Papers Inquiets

By Josep Arqués

Pensament pel debat sobre temes actuals.

Una mirada lúcida i, a voltes, volgudament polèmica sobre temes actuals com l'ansietat social, el feminisme, la fragilitat de l'enamorament, l'art avantguardista i la moda. Sense refusar qüestions eternes, com la bellesa, l'amistat, la mort i la religió.

Vint-i-vuit breus assaigs, que l'autor anomena «papers», i que inclouen desassossecs personals sobre els singulars continguts del discdur de la nostra ment o sobre la difícil conjuntura del nostre país.

El text conté referències i opinions de grans autors que han influït decisivament en el pensament occidental i està escrit amb un estil clar, sobri i concís.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Feb 4, 2019
• ISBN: 9788417587383

Josep Arqués

Josep Arqués (Manlleu, Osona, 1945) es doctor per la UB en l'àmbit de les ciències. Ha dirigit empreses públiques i privades i és autor de publicacions sobre divulgació sanitària, organització i història. A part d'escriure, la seva afició preferida és la pintura.

Book preview

Introducció

Però home de Déu, qui l’ha entabanat? Com és que vostè s’embranca per aquests terrenys? Vostè ha tingut una vida prou digna professionalment i, en comptes de dedicar-se ara a prendre el sol i jugar al dòmino (que és el que hauria de fer si tingués un dit de seny), es vol dedicar a escriure i, el que és més gros encara, a publicar el que vostè escriu!

Si en Josep Pla hagués tingut coneixement d’aquesta obra, segurament hagués dit unes paraules semblants a aquestes, que no són seves, però ho poden semblar.

A l’anterior pensament versemblant, hi podem oposar les ingènues ganes irrefrenables que tots els humans tenim de dir coses, d’expressar els nostres punts de vista i de treure les nostres pròpies conclusions. I potser és veritat que sol ser al final de la vida quan pots reflexionar amb més tranquil·litat d’esperit i quan pots destriar (no amb gran coneixement, però sí amb més perspectiva que als vint anys) el gra de la palla del procés vital humà.

En aquest sentit coincideixo amb Zweig quan diu en la introducció d’un dels seus relats biogràfics de personatges cèlebres Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus valors autèntics i més essencials: la joventut, quan desapareix; la salut, així que ens abandona; i la llibertat, només quan està a punt de ser-nos arrabassada o quan ja ens l’han arrabassat.

Aquest descobriment tardà dels valors autèntics de la vida deu formar part del procés d’interessar-nos en edats madures gairebé exclusivament per llibres de coneixement. La major part dels llibres que es llegeixen al món són llibres d’entreteniment. Aquí és on els editors aboquen els seus màxims esforços. Entre entreteniment i coneixement, m’inclino clarament per la lectura dels que Harold Bloom anomena pedantment llibres sapiencials, però no oblido que algunes grans novel·les i grans obres de teatre han de ser incloses també en aquesta darrera categoria.

Emmarco el present llibre en la literatura d’idees, una literatura que té una essència molt egoista, perquè es basa en la creença que les opinions de l’autor sobre la vida poden interessar algú, quan, de vegades (com en el meu cas) només són simples notes marginals.

El títol del llibre, Papers inquiets, deriva de les ganes d’escampar al vent uns quants pensaments, que seria magnífic que poguessin ser un minúscul punt de referència per interpretar algunes facetes de l’ésser humà o del món en què vivim. És simplement un testimoni, entre milers d’altres, del pensament d’una persona del sud d’Europa, amant de la cultura, que ha viscut a cavall del segle xx i del xxi. I l’adjectiu del títol té connotacions d’intranquil·litat o desassossec, però també de curiositat o interès intel·lectual. Per tractar de tenir idees pròpies cal tenir inevitablement un punt o dos d’inconformisme.

Però dit això, de cap manera he tractat de donar cap lliçoneta a ningú i no em puc estar de recordar-me jo mateix en aquesta ocasió, amb obligada humilitat, l’extraordinària primera frase del Discurs del mètode de René Descartes: "El bon sens (la raó, el seny) és la cosa més ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins i tot aquells qui són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa, no acostumen a desitjar-ne més del que tenen".

