Seré el teu mirall

By Lluís-Anton Baulenas

Barcelona, 2003. En Jaume Pedrol és un professor de literatura retirat abans d'hora i de mala manera. Després de perdre un amic i una orella amb pocs dies de marge, ho deixa tot i acaba treballant en un bar de mala mort del Raval. Allà, per atzar, li salva la pell a un personatge tèrbol que està ficat en una teranyina de negocis corruptes. Com a «agraïment», aquest home li ofereix una feina en una immobiliària fantasma que es dedica a blanquejar diners de grans fortunes. En Jaume accepta l'oferta, i allà topa amb en Vallès, un arquitecte milionari obsedit en comprar una colla de remuntes aberrants que afecten edificis històrics de la ciutat. Vol enderrocar-les, esborrar-les del mapa, i en Jaume s'haurà de barallar amb aquest caprici. Tots dos, com la mateixa ciutat, intenten redimir-se dels pecats del passat, i això no és fàcil.
«VET AQUÍ AQUESTA CIUTAT QUE QUEIA, PERÒ SEMPRE ES TORNAVA A AIXECAR, QUE DES DELS ROMANS ES DESTRUÏA I ES RECONSTRUÏA. I QUE GENERAVA TOTA MENA D'ESPÈCIMENS PECULIARS, DE CRIATURES ESTRANYES COM EL SENYOR VALLÈS O COM JO MATEIX…»

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Mar 1, 2023
• ISBN: 9788419590213

Book preview

1

Em vaig capbussar al carrer com si m’hi anés la vida. Acabava de pixar-me damunt. Ningú no està a l’altura de les pròpies misèries, som indefinits. Per sort, a Barcelona, la inexactitud, la solitud de la massa, el moviment, els sons barrejats que ens envolten, tot plegat t’estructura la vida, i et pots deixar anar. Pots muntar-t’hi parèntesis, moments, hores, dies en què ningú no sàpiga on ets. O per què ets. O com ets. O qui ets. Com ara, que avançava pel carrer amb una taca de pixum als pantalons. Barcelona sempre permet que t’amaguis i es nodreix del mateix que la fa canviar: et deixa esborrar la pissarra on hi ha escrit en guix el passat i el futur. Les ciutats tenen mala fama: són l’imperi dels descreguts que només pensen en el present. Però aquell dia m’hi vaig immergir amb tota la fe, amb la certesa i la seguretat que res no és cert ni segur. No se’t demana res. I per algú com jo, en aquell moment, amb la humitat del pixum a la cuixa, les cames tremolant i el cap ple de serradures, això era imprescindible.

Feia uns quants minuts havia estat a punt de morir.

Pensava que em podia rebel·lar només parlant, exposant les meves raons. Però m’havien introduït al nas un punxó de crom vanadi. M’havia fet mandra; mandra, més que no pas por. Després d’abaixar el cap, m’havia pixat damunt. Quan un ajup el cap, hi ha acceptació. Si, a més, se li escapa l’orina, es tracta d’un acte gairebé animal, ritual, de submissió.

2

Tot havia començat un dijous de juliol de 1998, cinc anys i mig enrere. Vaig conèixer l’Amadeu Torà per casualitat. Després de la mort del meu amic Andreu, en aquella època jo estava d’excedència humana i laboral. Havia deixat la feina i m’havia passat gairebé un any fora, voltant, quasi com un vagabund.

No m’havia servit de res. Els morts continuen amb nosaltres, ens parlen, hi parlem, tant si hi somiem com si simplement ens en recordem.

Si més no, tornava a ser a Barcelona, a recer. Em va acollir sense preguntes. M’agrada la ciutat, m’ajuda a sobreviure. És plena de gent com jo, que passa els dies buscant una cosa que no sap quina és i trobant-se’n d’altres que no busca. De fet, és plena de gent que, si no ho vols, ni la veus ni et veu. I és com un miracle.

