Els blaus de l'horitzó

By Sebastià Bennassar

Una novel·la que endinsa al lector a la revolució que ho va canviar tot per Portugal. Corre l'any 1974 i els militars han pres la ciutat per derrocar la dictadura que regna al país. Lisboa s'omple de clavells mentre el lector pot acompanyar al fotògraf Arnau Oliver i al capità Salgueiro Maia. Trenta anys més tard, la capital de Portugal encara amaga secrets, ombres i misteris d'aquest dia històric.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Feb 17, 2022
• ISBN: 9788726985504

Book preview

Els blaus de l’horitzó

Copyright © 2006, 2022 Sebastià Bennassar and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726985504

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga is a subsidiary of Egmont. Egmont is Denmark’s largest media company and fully owned by the Egmont Foundation, which donates almost 13,4 million euros annually to children in difficult circumstances.

Per a n’Anna, que m’ha fet estimar Portugal i el plaer de sentir-se estimat.

I jo no habito els jardins del teu silenci

Perquè tu ets de tots els absents l’absent.

Sophia de Mello.

Primera part: Abril del 1974

Si tuviera que asaltar el banco más protegido de América, en mi banda sólo habría poetas.

Roberto Bolaño.

Capítol primer: La vigília de la revolució

Fa fresca. Les nits de Lisboa, el mes d’abril, encara són fredes. Arnau Oliver camina embotit dins una gavardina que li han enviat des de París. No és nova. Té tres anys, però el seu cosí ja no se la posa i la tia Antònia considera que és una llàstima que es perdi o que se la mengin els insectes al fons d’un armari. A Portugal es pot considerar que és una roba nova, de darrera moda. Estrafolària i tot. Però ell va ben cofoi i quan es puja el coll se sent com una espècie de detectiu de les novel•les negres que llegeix importades de Londres o dels Estats Units en els sobres de material que li arriben cada dos mesos des de Magnum, l’agència de fotografia per a la qual treballa.

Ha quedat per prendre unes copes amb el seu amic Alvaro Guerra. El periodista és editorialista del diari República i vell conegut de la Pide, la sinistra policia política que regeix els destins de molts de portuguesos. Alvaro Guerra mira a esquerra i dreta mentre puja pel carrer de Serpa Pinto de cap a la Rua Garret. Somriu en veure que no hi ha pràcticament ningú al carrer, només una parella d’adolescents que es menja a besades aprofitant l’empara dels portals i la manca de llum.

Els dos homes es troben a la rua Garret i van de cap a A Brasileira un local gran, ben il•luminat. A l’interior, quan els miralls del darrera de la barra els hi retornen la imatge distorsionada mil vegades, el periodista portuguès es lleva el capell que sempre du. Fa anys que és calb i es protegeix el cap amb uns capells dignes dels films de Hollywood dels anys quaranta i cinquanta. Somriu per a si mateix i pensa que les modes arriben al seu país amb vint anys d’endarreriment pel cap baix. Arnau Oliver és qui fa la comanda en un portuguès brillant però encara mancat de l’accent pur. De moment comencen per les ginginhes.

Saben que no poden parlar de res compromès. La policia té orelles i espies per tot i en un tres i no res acabarien la presó. Alvaro Guerra coneix bé les cel•les de la Pide i els seus mètodes inquisitorials per aconseguir esbrinar allò que volen. Fan temps esperant que s’iniciïn alguns programes de ràdio de la matinada. És en aquests espais, a les hores en que la majoria del poble dorm, quan els periodistes amb vocació democràtica poden exercir el seu treball. Estan condemnats al silenci nocturn d’un país pobre que no es pot permetre escoltar la ràdio perquè al dia següent ha de treballar.

A la cafeteria simplement fan temps. Fa mesos que es coneixen els dos homes. Arnau Oliver ha arribat a Portugal un any abans. L’agència Magnum cercava un corresponsal per al país des del moment en que s’havien agreujat les guerres colonials a Guinea, Moçambic i Angola.

-I com va ser que et fitxaren a tu? Mai no m’has explicat aquesta història –demana Guerra mentre apura la primera ginginha i amb la mirada demana al cambrer que torni a servir-los-en una altra.

-Jo era a Berlín aleshores, d’ajudant de la redacció de l’agència allà. Era la peça més prescindible. El darrer que havia arribat. Necessitaven algú que fes fotografies i texts. Essencialment els interessaven les fotografies dels soldats partint de cap a l’Àfrica i les escenes dels ports i de l’aeroport. Però al final em varen dir que em donarien la corresponsalia i no ho dec fer molt malament perquè encara em mantenen i em paguen el sou amb religiositat.

-Cosa que és una gran sort.

