Un assassí

By Lluís Llort

L'Aquil·les Sunyer neix amb la capacitat de matar. No és un psicòpata, senzillament li agrada matar. Per donar sortida a la seva pulsió, s'endinsa en el món complex i perillós dels assassins a sou. El fet de ser un paio calculadament normal li permet viure camuflat en la societat. El preu, però, és sentir-se incomprès i sol, no poder estimar ni ser estimat. Una mena de perversió del superheroi.

Seguint un recorregut vital que va del 1974 al 2025, la novel·la inclou pinzellades d'esdeveniments i situacions reals, coetanis de la vida de l'Aquil·les. Els capítols d'aparença independent, els canvis de to i els salts temporals fan avançar la trama amb una fluïdesa imprevisible, sense trencar el fil conductor del protagonista, sempre present.

Llort humanitza el monstre en qüestionar el concepte de normalitat, desmitifica tòpics, sobretot cinematogràfics, i enceta reflexions sobre el dret a morir contraposat a l'obligació moral de viure a contracor de la vellesa, la pobresa o la malaltia.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Release date: Mar 4, 2024
• ISBN: 9788419627407

Book preview

Li agrada matar. Matar persones. Es pot dir, sense exagerar, que des de sempre. Hi ha qui neix per ser músic, mecànic de motos, venedor al detall, físic nuclear, cuiner, polític, pintor de parets o de mones… Doncs ell està convençut que des de la fase unicel·lular ja tenia la capacitat, la necessitat de matar de manera creativa i natural, sense penediment. No sap odiar, per això és bo matant. No acostuma a tenir motius per matar. No n’hi ha gaires, de motius per matar. Només n’ha tingut de tant en tant i poques vegades en benefici propi. Això fa que li calguin excuses per fer-ho. Al llarg de la seva carrera s’ha exigit que algú l’hi demanés, que l’hi encarregués. Amb algunes excepcions, és cert. Ser autònom té això, de vegades et pots saltar les normes del joc sense haver de passar comptes amb ningú.

No va ser fàcil entrar en un sector tan restringit i complex, però, de seguida que va poder, es va fer assassí. No, no va anar ben bé així. Va néixer assassí, el que es va fer és professional de la seva vocació. Mata a canvi de diners, normalment, però en la transacció, la pasta no és el que, per a ell, té el veritable valor. És l’excusa per poder recórrer el camí entre ell i la víctima i fer el que toca, el que anhela.

Quan va ser conscient de la seva naturalesa i la va acceptar sí que va matar puntualment sense encàrrec previ, però no era per necessitat, era per entrenar, per practicar tècniques, per comprovar sensacions. El talent també s’ha de cultivar i alimentar.

És un professional amb vocació, sí, però no un psicokiller, perquè pot viure sense matar i té una visió molt racional sobre aquest tema. És plenament conscient del que fa, matar a sang freda, una activitat que per al gruix de la població, si més no en públic, és reprovable, moralment infame. També és plenament conscient de quina manera fer-ho i de quin moment tria. De per què ho fa ja no tant, no té una explicació irrefutable. Pot guarnir els seus actes amb alguna teoria psicològica volàtil i poc més. En tot cas, no s’ha despertat mai de matinada dins d’un llit xop de sang amb dos o tres caps humans, separats dels cossos corresponents, entre les cames i preguntant-se de qui són, què hi fa ell, allà, si és una habitació d’hotel o si mai algú podrà fer nets aquells llençols. Quan mata ho fa amb plena consciència, no és fruit d’un brot psicòtic, d’un arravatament carregat de violència instantània, explosiva.

Tampoc hi ha cap component sexual, en la seva afició. Sí, sí, el sexe és a tot arreu, diuen. Com la matemàtica a la natura. I la política a la societat. I l’art a totes bandes, com en un cel atapeït de núvols voluptuosos, colèrics, a punt de desguassar una tempesta anorreant. Si acceptem que la bellesa és en els ulls de qui mira, l’emoció pot saltar a tot arreu, com la llebre. I ell ha contemplat bellesa en la mort i les morts belles. Tendeix més cap a l’art que cap al sexe. Té clar, però, que si el seu cas l’analitzés un equip de psiquiatres i psicòlegs segur que, més d’hora que tard, transitaria per uns aiguamolls de fílies i fòbies sexuals, fangosos i pútrids. L’únic que pot argumentar és que mai s’ha excitat abans, després de matar o mentrestant. Excitat d’entrecuix. Les pulsacions sí que se li acceleren. És força fred i calculador, però humà. I li agrada el que fa. Li agrada però no l’hi posa dura. En temes de sexe és ben convencional. Com a màxima perversió pot acceptar que durant la còpula —hi va haver una època, breu però feliç, en què d’això en va dir fer l’amor— li pessiguin els mugrons. No gaudeix fent mal ni deixant que n’hi facin, a l’hora del fornici, ni amb preàmbuls amb attrezzo, orgasmes amb asfíxia, joguines vibratòries, sessions col·lectives amb tuf de vestidor de gimnàs… No, res d’això.