Treballava de cambrer de dijous a diumenge en un cafè teatre del barri del Raval. Un vespre, a la cantonada del carrer de la Riereta amb el carrer de la Cera, vaig trobar-me un individu discutint amb en Nefra, un transvestit nigerià de metre noranta, una deessa negra espectacular d’ulls blaus (falsos, lents de contacte), molt femenina, espaterrant. Ens coneixíem del barri. L’home feia pena, força embriac, escabellat, sense control, trontollava, queia, tenia restes de vòmit a la cara i la jaqueta, i s’esgargamellava enmig del carrer, cridava que volia una dona. En Nefra li aclaria, tot displicent, que no era el seu problema i que pagués igualment. Però l’home no l’escoltava, aturava els vianants i els deia que l’havien enganyat. Quan en Nefra se’n va cansar, va arrapar-lo pel coll amb una de les seves manarres, el va redreçar com si fos una ploma, i amb l’altra mà li va ventar una bufetada a la galta. De les seques. Amb ofici. Com que l’home continuava bramant, va dir-li que es calmés, que prou gemegar com una nena o li hauria de clavar un parell de mastegots dels bons, dels que fan saltar empastos o trenquen el pont del nas i provoquen una sagnada. I va afegir que no era una germaneta (espectacular) de la caritat. No sé per què me’n vaig compadir. Si aquell imbècil hi persistia, no solament s’emportaria les patacades d’en Nefra; hi havia dotzenes d’ulls que en aquell moment, un divendres a la nit, estaven ja a l’aguait. Un cop en Nefra el repassés ben repassat, s’hi llençarien com voltors per escurar-ne les restes. No en deixarien ni els tendrums. M’hi vaig acostar i li vaig dir:

—Nefra, és amic meu, me l’emporto…

L’individu no s’aguantava els pets, vaig pensar que m’engegaria a mi també a la merda, però no, em va deixar fer. Vaig ficar-li la mà a la butxaca de l’americana i li vaig agafar la cartera. El DNI va caure a terra, el vaig recollir. Així vaig conèixer com es deia. Vaig treure’n tres bitllets de mil, tot el que hi havia, i els vaig donar a en Nefra, que de primer va adoptar un posat perdonavides, tot seguit em va fer l’ullet i finalment, després d’agafar-me els diners amb una simpàtica estrebada, va girar cua tot remenant el cul: la reina del barri. Fabulós. El van trobar mort amb el cap rebentat tres mesos més tard.

A ell vaig endur-me’l al local, vaig forçar-lo a seure i a beure’s un cafè doble. Només va ser capaç d’esbossar un mig somriure, com una ganyota, com donant a entendre que el seu error d’apreciació pel que feia a en Nefra podia passar-li a qualsevol. Volia esborrar ràpidament del cervell aquella humiliació. A mi m’era ben igual.

Vaig servir les begudes entre el públic, més aviat escàs, mentre el primer dels actors sortia a oferir el monòleg de l’il·lusionista fracassat. Començava amb el conegut número de fer aparèixer un colom dins d’un recipient que prèviament tothom havia vist que era buit. El colom apareixia, l’agafava i el llençava al públic. Es tractava d’una magnífica rèplica de silicona, molt realista, amb ales i tot. Òbviament, no volava, queia a plom damunt d’algú, com si fos mort. Com que semblava de debò, la gent s’espantava. Llavors demanava perdó, explicava que segurament l’animaló s’havia asfixiat mentre s’esperava per sortir i que a la vida, en general, ell, com a persona, era tan dolent com d’il·lusionista. I començava un monòleg en què, amb la seva història, anava intercalant tot de trucs famosos que sistemàticament fallaven.

Una hora i dos monòlegs després, vaig constatar que el tal Torà ja s’havia refet força. Molt més tranquil, blanc com la cera, havia anat un parell de vegades al lavabo. Semblava molt més serè. S’havia rentat i pentinat. Es pentinava enrere per tal d’amagar una petita calba, com la tonsura d’un religiós. Devia tenir uns quaranta-cinc anys. Es va aixecar i, tot torcant-se la boca amb un estrip de paper higiènic, va venir cap a mi alhora que m’allargava la mà:

—Em dic Amadeu Torà. Puc conèixer el nom de qui m’ha salvat, per dir-ho així?

