Terra de crims

By JR Armadàs and Ignasi Bea

En aquest recull de contes es reuneixen veus del gènere negre català per mostrar la cara fosca de Catalunya. Els diferents relats naveguen per la simbologia i les tradicions catalanes, amb històries impregnades de suspens, sang i crims, típics del gènere. Un llibre salvatge i alliberador que amaga molta crítica social entre morts i amputacions i que demostra que, un cop més, en català es pot matar igual de bé.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 4, 2022
• ISBN: 9788726983456

Book preview

Terra de crims

Copyright © 2017, 2022 Anna Maria Villalonga, Irene Solanich, Ignasi Bea, Quim Crusellas, Mariona Isern, Carles Mentuy, Tura Soler, David Comuñas, JR Armadàs and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726983456

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Pròleg

El març del 2015 Edicions Xandri va publicar Els crims nostrats. El quart llibre d’aquesta editorial va ser el primer en que s’abordaven els relats breus i també el nostre debut en la publicació d’una antologia que com a escriptor vaig tenir el pler de coordinar. L’experiència va ser positiva per tots costats. És (de moment) el llibre més venut de l’editorial i amb el que més hem viatjat i conegut companys de travessia. Els perquès potser són evidents però no està de més mencionar-los. El primer és que, per sort, el gènere negre català continua estant de moda no tant per capritx de quatre o cinc editors sinó per la qualitat dels textos i dels autors. Un segon motiu té molt a veure amb això. L’alt nivell que van assolir els relats d’Els crims nostrats gairebé ens obligava a repetir l’experiència. I el llibre que tens a les mans n’és el resultat.

Els ingredients són els mateixos però la recepta és diferent. La premissa és un joc on deu escriptors (cinc dones i cinc homes) vam fer un sorteig per saber sobre quin tema escriuríem. En una banda de la taula els noms dels autors. A l’altra, els noms dels capítols. Els temes, però, no estan triats de qualsevol manera. Tots tenen un punt de connexió amb tradicions, expressions o trets característics de la cultura catalana. Caganer, enxaneta, rumba catalana, castanyada, fuet... són només alguns dels exemples de les excuses dels autors per cometre un crim de ficció. Un crim que, tenint en compte la premissa, també tindrà molt a veure amb nosaltres. En altres paraules, és un manera de fer evident que a casa podem matar (a la ficció) igual de bé que a altres lloc del món.

Per aquesta nova antologia negra hem sortit, expressament, més enfora de l’àrea metropolitana de Barcelona i l’equip criminal té representants de Ponent, Terres de l’Ebre, comarques gironines i centrals i també de la capital del país i la seva rodalia. La voluntat, una vegada més, ha estat la policromia del conjunt. Persones d’edats i sexes diferents i procedents dels llocs més diversos del Principat. El que està clar, però, és que hi ha elements en comú. La passió per la novel la negra, la inquietud per conrear-la i divulgar-la i les ganes de mostrar una realitat criminal que ens és molt propera. Crec que parlo en nom de tots en afirmar que ens ho passem d’allò més bé delinquint a la ficció i espero i desitjo de tot cor que el lector passi una bona estona entre mala gent imaginària.

Ah, i per acabar un fet que per evident que sembli no és pas menor. Totes aquestes reivindicacions i declaracions de principis les fem en català. No tant per reivindicació (que també) sinó per contundent normalitat. La literatura en llengua catalana avança cada any una mica més i estem orgullosos de contribuir-hi amb el nostre granet de sorra. Si som molts acabarem fent una muntanya de lletres ben sòlida i rica. Un baluard cultural i literari del qual podrem no només presumir sinó exportar a tots els racons del món. Fem-ho possible entre tots. Escrivint. Llegint. Compartint.

Joan Ramon Armadàs

Escriptor i editor

Anna Maria Villalonga

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) és professora de literatura catalana a la Universitat de Barcelona i publica habitualment en diferents mitjans. Els seus relats han aparegut en revistes literàries i en un bon nombre de volums col lectius. Divulgadora i investigadora del gènere negre, l’any 2013 va publicar l’assaig sobre novel la negra catalana Les veus del crim. Ha coordinat dues antologies de relats que inclouen textos propis, Elles també maten (2013) i Noves dames del crim (2015). Amb La dona de gris (2014) va guanyar el Premi a la millor novel la en català del Festival València Negra 2015, any en què va aparèixer la traducció al castellà, La mujer de gris. El gener de 2017 ha publicat la novel la El somriure de Darwin. Des de fa 8 anys edita el blog especialitzat A l’ombra del crim.

