Els crims nostrats

By Joan Ramon Armadàs and Liz Castro

Una antologia farcida de maldat i foscor. A la col·lecció, que reuneix diversos escriptors catalans de novel·la negra, habiten personatges complexos, assassinats sagnants i situacions límit. Les tradicions de la terra i les situacions quotidianes de Catalunya formen un escenari perillós, on corre la sang i s'organitzen complots delictius. Un llibre que mostra la cara més criminal de Catalunya.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Dec 10, 2021
• ISBN: 9788726987409

Book preview

Els crims nostrats

Copyright © 2015, 2021 Anna Maria Villalonga, Joan Ramon Armadàs, Miquel Giménez, Roser Cabré-Verdiell, Sebastià Bennassar, Laura Díaz-Roig, Marc Carreté, Mayte Duarte, Marcel Pujol, Liz Castro, Sergi Marzabal and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726987409

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Pròleg

El llibre que teniu a les mans és una triple reivindicació o, si voleu, un homenatge a tres bandes. El primer que vol posar en relleu és el bon moment de forma de la literatura negra en català. Els últims anys hem pogut comprovar, amb satisfacció, com s’han multiplicat en la nostra llengua les publicacions amb el gènere negre com a protagonista o com a convidat d’honor. Prolifera la negror publicada i augmenten els lectors que la consumeixen. També neixen nous festivals i certàmens relacionats amb aquesta disciplina, i fins i tot apareixen editorials dedicades exclusivament a publicar novel·la negra en català. En aquest sentit, és de justícia citar la gran feina feta per Llibres del Delicte o Crims.cat (no són les úniques), que serveixen de model i inspiració a altres editorials. Com la nostra, Edicions Xandri, que té la intenció de crear un segell propi en aquesta direcció, tot nodrint-se del talent que ja coneixem i del que encara està per descobrir.

La segona reivindicació té justament el nou talent al punt de mira. Són molts els escriptors que passen anys buscant la manera de publicar els seus textos. S’escriu molt en català i no resulta fàcil que una editorial arribi ni tan sols a llegir un manuscrit si l’autor no és ja conegut o surt a la televisió. Per això aquest llibre barreja conscientment escriptors novells amb d’altres de consagrats. El nostre desig és que tots ells continuïn creant històries. Per fer-ho possible, cal donar-los l’oportunitat i l’espai de divulgació necessari.

Per últim, aquest llibre és una crida a la literatura en llengua catalana. Les generacions més joves potser veuen molt normal tenir llibres en català a les lleixes de les llibreries, però no fa pas tant aquest era un fet inusual. Com a conseqüència, i malgrat que els números són cada cop millors, encara no s’ha assolit ni de bon tros el nivell desitjable de lectors en català. És per aquest motiu que cal seguir apostant per la nostra llengua. Resulta imprescindible treballar per a la varietat, la qualitat i la continuïtat. Només així assolirem la fita. En aquesta línia, Els crims nostrats desitja anar una mica més enllà i planteja tradicions, costums, expressions i elements propis de Catalunya com a fil conductor de les dotze històries que conté. Humilment pensem que és una manera original i reivindicativa de donar corda al gènere negre fet a casa.

No puc acabar aquest pròleg sense explicar l’especial metodologia amb la qual hem donat vida a l’antologia. Quan va sorgir la idea de publicar un recull de relats negres en català, els editors vam fer una tria dels possibles autors i els vam demanar si acceptaven un repte que, ja d’entrada, resultava una mica misteriós. Ells, les sis dones i els sis homes implicats, de seguida van dir que sí. Aleshores va venir el segon pas: ja que havien acceptat, haurien d’assistir a una convocatòria una mica singular. Un sorteig. Els dotze implicats només sabien que haurien de compondre un text breu, però ignoraven completament el tema de la seva història. En un ambient d’emoció, vam preparar per un cantó dotze papers amb els noms dels escriptors i, per un altre, dotze papers amb els noms dels capítols. Els capítols contenien els elements nostrats que atorguen nom a cadascuna de les històries del llibre. L’atzar va escollir en primera instància. Després, la imaginació dels autors ha fet la resta. El resultat és un collage amb diverses tonalitats de negre. Negre fantàstic, negre periodístic, negre clàssic, negre thriller... L’ordre dels capítols respon a aquesta varietat, de manera que tant la diversitat d’estils com el to de cada relat estan distribuïts estratègicament perquè el lector apreciï la seva pluralitat literària.