La creativitat la inverteix, tota, matant.

Números en mà, sí que és un assassí en sèrie, tenint en compte la sèrie de víctimes que ha acumulat al seu marcador. Cal afegir un matís important, un atenuant que li ha estat vàlid fins fa poc: mata, sí, però ho fa de bon rotllo. Un bomber, un metge, un encarregat de menjador social, un cooperant d’una ONG volen ajudar els altres. Ell també. La seva manera d’ajudar és matar. Ser el braç executor de l’odi aliè. No sempre de l’odi, sovint només elimina noses vitals, ajuda a fer el pas final. Són uns temes pràctics que una llei d’eutanàsia valenta solucionaria. Si mai es planteja, votaria a favor d’una llei d’aquesta mena. I en favor de l’avortament lliure. I de la pena de mort per a determinats delinqüents. Ideològicament és un pèndol, però coherent: tot el que sigui matar, ja li va bé. Matar persones. No ha matat mai animals per calmar el seu instint, perquè tampoc necessita apaivagar res. De petit va ofegar o cremar algunes formigues; va caçar algunes mosques; va perseguir alguna sargantana per comprovar si allò que deixa anar la cua quan estan en perill és veritat; potser va xutar algun colom estabornit (l’au) i avorrit (ell) un migdia d’agost. I prou.

I és que el que li encanta matar són persones, molts cops indefenses com animalons, és cert, però pensa que som una espècie invasora, hi ha qui afirma que som extraterrestres, i no passa res si, per col·laborar a alleugerir el planeta que estem destruint, elimina unes quantes desenes d’espècimens. Buf. No s’ho creu ni ell… D’acord, li agrada matar i punt, tota la resta no l’afecta, si són vells o canalla, si estan sans o limitats per un ictus, si són dones, homes, transsexuals, si els coneix o no els ha vist mai.

Després de tants anys de participar i de guanyar en el joc de la mort, se sent acorralat. Ha comès errors, alguns de lògics, provocats per una exposició perllongada en el temps. La majoria, però, han estat per idiota, per excés de confiança o, qui sap, potser per falta d’esma de seguir desbrossant el camí. Està sol i li fa mal el cap. Ho admet, en els darrers temps ha perdut els papers. I abans els va anar estripant, cremant, mullant, guixant, embrutant.

Ja no té cap paper, tret d’un, al màxim a què pot aspirar un assassí vocacional com ell.

L’Aquil·les Sunyer va néixer sol.

Quan el seu germà bessó va aparèixer al món exterior entre estrips vaginals, xips-xaps i ordres cridades no va fer cap alenada per posar en marxa per primer cop els pulmons. No podia. Tenia dues voltes de cordó umbilical al voltant del coll. I el cos, en especial la cara, d’un to blau cobalt. Es va asfixiar en algun instant dels vint minuts que va trigar a ser parit. La seva mare no el va voler deixar sol, és un dir, i també va morir, dessagnada, perquè els sanitaris no van poder aturar una hemorràgia que va deixar el terra com el d’un escorxador al final de la jornada.

Pendents de reanimar, de salvar, tant el nadó com la mare, durant un parèntesi poc professional però gens malintencionat, ningú va fer cas de l’Aquil·les, i ell va sortir del ja cadàver de sa mare lentament, amb timidesa, com si demanés permís per néixer. Descendint amb un ràpel improvisat, agafat al seu cordó umbilical, va aterrar amb relativa suavitat damunt les rajoles, originàriament d’un color verd xiclet mastegat, fredes, tot i la capa de líquid amniòtic i de sang abundant que les temperava.