LA SENYERA

Un tros de drap

Ser un assassí en sèrie competent no és una feina fàcil. No ho ha estat mai, suposo, però avui en dia resulta especialment complicat. La policia està molt ben preparada i la ciència forense ha avançat d’una manera brutal. La qüestió de l’ADN, per exemple, s’ha convertit en un malson. A l’hora de la veritat, t’hi has de dedicar amb tots els sentits, sense badar gens i amb una cura tremenda. No et pots permetre deixar cap rastre a l’escenari del crim: ni un pèl, ni una resta de pell, ni una gota de saliva o de suor, per no parlar de les empremtes o dels fils de roba. En fi, tot això que ja sabeu a través de la televisió, del CSI, El cos del delicte, Bones i la llarga rècula de sèries de la mateixa corda que emplenen els canals de pagament. És terrible, de veritat. Al final, quan et poses mans a l’obra, t’adones que hauries d’anar totalment cobert, amb guants, depilat, amb el cap rapat o els cabells ben curts i potser amb una gorreta o similar, evitar els jerseis que deixin llanes o fibres i amb un calçat vulgar i llis, sense gravats a la sola que es puguin reconèixer. Fins i tot seria interessant usar unes sabates un parell de números més grans, per despistar els investigadors si no pots evitar que se t’escapi alguna petjada involuntària. Desgraciadament, tot aquest abillament no sempre és possible. Passar desapercebut constitueix un altre requisit bàsic si tens la intenció d’esdevenir un bon serial killer, de manera que dur uns sabatots enormes o anar tapat de cap a peus a l’època de la calor, podrien resultar inconvenients més que no pas avantatges.

Jo no és que hagués nascut somniant fer aquesta feina, m’hi vaig veure abocat per una sèrie de circumstàncies de la vida, però no puc amagar que sempre havia sentit una fascinació especial per les històries d’assassinats múltiples. M’entusiasmaven les pel lícules que tocaven el tema. El silenci dels anyells i Seven m’encantaven, però la meva preferida era Zodiac, que narrava els crims de l’assassí del zodíac, un sanguinari personatge que va aterrir la ciutat de San Francisco durant els anys seixanta del segle XX. El fet que quedés impune i que, malgrat el temps transcorregut, continués envoltat de misteri, em subjugava. També em subjugaven els seus desafiaments a la policia, en forma d’imaginatives endevinalles. I, sobretot, que gaudís d’un sobrenom tan poètic: Assassí del zodíac. No em pregunteu per què, no en tinc ni idea, però m’il lusionava pensar que jo també podria passar a la història com l’Assassí d’alguna cosa.

La meva carrera criminal va començar, com abans he avançat, gairebé per atzar, però —això ho he de reconèixer— de seguida m’hi vaig enganxar. M’agradava l’explosió d’adrenalina que em sacsejava per dintre en el moment clau. Em feia sentir viu i en bona forma, a banda de confirmar —en cada ocasió— que estava duent a terme un utilíssim servei social. Perquè haureu de saber que jo mato iaios. Gent vella, decrèpita, ancians que ja no tenen cap missió a la vida. Sí, ja sé que no soc del tot original. Al llarg de la història han existit altres col legues que s’han dedicat a la mateixa activitat. Sense anar més lluny, no fa gaire temps, a Olot. El zelador d’un geriàtric, un tal Vila, liquidava els avis fent-los empassar matusserament un tòxic corrosiu. Quin valor! El malparit era un sàdic. Ho trobo miserable i sòrdid, els feia patir i gaudia amb el seu patiment. Jo no. Jo tinc uns bons motius, vull que això quedi clar. Els meus finats sempre són persones solitàries que no hi fan res al món, xarucs desgraciats que duen escrit a la cara que estan desitjant el final. I això els concedeixo jo sense cap acarnissament, amb tota l’amabilitat de què soc capaç: els ofereixo una infusió altament concentrada de flors de baladre silvestre, que contenen un verí encara més potent que les cultivades. Els afectats marxen tranquils a l’altre barri tot xarrupant una tisana, un sistema clarament ideal per a la seva edat.