Els crims nostrats pretén ser un llibre per a tots els públics. Busquem deliberadament una àmplia gamma de lectors ja que, com dèiem, oferim una variada gamma de veus i d’estils. Això sí, cal que estigueu preparats per al pitjor. Tenim entre mans narracions negres on tot és possible, on tothom és sospitós. Gaudiu-les a fons i deixeu-vos sorprendre.

Joan Ramon Armadàs

Escriptor i editor

Crim

Violació greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de caràcter greu. Cometre un crim.

Nostrat -ada

De la nostra terra o pàtria. Tot era gent nostrada. Ho remullarem amb vi nostrat.

Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

Anna Maria Villalonga

Nascuda a Barcelona l’any 1959, és llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica i professora de literatura a la Universitat de Barcelona. Especialista en l’Edat Moderna, combina la recerca i les publicacions sobre aquesta època amb l’activitat divulgadora i investigadora al voltant del gènere negre. Ha publicat diversos estudis d’investigació sobre la novel·la negra catalana i les seves ressenyes i articles apareixen periòdicament en diferents mitjans. El 2013 va publicar Les veusdel crim (Alrevés Editorial) i va coordinar l’antologia d’històries negres Elles també maten (Llibres del Delicte), que inclou el relat propi intitulat De vegades, l’atzar. L’any 2014 va publicar la seva primera novel·la, La dona de gris (Llibres del Delicte).

SENY I RAUXA

Errare humanum est

—Pare, sóc aquí perquè n’he fet una de grossa.

La singular entonació d’aquella veu sorprèn mossèn Tomàs, que ofega un badall i redreça l’esquena, animant-se una mica.

—Digues, fill meu. T’escolto.

La tarda ha anat de pena. S’ha avorrit sobiranament, aguantant rècules de pecats amb les natges clavades al seient del confessionari. Sort que uns anys enrere havien substituït la dura cadira de fusta per una butaqueta entapissada, perquè ara mateix fa hores que no es belluga. La cua de feligresos s’ha mantingut tan atapeïda que no ha pogut sortir de la garita ni per anar a pixar. Cada any passa el mateix. Quan s’acosta Nadal tothom vol fer net, però al final acaben explicant les bestieses de sempre. Que si enganyo la dona, que si odio la sogra, que si putejo la veïna. Entre els jubilats, les mestresses de casa i els neuròtics que se senten culpables de tot, ha hagut de suportar un munt interminable de bajanades. Per descomptat, a estones desconnecta i pensa en altres coses, no hi ha cap altra manera de resistir, però es venja sempre. Encoloma a tothom unes penitències tan rebuscades que els deixa secs. A veure si així s’ho repensen a l’hora de tornar.

Ara, en canvi, aquest individu l’ha encuriosit. Ha detectat en el seu to alguna cosa estranya. S’espera amb paciència, però transcorren uns minuts i la gelosia de fusta només li transmet un silenci pesant.

—Pots parlar amb tranquil·litat —aventura quan considera que la pausa s’allarga massa—. Per això som aquí.

El desconegut s’escura la gola. Tus dues vegades. Fa un soroll amb el nas, com si s’empassés els mocs. Després, arrossegant les paraules, diu:

—Pare, he matat.

Mossèn Tomàs s’espavila del tot. Li sembla que no ho ha sentit bé. A veure si aquell paio és un bromista anticlerical que li vol prendre el pèl. No seria la primera vegada. Un cop va venir un desaprensiu que pretenia fer-li creure que havia ruixat tota l’església amb gasolina. Va resultar tan convincent, que el mossèn va notar dins les narius, amb absoluta nitidesa, la ferum acre del combustible. L’olor de cremat i tot, va notar.

