Àngels de la mort

By Silvestre Vilaplana

La mort sembla haver-se ensenyorit dels carrers de la ciutat: els cadàvers dels implicats en un vídeo que mostra la violació d'una menor comencen a aparèixer, un rere l'altre, just en el moment en què un assassí en sèrie, presumptament inspirat per Déu, es disposa a executar una missió tan macabra com letal. Així que el periodista Roger Casafont i l'expolicia Araceli Lavila, malgrat estar malalta i jubilada, es veuran immersos en una onada de crims que posaran a prova la seva resistència.

Després de Dones sense nom i Suburbis del paradís, Silvestre Vilaplana completa amb Àngels de la mort la trilogia de la detectiu Araceli Lavila, tres novel·les criminals amb una forta càrrega de denúncia social que tenen com a rerefons la corrupció i els abusos de poder.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Release date: Nov 13, 2023
• ISBN: 9788419627315

Book preview

PRIMERA PART

VOLDRAN QUE ET MORIS

Escoltes el que et diuen les onades:

que els qui t’estimaran voldran que et moris.

Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.

«Voldran que et moris», Joan Margarit

1

Quan va traure la deixuplina del saquet de vellut no va poder evitar sentir un calfred per l’esquena, com si una bufada d’aire gelat hagués envaït l’habitació, com si les velles cicatrius recordaren els patiments fossilitzats. Es fixà en els nusos del flagell, tintats eternament del vermell negrós d’una antiga sang vessada. Cada taca servava una vella història plena de pecat, de debilitat humana, de misèria personal. Agità en l’aire el petit fuet i va escoltar el soroll de les tires entrexocant, com un murmuri, com una oració que convoqués el dolor en veu baixa.

Es llevà la camisa i la deixà penjada amb cura. No volia que hi quedaren arrugues, els plecs també eren una mostra de feblesa. Els pantalons, els va dipositar al llit amb la ratlla central perfectament senyalada. Llavors, va mirar el petit cilici que li oprimia la cuixa. El metall havia deixat la zona envermellida i notava la cama entumida. Per un moment li va passar pel cap la idea de llevar-se’l, però aquell pensament de debilitat el va contrarestar prement una mica més el passador del cilici. Va ofegar un gemec de dolor quan va notar els ferros enfonsar-se més profundament i, coixejant lleument i amb la deixuplina a la mà, es va dirigir al bany.

Es mirà a l’espill. Tenia la pell extremament blanca amb pèls foscos repartits per la zona de l’estèrnum, per la panxa i al voltant dels mugrons. El ventre li havia crescut darrerament i el melic semblava que s’havia eixamplat. Per un moment, li recordà un forat negre capaç d’engolir-ho tot. Finalment, es va fixar en la creu daurada ensenyorint-se del pit, un far de llum enmig de tanta vulgaritat.

S’apartà del reflex de l’espill i inclinà el cos una mica. Malgrat que la cambra era petita, ell en tenia les mides preses i sabia com situar-se perquè la cerimònia fos perfecta. Ni el fuet ni els braços entropessarien en res. Abaixà el braç al límit, respirà profundament, aguantà l’aire als pulmons i apujà amb força el flagell. Les cordes ornades de nusos van impactar a l’esquena. Immediatament, va sentir l’esclat del dolor propagant-se pel sistema nerviós i premé les dents amb força per evitar cridar. Respirà de nou, abaixà la mà i tornà a aixecar-la amb embranzida perquè la tralla impactés contra l’esquena. De nou una flamerada d’ortigues li va encendre la pell. En abaixar la deixuplina, va veure que ja havia començat a sagnar, gotes vermelles tacaven les manises clares de la cambra de bany.

L’objectiu eren deu assots, però al tercer ja li tremolaven les cames. Tanmateix, havia de continuar. S’ho mereixia. Cap mortificació no era suficient per a salvar-se de l’infern. S’havia de fer molt de mal perquè Déu es plantegés perdonar un assassí en sèrie.

2

No li agradava la barba que duia. Li picava i el feia sentir-se vell. Feia anys que es tintava els cabells perquè els assessors afirmaven que la seua imatge de polític s’havia d’associar als valors de la joventut, de la força i de l’empenta. Però ho havia perdut tot i li calia una barba per dissimular un rostre que podia ser reconegut per molta gent.

