Un oceà de memòria

By Sebastià Bennassar

La literatura i la cultura portuguesa es tornen a donar de la mà en aquesta novel·la curta de Sebastià Bennassar. El professor de literatura Antonio Figueira rep una trucada a mitjanit. A l'altra banda del telèfon, una veu li proposa una oferta de treball: tornar a casa, a les Açores, per donar classes a la universitat. Figueira està a la vora d'un precipici: si no agafa el treball, l'espera la ruïna econòmica. Però si l'agafa haurà d'enfrontar-se al passat del qual fa anys que fuig. Una novel·la curta però intensa, que parla de l'atractiu de l'oceà, de l'amor per la literatura i de la superació dels traumes.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 16, 2022
• ISBN: 9788726985597

Book preview

Un oceà de memòria

Copyright © 2016, 2022 Sebastià Bennassar and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726985597

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Per a l’Anna, per les illes enmig de l’oceà

Per al professor Antoni Figuera i per a l’escriptor Antoni Serra reals

El dia a partir del qual ja res no seria com abans a la vida de Raimund Gregorius, va començar com tants altres dies.

pascal mercier , Tren de nit a Lisboa

I

Deu minuts després de rebre la telefonada, el professor António Figueira encara estava trasbalsat. Va guaitar cap a la fosca del carrer i va decidir sortir a fer un passeig mentre sospesava quina era la millor decisió. Va tancar la porta del seu apartament, massa petit i ple de llibres, i va començar a davallar les costes de la Mouraria. Sabia que després ho passaria malament per tornar a pujar, però havia de sortir de casa. Aquella decisió només es podia prendre a la vora del mar. Va caminar a poc a poc fins al Cais do Sodré. En aquella hora Lisboa era una ciutat pràcticament deserta. Lisboa no. La Baixa. El barri que hauria de ser l’enveja de tot Europa era ara una planta ortogonal quasi perfecta i buida de vida, o com a mínim buida de vida desitjosa de ser coneguda. A ell no li interessaven els turistes que omplien alguna terrassa —de cada vegada més escassos, el mes de setembre arribava a la fi i ja començava a notar-se la presència imminent de la tardor atlàntica— i no li interessaven tampoc les vides dels cambrers anònims que lluitaven per servar el seu lloc de treball i així aconseguir les propines miserables amb què contribuir a l’economia familiar. Lisboa s’havia convertit en un lloc inhòspit, quasi no el reconeixia. Havien fracassat els ideals de la Revolució i havien fracassat les ànsies i els somnis que l’havien dut a la ciutat feia massa anys. Va passar per la Rua do Arsenal, on se li varen omplir els narius de les ferums del bacallà sec de botigues que es marcien a marxes forçades, va passar l’encreuament amb la Rua do Alecrim i va continuar fins arribar a l’estació marítima. Feia fresca i es va apujar el coll de la gavardina. Al final s’havien fet les onze de la nit. Hi havia un ferri cada mitja hora per travessar a l’altre costat del riu i la darrera tornada era a la una de la matinada. Pensava que en aquelles dues hores hauria tingut temps per reflexionar sobre la proposta. L’endemà a primera hora del matí havia de trucar amb una resposta. Va pujar al cacilheiro i va sentir la humitat que pujava del riu per on els portuguesos s’havien fet a la mar i havien dut la civilització i la barbàrie a mig món a parts iguals. No. Hi havia dut més barbàrie que no pas civilització, i tot i això, a ell li hauria agradat haver-se embarcat amb aquells homes per als quals totes les terres eren ignotes. Què els empenyia a solcar la mar? Què els impulsava a voler arribar sempre més enllà de l’horitzó? Segurament devia ser la curiositat. El professor Figueira estava fermament convençut que la curiositat era l’eina més important de la civilització. Era el que distingia els homes en dues categories: els vius i els morts en vida. Sempre deia als seus alumnes que el dia que deixessin de sentir curiositat ja es podien morir, perquè un home que no es fa preguntes és un home mort. No hi havia gaire gent al vaixell. La majoria eren treballadors que tornaven de Lisboa i que passaven a l’altre costat del riu, en direcció a Almada, on la vida era molt més barata que a la capital, i on els comunistes governaven des de la Revolució dels Clavells. El professor va somriure en recordar que alguns dirigents de dretes de Lisboa sempre deien que tenien la gran sort de tenir un riu que els separava de Berlín Est. Quanta estupidesa que hi havia en la classe política del seu país, pensava el professor Figueira, que sempre deia que el món devia estar molt podrit com perquè un pobre professor de literatura com ell se n’adonés. Després de deu minuts en els quals ni tan sols va treure cap llibre del vell maletí de pell que passejava pertot arreu des que havia arribat a la ciutat —havia estat un regal del seu pare, que sempre deia que un professor no és res sense un maletí ple de fulls i llibres— va arribar a l’altre costat del riu. Va ser el darrer de davallar del cacilheiro. No tenia cap pressa. Els seus companys de trajecte encara havien d’agafar el metro lleuger de superfície o els autobusos que els portarien a barris tenebrosos on el professor mai no havia anat, però sabia que existien. Va respirar la marinada mentre començava a caminar pel cais do Ginjal. Va decidir que no faria el passeig sencer, que només s’allunyaria uns centenars de metres de l’estació naval per deixar que l’aroma del riu l’impregnés i que els llums de colors que es veien a l’altre costat li fessin prendre una decisió. Lisboa era davant seu, amarada de la llum taronja que entotsolava els carrers dels barris antics. Al fons, hi destacaven els llums d’altres colors de la ciutat comercial, on intentava no perdre-s’hi mai, fidel a la seva creença que tot es podia aconseguir sense anar-se’n gaire lluny d’un barri que en els darrers temps havia vist com s’omplia de xinesos emprenedors amb caixes estranyes mentre els ciutadans de tota la vida emigraven de cap a altres contrades més còmodes, més baixes, sense tantes escales ni costes. Al barri només hi sobrevivien els romàntics com ell, els pobres de solemnitat i els immigrants. I potser ell també acabaria marxant. Va distingir la blancor del Panteó i també la il·luminació del Mosteiro dos Jerónimos, més enllà del pont 25 d’abril, que en els seus orígens havia estat el pont Salazar, i va pensar que la memòria és la més fràgil de les facultats humanes. Va tornar a poc a poc de cap a l’estació naval. A la plaça de Cacilhas encara quedava un bar obert on va prendre una cervesa i una croqueta que va trobar particularment bona. Després va agafar el ferri per tornar de cap a la ciutat. Deu minuts. Una noia molt jove llegia un llibre de José Eduardo Agualusa, Teoria geral do esquecimento. La teoria general de l’oblit. Era un gran títol, va pensar el professor Figueira, mentre feia el segon trajecte de la seva vida sense obrir el maletí per llegir alguna cosa. La sotragada devia haver estat forta. Quan va arribar al Cais do Sodré ni tan sols va tenir esma de respondre a l’al·lota que havia estat llegint una mica més endavant