—A veure... què vol dir que has matat?

—Doncs això. Que he matat.

Sospir dins la garita.

—Però a qui has matat? A una persona?

Sospir fora de la garita.

—Home, pare, és clar. A una persona.

El mossèn calla uns instants. Qui és aquell home? Tomba la cara i s’acosta a la reixa amb els ulls mig clucs, provant de distingir quin aspecte té. Per desgràcia, la penombra del temple no li ho posa fàcil. A més, al carrer ja és fosc, de manera que els rosetons i els vitralls no filtren cap llum de fora. Entre les ombres tremoloses del titil·lar de les espelmes, el capellà tan sols entrelluca, i a dures penes, una figura alta i prima, impossible d’identificar.

—Fill meu, això que dius és molt greu. M’ho vols explicar?

—He matat una dona.

—Quina dona? La teva?

—No, no. Jo no en tinc de dona. N’he matat una que he vist pel carrer.

Mossèn Tomàs es frega els ulls. Allò és real o està somniant?

—Explica’t millor, fill. Estàs segur del que dius? Pensa que estàs confessant una cosa molt grossa.

—Sí, ja li he dit que era molt grossa. Per això he vingut. Va ser ahir. Vaig matar una dona que sortia d’un bar. Anava sola i era rossa, molt guapa. M’hi vaig acostar, la vaig arrossegar a un carreró fosc i la vaig estrangular. Amb les meves mans.

Mossèn Tomàs no acostuma a dir grolleries, però ara se li escapa un collons! que li raja de l’ànima.

—I per què ho has fet això? Què t’ha passat pel cap?

—No ho sé, la veritat. No ho havia fet mai. La noia s’assemblava a la mala puta que em va enganyar fa uns mesos. A la tia que em va prendre el pèl, que em va trair. Però no era ella, només s’hi assemblava. S’hi assemblava molt. Potser va ser per això que em va agafar un rampell tan bèstia. La vaig mirar i em va fer ràbia. Molta ràbia. Vaig anar cap a ella i abans que me’n pogués adonar... pim, pam. Tot s’havia acabat.

Mossèn Tomàs no se’n sap avenir. Pim, pam! Però què diu aquest home? La situació és absurda i desagradable. Quasi s’estimava més aguantar els neuròtics.

—Voldria l’absolució, pare. El perdó de Déu. Li juro que no ho faré mai més.

El clergue intenta ordenar les idees.

—A veure, fill. Tu ja saps que Déu és misericordiós i perdona sempre els pecadors. Però les coses no són tan fàcils. Has d’anar a la policia i confessar.

El desconegut, amb un so aspre que esbocina la quietud eclesial, torna a empassar-se els mocs.

—A la policia? Sí, home! D’això ni parlar-ne! Jo només confesso aquí. Miri, pare, hem de ser pràctics. Ara ja no hi ha remei. La cosa està feta. No vull anar a la policia. Em tancarien a la presó.

—Però, fill, has mort un ésser humà!

—Sí, i em sap greu. Per això sóc aquí ara. Però a la presó no hi penso anar. No serviria de res. La noia ja no pot ressuscitar, oi que no? Doncs ja està.

Al capellà li roda el cap. Ai, mare! Això no pot estar passant.

—Fill, siguem seriosos. Has comès un crim... I, la veritat, no sembles gaire penedit.

—Com que no? —el to del presumpte penitent sona ofès i tot—. I tant que estic penedit! Si no, no hauria vingut. És evident, no troba? Ah, i recordi una cosa. Vostè no pot dir res a ningú. Està obligat pel secret de confessió.