Encara parlava amb la veu una mica pastosa, lentament i amb afectació. Volia fer una sensació de control que, en qualsevol cas, no comunicava. Buscava a les butxaques de la jaqueta un paquet de tabac i un encenedor que no tenia. No vaig fer res per ajudar-lo. Li vaig dir com em deia. Només el nom:

—Jaume.

—Molt bé, Jaume, m’has ajudat quan no et calia. Te’n dec una. Soc dels que recorda els favors.

No m’agrada la gent que dramatitza massa.

—No trobo que estigui en deute amb mi —vaig puntualitzar—. No n’hi ha per a tant. Conec en Nefra, el que he fet no té gens de mèrit.

—Com vulguis, però m’agrada pensar que tinc intuïció per captar com són les persones, només veure-les. No crec en les casualitats… En el meu món, la intuïció és important. Si fas de cambrer en un lloc com aquest, et deus estar morint de gana i de fàstic. Per què no em truques? Potser et podria oferir una feina molt millor.

No vaig saber-hi reaccionar. Va tornar a remenar les butxaques de la jaqueta, va trobar la cartera, va extreure’n una targeta personal i me la va donar. M’hi vaig fixar: tenia unes mans delicades, fines, que s’adeien amb el seu rostre esprimatxat.

—Segur que ens entendríem —va afegir.

Només un idiota cregut i fatxenda podia emetre aquell discurs sobre la intuïció. Vaig sacsejar les espatlles. Davant la meva palesa manca d’interès, l’home es va acomiadar, una mica contrariat:

—Bé, me’n vaig. Tu mateix. En qualsevol cas, no consideris que t’ho dic per tornar-te el favor, si així t’ho estimes més. Ah! Tampoc no et preguntaré per què et falta una orella, que tothom ho deu fer.

—No. No ho fa ningú —vaig contestar.

En Torà no em va sentir, va deixar anar un rot i va sortir per la porta. Tenia raó en una cosa: m’estava morint de gana i de fàstic.

I sí, em dic Jaume Pedrol i em falta una orella, la dreta.

3

No vaig trucar a l’Amadeu Torà ni l’endemà ni l’altre. De fet, fins i tot se me’n va anar del cap.

Quan la temporada al cafè teatre del Raval es va acabar, vaig tornar a la inanitat. No tenia res en perspectiva. Vaig començar a trobar-me cansat tot el dia. El cor se’m disparava i, perquè deixés de bategar desesperadament, sovint havia d’estirar-me al llit i estar-m’hi una bona estona.

De vegades, m’arribava passejant a les Drassanes a veure el gat de Botero, tot gruixut, panxut, galtut, de bigotis ridículs, desmesurat, fora de lloc. M’agradava acostar-m’hi i quedar-me mirant-lo als ulls fins que la vista se’m distorsionava. Era un monstre. Em venien ganes d’abocar-li un pot de cinc quilos de titanlux vermell. Semblava que estigués esgotant les seves set vides. Si s’havien de comptar per trasllats, només a Barcelona, en aquell moment, ja en portava tres. S’havia estat un quant temps al parc de la Ciutadella. I quan els seus delicats bigotis ja s’havien acostumat a la fortor del Zoo, se’l van emportar a l’estadi olímpic durant els Jocs del noranta-dos. De la selva al disseny. Després va anar a parar a la plaça Blanquerna, darrere de les Drassanes, damunt una peanya, on jo el visitava. La plaça era un refugi d’indigents i drogoaddictes que buscaven el recer del gat després de pixar-s’hi o punxar-se sota seu. Potser a l’Ajuntament li faria llàstima i el tornaria a traslladar. Un dia que m’estava contemplant una colla de nens filipins, que feien servir el gatot per jugar a empaitar-se, un dolor intensíssim, agut, em va foradar el pit, com si me l’esquincessin. Se’m va bloquejar la respiració, em vaig espantar. A més, taquicàrdia, suor… Les criatures filipines em miraven. Repenjat en una pota del gat, vaig anar relliscant-hi fins a quedar assegut a terra. Pensava: em moro.

