La noia que em servia l'esmorzar

By Miquel Àngel Estradé

Un escriptor estrafolari, amb una vida caòtica, esmorza en una cafeteria on sempre la mateixa cambrera, una noia amb una existència ensopida, li serveix el cafè i l'entrepà. L'escriptor fantasieja amb oferir-li una vida infinitament millor mitjançant la literatura. Fins que ella ho accepta. Aquest només és l'inici d'una enigmàtica trama de personatges que volen viure vides reals, de persones de carn i ossos que protagonitzen relats de ficció i de narradors que pateixen malalties inversemblants.
L'autor, amb una subtil ironia i un humor desconcertant, reflexiona sobre el poder de la literatura i la farsa en què es converteix la vida de molta gent. En la seva escriptura s'hi entreveuen llampecs fulgurants de la prosa d'Enrique Vila-Matas o de John Kennedy Toole.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Oct 5, 2021
• ISBN: 9788418397707

Book preview

Un escriptor estrafolari, amb una vida caòtica, esmorza en una cafeteria on sempre la mateixa cambrera, una noia amb una existència ensopida, li serveix el cafè i l’entrepà. L’escriptor fantasieja amb oferir-li una vida infinitament millor mitjançant la literatura. Fins que ella ho accepta. Aquest només és l’inici d’una enigmàtica trama de personatges que volen viure vides reals, de persones de carn i ossos que protagonitzen relats de ficció i de narradors que pateixen malalties inversemblants.

L’autor, amb una subtil ironia i un humor desconcertant, reflexiona sobre el poder de la literatura i la farsa en què es converteix la vida de molta gent. En la seva escriptura s’hi entreveuen llampecs fulgurants de la prosa d’Enrique Vila-Matas o de John Kennedy Toole.

logo-edoblicuas.png

La noia que em servia l’esmorzar

Miquel Àngel Estradé

www.edicionesoblicuas.com

La noia que em servia l’esmorzar

© 2021, Miquel Àngel Estradé

© 2021, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-18397-70-7

ISBN edición papel: 978-84-18397-69-1

Primera edición: 2021

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Índex

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

L’autor

1

L’apatia amb què servia els esmorzars i la rialla depauperada que se li escapava, la delataven completament. Només contemplant-la cinc minuts n’hi havia prou per adonar-se del seu patiment. Era un patiment fondo i incrustat en els plecs més íntims. Tot i així ningú més no semblava percebre-ho. Segurament ni ella mateixa en volia ser del tot conscient. La resignació amb què ho encaixava aparentava que, si més no, hi donava ben poca importància. Malgrat això, no podia pas ocultar que l’estava corsecant per dins. Els seus ulls, que devien haver traspuat tantes il·lusions, així ho reflectien traint-la de forma evident. Mirant-te’ls bé t’adonaves que tot just transmetien ganes de sobreviure. L’expressió que els embolcallava narrava prou bé la mena d’existència que duia. Era una existència més pròpia d’una condemnada a esllanguir-se a perpetuïtat que d’una noia amb tota una vida per endavant. El seu cas demostrava que tenir tota una vida per viure de vegades no significava res. O significava tan poc que n’hi havia per acompanyar-li el sentiment. Costava d’imaginar com algú tan jove hagués tingut temps d’haver acumulat tantes decepcions. També podia ser que n’hagués acumulat només una però prou gran per desvirtuar tota una vida. Per desvirtuar-la, en tot cas, sense deixar-hi una engruna d’esperança i esmicolant tot allò que sosté i alimenta l’ànima.