Allò és una amenaça? El mossèn no ho sap del cert, però no pot evitar un calfred que li eriça tots els pèls del cos. Medita uns moments, no sap per on tirar. Deixa anar un llarg sospir i, amb una vocació de servei inusitada en ell, encara decideix fer un nou intent: fill, que Déu ho veu tot, has de ser sensat. Però l’home es tanca en banda i no torna a badar boca. Al final, entre al·lucinat i compungit, el sacerdot no té altra sortida que mormolar unes oracions, dibuixar amb la mà el signe de la creu i pronunciar, a contracor, l’ego te absolvo. L’individu, com si tingués una molla al cul, s’aixeca amb celeritat i travessa l’església quasi corrent. El ressò de les seves passes es perd en la llunyania, repetit durant un instant per l’eco cavernós de l’enorme nau. Després, sobrevé un silenci abatut. El clergue, amb expressió de babau, encara resta uns minuts dins la caseta de fusta, amb les anques aposentades de gairell a la butaqueta entapissada. És obvi que l’avorrida sessió de confessions prenadalenques se li ha complicat.

Quan arriba a casa, només a dues travessies de la parròquia, s’afanya a engegar la tele i a connectar l’ordinador. Necessita urgentment assegurar-se que aquell estrany personatge no li ha aixecat la camisa. Si una dona ha aparegut estrangulada a la ciutat, els mitjans se’n faran ressò de seguida. Els afers d’aquesta mena desfermen la part més morbosa de la gent i, malgrat que poden generar alarma social, resulten molt rendibles per als periodistes. Repassa a corre-cuita els diaris digitals mentre para l’orella al so de la televisió, que justament ara emet la sintonia del telenotícies de la nit. La modulada veu del presentador no triga a pronunciar, amb total claredat:

Aquesta tarda, en un carreró del barri de..., ha aparegut el cadàver d’una dona, encara pendent d’identificar, amb signes d’estrangulació. La troballa l’ha fet l’empleat d’un restaurant de la zona quan ha anat a llençar les escombraries. La víctima, que devia tenir entre vint-i-cinc i trenta anys, es trobava mig amagada darrere del contenidor. Segons ha avançat el metge forense, la mort s’hauria produït al llarg del dia d’ahir, però no hi haurà més dades fins al resultat de l’autòpsia. La policia científica es troba en aquests moments en el lloc dels fets, després que el jutge autoritzés l’aixecament del cadàver i el seu trasllat a l’Institut Anatòmic Forense. De moment no tenim més notícies sobre aquest trist esdeveniment, però continuarem informant...

Mossèn Tomàs ja en té prou. No li cal sentir res més. Ara ja sap que el desconegut que se li acaba d’agenollar a dues passes, tot llançant-li l’alè pels foradets de la reixeta, li ha dit la veritat. Ha assassinat amb les seves mans una noia indefensa! I ho ha confessat sense gaire escarafalls, donant per suposat que Déu l’havia de perdonar jure et facto i que, amb això, ja n’hi havia prou. No ho faré mai més, ha dit. Com si fos un nen que s’ha afartat de caramels o un adolescent que s’ha fumat el primer porro. Però quina barra! Quina barra!

El capellà passa la nit neguitós. No pot deixar de donarhi voltes. Els seus vots, sagrats i inviolables, l’obliguen a mantenir el secret de confessió peti qui peti. Ideològicament, el tema dels vots li sembla una bona murga, però té clara una cosa: si trenca el secret per anar a la policia, al bisbat se n’assabentaran i li etzibaran un bon càstig. Fins i tot el podrien expulsar de l’Església. Seria terrible, ara que és a punt de complir els seixanta anys! No està disposat per res del món a posar en perill la seva confortable existència, i molt menys la seva jubilació. Es consola pensant que no coneix la identitat del criminal. No sap qui és. Quan ha mirat per la reixeta, no l’ha reconegut. Un paio alt i prim, com qualsevol altre. Per tant, encara que volgués, no podria delatar-lo. Més val que no es capfiqui més, que ara vénen dates assenyalades i té un munt de feina amb les misses solemnes i els oficis nadalencs.

