L'ofici de lector

By Joan Garí Clofent and Anna Esteve Guillén

Diu Joan Garí al pròleg d'aquest llibre que «llegir és l'ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor. Que ningú em confonga amb un "crític literari", només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit... sóc un escriptor que preferiria ser només un lector». Per això ell fa molts anys que té un bloc anomenat 'Ofici de lector', on penja els comentaris sobre novetats de literatura catalana o o -més sovint- internacional que publica habitualment al setmanari 'El Temps' o al diari 'Ara'. Garí ofereix en aquest volum una selecció d'indagacions llibresques aparegudes en els últims deu anys -pulcrament editades per la professora Anna Esteve. Es tracta de petites càpsules de literatura universal, excursions amb un estil meticulosament treballat, que busquen prolongar el plaer d'haver llegit amb un segon delit: el d'haver escrit.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: May 2, 2017
• ISBN: 9788491340225

Book preview

L’ofici de lector

Un descobriment essencial

IRÈNE NÉMIROWSKY

El ball, La Magrana, Barcelona, 2006

M’agradaria confessar, d’entrada, que no em considere en absolut un «crític literari». Jo sóc només un tipus que llegeix llibres (hi ha defectes pitjors: ocasionalment, també els escric) i busca expressament el gran plaer de poder comunicar les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura.

Per a algú com jo, l’alegria específica de descobrir una autora com Irène Némirovsky forma part dels moments màgics de l’existència, de les cantonades premiades amb sorpresa en l’ofici de llegir, que és una subespècie viva i contrastada de l’ofici de viure.

Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, poliglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, «jueus».

Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, David Golder (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat.

Tots els escriptors somiem a ser llegits cinquanta o cent anys després de la nostra desaparició física. La pròpia Némirovsky, mentre espera el desenllaç a França de la vesània nazi, somia i labora en una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explique la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein, la seua filla.

És aquest llibre que reposa damunt la taula del meu despatx. Un volum considerable, una traducció impecable, un títol perfecte en la seua simplicitat: Suite francesa. I ara és l’hora de dir que és un dels llibres més formidables dels que he pogut llegir en els darrers anys, una lliçó de mestratge narratiu. Si haguera de recomanar un títol a algú que volguera fer-se escriptor, ara no ho dubtaria: seria aquest. I és per això, simplement –i disculpeu aquest llarg preàmbul–, que m’he posat a llegir El ball. Volia més Némirovsky –en tenia