I vaig perdre el sentit.

Em vaig despertar a l’Hospital del Mar. Al meu costat hi havia la Carmina, l’antiga parella del meu amic Andreu. L’Andreu, per a mi, era encara tan viu que tenia tendència a considerar la Carmina més com a parella seva que no pas com la seva vídua.

Per això, al principi, em feia angúnia fer-li l’amor.

Ara té cinquanta-dos anys, uns quants menys que jo. De jove va ser molt bonica. De gran, també ho és, malgrat les clivelles que li han sortit damunt el llavi, sota el nas. I podria estar millor si s’hi mirés una mica. Però no ho fa.

M’observava amb més curiositat que preocupació.

—T’han portat uns filipins.

—Un infart?

—No. Un atac fortíssim d’ansietat. El metge ha dit que això, sumat al teu estat anèmic, t’ha deixat fora de combat. Diu que, si no vas amb compte —va afegir sense gaire interès— podria haver-hi un deteriorament en cadena irremissible…

Irremissible? Cap novetat.

Van tenir-me a l’hospital tres dies. La Carmina venia a veure’m després de treballar. La mort de l’Andreu va posar-la molt trista, però sobretot, la va deixar perplexa. No entenia què havia passat. La mort té això, sovint t’enxampa amb el pas canviat. Avui ja en fa set anys i no ha tornat a ser la mateixa. Viu com d’esma.

Quan vaig tornar a casa, la meva primera acció va ser recuperar la targeta de l’Amadeu Torà. Encara en recordava el discurs sobre la intuïció i les casualitats. Exageracions d’aquesta mena em provoquen incomoditat i molta vergonya aliena. Com aquelles escenes de pel·lícules dolentes en què gràcies a una trobada casual, la vida et canviava: un cotxe espatllat en plena nit, enmig d’una tempesta de neu, en una carretera solitària, no hi passa ningú; dins, espantada, una persona morta de fred perquè la calefacció no funciona i la bateria del cotxe se li està a punt d’acabar. Quan ja s’està congelant, de sobte, algú que s’hi acosta, atura el seu vehicle, la salva i se l’emporta fins al bar d’una benzinera on pot escalfar-se i refer-se mentre esperen la grua. Es posen a xerrar i un dels dos, qui sigui, li dona la targeta personal a l’altre i deixa anar la gran frase: «No perdem el contacte. No crec en les casualitats».

Vaig respirar fondo i vaig trucar.

Va contestar ell mateix. Se’n recordava perfectament, de mi, de la meva manca d’orella i de la situació que havia provocat la nostra coneixença. Em va citar per a l’endemà mateix al bar d’un dels hotels prop de la Fira de Mostres.

4

Les ciutats tenen una música pròpia: hi ha uns tons generals, urbans, i uns tons particulars, les melodies que li són pròpies. M’agrada aturar-me pel carrer i cloure els ulls un moment. Concentrar-me en el to de la ciutat, al meu voltant. Fins i tot en interiors, com em trobava en aquell moment, dins l’hotel situat al costat del Firal de Montjuïc. Vaig escoltar els murmuris del vestíbul, ple de bellugadissa. Dos cartells separaven per la meitat el gruix dels clients, com en una bifurcació d’una carretera: esdeveniments del dia d’Expohogar ‘98 cap a la dreta; els de Barnajoya ‘98 cap a l’esquerra. El so que m’arribava, un to baix, sord, que m’abraçava, captava cervells i comentaris xiuxiuejant en català i en castellà sobre articles per a la casa o sobre joies i rellotges. Barcelona també era això, sorgia d’això.

—Què fas amb els ulls tancats?

Tenia davant l’Amadeu Torà. En aquests tres mesos s’havia engreixat una mica. Elegant, polit, em mirava expectant. No era especialment gran ni fornit, però ho semblava, segurament gràcies als vestits tallats a mida. No li vaig respondre la pregunta. Em tractava de tu, d’entrada. No recordava si quan ens vam conèixer ja ho havia fet.