Mentre la ginecòloga i la llevadora encara feien un vigorós i del tot inútil massatge cardíac a la mare, una de les dues infermeres, atabalada i anant amunt i avall, va xutar amb un dels esclops blancs que calçava aquell cos diminut, tendrumós i silenciós. Ella va xisclar, per la sorpresa. Què era, allò que hi havia a terra? Gràcies al sotrac, que el va impulsar i el va fer lliscar un parell de pams damunt la superfície fluida, com una pedra de cúrling sense nansa, l’Aquil·les va començar plorar. Un plor aspre, en to de queixa o fins i tot de renec, que va ser com prémer el botó de pausa. Van deixar de fer el que feien, si és que feien res, i es van aturar a escoltar aquells crits esgargamellats. Primer per assegurar-se que sentien el que sentien, després per comprovar que provenien de l’interior de la sala i, finalment, per localitzar el nadó que plorava. Es van bellugar amb una coreografia sincopada digna d’alguna companyia internacional de dansa contemporània.

«No és l’escanyat, no, és l’altre», va donar a entendre la infermera de l’esclop brut, incorporant-se amb l’Aquil·les a les mans per mostrar-lo, tot seguit, alçant els braços, com en un ritual de sacrifici. De l’esquifit cos del nadó regalimava una mena de xarop vermellós mentre xisclava, augmentant la intensitat i els aguts, i feia anar les extremitats com en una classe de zumba sense música, esquitxant algunes bates ja molt pigmentades de vermell marronós. Nova pausa, breu. Nou canvi de focus d’atenció. Nova oportunitat de no perdre una vida. Per una vegada, a veure si n’hi podia haver dos sense tres.

Tècnicament, doncs, l’Aquil·les va néixer sol. Sense cap ajut i amb la mancança prematura del germà i de la mare amb qui havia compartit estretors i escalfors durant vuit mesos i mig. Estava envoltat d’un grup de desconeguts que, ara sí, li dedicaven totes les atencions pertinents. Estar acompanyat de gent i, tot i això, sentir-se sol ja seria el seu estat habitual, a partir de llavors. En alguns moments pensaria que per sort, però la major part del temps que per desgràcia.

Amb els anys, un cop va saber alguns detalls del seu naixement, i altres se’ls va inventar per arrodonir l’escena, es va atribuir la mort del germà i de la mare com els primers de la que seria la seva llarga llista d’assassinats. Si fins a la darrera ecografia el seu germà estava viu i sa, havia de ser ell qui li fes les dues voltes de cordó. Però no per matar-lo, per jugar. El que va asfixiar-lo va ser dur aquella soga càrnica al coll en intentar ser el primer a sortir de la mare. Perquè matar no sempre ha de ser disparant quatre trets contra la víctima, provocant-li una sucosa fractura cranial a cops de martell, empenyent-lo des de dalt d’una escala o apunyalant-li el cor repetidament. No, no, no, es pot matar de moltes maneres i que sembli un accident. Aquesta seria l’especialitat de l’Aquil·les Sunyer, matar amb eficàcia tot evitant que la policia li seguís l’ombra. O tancaven el cas com a mort accidental o no sabien per on començar a buscar l’assassí, per falta de pistes o, sovint, per l’abundància de proves contradictòries. Es va acabar convertint en un assassí a sou meticulós i creatiu.

I ara el lliuraven al seu pare, Nèstor, que el va agafar amb poca traça perquè era inexpert amb els nadons. El va sostenir amb recança per culpa d’una barreja de sensacions i d’emocions molt difícils de conjugar. Acompanyant la cessió d’aquell farcell, ara eixut i net de sang, silenciós i contemplatiu, les paraules de la infermera, tot i el suavitzant afegit a la bugada, van ser dites de manera molt contundent per arribar polides i aromatitzades fins a l’enteniment del pare. Actualment, comunicar aquells dos terços de tragèdia s’hauria fet segurament amb encara més tacte i en presència d’un psicòleg de suport. Aquell dissabte 12 de gener del 1974, però, les coses van anar així.