Guerra sap bé del que parla. Treballar a República moltes de vegades és fa més per amor a l’ofici que per una altra cosa. El diari que dirigeix Raul Rego intenta permanentment vorejar la ratlla de la tolerància informativa, forçant al màxim als censors, fins i tot deixant en blanc els espais de les notícies que són eliminades pels funcionaris encarregats de revisar la publicació. Rego també coneix bé la Pide. Però en aquests temps de manca de llibertat és quan els periodistes s’han de convertir en petits herois i demostrar la seva imaginació. Es publiquen acròstics, notícies entre línies, missatges. Tot el necessari per intentar burlar una censura que es limita a llegir en horitzontal. I de vegades, es clar, els sous no arriben amb la puntualitat necessària. I són baixos per necessitat. De totes maneres, a Portugal, aquests dies, tots els sous són baixos.

Dins de la cafeteria el periodista portuguès parla de la seva filla. La té estudiant a Londres gràcies als diners que cobra de les agències de notícies internacionals amb les quals col•labora passant informació. Milene és una al•lota guapa si ens hem de basar en la fotografia de fa dos anys que el seu pare du dins la vella cartera de pell que va comprar a Egipte deu anys enrere, en una trobada organitzada per Magnum per als seus informants perquè es coneguessin i es veiessin les cares. Sempre que té una bona notícia que passar-los fan aquell cerimonial, es fan els topadís, prenen unes cerveses o unes gingis i després al carrer intercanvien quatre frases de comiat mentre passegen per algun parc o a la vora del riu, o per algun carrer del centre. Entre aquestes s’escola la informació que el periodista, convençut de la necessitat de l’arribada de la democràcia per acabar amb escenes com aquesta, subministra als periodistes estrangers. Des de fa mesos ho fa en exclusiva per a Oliver. Tanmateix ell no podria publicar cap de les notícies que li passen. Però confia en que tot vagi bé i les coses canviïn al país.

Arnau Oliver, gràcies a aquestes trobades, coneix la vida de Milene Guerra amb tots els detalls. Va seguint la seva evolució en els cursos de literatura anglesa que fa a una petita universitat pública i com es guanya la vida en un restaurant proper al Soho. Per a Arnau Oliver la vida de Milene Guerra de cada vegada té menys secrets. Ha fet servir alguns dels seus contactes a Londres per tal d’assegurar-se que l’al•lota està bé i no té cap mancança. I la feina que ha aconseguit la jove és a un local propietat d’un fotògraf retirat de l’agència. Ningú no deixa a l’estacada a ningú. Aquestes coses són les que fan que se senti orgullós de treballar per a la mateixa agència de Cappa i Cartier-Bresson.

Avui la història de Guerra s’allarga una estona més del que és normal. Però Oliver ja ha après a esperar. S’ha acostumat a fer-ho. Els dos homes són amics i el jove sap que quan les notícies que li ha de filtrar el portuguès són importants la conversa s’allarga fins que està ben segur que la gent que els pot seguir s’ha fet un fart d’esperar. Avui han tancat el local i els cambrers s’han acomiadat d’ells amb un somriure. Guerra en coneix alguns de reunions secretes i clandestines, sempre en pobles de fora de Lisboa, especialment de l’altre costat del riu. Per això sempre trien aquest bar, perquè estan envoltats de gent del Partit Comunista que en un moment donat podrien ajudar-los si les coses anassin maldades. Però no ha estat el cas. Per sort.

En sortir al carrer fa fresca. Per la rua Garret arriben fins a la praça Camoes. Oliver s’ha pujat el coll de la gavardina i ha aconseguit fer somriure a Guerra, que li diu que pareix un gàngster de Xicago. Els dos homes riuen i s’aturen en una cantonada. Guerra encén una cigarreta.

-Xaval, demà tens l’oportunitat de fer el reportatge de la teva vida.

-Digues, què passarà?

-A partir de la mitjanit escolta Ràdio Renascença. Hi haurà una sorpresa.

-De què va tot això?

-Te sona una cançó titulada Grandola, de Zeca Alfonso?

-Si, m’encanta, com la majoria de coses que fa. Trob que canta molt bé.

-Recorda la frase el poble és qui més mana.

-Vols dir que...

-Demà, a partir de la mitjanit.

-Qui ho farà?

-Els militars. Els capitans progressistes són els que ho mouen tot. Si vas viu fins i tot guanyes el Pulitzer.

-Impossible.

-Home, fas feina a Magnum, segur que algú comprarà les fotos. Jo no el guanyaré, que escric en portuguès. Tens algun amic a l’exèrcit?

-Si, conec el capità Salgueiro Maia.

-Maia, eh?

-Si. Què hi està ficat?

-Fins al moll dels ossos.

Álvaro Guerra es perd ja al final de la plaça. Oliver el veu pujar per la Rua da Rosa i pensa que al pobre home li queda una gran caminada costa amunt fins a la plaça del Príncep. Unes costes que li faran travessar tot el Bairro Alto. Ell baixa de cap a Rossio amb les cames que li tremolen. A l’endemà hi haurà un cop d’Estat. La seva gran oportunitat, la que estava esperant.