Va seure en un sofà individual, i va agafar una beguda de la taula baixa que tenia davant. Amb una mà, va posar-se a remenar el got llarg amb whisky i un glaçó, amb l’altra em va indicar que segués al sofà del costat. Va comentar sense gaire interès que havia vingut per negocis, a parlar amb un parell de joiers. Tot seguit va anar per feina, com si en tot aquell temps hagués estat segur que acabaria trucant-li. Com si l’episodi d’en Nefra hagués passat el dia abans. D’una manera freda, distanciada però correcta, va explicar-me que treballava per a una gran corporació catalana multinacional.

—Per ara no te’n puc fer saber el nom. Jo hi tinc l’encàrrec concret de diversificar les inversions. Aquí és on entraries tu… Acabo de fundar una agència immobiliària, Domofília.

—Jo soc llicenciat en filologia… —vaig fer tot decebut.

—No hi ha problema —va tallar; devia adonar-se de la meva estupefacció perquè va aclarir:— Em cal un director perquè la porti. No t’amoïnis, ja n’aprendràs. Si és necessari, ja faràs un parell de cursets per posar-te al dia. Vull algú de confiança al capdavant de l’empresa…

I tot seguit, basant-se, suposo, en la seva famosa intuïció, que devia continuar considerant infal·lible, de manera directa i desinhibida, va afegir que, a dir veritat, el negoci no seria només vendre cases…

—De què més seria, doncs?

—Una empresa immobiliària és un bon negoci per realitzar operacions financeres paral·leles…

Va deixar transcórrer uns quants segons, em vaig deixar amarar suaument per la idea.

—Blanquejar diners? —vaig demanar a mitja veu.

—Podria dir-se així —em va respondre amb tota la calma, segur. Com si es pogués dir d’una altra manera.

Em vaig aixecar.

—No cal que continuï…

No es va bellugar, ni tan sols va alçar el cap. Va afirmar, sec i alhora persuasiu:

—Seu. Escolta’m primer.

Li vaig fer cas. Va continuar:

—Som homes de negocis, la nostra activitat comercial és legal. I perquè rutlli al cent per cent…, bé, hem d’untar-ne una mica els engranatges amb aquests capitals que circulen, diguem-ne, per sota. Hi ha un cert risc, però en aquest cas no és gaire alt —va continuar—. Els millors advocats treballen amb nosaltres. També tenim bastants amics entre els jutges i els polítics… En el cas de Domofília, no es tractaria de grans quantitats, però sí d’una activitat més o menys regular.

Tot seguit, em va xiuxiuejar una primera xifra pel que feia al meu possible sou… I va afegir apujant el to de veu:

—Això sense comptar-hi incentius i comissions, és clar.

Em vaig quedar esbalaït: eren molts diners. Va beure’s un glop de whisky i va continuar, seriós:

—No et sorprenguis, ja t’he dit que em calia algú de confiança. I la confiança es paga, i molt bé. Recorda-te’n, funciono força per intuïció. I la intuïció ja em va assenyalar aquell dia que podia comptar amb tu. Una altra cosa és que t’interessi, és clar. Has de prendre una decisió.

—I la intuïció també li ha indicat que quan jo surti per la porta me’n podria anar a xerrar a la policia el que m’està explicant?

En comptes d’enfadar-se va fer un moviment amb el cap, com de resignació, i va mig cloure els ulls. Més que una negació, era un gest que indicava la paciència que de vegades s’havia de tenir amb determinats badocs com jo.

—Per a això no em cal intuïció. Encara que no t’ho sembli, en realitat no t’he dit res. No saps res sobre mi ni sobre la corporació a què pertanyo. Si no t’interessa, cadascú pel seu cantó, no ens veurem mai més. Ni tan sols podries tornar a trucar-me perquè, de fet, aquell telèfon ja no existeix… Si em dius que sí, ja no et podràs fer enrere. I ara, rumia-t’ho cinc minuts. Després, fot el camp o no, com vulguis.

Vaig assentir amb el cap. Ens vam quedar una estona en silenci. Només se sentia el dring del glaçó mentre remenava el got. Em tremolaven les mans.

