si potser hi havia algú disposat a creure que en la naturalesa de la Clàudia existia una part esguerrada i dolenta, aquests deurien ser el pare i la mare. La relació difícil i conflictiva que la noia havia mantingut amb els progenitors havia marcat decisivament la seva adolescència i era, sens dubte, el motiu que més havia contribuït a fer que la noia es pintés amb aquells colors dostoievskians dels quals tant li agradava presumir. Quan ella voltava els quinze anys les trifulgues, a casa seva, eren constants i explosives. Les reivindicacions de la Clàudia, d’una banda, i les queixes de pare i mare, de l’altra, els mantenien a tots plegats embrancats en contínues i crispades polèmiques. La filla, que aprofitava qualsevol ocasió per mostrar el seu caràcter irascible, els projectava de manera tan cruel com indiscriminada tot el seu malestar adolescent i els armava uns sidrals impressionants. Les dificultats de la Clàudia a l’hora d’acceptar l’autoritat parental eren notòries. Els contestava amb una insolència desarmant i es negava sistemàticament a doblegar-se a qualsevol exigència que aquests, tímidament, provessin d’imposar-li. La noia havia agafat l’hàbit de desafiar els límits que li marcaven i la convivència en aquella casa havia acabat semblant una olla de cols. Amb la mare, sobretot, estaven a matar. Es veu que a la Clàudia li agafaven uns atacs que era com si perdés el món de vista. Convençuts que la vocació de la seva filla era tant destructiva com autodestructiva, tal conducta agressiva feia patir els adults, que estaven amoïnadíssims tement que en una d’aquestes reaccions violentes la noia arribés a posar en perill la pròpia integritat personal o la d’algú