El Nèstor, amb el cervell convertit en el tambor d’una rentadora, donava voltes al que li havia explicat aquella noia; per cert, amb un esclop ben brut, va valorar l’home quan li va caure la mirada, a la qual se li havien plegat els genolls després del cop de puny anímic rebut al ventre, o més avall. La seva estimada Glòria havia mort… Glòria, Glòria… Morta. Quin sentit tindria ara la vida, sense ella? Aquesta i altres preguntes retòriques van anar passant-li pel cap, com pals de llum per la finestra d’un tren que no s’atura. A més, només havia sobreviscut un dels infants. Només? Què faria, ell sol, amb aquell nadó sense mare? No va poder evitar pensar que gairebé hauria estat millor que també morís, aquesta criatura que encara sostenia a una distància prudencial, com si, a més de ser fràgil, li fes fàstic o por.

La hipòtesi que, morta la Glòria, era millor estar sol del tot, el Nèstor se la va repetir molts cops sense gosar fer res. Durant uns anys, la no-existència del fill va ser un desig, reiteratiu però desig i prou. Moltes vides, o parts, descriuen un recorregut circular, passen uns quants cops per les mateixes estacions, buscant una maleta perduda plena de respostes a una extensa varietat de «i si…?». Són ben pocs, els que l’acaben trobant.

Després del tercer o quart «engué» de la criatura, el Nèstor va treure molt d’aire, va inspirar amb força i es va disposar a reaccionar com la societat esperaria d’un pare novell.

El primer que calia fer, va improvisar, era posar-li nom. Va seure de mig cul al llit on la seva esposa havia estat ajaguda durant un parell d’hores de fer temps, d’esbufecs de dolor, de busques de rellotge i de contraccions, abans que se l’emportessin per no tornar-la mai més. Va observar el nadó, ara dins el bressol. Li va fer l’efecte que li aguantava la mirada. La Glòria i ell, que per l’època havien estat uns pares tardans, i no per falta de ganes, havien decidit que un dels nens es digués Ulisses i l’altre Aquil·les. No n’era cap experta, però a la Glòria li agradava la literatura clàssica grega i llatina i al Nèstor li agradava ella i donava per bo tot el que proposés. El va tornar a mirar. Va triar Aquil·les, sense ser conscient del motiu impulsiu i soterrat: ho va fer per castigar-lo amb aquella ela geminada que havia de donar-li la murga, al fill, cada cop que escrivís el seu nom. Va fallar el tret, perquè l’Aquil·les sempre es va sentir còmode amb el seu nom. El Nèstor va mostrar aquella primera reacció contra el seu fill pel simple fet de ser l’únic supervivent, el feia responsable de les dues morts. Injust? El Nèstor no ho podia saber ni ho pensava de manera literal, però potser no anava errat.

—Aquil·les! —li va gairebé escopir a un pam de la cara, deixant la frase penjada. No sabia què més dir-li, què més afegir.

Només tenia ganes de plorar, d’obrir comportes i treure’s aquella angoixa de dins i veure borrosa aquella criatura del davant. O no veure-la.

L’Aquil·les, de bocaterrosa, no va deixar de vigilar aquella gran ombra viva. Va reaccionar a la imprecació paternal amb una mena de somriure i va estirar el braç dret cap a aquell rostre que per a ell era un paisatge, amb el bosc de la barba, el cim del nas i els dos estanys d’aigües blavoses, abans d’arribar a l’ermàs de la calba. La criatura insistia a dirigir cap a aquella escalfor amb picantor nicotínica la maneta dreta, que tremolava en l’aire, com d’esgotament muscular. El Nèstor, obeint un reflex atàvic, li va oferir un dit, l’índex de la mà dreta, esgrogueït pel consum de cigarretes de tabac ros. L’Aquil·les s’hi va agafar fort i va tornar a somriure, ara de manera inequívoca.

I al Nèstor li va desaparèixer una part de l’angoixa. La resta, la duria sempre més dins seu. Un tumor emocional que mai li va ser possible extirpar.

Va tornar el somriure al seu fill mentre feia dansar el dit i, per extensió, mig cos del nadó. Era com ballar a duo una sardana estrafeta.

Amb to dolç, suau i càlid, li va assegurar:

—Aquil·les, soc el papa. Estem sols, però no pateixis, jo et cuidaré sempre.

—Papa… —Va esperar breument una resposta que no arribava mentre repassava què hi faltava: hi havia l’amanida, el pica-pica i… s’havia deixat la beguda, vi i coca-cola. Mentre anava a la cuina a buscar-la, va insistir—: Papa, el dinar ja és a taula!