Cada matí, doncs, mentre engolia el cafè amb llet i l’entrepà aflautat de pernil que m’havia dut, me la mirava una bona estona. Crec que era l’únic de la cafeteria que m’hi fixava, però semblava com si ho fes en nom de tots. No sé pas quants matins duia observant-la, però els pensaments que em venien al cap eren els mateixos del primer dia. No podia avenir-me de com una noia com aquella desaprofitava la seva vida amb tanta inconsciència. Malbaratava el més preuat que posseïa gairebé sense adonar-se’n. Ho tenia tot o quasi tot per accedir a una vida apassionant i apassionada. En canvi, com quedava palès, en duia una de tediosa, depriment i avorrida. Em preguntava de què li servia aquell foc interior que maldava per emergir. I del coratge que devia haver exhibit en altres moments de la seva vida, ara, quin profit en treia? Potser encara desaprofitava més aquells pits i aquelles natges tan ben contornejats o aquella cabellera bruna i resplendent tan sensual. Això per no parlar dels llavis tan perfectament perfilats i foscos o dels seus ulls humits, que permetien entreveure una melangia que feia entendrir. Podia esprémer la vida i fruir-ne a grans glopades. Podia captivar o fer embogir. Ho podia tenir tot, incloent-hi allò que no l’hi convenia. Tot i així, feia la impressió que es conformava amb anar tirant d’esma, com qui pedala amb desgana únicament per no caure. Semblava que, com a molt, gosava despertar algun desig lasciu, més furtiu que no pas explícit, o algun sentiment entre fraternal i protector. Això suposant que algú li clavés els ulls de debò. Perquè la cafeteria i la ciutat estaven plenes de mirades equívoques. Tot i que semblaven vagament adreçades a algú, en realitat eren mirades impersonals que no tenien destinatari.

Quan ja no la tenia al davant, perquè estava servint altres taules, també pensava en quantes més com ella n’hi podia haver a prop meu. Una per local o per carrer, potser? Unes quantes desenes a cada barri? A la ciutat probablement n’hi devia haver centenars o milers. En qualsevol cas, per poques o moltes que fossin tenia clar que eren massa. De fet, tenia prou motius per pensar que de vides malaguanyades com aquella al meu voltant n’hi havia una colla. El més trist de tot, però, és que ningú no feia res per posar-hi remei. Elles no semblaven disposades a trencar amb les cadenes que les lligaven a l’existència mesquina i anònima que duien. I tampoc no compareixia ningú disposat a rescatar-les. Sí, literalment a rescatar-les, perquè encara que ho dissimulessin més o menys no podien ocultar que s’estaven consumint lentament però inexorable. El més trist i commovedor és que es consumien en una agonia vital callada i servil. Permetien aquella monstruositat sense protestar ni aixecar la veu. Deixaven que el destí injust i cruel que no gosaven capgirar massacrés totes les seves expectatives vitals. En lloc de rebel·lar-s’hi, encara que només fos un instant, preferien sotmetre-s’hi dòcilment. La seva incapacitat per plantar-hi cara les obligava a dissimular prou per a no ser objecte de massa compassió. El signe dels derrotats que no han sabut reclamar una existència digna consisteix en ocultar les pròpies claudicacions. Consisteix en ocultar-les i en ocultar-se-les. Només així poden seguir arrossegant-se penosament per aquest món i que la frustració no els col·lapsi i ningú no els retragui res.

Aquella noia ignorava completament que qualsevol dels personatges de les meves novel·les duia una vida infinitament més interessant. Fins i tot els personatges més insignificants i secundaris podien competir-hi en tot. Qualsevol de les noies que havia creat, qualsevol, vivia emocions més gratificants. La majoria, a més, li donaven cinquanta tombs. No hi havia punt de comparació, és clar. Les seves singladures vitals eren força més plenes, intenses i fecundes. Això per no parlar de les protagonistes principals. Com la que havia seduït al fill d’un xeic àrab el qual, completament encaterinat, havia comprat l’hotel més luxós de París per festejar-la. Com la que havia esdevingut una periodista tafanera i temerària, disposada a desemmascarar un magnat rus que controlava la principal empresa de gas del món. O com la que treballava d’assassina a sou, però havia comés la insensatesa d’enamorar-se d’una de les seves víctimes.

Podia oferir-li tota mena de vivències corprenedores i trepidants. Podia oferir-li moments sublims capaços de fer-la tremolar. També podia oferir-li l’oportunitat de reconciliar-se amb tot allò que converteix una existència vulgar en un esclat vital meravellós. Podia oferir-li, doncs, prou energia tel·lúrica per trasbalsar l’univers sencer. Si convenia, evidentment, també li podia proposar vides no tan atzaroses i més assossegades. Tot i així aquestes sempre estarien plenes de vicissituds incomparablement més emocionants que les seves. Sospitava, però, que per molt que provés d’explicar-li que no calia que s’avingués a tanta insignificança, seguiria repetint quotidianament tot allò que tant l’avorria i la pansia. No sé si perquè no volia o perquè no podia canviar, però la veia abocada a reincidir. Estava quasi segur que si a la noia que em servia l’esmorzar li proposava fugir d’aquella mediocritat denigrant, no em faria cas. No me’n faria potser per covardia, per incredulitat, per comoditat. O per tot alhora, ves a saber. Encara que no ho sembli la rutina prosaica resulta tremendament confortable. Cada somni a què renunciem alimenta més la convicció que somiar és una anomalia. Quan ja ens hem avesat a no estremir-nos mai, ens sentim amenaçats pel plaer o el dolor més simples i superficials. De fet, rebel·lar-se sempre té un cost. I quan caiem al pou del conformisme sovint perdem la capacitat d’anhelar i ens tornem curts de mires. La nostra esllanguida existència ens empobreix tant que el més probable és que aviat perdem la noció de postració que ens aclapara i acabem resignant-nos-hi llastimosament.