Les festes transcorren com sempre, pesades i previsibles, i el mossèn gairebé s’oblida de l’assumpte de la noia morta. No pot preveure que la seva rutina calmosa i acomodatícia tornarà a estroncar-se tres setmanes després, un dilluns havent dinat, mentre està pesant figues d’amagatotis arrepapat a la butaqueta. Enmig del sopor, no s’adona que algú s’ha agenollat a l’altre cantó de la gelosia, però de seguida li arriba el brogit inconfusible d’una sorollosa xarrupada de mocs. Obre els ulls de cop. Ai!

—Pare, hi he tornat.

Encara que allò dels mocs ja l’ha posat en guàrdia, sentir altre cop la veu li arrenca del cos un espasme incontrolat. Els músculs del seu rostre es tensen en una ganyota esgarrifada.

—Però fill, què dius? —la inflexió desfermada, incrèdula—. Això no pot ser!

—Sí, sí. Si li explico és que pot ser. De fet, és.

—Però a veure... va de debò o m’estàs prenent el pèl? —Pare, no l’entenc. Vostè creu que jo l’enganyaria en una cosa així? Es pensa que a mi m’agrada?

Mossèn Tomàs fa un esforç per convèncer-se que pateix un malson. Segur que ha menjat massa i té una mala digestió. La situació no és real. No ho pot ser. De l’altre costat, però, li arriba un to ben autèntic, fins i tot una mica impacient:

—Què? Vol que l’hi expliqui o no?

—Em vas jurar que no ho faries més —murmura el clergue.

Un petit silenci. Molt curt.

—Sí, això és veritat. Volia complir el jurament, l’hi asseguro. Però no he pogut. La vida no és justa, pare. Ahir vaig veure una altra rossa que s’assemblava molt a la cabrona que em va trair. Més que la primera i tot. Tenia els cabells igual, igual. És clar, la vaig haver de matar.

—Però fill, tu ets un degenerat! O encara pitjor: un assassí en sèrie!

—Un assassí en sèrie? Vol dir? No ho crec, home! Només ho he fet dos cops!

Dos cops! Apa, tan normal! El mossèn es frega els ulls, mut d’estupor, però el desconegut, sense més dilació, comença a desgranar la seqüència dels fets. Que si la noia caminava pel carrer, bellugant sinuosament els malucs. Que si la cabellera rossa li queia esquena avall com una cascada. Que si duia unes mitges negres que ressaltaven l’esveltesa d’unes cames perfectament formades. Aquell boig, entre xarrups de mocs, es mostra molt més loquaç que el primer dia. Ara ja coneix el mossèn i sembla còmode i tot. Segons explica, ha estrangulat la noia amb la seva pròpia bufanda. No volia deixar empremtes. No podia permetre’s les mateixes matusseries del dia del debut. Un cop morta, l’ha entaforat al fons del contenidor d’un edifici en construcció, colgada sota un munt de deixalles i runa.

—No dubto que la trobaran, és clar, però trigaran més.

Mossèn Tomàs no dóna crèdit. Ha de lluitar fortament contra el desig de sortir del confessionari. Necessita contemplar cara a cara aquell fill de puta. Però no pot. S’hi juga massa. Els vots, la vida segura, la jubilació. En fi, tot. L’home torna a moquejar.

—Maleïda sinusitis —remuga.

El mossèn s’acosta a la reixeta.

—Has d’anar a la policia ara mateix!

—Que no, home! Tregui-s’ho del cap això! Ja m’estic confessant, no? Què més vol? Au, absolgui’m, que me n’he d’anar.

—Però tu què t’has cregut? Ets boig o què?

—Hi està obligat, pare. És així.

—No, senyor, no. No és així. Per a ser absolt, t’has de penedir.

—Home, és clar! Això ja ho sé! Ja li vaig dir l’altra vegada. Jo n’estic molt, de penedit. Totalment penedit. El que no sabia era que hi havia tantes rosses pel món.

La segona noia la van trobar uns dies després, durant l’operació de buidatge dels contenidors de l’edifici en construcció. Aquell burro l’havia encofurnat ben endins i, quan els operaris van girar el container per abocar la runa, el cadàver va quedar perfectament exposat, mig penjant per un peu entre una pluja de maons, amb les cames obertes i el cap per avall. Una bufanda vermella li estrenyia el coll. Tenia els ulls esbatanats, sortits de les conques, i un color cendrós que esfereïa. Les imatges, aterridores, es van passejar ipso facto per tots els mitjans de comunicació. El mecanisme de l’alarma social s’havia engegat.