Encara té la mirada perduda quan a la plaça es troba amb Marco Bischof, un jove suís fill del fotògraf de Magnum tristament desaparegut en accident de circulació als Andes l’any 1954, quan estava preparant algunes de les seves imatges més conegudes. El 1954. Un any tràgic per a la fotografia de premsa, que perd al gran Robert Capa i a un encara mig desconegut Werner Bischof, que amb el pas dels anys serà reivindicat per molts i especialment per l’agència. Arnau Oliver se sent inquiet durant un moment. Demà serà ell qui es jugui la vida pels carrers de Lisboa per aconseguir la seva millor instantània. Sacseja el cap intentant esborrar aquells pensaments funests de la testa i saluda efusivament Bischof.

-Ei Marco, com estàs?

-Molt bé Arnau. I tu? Et veig molt seriós.

-No, supòs que és que començ a tenir una mica de son.

-Ja són hores.

-I tu què, has triomfat finalment?

-Ja fa un parell de dies.

Els dos homes marxen rient de cap a l’Alfama. Els dos viuen al barri típic de la capital. Cada un ha llogat una casa petita en el mateix carrer on es desperten envoltats de crits d’infants que regategen amb una pilota antediluviana per les costes del barri, olors de sardines i roba estesa que degota sobre el paviment. Marco fa un parell de setmanes que encalça una joveníssima actriu de teatre que el va fetillar en una estrena. I sembla ser que la seva perseverança ha acabat per triomfar. Ho delata el somriure i una petita marca blava que du al coll, que evidencia que, a més de jove, la seva actriu és apassionada a l’hora de besar.

Marco Bischof no té problemes per moure’s pel món. Té prous doblers i comissaria les exposicions que es fan arreu de les obres del seu pare. Els arxius del vell Bischof guarden molts de negatius i moltes de fotos, documents inèdits, correspondència. I ara se celebren els vint anys de la seva mort. Fins i tot a Paris hi ha hagut una gran exposició d’homenatge conjunta amb Capa. Però a Portugal el fill del fotògraf encara no ha trobat cap lloc on mostrar les seves imatges. El seu pare és un fotògraf massa compromès amb l’esquerra com perquè el professor Marcelo Caetano vulgui que els lisboetes puguin admirar les seves obres. No fos cosa que se’ls inciti a la revolució.

Tornen pels carrers solitaris i de llums esmorteïdes. Als dos els alegra poder tornar en companyia. Mai no se sap quina mala topada es pot tenir pels carrerons de l’Alfama. I els més perillosos no són possibles lladres o atracadors, sinó els sinistres policies que sempre ronden i que des fa alguns mesos envolten Marco i el segueixen. La Pide sap que és estranger i que no li poden fer res, però en la fosca de la nit qualsevol persona pot emparar-se en la traïdoria per pegar-li una pallissa. De fet, Marco ja ha rebut algunes amenaces. Les fotografies del seu pare són massa compromeses.

Arnau Oliver pot entendre perfectament Werner Bischof. Arriba un moment en que els fotoperiodistes perden la seva objectivitat i acaben prenent partit. Però no per un bàndol o per un altre, sinó simplement per les víctimes civils, pels infants que veuen malbaratada la seva vida per conflictes que ni els van ni els vénen. I les fotografies de les víctimes indignen els homes i dones de tot el món i inquieten les parts en conflicte. Els ulls dels fotògrafs són els ulls d’Occident. Ells s’encarreguen de posar rostre al patiment que descriuen els enviats especials. I més en aquella època on la televisió encara no havia arribat a les llars i els setmanaris eren el gran mostrador del món. Demà Arnau Oliver pot esdevenir els ulls d’Occident, pot mostrar com fins i tot els militars estan farts de la dictadura més antiga d’Europa.

Arriben a la rua dos Limoes. La brisa du olor de mar, saladina. S’acomiaden a la porta de la casa d’Oliver. El periodista puja l’escala, guaita per la finestra i veu com Marco entra a la seva. Respira tranquil i guaita per l’altra banda de la casa, pel balcó que dona al Mar de Palla. Alena la nit, que li entra dins els pulmons i contempla Lisboa i el riu. Somriu mentre li arriben algunes notes llunyanes d’una guitarra portuguesa que l’acompanyaran en els primers compassos del seu somni intranquil. Un vaixell mercant travessa la línia de l’horitzó.

Capítol segon: Rumb a Anglaterra

Jose Azevedo està preocupat. L’home que espera encara no ha arribat. Decideix donar-li deu minuts més. Si no el veu partirà i que s’espavili. Ell no pot perdre aquesta oportunitat. Sap que si es queda un sol dia al país molts de companys cauran. És valent, no té por de res, però també sap que arriba un punt en que el cos humà es vincla. No li fa por morir. De fet, tots hem de morir. Simplement es tracta de