La cosa va començar amb el meu veí Pere, que es queixava tot el sant dia del mal que li feien els ossos, dels problemes de la bufeta, de les males digestions. Sempre li’n passava alguna: que si anava restret, que si s’ofegava pujant les escales, que si no hi veia tres en un burro. Tenia noranta anys i cap familiar, no se’n cuidava ningú. Només jo de tant en tant l’ajudava una mica: li pujava el correu o li comprava el pa i la llet. Ho feia perquè en Pere tenia tele per cable i, així, podia quedar-me amb ell una estona mirant el futbol o alguna sèrie. Un dia, mentre tots dos sèiem tranquils al seu sofà, van emetre un reportatge que em va esfereir. La notícia era que els treballadors d’avui segurament no arribaríem a cobrar la pensió de jubilació. L’envelliment de la població era tan gran, l’esperança de vida s’havia allargat tant, que no hi hauria diners per a tots nosaltres. El periodista, amb cara de circumstàncies, va analitzar rigorosament l’exhaustiva sèrie d’estadístiques i gràfics que emplenaven la pantalla. Em vaig sentir estafat, jo que dissenyava programes informàtics i cotitzava una porrada de pasta a la Seguretat Social. Per a postres, amb una rialleta sorneguera, el meu veí va deixar anar: «Fixa’t-hi, noi, nosaltres que ens volem morir, tan fotuts i tan inútils, i no la dinyem mai. I vosaltres, per culpa nostra, no podreu sobreviure quan arribeu a la nostra edat. Ha! Ha! Sembla una conya, no?». El comentari em va emprenyar. Em va emprenyar molt. I també em va fer reflexionar. En Pere no s’aguantava els pets, rondinava a tothora, no servia per a res, però cobrava de l’Estat des de temps immemorial i es podia permetre la tele privada i tot. Quins nassos. Allò no em semblava bé, així que vaig decidir que havia de fer alguna cosa com més aviat millor. Ser proactiu, que en diuen ara.

Vaig passar uns quants dies rumiant. Recordà que havia llegit, segurament en alguna novel la de crims, sobre l’alta toxicitat de les flors del baladre, un arbust de l’espècie Nerium oleander L. que, de manera gairebé incomprensible, abunda d’allò més en els nostres boscos i els nostres jardins. Per a més inri, és una planta perenne. O sigui, que la pots trobar tot l’any. Em va semblar un senyal providencial. Sense dubtar-ho massa, vaig sortir d’excursió, allunyant-me suficientment de la ciutat, i vaig recollir-ne un cistell sencer. De moment, faria la prova amb en Pere, a veure si funcionava. Estava entusiasmat amb la idea, anava embalat. Aquell comentari sarcàstic al voltant del futur de les pensions havia disparat el serial killer que porto dins. Pot sonar estrany, fins i tot a mi m’ho sembla, però és així. A Ments criminals sempre diuen que les carreres assassines comencen amb un detonant. Doncs bé, el meu fou aquest, i estava revestit de servei a la comunitat. Faria un favor als vells inútils i, de pas, garantiria als treballadors actuals la percepció futura de la jubilació cotitzada.

Aprofitant que sovint bevia camamilles, o de vegades til les i poliols, encolomar-li a en Pere una infusió de baladre va ser facilíssim. Arrepapat davant la tele, se la va empassar d’una tirada, calentona com estava, mentre jo l’observava amb atenció. El desenllaç fou prou ràpid. El vell ni tan sols no es va bellugar de la butaca. Va expirar, amb una mitja ranera, en un tres i no res. Un iaio menys, una pensió recuperada. Jo em sentia exultant, tot havia funcionat a la perfecció, però quan els fets ja estaven consumats i jo era a punt d’abandonar el pis, una idea inesperada em va passar pel cap. Vaig recordar l’Assassí del zodíac i vaig pensar que estaria bé trobar algun objecte per amanir l’escenari, algun detallet que fes patxoca a la vora del cadàver. Ja que m’havia posat a matar, potser podria recuperar l’antic somni de convertir-me en l’Assassí d’alguna cosa. Així que pensat i fet: sense més dilació, vaig començar a regirar febrilment els calaixos del pobre Pere, que Déu l’hagi perdonat.