La vida interior de mossèn Tomàs ha esdevingut un infern. No fa altra cosa que pensar i repensar en la terrible confessió que guarda dins. Té els nervis a flor de pell i a les nits no aconsegueix dormir. Escolta la ràdio, llegeix els diaris, consulta Internet, segueix els telenotícies. Fins i tot s’ha fet addicte a algunes tertúlies, tipus reality, on se sol parlar del cas. Vol conèixer totes les novetats. Necessita saber si els policies avancen en la investigació, si han fet algun descobriment, si sospiten d’algú. Ha agafat una por cerval a ficar-se a la garita, però no pot evitar de fer la feina, de manera que sempre viu amb l’ai al cor, assetjat per la temença i el pànic. Esguarda de reüll, amb desconfiança, les ombres dels parroquians que s’agenollen al confessionari. Quan li sembla que la silueta és alta i prima, comença a tremolar. Té clara una cosa: deixant de banda els vots, la jubilació i etcètera, si aquell paio torna, no ho podrà ignorar.

I, efectivament, el paio torna. El dissabte següent, a mitja tarda. Cada cop ve més sovint.

—Pare, n’he mort una altra.

—Però fill! Que ja en van tres!

—Sí, sí. Tres, tres. Però què vol que hi faci? Hi ha moltes rosses pel món. Aquesta tenia els cabells llarguíssims, semblava una mala puta.

Una petita pausa. Mocs amunt.

—Sóc un assassí en sèrie, d’acord, no cal que m’ho digui. Però l’important és que després me’n penedeixo i vinc a demanar perdó.

Mossèn Tomàs gairebé es desmaia, però mecànicament compleix amb el ritual de l’absolució. Necessita estar sol, vol temps per pensar. Tot allò ja passa de mida, no pot permetre que aquella salvatjada continuï endavant. Durant la nit, assaltat per un vaivé de dubtes i d’incerteses, acaba prenent una decisió. L’endemà és diumenge i té la missa, el sermó i tot plegat. Però dilluns sens falta anirà a parlar amb el bisbe. Li comentarà el problema, encara que només pugui insinuar-li la veritat. A veure si l’Església té previst algun recurs per a casos així.

Per desgràcia —o per sort, mai no se sap— les coses no acostumen a ser fàcils. El destí, capriciosa entelèquia de difícil definició, és juganer de mena, de manera que diumenge, en plena missa, es permet donar un tomb a la història i canvia-li les cartes a l’atribolat capellà.

L’església està mig buida. Una criatura plora a cor què vols i una senyora extremadament grassa, asseguda al primer banc, badalla amb la boca molt oberta, com un peix a punt d’ofegar-se. Mossèn Tomàs, mentre endega a l’audiència un sermó sobre el lliure albir que ja fa un grapat d’anys que se sap de memòria, li dirigeix una llambregada. Mare meva, si quasi li distingeix la campaneta. Quina fila que fa.

Amb lentitud de tortuga, l’ofici tira endavant. Arriba el moment de l’eucaristia. El Corpus Christi, la sang. El glop de vi. Les hòsties. Uns quants feligresos, més o menys una vintena, es col·loquen en disciplinada filera per rebre la comunió. Predominen les dones i la gent gran. Formen un grup bastant tristoi, amb robes fosques i cares de fàstic. Cada setmana, el mossèn es pregunta per què vénen. I sempre conclou: no deuen tenir res millor a fer.

Tot d’una, es produeix un embolic. La dona grassa, que s’ha entestat a ser la primera, s’ha quedat entravessada per allà al mig, col·lapsant el camí per on han de passar els fidels després de combregar. Un escolanet, amb la diligència de la jovenesa, baixa de l’altar, agafa la dona pel braç