El dia de l'alliberament

By Sebastià Bennassar

El dia de l'alliberament és un recull de contes eclèctic i variat. Els relats mostren múltiples vides, de suïcides, soldats de la Segona Guerra Mundial, porters o ancians. Però sobretot, personatges del món de la literatura: escriptors, llibreters, editors... Sebastià Bennassar juga amb les paraules, amb el que es mostra i el que s'amaga. Una col·lecció de contes curts tendres, divertits i esbojarrats.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Feb 17, 2022
• ISBN: 9788726985511

Book preview

El dia de l’alliberament

Copyright © 2006, 2022 Sebastià Bennassar and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726985511

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Poguéreu engatar-vos d’amor o de ginebra.

Damià Huguet.

A la meva mare

1.Tren de llarg recorregut

Aquesta solitud tan esqueixada d’odi avui em vincla a reblanir

El dur cos meu mai mastegat d’amor encara.

Damià Huguet.

Tempesta d'estiu

¹

La vaig veure venir. Sabia que hauria de passar per força per davant meu si volia pujar al tren i, francament, no se m'acudia cap altre motiu pel qual ella pogués ser a l'estació.

Dies abans li havia donat el meu número de telèfon mòbil i li havia dit que em telefonàs i aniríem a sopar. Encara ara no sé per què ho vaig fer. Per ventura fou que en aquell moment em semblà molt desvalguda. O per ventura fou per l'extrema magror del seu cos, a punt de trencar-se per totes les articulacions. Les ulleres li sobresortien d'un rostre eixut i carregat d'odi, de rancúnia. Per sort, a l'estació d'Inca la vaig veure molt millor. Havia guanyat pes i els seus tremolors s'havien calmat de forma considerable.

L'havia coneguda cinc anys abans. Un jove escriptor valencià havia començat a sortir amb ella. Una vegada va reunir-se amb nosaltres en el decurs d'una d'aquelles trobades patètiques. Hi havia llibertat, però també molta de vergonya. De tot d'una vaig saber que el jove poeta l'abandonaria ràpidament. Ell també tenia els seus defectes. Era la persona més avorrida que mai no he conegut, i escrivia una poesia críptica horrible, però que curiosament agradava als jurats dels premis literaris. En aquella trobada ella va comparéixer amb el seu ca, un magnífic exemplar de cus salsitxa, l'únic normal de tota la colla.

En aquella època ens agradava considerar-nos marginals. Semblava que ens havíem de menjar el món amb els nostres manifests en contra dels consagrats de la literatura i del sistema editorial. Llavors rebutjàvem editors i premis literaris i crèiem que escriure no era un ofici, sinó un designi diví. Érem molt immadurs, aleshores.

Evidentment, el poeta la va deixar. Va ser després d'un cap de setmana a Menorca on el sexe brillà per la seva absència. Ho féu d'una forma civilitzada. Deixà de contestar-li les cartes incendiàries que ella li enviava, donà ordre als seus pares de dir que no era a casa. Desapareixé. Molt després vaig saber que en aquella època havia marxat a Osca perseguint una nina escaladora que l'havia fetillat. Després es va establir a Mallorca i finalment guanyà un premi literari d'un cert prestigi, que fou quan vàrem tornar a tenir notícies seves.

Quan ell se n'anà ella intentà refugiar-se en mi. Em vaig veure sotmès a un assetjament brutal. El que em feia més por d'ella era que de sobte es presentava a la redacció del diari on treballava per parlar i no me la podia llevar de damunt durant hores. La tercera vegada que ho féu vaig haver de donar ordres a seguretat perquè no la deixassin passar. Em sabia greu, jo no la rebutjava perquè ella fos lletja, que ho era, sinó perquè estava completament desequilibrada.

La seva família es dedicava al negoci editorial a l'Illa. I ella s'havia entestat en què havia d'acabar embolicada amb un escriptor. Us puc assegurar que la seva follia no és una invenció literària ni un recurs. Era certa. Duia en tractament psiquiàtric d'ençà que tenia quinze anys i es veu que no li havia fet gaire efecte. Va ser per això que vaig distanciar-me tot el que vaig poder d'ella.

Després, quan me la trobava pel carrer, me queia la cara de vergonya. Jo no som mala persona. Ser mala persona requerix unes habilitats innates i un esforç que no estava disposat a realitzar. Per això em sentia fatal amb mi mateix. De fet, per calmar la meva consciència, alguna vegada anàrem a sopar plegats. Però llavors ella tornava als seus assetjaments i va ser quan vaig decidir que havia de posar punt i final a aquella tortura.

Durant molt de temps no vaig saber res d'ella. Fins el dia que li vaig donar el meu telèfon. No sé per què ho vaig fer, per ventura fou perquè la vaig veure acompanyada d'un al·lot i això em consolà.

La seva parella actual també pertanyia a la galeria de personatges freaks amb els quals ella havia iniciat alguna mena de relació, però estava completament allunyat dels paràmetres del seu gust. El Joan -així fou com ella el me presentà- era paleta i es vantava de no haver llegit mai cap llibre, exceptuant els d'ella, contes per a infants grotescs i de mal gust, amb personatges turmentats i malvats.

Així que quan la vaig veure a l'estació vaig pregar perquè no em veiés. Em vaig enfonsar una mica més al banc on estava llegint i amb una actitud no gens dissimulada em vaig refugiar darrera d'una revista literària, mentre pensava en l'estratègia a seguir si em descobria. Per sort va passar de llarg i després de validar el seu bitllet va seure a l'andana. Vaig continuar llegint mentre la vigilava de cua d'ull per si se li acudia tornar a l'estació a demanar alguna cosa. No m'havia de trobar desprevingut.