Va traure una píndola d’ansiolítics del blíster i se la va engolir sense aigua. No havia de pensar en aquell tema, es digué, ja no.

Mirà el mar davant seu. Es fixà una vegada més en els colors turquesa de l’aigua de les platges de Belize, una preciositat anunciada hiperbòlicament en cartells turístics com el mar més transparent del món. Qualsevol es tallaria un braç per poder passar una temporada en aquell petit país centreamericà amb aparença de resort de luxe per a milionaris. Però Alexis Solano, abans conegut com el Coronel, es tallaria els dos braços per no estar ni un minut més en aquell indret.

El cambrer, amb un somriure afectuós, li portà un daiquiri ornat amb flors i para-sols de papers acolorits. Alexis no li va donar les gràcies. Va despullar la beguda de tota la parafernàlia i va fer-hi un glop llarg. Ni tan sols trobava bo el rom o el que fos aquella macedònia aigualida que servien als turistes.

Però ell no era un turista, era un deportat, un fugitiu, un exiliat, un pària, un no res. Un home a qui mig món havia vist com es follava una puteta negra de cara pixelada. Aquell vídeo havia provocat un escàndol internacional, com si en realitat li importés a algú la sort o la desgràcia d’aquella garsa. Sabia que l’important era ell, el rostre congestionat pel plaer de qui semblava destinat a guanyar elecció rere elecció fins a aconseguir el poder absolut. La cara i el cos de qui pensava canviar-ho tot s’havien convertit en objecte de burla, en material per a ser ridiculitzat. Aquell vídeo li havia arruïnat la vida.

S’acabà la beguda i feu un gest al cambrer perquè en preparés una altra. Mirà entorn seu en la terrassa. Hi havia parelles de novençans somrients, grups d’homes de negocis que havien anat a tractar assumptes empresarials o a obrir un compte opac en aquell paradís fiscal. I, a l’esquerra, hi havia dues dones atractives amb les mirades cobertes per ulleres de sol prenent una copa, potser esperant que els marits despertaren de la ressaca del dia anterior.

Ningú no semblava estar sol a Belize i ningú, tret del cambrer sol·lícit que li tornava a portar un combinat, semblava passar en aquell edèn més que el temps estrictament necessari per a divertir-se o descansar. Tothom hi anava amb el bitllet de tornada comprat. Excepte ell. I el pitjor de tot era que no es podia queixar. Malgrat tota la desgràcia, havia tingut sort perquè podria ser a la presó en aquell moment.

Havien aconseguit aturar l’emissió del vídeo. Els mitjans de comunicació espanyols havien acomplert les ordres i no n’havien fet esment. Els canals de comunicació social d’aquell periodista que pretenia emetre’ls van ser suprimits d’urgència i, per un moment, semblava que esquivaria la situació, que al capdavall tindria temps d’arribar a les eleccions sense que esclatés l’escàndol. Però les cadenes estrangeres i les xarxes socials van ser imparables i el periodista Roger Casafont va acabar apareixent a la televisió explicant el contingut del vídeo.

Quan la policia va anar a buscar-lo pels abusos a la menor que mostraven les imatges, ja hi havia multitud de periodistes a la porta de sa casa. Però no hi havia ningú a l’interior. Just quan tot rebentava, la seua família acabava d’arribar a Anglaterra per quedar-s’hi i Alexis Solano volava en un jet privat amb rumb desconegut.

Havia de reconèixer que el seu sogre, o l’exsogre, no estava segur de quina era la situació actual, havia sigut generós amb ell. L’inici de la reunió havia estat tens i ple de recriminacions, fins i tot el vell malparit havia utilitzat alguna paraula grossa per a insultar-lo. Però Alexis no estava disposat a ser tractat així. La gent del partit i els col·laboradors habituals s’havien fos i bastien muralles de defensa al seu entorn, però el seu sogre no podia fer-ho. Ell era família. Per aturar l’allisada, Alexis li recordà alguna de les coses que sabia i amb les quals podria negociar la reducció d’una hipotètica condemna.

—Calmem-nos —va dir Sento Llodrí llavors—. Aquesta actitud no condueix a res. Som família.