D’entrada em vaig sorprendre. No sabia que una persona podia acumular tantes andròmines, tants trastos inservibles. Res del que trobava no em semblava adequat com a emblema de la meva recentment inaugurada carrera criminal. En Pere havia guardat un munt de bombetes gastades, paperots caducats, postals esgrogueïdes i calendaris de l’any de la picor... Res d’interessant. Tanmateix, quan ja era a punt de llençar la tovallola, vaig topar amb una cosa que em va cridar l’atenció. Estava molt ben plegada, una mica arnada (tot s’ha de dir), i dipositada curosament al fons d’un calaix del moble del menjador. La vaig desplegar amb emoció. La peça no era gaire gran i, a més, lluïa uns tons bastant descolorits, que tiraven a rosa i a beix. Amb tot, no vaig vacil lar, Aquella troballa era la bona. Compliria amb les meves expectatives, n’estava convençut. En els temps que corrien, amb el tema de la independència de Catalunya acaparant les primeres pàgines dels diaris, haver topat amb una senyera antiga en un calaix oblidat em va semblar un símbol extraordinàriament oportú. No es tractava d’una estelada, és clar, però segur que havia viscut en directe un bon bocí d’Història. Tenia una pila d’anys. Potser datava de l’època de Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!. Ho vaig trobar brutal! Potser jo podia acabar convertit en l’Assassí de la Senyera... Per què no? Em vaig afanyar entusiasmat a retallar un petit trosset de la nostrada tela, un requadre d’un parell de centímetres, i el vaig deixar ben col locat a la falda del mort. Després, amb la resta de la peça doblegada sota el braç, vaig marxar sigillosament de l’escena del meu primer crim.

Quan van descobrir el cadàver, perquè la pudor resultava insofrible (una altra veïna va trucar als mossos, jo no em podia significar), la policia no va considerar que en Pere hagués estat assassinat. Es van pensar que s’havia mort de vell. Tampoc no van dir res del fragment de teixit que tenia a la falda, com si no existís. De moment no em va sobtar. Només era el primer cop i els polis encara no podien sospitar que se’ls acostava un cas d’assassinats múltiples. Quan les morts d’aquesta guisa es repetissin, sempre amb la coincidència del retall de senyera, ja comprendrien que tenien entre les mans un afer potent i complicat.

Vaig decidir tirar endavant sense perdre de vista el conjunt de recomanacions de les sèries especialitzades. Em vaig arranar els cabells, em vaig acostumar a anar sempre molt ben afaitat, a dur roba de colors discrets i sense fibres de llana, a calçar sabates de sola llisa... En fi, a complir amb tot allò que la feina exigia. Tanmateix, el més difícil era escollir els iaios. Havien de ser solitaris i —per raons òbvies, atès el caràcter social dels crims— cobrar una bona jubilació. Vaig decidir que només mataria homes. Les dones en general i les vídues en particular (que abunden en aquestes franges d’edat) tenen pensions poc substancioses. No guanyen ni per a pipes, les pobres: és un greu problema de gènere. Per tant, vaig pensar que els homes s’ajustarien millor a les meves necessitats, preferentment si anaven ben vestits, nets i arreglats. Aquest em va semblar l’únic indicatiu possible, així a simple vista, de la quantia de la seva pensió.

Un altre requisit important consistia a evitar que la policia pogués relacionar-me amb ells. En el cas d’en Pere me l’havia jugat massa. No ho vaig poder impedir. Com que va ser el detonant, ja se sap. Però després no, després havia d’actuar amb molta cura, eludir el terreny conegut i ésser intel ligent i perspicaç. Per sort, la meva feina de dissenyador informàtic la podia fer des de casa i amb llibertat horària, de manera que vaig canviar els hàbits. Em posava a treballar després de sopar. Anava cansat, és cert. Dormia poc, sí. Però no m’importava. Estava content perquè, durant el dia, em podia dedicar tranquil lament a la nova activitat. Se’m va acudir la idea de visitar alguns CAP que es trobessin prou allunyats del meu barri. Els CAP són els Centres d’Atenció Primària, allà on la gent, a partir de certa edat, pràcticament s’hi passa el dia. El paradís dels jubilats. Acostumen a anar-hi amb una bosseta de plàstic penjada del braç, sovint del súper o de la farmàcia, on hi transporten les receptes, les capsetes de medicaments exhaurits —per demanar-ne més— i la important cartilla mèdica, sense la qual el metge no els pot visitar. Ja fa anys que es tracta d’una moderna targeta semblant a les de crèdit, però majoritàriament ells continuen dient-li la cartilla. Els iaios són així.

Després d’uns dies d’observació minuciosa, vaig aconseguir arrodonir un satisfactori modus operandi. Consistia en localitzar possibles objectius que s’ajustessin als criteris i, un cop triats, intentar establir-hi conversa. El lloc era perfecte, no hi havia un espai més neutre i segur que la sala d’espera del CAP. En