M’aplico l’advertència i només puc dir que he tractat d’escriure amb l’ànim ple de lectures i de reflexió, amb un volgut homenatge als clàssics, però sóc conscient que això no em garanteix que el resultat tingui cap mena de gruix ni d’interès. Això sí: he tractat d’escriure amb pensament lliure o diguem que el més lliure possible, si es té en compte que està forçosament ancorat en l’imaginari occidental col·lectiu del temps que m’ha tocat viure. I això s’aplica també a la profusa selecció d’idees d’altres que consten com a tals en el text. El zeitgeist, l’esperit del temps, m’ha marcat, però conegut el fet que ha introduït biaixos notables en el meu pensament, crec que aquest company inevitable no ha estat un mal company.

Tal com el lector comprovarà, m’he vist empès, insensatament, a escriure sobre l’exacerbació equivocada de l’enamorament, sobre l’estafa organitzada de l’art i la moda, sobre els beneficis de la religiositat, que no superen les dificultats per creure-hi, sobre l’epidèmia d’ansietat social, sobre la ment o sobre la mort. Idees, en definitiva, sobre la meva concepció del món actual, sense voler imitar el famós títol de Bertrand Russell.

L’estil d’escriptura que he practicat adopta com a primera premissa el fet de tractar que sigui entenedora. També és amant de les frases curtes. És una modesta prosa narrativa, sense pretensions, amb la senzillesa per divisa.

I perquè després d’atrevir-me a escriure aquests papers, tinc la gosadia de publicar-los? Probablement per allò que diu l’Umberto Eco a Cinc escrits morals: No aconseguim entendre qui som sense la mirada i la resposta de l’altre. Fins i tot el qui mata, estupra, roba i atropella, ho fa en moments excepcionals, però la resta de la seva vida se la passa mendicant dels seus semblants aprovació, amor i respecte.

Acabo aconsellant que, si la insolència d’algun text d’aquest llibre sembla excessiva, o bé, per contra, l’avorriment exagerat, cal no oblidar allò que el títol indica clarament: que això són papers i tots sabem que els papers són combustibles.

Part I

Papers amb bel·ligerància

1. El deliri dels amants

La passió és eterna?

Escriure sobre l’amor és molt arriscat. De fet, és un sentiment de tanta intensitat que és venerat per la gran majoria de la gent, encara que no totes les experiències al voltant d’aquesta suposada creació divina els hagin resultat sempre agradables.

Crec que la humanitat es mereix tenir una idea més diàfana dels problemes i avantatges de la modalitat d’amor anomenada enamorament i de la passió que desferma. És hora de difondre, amb un cert apostolat saludable, les diverses cares d’aquesta pulsió.

Tant en l’antiguitat com ara, els cervells privilegiats han considerat l’enamorament com un estat sobrenatural de la persona. Un estat en el qual gaudeix d’unes sensacions i d’unes percepcions fora de les habituals. Aquest estat ve motivat per un conjunt de secrecions bioquímiques que proporcionen sensacions extremes de felicitat. Això significa que ha estat, és i serà desitjable assolir aquesta situació, que proporciona grans dosis de felicitat a les persones. El que es tracta ara és de desfer un dels mites més importants de la història de la humanitat: que l’estat d’enamorament és la causa o bé la conseqüència d’un estat d’especial sensibilitat, agudesa i finor per detectar la parella ideal.

La realitat és que l’enamorament és un trastorn mental greu, que distorsiona en gran mesura les capacitats cognitives de la persona, imprescindibles en les decisions transcendents de la vida. La natura ha fet prevaldre, a través dels nostres gens, la necessitat de procrear, de fer perdurar la vida, per sobre de qualsevol altra consideració. Aquest és el primer condicionament genètic bàsic de la vida. Per afavorir-lo, ens endolceix i emboira la ment de manera ben traïdora!