Però sí, aquella prova de força sí que era útil i havia possibilitat que Alexis estigués en aquell moment d’eternes vacances en un país sense tractat d’extradició, amb un nom fictici, amb una documentació en regla i amb una generosa renda per viure fins al final dels seus dies. Qualsevol seria feliç així, però Alexis no ho era perquè ell tenia ambició i perquè havia tingut el cel a tocar i ho havia perdut tot.

Les dones de la terrassa el miraren i li somrigueren. Alexis els tornà el somriure instintivament. Encara mantenia els tics del polític. Gestos càlids i actitud enèrgica. El cap sempre alt. No estaven malament, aquelles dones. Els mirà les mans i no hi trobà cap anell. Solteres? Lesbianes? Ho dubtava, potser divorciades gaudint d’un primer viatge de llibertat. Semblava que tenien classe. No eren com les prostitutes del país a qui s’estava acostumant. Una de les dues, fins i tot, li recordava llunyanament la seua esposa.

No en sabia res, d’ella ni dels fills, i ja havien passat molts mesos, però era cert que el seu nom encara sonava amb estridència. Li havien assegurat que mai més no tornaria a la vida política ni al país, però ell en conservava l’esperança. Tenia molta informació incòmoda sobre molta gent i aquelles dades les podia usar per fer pressió. Si creien que es passaria el que li quedava de vida en aquella presó daurada de Belize, és que no coneixien Alexis Solano, el Coronel.

Una d’elles havia girat la cadira i ara quedava dintre del camp de visió d’Alexis. Era evident que també havia sentit interès per ell. Es preguntà si eren putes com totes les dones soles que hi havia al país. En tot cas, no importava. Si calia, pagaria per elles.

S’aixecà i va demanar permís per acompanyar-les amb el somriure de polític que conservava. Elles assentiren i feren un gest picardiós.

La primera ratlla se la va fer sobre la taula del bar. El material era bo i Alexis va saber que aquell dia s’ho passaria bé. La segona, en l’estretor del lavabo d’una discoteca. Allà dins, mentre una el besava apassionadament, l’altra li acaronava el sexe.

—Anem a l’hotel —els digué.

Elles es van mirar un instant.

—N’estàs segur?

—Clar.

—Podràs amb les dues?

La tercera processionària blanca la va fer desaparèixer partint des de la línia del pubis d’una de les dones. La festa privada havia començat. A la tauleta de nit, botelles d’alcohol i la bossa de drogues encara acaramullada. No era la primera vegada que feia un trio, però mai s’havia trobat dues dones tan desvergonyides en el sexe. No hi havia tabús i ell tampoc no tenia cap prejudici. Mentre en penetrava una, l’altra jugava amb el seu cul amb habilitat, tots tres connectats per un plaer compartit on ell era el centre de la joia.

Més tard, respirant agitadament, Alexis Solano hagué de reconèixer que mai no havia tingut una experiència com aquella. El llençols estaven rebregats, tan exhausts com ell mateix, però en aquell moment no tenia forces per a arreglar-los. Se sentia marejat. Podria dormir una mica i, si l’endemà les dones encara estaven al seu costat, repetir. Notà que el cor li anava massa de pressa. Intentà respirar fondo per calmar-se, però el bategar semblava desbocat i fins i tot pareixia que agafava velocitat. Obrí els ulls i mirà les dones. Elles estaven estranyament callades, assegudes a l’extrem del llit l’una al costat de l’altra, encara nues, mirant-lo fixament. Intentà dir alguna cosa, però l’oxigen no li arribava als pulmons. Van ser només uns segons, el temps just de percebre el pànic cavalcant-li les venes. Aquelles mirades. Elles esperant. Després, un dolor immens al pit que semblava que el partia per la meitat, i un espasme, i res més.

3

Araceli es passa la mà pels cabells curtíssims. Ha d’escriure una llista de coses que vol fer. Li ho ha dit la psicòloga que la tracta. Ha obviat que, en realitat, pretén que apunte coses que desitja fer «abans de morir». Però això no cal explicar-ho. Morirà i totes dues ho saben. La metgessa li lleva foc i diu que com tothom, que abandonar aquesta vall de llàgrimes és llei de vida, que ha de canviar el pensament i entendre que té la possibilitat de gaudir d’un cert temps i que cal que l’aprofite. Especialment ara que està jubilada.