Més d’un dia m’havia vingut l’acudit de dir-li: Ja saps que aquesta existència teva tan grisa i decebedora té remei? Ja saps que sé com obrir-te les portes d’un món nou que no pots ni imaginar? Ja saps que sé com fer que cada minut d’ara en endavant sigui tan valuós com tota la teva vida anterior? Intuïa, però, que no em creuria i s’aferraria a allò que en realitat menyspreava. Per això dubtava de proposar-li-ho. D’altra banda, algun cop que havia provat d’encetar la proposta no havia pogut passar del segon mot. Ja em direu com es fa per abocar una cosa així a una desconeguda i que no et miri compassivament, com si estiguessis sonat del tot, o es foti a riure. Malgrat tot no descartava, si es presentava l’ocasió, intentar-ho de nou sense recular. Ara bé, si m’hi posava de debò havia de ser arriscant. Perquè, contraposar la meva fantasia un xic delirant a la seva anodina realitat, reconeixia que podia provocar conflictes.

2

Mentre no es presentava el moment oportú de parlar amb la noia que em serveix els esmorzars, era jo el qui repetia sovint les mateixes rutines. Amb el darrer glop de cafè amb llet encara escolant-se gola avall, me’n tornava al meu escriptori. Com que el tinc ben a la vora, tot just havia de fer cinquanta passes per arribar-hi. Un dels dies, només d’entrar-hi, de seguida vaig començar a regirar obsessivament tots els calaixos. Buscava, intrigat, el CD on creia que hi havia escrit un de la desena llarga de texts que tinc començats on apareix una noia molt semblant a la que em serveix els cafès amb llet matinals. Recordava, una mica vagament, això sí, que l’argument girava al voltant d’una història entre llòbrega i enigmàtica. De fet, no acostumo a escriure aquesta mena d’històries. Ara bé, de tant en tant no puc estar de sorprendre’m. Resulta força saludable. Més ben dit: resulta imprescindible. El problema era que un cop localitzat el CD en qüestió no hi havia ni rastre de cap personatge que s’assemblés a la noia. Una altra confusió per afegir a les innombrables que pateixo sovint. Ja una mica desesperat vaig optar per revisar set o vuit texts més, per tal d’exhaurir totes les possibilitats. Però tampoc no vaig trobar-hi res. Com podia ser! Quina autoritat moral podia tenir per recriminar a la noia la mena d’existència que duia, si havia estat incapaç de crear un personatge amb una de millor, encara que només fos una mica. Cap, evidentment. Cap ni una i per això vaig estar a punt d’esfondrar-me anímicament allí mateix. D’altra banda, ja no podria tornar a mirar-me-la més amb els mateixos ulls. Segur que ni el cafè amb llet que em servia tindria el mateix gust. Fins i tot, vaig pensar que el més convenient seria no tornar-hi més. El problema és que això també significava abandonar-la. Aquesta perspectiva m’incomodava massa. Comportava, ho volgués reconèixer o no, fugir i adoptar la mateixa actitud covarda que tant l’hi havia estat criticant. Si hi tornava, doncs, sense res plausible per oferir-l’hi, potser seria ella la que es preguntaria quants escriptors fracassats pul·lulaven per la ciutat. Si desertava, em convertiria en el principal avalador d’aquelles vides tan mesquines i grises que havia blasmat amb convicció. El dilema, alhora que em neguitejava profundament, també m’entusiasmava. Sempre havia sostingut, sense necessitat de demostrar-ho, que el món avança a cops de dilema.