—Rory! —va cridar.

Vaig girar el cap. Era un home d’uns trenta anys que havia estat tota l’estona assegut a la taula del costat. Devia ser l’assistent d’en Torà.

—Porta un got d’aigua a l’amic a veure si es calma. Sembla que l’hàgim de dur a escorxar!

I es va posar a riure. L’ambient es va distendre. En Rory em va portar l’aigua. Vaig mirar-lo de prop. Un xicot de pell morena, nas ganxut i ulls blaus com de vidre, dels que se’t claven i fan por. En vaig beure un glop. Llavors, amb la claror indirecta dels llums de disseny en forma de lliri invertit, que projectaven la claror amunt, en Torà va continuar xerrant. Em va deixar anar la justificació clàssica del lladregot sense escrúpols. El to era fatxenda, però em parlava amb un cert respecte, devia recordar la manera tan deplorable en què jo l’havia conegut. Em deia:

—Aprofitem les esquerdes legislatives dels països. Som creadors de riquesa. No fem mal a ningú. D’acord, molt poc sovint, algun cop, hem de triar solucions que impliquen uns certs danys a tercers, però sempre que no hi hagi més opcions i dins d’un marge raonable. Saps qui va ser Churchill?

Vaig alçar la vista per comprovar si se’n fotia. Tothom sap qui va ser Churchill. Però el rostre d’en Torà continuava seriós, per tant, la pregunta implicava que ell ho havia descobert feia poc.

—Sí, un Premi Nobel de literatura —vaig respondre mig de broma.

El somriure se’m va tallar immediatament veient-li la mirada de glaç. Era el primer cop que la hi veia. Vaig clavar els ulls a terra. Em vaig quedar contemplant la moqueta. Hi tenia gravat l’anagrama de l’hotel. En Torà va continuar:

—Sir Winston Churchill, a la Primera Guerra Mundial, ministre de la marina reial britànica, va acceptar sense pestanyejar que un submarí alemany enfonsés un transatlàntic amb més de mil viatgers a bord. Ell sabia que es produiria aquest atac perquè havien desxifrat el codi secret de guerra dels alemanys. Si salvava el transatlàntic, els alemanys descobririen que els britànics coneixien el seu codi. No el va salvar. Danys col·laterals. Més de mil morts innocents per tal de preservar un bé superior. Jo no soc Churchill, m’entens? Intentem que la nostra feina no impliqui tampoc danys col·laterals irreparables.

Després, això va demostrar-se fals, perquè en Rory, ara mateix, ja és mort. I no pas de mort natural. I la guilladura d’en Vallès gairebé ja n’ha afegit un altre. Però tant és, la justificació d’en Torà se me’n fotia. Jo ja feia estona que m’havia decidit. Era un desgraciat immers en la més gran de les misèries. I en aquella època, els cinquanta anys fets i refets que ja tenia podien ser pocs o moltíssims, segons com es mirés.

—Accepto —vaig dir.

Tot satisfet, va exclamar, saberut:

—Ja ho sabia!

Vam encaixar de mans i fins ara.

Ja fa una mica més de cinc anys.

En Torà em va remarcar que la meva acceptació implicava un pacte de discreció. Boca tancada. Respecte al que acabàvem de parlar i al que poguéssim viure junts en el futur. M’ho va expressar amb naturalitat, però amb fermesa.

—Entens per on va, la cosa? —va preguntar.

Vaig notar una estrebada a l’estómac.

—Sí, és clar. Ningú no vol danys col·laterals.

—Exactament.

Un cop aclarit aquest punt, va afegir, relaxat:

—No sé com has perdut l’orella, però segur que deu ser per la causa més avorrida del món…

I es va fer tanta gràcia que va riure. I va afegir:

—Benvingut. Saps què? —va fer tot contemplant el lloc on havia d’haver-hi la meva orella dreta—. Et diré Orelles…

I va tornar a riure. Vet aquí una allau d’imaginació poètica. El tot per la part, una cosa d’aquestes…

Vaig contemplar com ell i en Rory sortien per la porta de l’hotel parlant amb absoluta tranquil·litat.