L’avergonyeix aquella paraula: jubilada. Li fa sentir que la degrada perquè l’associa a autobusos decadents camí de Benidorm a ballar «Los pajaritos», a vells mirant obres públiques i a senyores amb els cabells plens de laca acompanyant els nets al parc. I ella no té nets ni fills ni res. Aquesta podria ser la primera cosa a incloure a la llista: tenir nets. Estaria bé veure la cara que faria la psicòloga quan ho llegís.

No ho fa malgrat que la rebel·la aquella consideració infantil per ella. Està malalta. No hi ha solució, no es curarà mai. Tan sols hi ha la possibilitat d’una medicació que li allargue la vida i, després, una assistència professional per a assumir el trànsit.

Lamenta haver deixat la pistola reglamentària en companyia de la placa al despatx del capità Rodrigo Soriano. Se l’hauria d’haver quedada o, millor encara, haver-la usada quan encara podia.

No li havien fet cerimònia de comiat en la comissaria. Està malalta i fer una festa per dir-li adeu hauria resultat, com a mínim, ambigu. Tothom va preferir la discreció. Documentació oficial signada i una capsa de cartró per omplir-la amb els escassos béns personals que guardava als calaixos. Alguna abraçada i molta incomoditat. En certa manera, era millor si deixava de formar part de la policia. Alguns intuïen que l’origen del vídeo que havia fet tremolar la política del país provenia d’ella. Sabien que el seu pare assassinat havia tingut aquelles imatges a les mans i que ella havia intentat fer-les públiques abans que un jutge ho prohibís i que un acord legal l’obligués a guardar silenci sobre l’assumpte. Ella no n’havia fet cas i, tot i que ningú no en tenia proves, en qualsevol moment podia iniciar-se un procés legal en contra seua. Per tant, resultava convenient que deixés de ser una membre destacada del cos de policia com més aviat millor. Araceli sabia que el que havia fet no li ho perdonarien. Eren molts a comissaria i en les altes instàncies els qui havien perdut el seu líder ideològic i la possibilitat de guanyar el poder.

Araceli torna a la llista. Per posar alguna cosa escriu viatjar a París. No hi ha estat mai i tothom diu que és una ciutat preciosa. Potser sí que estaria bé anar-hi, però no està segura si viatjar sola a la ciutat de la llum li faria bé. Probablement se sentiria encara més desemparada. En realitat, ja no li fa il·lusió res.

El timbre de la porta interromp l’escriptura d’aquella primera mentida. No sol rebre ningú. La incomunicació és el que pitjor porta. Mai no ha necessitat fer vida social, però abans parlava amb moltes persones i tenia un objectiu, encara que fos descobrir crims plens de sang i de mentida. Ara les converses més llargues són amb la psicòloga, i sempre a hores marcades.

Hi ha una jove negra a la porta de casa. Porta la caputxa de la dessuadora posada, cosa que li dona un aire d’adolescent americana. Araceli pensa que potser s’ha equivocat de pis.

—Ets Araceli?

Intenta fixar-se més en ella. Tots els prejudicis li venen al cap i pensa en una antiga detenció que no recorda, però la visitant és massa jove i, a més, el seu gest no demostra hostilitat.

—Sí, què vols?

—Tu m’has destrossat la vida.

Araceli observa un esbós de llàgrimes als ulls de la xica. És cert que l’ha vista abans, però llavors encara era més jove. La reconeix. És la menor que apareixia nua en el vídeo sexual amb el polític.

—Tu vas filtrar el meu vídeo —li confirma a mitja veu—. El meu nom és Alika.

Araceli fa un pas enrere. El seu advocat ha estat molt clar. No pot admetre sota cap circumstància haver revelat la filmació al periodista Roger Casafont perquè ha signat prèviament un acord de confidencialitat. Si ho fa, pot acabar els pocs dies de vida que li queden dins d’una cel·la. Està a punt de tancar, però la porta es queda a mig cloure.

—Què vols de mi?

—Vull que m’ajudes.

—No veig com podria fer-ho. Si vols denunciar el teu cas, has d’anar al jutjat. Jo no puc detenir