Alguns antics ja varen veure que això era incontrolable. Plató va escriure sobre el deliri dels amants: com més ardent l’amor, més gran el deliri. I per deliri cal entendre un autèntic trastorn mental. Modernament, els sociòlegs alemanys Ulrich i Elisabeth Beck han publicat un interessant recull i notables aportacions pròpies en el seu llibre El normal caos del amor. D’entrada, cal ser conscient que l’amor és un tipus molt especial d’experiència entre totes les experiències límit. Fins i tot, s’ha etiquetat avui dia el concepte de religió terrenal de l’amor.

Que consti que el denominat romanticisme de l’amor no és un invent recent, com alguns sostenen. L’amor ha estat expressat i celebrat amb els seus èxtasis i histerismes, a través de la confusió de la realitat i la imaginació, durant els segles xviii i xix. El que és nou en aquestes darreres dècades és la transformació d’aquest romanticisme poètic exagerat en un moviment de masses trivialitzat. L’individualisme ferotge i el fi d’algunes utopies han donat lloc a l’empoderament d’aquest fenomen emocional. En aquest terreny erm per la manca de referents ètics, alguns nous models socials han estat projectats pels mitjans de comunicació i, sovint, de manera ben distorsionada. Em sobta que els Beck no assenyalin especialment com a promotora d’aquest moviment de masses, amb tots els atributs de la modernitat, la influència del cinema. Està per fer una classificació històrica de films de renom, en funció de quin nivell de sobrevaloració de l’enamorament difonen.

El risc

És que ja no t’estimo és l’argumentació irrebatible, suposadament lògica i justa, per trencar una parella de molts anys i amb molts fills. O al revés. Un sentiment tan fràgil i volàtil és considerat la base sòlida d’una possible unió eterna, quan s’enamoren dues persones. I això ha estat avalat i està sent avalat diàriament pels prescriptors socials de més anomenada.

A la fragilitat de l’enamorament s’hi suma un component important en aquests temps: la lluita de gèneres. Els gèneres frustrats que ja no poden viure junts, però tampoc separats, en els seus casos extrems. Quines conseqüències desitjables i no desitjables es deriven socialment del conflicte d’amor i de gèneres? Conseqüències per la política, pel treball, per l’economia i per la cultura. Mai en tota la història de la humanitat el matrimoni havia estat fonamentat en raons tan poc materialistes i tan etèries com avui dia. Perquè amb l’alliberament de la moral i del dret, l’amor s’ha convertit en un assumpte exclusiu de les persones que s’estimen. Per això, l’amor, despullat dels seus suports i controls externs, no reconeix cap norma ni àrbitre ni procediment per reclamar.

L’anarquisme modern de l’amor deixa petjades profundes en el nombre de divorcis amb conseqüències no fútils pels fills i pels mateixos cònjuges. La societat viu un conflicte complicat, motivat per les tensions que ocasiona la realització personal de l’ara mateix. És el tan anomenat paradise now. De fet, potser és el paradís dels terapeutes, diuen, irònicament, alguns estudiosos.

En aquest context, tot és presentat en funció del jo: la veritat, el dret, la moral. Deixar d’estimar no és cap infracció de les lleis, no és cap acte criminal, encara que es fereixi la vida d’altres de manera més profunda que amb un robatori o una lesió. Qui sacrifica el matrimoni, la família, la paternitat i, al final, el benestar de les seves persones més pròximes per amor, no comet cap pecat, sinó que compleix amb la llei de la realització, de la veritat dels sentiments, del desenvolupament del jo en si i en altres. Ni ella ni ell no mereixen reprotxes, sinó acollir-se a un ordre que no admet la certesa de l’amor. En una inundació o un incendi, els pares salven primer instintivament als fills. En canvi en les situacions de crisi per divorci, els fills solen quedar relegats a un segon pla, tant pels pares com per les mares.

Tants anys considerant que l’eix de la parella era el compromís i ha arribat el moment de donar una importància enorme a la passió, per tant al sentiment. I les turbulències ocasionades avui dia vénen de la lògica basada en aquesta prevalença dels sentiments, a estones considerats immutables i a estones considerats d’una fugacitat concordant amb la vida i, per tant, obligatòriament admissible. Aquesta contradicció no pot romandre dissimulada o oculta. Ha de ser desvetllada. Un conegut psicòleg diu que, quan t’enamores, tothom et felicita i que potser seria més lògic que et donessin el