Dos dotze, vint-i-set, vint-i-dos: Amor intellectualis

By Josep-Oriol Vaca Kirchner and Joan-Ignasi Ortuño

En aquestes lletres es donen la mà una ventada intel·lectual amb records de traçat entranyable. Són una afirmació de que l'amor no va a l'escola, ja que és escola en si mateix. Recordar un tren pel sentiment infant, per exemple, pot portar a saber d'ell prou més que un eventual operari. Hi ha una ciència de l'estimació, i seients que mai més s'ocuparan en solitud. Aquí creurem en l'evolució "en 3D", que no vol dir tenir en compte la profunditat, sinó que sense profunditat no hi ha evolució.

• Language: Català
• Publisher: Ushuaia Ediciones
• Release date: Feb 12, 2015
• ISBN: 9788415523925

Book preview

cover.jpg

En aquestes lletres es donen la mà una ventada intel·lectual amb records de traçat entranyable. Són una afirmació de que l’amor no va a l’escola, ja que és escola en si mateix. Recordar un tren pel sentiment infant, per exemple, pot portar a saber d’ell prou més que un eventual operari. Hi ha una ciència de l’estimació, i seients que mai més s’ocuparan en solitud. Aquí creurem en l’evolució «en 3D», que no vol dir tenir en compte la profunditat, sinó que sense profunditat no hi ha evolució.

logo-ushuaiaed.jpg

Dos dotze, vint-i-set, vint-i-dos (Amor intellectualis)

Josep-Oriol Vaca Kirchner

www.ushuaiaediciones.es

Dos dotze, vint-i-set, vint-i-dos

© 2015, Josep-Oriol Vaca Kirchner

© 2015, Ushuaia Ediciones

EDIPRO, S.C.P.

Carretera de Rocafort 113

43427 Conesa

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-15523-92-5

ISBN edición papel: 978-84-15523-91-8

Primera edición: enero de 2015

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Todos los derechos reservados.

www.ushuaiaediciones.es

En néixer portem al món el que mai abans havia estat, i en morir ens endurem el que mai no tornarà a ser.

Fernando Savater

A LA MANERA DE PRÒLEG

1. Compromís

El lector perdonarà (i també l’autor, és clar) que comenci aquest pròleg tot parlant del prologuista. Sent un iniciat en textos d’aquestes característiques em sembla a mi que es pot permetre aquesta petita —o potser gran— llicència. Dels milers d’escrits que hauré pogut redactar en el decurs de la meva existència he de dir, ho confesso amb fermesa, que aquest és el que més responsabilitat i més compromís m’haurà representat de tots. Pot semblar una exageració perquè, també ho reconec, com a periodista de professió he passat mitja vida parlant dels altres, a més a més amb una gran serenor i també un gran respecte. Però en tots ells (notícies, entrevistes, cròniques, reportatges) m’he sentit sempre recolzat, o més ben dit »mediatitzat» pel mitjà al qual representava.

2. Comunicar

Escriure un pròleg és escriure a la ‘pell’ del mateix llibre, i oferir probablement al lector una catifa de benvinguda a tot allò que l’autor vol comunicar amb la seva obra (la qual cosa esdevé molt dificultosa quan es tracta d’un tractat, redundància apart, de les característiques d’aquest llibre tanmateix tant lliure) i convidar-ne a la lectura. El prologuista ho té molt clar; tot això es així, però a més a més es qüestiona si serà capaç —desprès d’haver fet les tres lectures consecutives de cortesia del llibre, tres!— d’assolir els mínims necessaris del repte que se li ofereix. Però tot i que es reconeix sobradament en l’esperit, en la trama, en la matèria, en el rerefons, en el tarannà que envolta el pensament de l’autor, i se sap (per la senzilla raó de ser-ne) còmplice del mateix lector, no les té totes amb ell a l’hora de tirar endavant amb els seus pros i contres. Hi posarem cor, gust, i ganes. El que faci falta per assolir la fita.

3. Parsimònia

Vull posar de manifest que llegint les pàgines d’aquest llibre em ve immediatament a la memòria (algú va dir que escriure es recordar, i això es el que fa en essència, de totes, totes, qualsevol home de lletra viva) la personal veu de l’autor. La seva manera de parlar, el seu accent, el seu cordial tarannà, la seva parsimònia. La seva expressivitat gestual, també. Des de les mans, els dits, els braços, als ulls, a la mirada, als genolls, a les cames. Un nerviosisme, diria, controlat, serè, i tolerant. La seva llargària d’home assenyat, tant alt com just, que mai es doblega però que sempre sap posar-se a l’alçada de les circumstàncies. En especial de tot aquell que l’envolta, per més gran o per més petit que sigui. Tot plegat (caldria afegir els rínxols del cabell, de savi despistat) sumat a l’esmentada parla conformaria un cert retrat de l’autor impossible d’evitar a l’hora de llegir les seves paraules escrites.

4. Transcendència

Entrant ja en matèria, hom voldria destacar aquesta imperiosa necessitat de l’autor d’explicar, d’explicar-se, i d’explicar-nos la transcendència de l’ésser humà a partir de les seves experiències més quotidianes. No cal res més. Amb el relat de les seves vivències personals i familiars se’ns descobreix tot un complert anàlisi de l’evolució de la persona i del seu ésser. Del món particular i més íntim a la visió general, però no pas estereotipada, del que entenem per un humà. És aquesta mirada transversal, que tot ho toca, que tot ho sent, la que ens fa privilegiats testimonis (dir partícips interactius seria potser fer-ne un gra massa) del que es cou en el devanir del llibre. Tota explicació és, en definitiva, al davant nostre; a un pam dels nassos. Tendim inevitablement a enlairar-nos i a projectar-nos, però tot es al nostre abast i l’autor no només ho sap, també ho diu. I el més importat, ho comparteix amb el lector.

5. Substància

Arribats a aquest punt —més o menys l’equador del pròleg— hom voldria destacar també com a tret distintiu d’aquest assaig humanístic una conclusió molt elemental i alhora també