L’Aquil·les encara duia el davantal posat, a joc amb les manyoples que s’estava traient un cop va deixar damunt els estalvis, al centre de la taula, la plata de canelons tot just sortits del forn. La capa de gratinat, amb mantega i molt de formatge ratllat, era gruixuda i cruixent, com els agrada tant a ell com al Nèstor. La taula estava parada de dia de festa, amb la vaixella del ribet daurat i les inicials N i G, les copes tallades, de diferents mides, la coberteria d’alpaca i les estovalles blanques amb flors de colors, i també la N i la G, brodades a mà.

Era el diumenge 15 de gener del 1989. El dijous anterior, l’Aquil·les havia fet quinze anys i avui ho celebraven pare i fill. Encara li faltava fer alguna estirada, però ja era un noi força alt i fibrós, havien quedat enrere els anys de ser un nyicris. Tenia els ulls clars del pare i els cabells foscos i densos de la mare. I unes mans inusualment fortes.

Havien de venir a dinar la tieta Marga, l’oncle Juanitu i el cosí Gerard però, com sempre els darrers quatre o cinc anys, al final no van venir. L’Aquil·les ja s’ho esperava. Tot i això, va cuinar una quantitat de canelons, vint-i-cinc, per a cinc comensals amb gana. La Marga i el Juanitu eren els seus únics tiets, perquè la Glòria no tenia més germans que la Marga i el Nèstor havia tingut una germana més petita, la Sara, que va morir feia molts anys d’accident de cotxe. Conduïa ella, amb una placa amb una L, blanca sobre fons verd, enganxada a la lluna posterior. Anava per l’autopista a massa velocitat en proporció a la seva limitada experiència i, pocs quilòmetres després de l’Ampolla, anant en direcció sud, un cop de vent, habitual a la zona, li va fer perdre el control del vehicle i va començar a fer voltes de campana. Al seient de darrere hi anaven els pares, d’ella i del Nèstor, i també van morir. D’una sola tacada, o més aviat patacada, el Nèstor va quedar orfe de parents propers. Aleshores, la Glòria i ell només eren companys de feina.

El Gerard era l’únic cosí de l’Aquil·les, gairebé dos anys més gran. S’ignoraven sense tensions. Des de petits, quan calia jugaven una estona junts, conscients que era més fàcil simular una certa entesa que sotmetre’s a les pressions de la tieta Marga per agermanar-los. Així que els adults no estaven per ells, cadascú feia la seva. Aquesta indiferència recíproca era millor que el tracte de la tieta Marga, que, sobretot quan l’Aquil·les era menut, solia parlar d’ell com si no hi fos davant i rematant les frases amb un «pobret» d’una compassió nacionalcatòlica. El tiet Juanitu, en canvi, era molt alegre, molt de menjar omplint-se la boca, de beure vi, xampany, conyac i el que fos amb cabal d’un embornal dels grossos. I també era molt de la broma. La llàstima és que l’Aquil·les mai li entenia els acudits, molts cops improvisats entremig de la narració d’anècdotes de la feina. Tenia un càrrec de responsabilitat en un edifici del port de Barcelona, potser en la duana. L’Aquil·les no en sabia els detalls. Fos el que fos, o era una feina molt divertida o, en tot cas, el tiet s’ho passava molt bé, per com reia explicant situacions per a ell hilarants, amb la boca oberta, no sempre buida, galta-vermell i amb el nas boterut i ple de venetes liloses.

El Nèstor no era home de gaires paraules. Mai ho havia estat, però era com si, amb cada sotragada emocional per cada mort propera, hagués perdut una porció de la capacitat d’embastar frases, per simples que fossin. Passava temporades en què sí que xerrava, i massa, quan la dosi de pastilles per a la depressió tenia una efectivitat alterada pels canvis d’estació i se sentia excessivament feliç, artificialment feliç, assegurava ell mateix. El seu estat natural, quan en teoria mantenia un cert equilibri químic i anímic, era de frase curta, meditada, amb els elements imprescindibles per comunicar les informacions necessàries. Per tot plegat, l’Aquil·les havia bastit a base de records borrosos, més que per explicacions del Nèstor, que la tieta Marga i el papa s’havien barallat feia uns quants anys per algun tema de diners.

El Nèstor, des que l’Aquil·les va néixer, de fet seria més precís dir, des que la Glòria i l’Ulisses van morir, havia treballat uns quants mesos i prou d’alguns anys i prou a la botiga de roba d’home de la família de la seva difunta esposa. Es