El pas següent, després de tres hores llargues de recerca infructuosa, va ser asseure’m abatut al menjador i beure’m mitja ampolla de Porto de vint anys. Pensant-ho bé devia ser l’ampolla sencera, tant hi fa. Ja sé que recórrer a la beguda per apaivagar una frustració és d’allò més vulgar. Però més vulgar era encara la noia de la cafeteria i no havia estat capaç de crear un personatge que la superés.

Ja ho tenia decidit. Em posaria a escriure tanta estona com convingués. Tota la tarda, tota la nit, fins demà al matí, fins quan fos. No pararia fins a demostrar que hi havia alternatives a la vida d’aquella noia. Ho demostraria amb una història d’aquelles que emocionen i trasbalsen. Si convenia hi afegiria una nota truculenta o esfereïdora. Estava segur que un cop culminat el relat ningú no podria discutir-me que tenia tota la raó. Si algú pretenia negar-ho li refregaria el text per la cara per deixar-lo sense arguments. Té, li diria amb convicció, per a què no tornis a dir que és ella, o qualsevol com ella, la que va ben encaminada. Així no podràs repetir que hem de resignar-nos a les vides ensopides que volen fer-nos creure que ens han tocat. Amb aquests arguments l’aclapararia. En qüestions com aquestes o t’imposes amb rotunditat o quedes com un imbècil.

Ja em tens, doncs, teixint i desteixint històries de tota mena per tal d’oferir a la noia una vida que valgui la pena. El problema, quan t’hi poses, és que tant tens por de quedar-te curt com d’excedir-te. Si et quedes curt corres el perill que la vida vulgar que has criticat sembli, malgrat tot, més atractiva que la que tu has enginyat. Si això arribés a succeir significaria la catàstrofe absoluta i la liquidació definitiva de la literatura, fins i tot de la més dolenta. No vull ni imaginar-me la immensa vergonya i el daltabaix que podrien esdevenir-se. Els partidaris del món prosaic no pararien d’acarnissar-se amb els qui volem volar més amunt i enlairar-nos. Ens retraurien, traient pit, que el vol ras és el més segur i plausible.

Tant o més compromès que fer curt, però, pot resultar excedir-se. Perquè si t’allunyes tant de la realitat que finalment acabes perdent-la de vista, quina necessitat hi haurà ja d’inventar res? Si matem la realitat, doncs, o la desacreditem tant, el mèrit que pot tenir el fet de voler crear-ne una d’alternativa serà ben dubtós. En un cas així, la literatura hauria esdevingut ja l’única realitat possible i no en tindria cap a qui substituir ni suplantar. Per suposat que, en una situació com aquesta, escriure constituiria un afany inútil i absurd. Tan absurd, potser, com aquestes cabòries en què m’estic consumint i que ja no començo a saber si porten enlloc.

3

Em sembla que van ser trenta-set hores consecutives. Trenta-set hores d’esforç dolorós i esgotador que vaig consumar, però, com un veritable addicte. Tan addicte, de fet, que no recordo ni si vaig menjar res. Les tres amfetamines que em vaig empassar sí que les tinc ben presents. O van ser quatre? Quan vaig tenir el text escrit, curiosament, em va semblar excessiu, desmesurat. No em veia pas amb cor d’ensenyar-li a aquella noia ni a cap altra de semblant de les que deambulen per la ciutat. Era impossible que gosés adoptar aquella vida trepidant i espectacular que havia concebut per a ella. Fins i tot em feia por que, si era prou valenta per decidir-se a canviar, no acabés per deixar-hi la pell. Com s’ho pot fer algú avesat a una «videta» senzilla i sense cap daltabaix, per adoptar-ne una com la que proposava jo sense morir intentant-ho. Algú podria dir que seria, en tot cas, una mort d’aquelles que omplen tota una vida. Potser sí. Però no podia pas adduir aquest tipus d’arguments si volia convèncer-la.

Vaig optar, doncs, per esborrar el relat. Tanta feinada per a no res. Bé, suposo que vaig esborrar-lo, perquè com que en tinc tants de començats, refets, mig esborrats o tornats a recuperar, ja no sé ni on soc realment.

Ja n’hi ha prou, però, de parlar d’aquesta noia. Al cap i a la fi, a la ciutat segur que n’hi ha dotzenes o centenars com ella que no importen a ningú. Posats a especular, potser no s’importen de debò ni a elles mateixes. Val més que em dediqui a parlar de mi. Sense mi és evident que no serieu aquí i no hi hauria història. Que què soc? Doncs escriptor. Ara bé, soc un escriptor una