A poc a poc començaren a caure unes gotes de pluja. Lentes, grosses com a punys. El cel era negre i tot preludiava una de les típiques tempestes d'estiu. Com que el banc on jo llegia era al descobert em vaig haver de refugiar a l'andana. Allà em vaig col·locar a vint metres d'ella, però per sort, la gran quantitat de gent que hi havia em va mig amagar.

El tren va arribar amb deu minuts de retard i les gotes gruixudes i lentes s'havien convertit en cortines d'aigua. Vaig córrer davall la pluja intensa fins al vagó de la locomotora. Ningú havia volgut banyar-se tant com jo i per això vaig poder anar fins a Palma completament sol.

Bé, sol del tot no. Hi havia una mosca que m'emprenyava d'allò més. Per amunt, per avall, ara al cap xop, ara a la revista informant-se dels darrers xafardejos literaris sobre Manuel Vázquez Montalbán. Quan arribàrem a Consell també pujaren al meu compartiment dues al·lotes la mar de guapes que anaven remulles i que maleïen haver de treballar a Palma en un dia com aquell.

A Santa Maria hi va pujar una vella amiga. També anava xopa i mentre s'eixugava una mica i el tren arribava a Palma ens posàrem al corrent en les nostres respectives històries. Jo li vaig explicar les meves cabòries literàries i ella el seu treball en un despatx d'advocats on havia aconseguit entrar tot just feia un mes, en acabar els exàmens a la Universitat i llicenciar-se en dret. També em va explicar que el seu al·lot acabava de treure un nou disc, d'allò més interessant. Feia classes de música en un institut d'un poblet. Eren feliços. Fins i tot estaven pensant en casar-se després de gairebé deu anys de relació.

Vaig arribar a Palma. Per sort la tempesta s'havia convertit en una simple brusca. La meva amiga i jo ens separàrem. Meam si ens telefonam i quedam per fer un soparet o qualque cosa. Sempre ens déiem el mateix i si exceptuàvem el sopar de Nadal que féiem cada any tots plegats, mai no s'acomplia. Això si, durant l'estiu ens trobàvem a un bon grapat de festes i revetlles, nits de platja, alcohol i rock.

Al dia següent em vaig assabentar que la dona de la qual fugia s'havia suïcidat tallant-se les venes al lavabo del tren.

-------------------------------------------------

En Salvador gairebé no es podia creure el que veia. Va notar que passava qualque cosa extranya de seguida que va veure que el lavabo era tancat amb clau i que l'aigua que sortia per davall de la porta tenia el color ineludible del vermell sang.

Havia començat a treballar de revisor al tren feia tres anys. Els estudis no eren el seu fort, així que va decidir que no era qüestió de perdre més el temps i va posar-se a fer feina. Al principi va optar per conduir grues, però després de dos anys hi va haver una crisi en el sector de la construcció i a l'empresa on el seu pare l'havia col·locat feren reducció de plantilla. Tot i que ell havia fet feina molt bé i que era una jove promesa de la conducció de grues, era el darrer que havia arribat i l'únic que no tenia una família a la qual mantenir, així que el foteren fora. De vegades es trobava amb el seu vell patró al tren. Llavors els dos es tractaven amb molt de respecte. Ell admirava aquell home perquè malgrat venir mal dades va aconseguir salvar la seva empresa amb un cost social mínim.

Després de conduir grues es va dedicar a la carnisseria. Ho feia en un petit poble de l'interior de l'Illa i aquella feina li agradava molt. Tractava amb la gent i escorxava carn. Però la feina a la carnisseria es va acabar dos anys després quan al seu patró el varen entaplegar amb dos quilos de coca amagats a la càmera refrigeradora. Allò va posar punt i final a una prometedora carrera com a carnisser. D'aquest patró no en va tornar a saber res fins que l'informaren que l'havien assassinat a la presó en una brega comuna. Li va fer llàstima.

Després havia trobat el treball com a revisor del tren i n'estava ben content. Podia parlar amb la gent i de tant en tant perseguir aquells que es colaven sense bitllet, intentar lligar amb les al·lotes que anaven als instituts dels pobles... era més o manco feliç i ja havia oblidat la grua i la carnisseria.

Va obrir la porta dels excusats i es va trobar amb una al·lota molt pàl·lida i completament morta. Sortí del tren i avisà el cap d'estació. Eren a Sa Pobla, així que els trens s'endarreririen bastant aquell dia, que ja de per si era prou singular.

S'havia trobat amb en Sebastià a l'anada de cap a Inca, a primera hora del matí. En Sebastià i ell s'havien fet amics durant els anys de primer i segon de BUP al col·legi Sant Pere, abans que ell abandonàs. En Sebastià s'havia fet periodista i duia publicats un parell de llibres. En Salva havia llegit alguns dels llibres del Sebastià i no li havien desagradat. Almanco són divertits, li va contestar en aquell trajecte matinal de cap a la ciutat de la pell.

Després, a mitjan matí s'havia posat a ploure a cor que vols. Havia estat una tempesta d'estiu més avançada al que és habitual. De fet, abans d'obrir la porta del lavabo es pensava que hi havia goteres. Fins que va veure les gotes de sang mesclades amb l'aigua.

No era el primer suïcidi que en Salva contemplava. En els darrers mesos molta de gent havia optat per llançar-se a les rodes del tren. Sempre solia passar en alguns revolts pronunciats on el maquinista no tenia temps de frenar i acabava atropellant el suïcida de forma irremeiable. No acabava d'entendre aquella pràctica. Si un senyor es volia suicidiar era el seu problema. No havia de perjudicar la resta de persones que empren el tren per anar a treballar o per fer feines a