I així és com vaig saltar a l’altra banda. Tan fàcilment, tan senzillament…

Vaig pensar: al final has acabat sent un delinqüent, com l’Andreu.

Mentre anava a trobar-me amb la Carmina, tota l’estona tenia presents les condicions econòmiques ofertes per en Torà. Em deia que no havia de gastar ni un segon interrogant-me sobre la realitat moral i legal dels negocis de l’empresa.

Els dilemes plantegen una solució possible en l’àmbit de la realitat, però conflictiva des del punt de vista moral. Doncs bé, no pas a mi, en aquell moment. De dilema, cap ni un. Era com començar una altra vida.

Risc? És clar, la presó… Però mentrestant, aquella comèdia em permetria guanyar diners i, sobretot, distreure’m del fet de viure, no pensar. Molt més, després del que m’havia passat amb el meu amic Andreu.

No pensar és sovint la millor solució.

Aquella activitat m’oferia la possibilitat de viure una ficció (l’activitat il·legal), dintre d’una segona farsa (la meva vida), enmig d’una ciutat igualment mentidera, fatxenda i, fins a cert punt, falsa.

Tot plegat, doncs, el marc ideal per a algú com jo.

Vaig veure la Carmina esperant-me a la porta del bar on havíem quedat. No li agradava entrar als llocs i seure tota sola. S’estimava més esperar-se fora.

Mentre sèiem, vaig avançar-li que m’havien proposat una feina.

—Quina?

—Dirigir una immobiliària.

La Carmina va aturar el recorregut de la tassa de cafè, es va quedar a mig camí de la taula a la boca i va obrir uns ulls com taronges.

—Jaume, tu ets professor de llengua i literatura.

—Ho vaig ser.

—En qualsevol cas, no en tens ni idea, de vendre pisos!

—En soc conscient. N’aprendré.

—O sigui, que has acceptat?

—Sí.

Va fer una bona alenada i va dir:

—Et fotran fora ràpid.

No li vaig comentar que en aquella immobiliària vendre pisos no era el més important.

La Carmina és monitora en un menjador escolar. Ens veiem sovint, a casa meva. A casa seva, no tant. Té el dormitori separat del dels veïns per un envà molt prim. Li fa angúnia que la sentin i s’atabala. I hem de reprimir paraules i gemecs. I diu que l’endemà, si es troba els veïns per l’escala, l’hi reconeixen als ulls. De manera que gairebé no fem mai l’amor al llit. De vegades, per comoditat, comencem al sofà del menjador, però és petit i de seguida piques amb el cos per tots els punts cantelluts. Al final ens ho fem a terra, damunt una manta.

Per això hi vaig poc.

Quan l’Andreu va morir es va haver de reinventar. Va trobar aquesta feina, al menjador escolar. Em va ajudar. La vaig ajudar.

Ens vam embolicar.

Han passat set anys, però sé que encara té l’Andreu al cap.

Jo, també.

5

L’Andreu i jo havíem crescut junts, vam compartir l’escola, érem dos nois de barri. Jo vaig continuar estudiant, ell no. Es va passar tota la vida anant d’una banda a l’altra. Em deia: «Escolto molt, Jaumet. I m’hi fixo. La realitat és una cosa estranyíssima, tan estranya que cal desbrossar molt bé els fets abans d’intentar fer-ne una historieta». M’ho deia perquè volia ser escriptor. O guionista de tebeos, no n’estava segur. Passava molt de temps sol, el seu pare feia de viatjant de comerç i la mare, una dona guapíssima, sempre era fora, fent feines. El va tenir als divuit anys. Per això es va casar amb el seu pare, vint anys més gran. Hi havia èpoques que no tenien casa. La seva mare semblava més aviat la seva germana gran. Vivien a pensions de mala mort o a bons hotels, depenent del moment. Els seus pares es cansaven sovint l’un de l’altre i de tant en tant se separaven. Amb els anys, l’Andreu em va explicar que havia sabut que el seu