—bona nit, professor

i que va suposar que havia estat alumna seva en algun curs. Es va consolar pensant que n’havia tingut molts al llarg de la seva vida, i que no podia recordar tots els noms i totes les cares. I a més, ara ja feia dos anys que no feia classes. L’havien fotut fora de la Universitat amb seixanta anys, una bona indemnització i l’atur, que estava a punt d’arribar a la fi. Ningú no l’hi havia dit clarament, però ell, el vell professor de literatura, era una figura incòmoda. I havien aprofitat que mai no s’havia tret la plaça de funcionari per pegar-li una potada al cul i enviar-lo de cap a casa. Ja s’ho trobarien. Només havia fet el que li havia semblat just. I normalment li semblava que els estudiants solien demanar coses justes. És clar que sovint el seu criteri no es corresponia amb el que s’esperava d’un professor seixantí de literatura de la Universidade de Lisboa, així que va ser dels primers a caure. I de res no varen servir les protestes dels estudiants, vigoroses, ni de les dels seus companys, tímides i potser massa formals quan n’hi va haver. Perquè eren molts els que n’esperaven la caiguda. Ell ho sabia, i sabia que ara eren com una partida de cans rabiosos que es disputaven les engrunes del poder que deixava. Li va saber greu no ser prou ràpid com per contestar la salutació de l’al·lota, que es perdia ja de cap al barri de Santa Caterina amb el seu llibre sota el braç. Teoria general de l’oblit. El professor Figueira va continuar caminant en la nit de Lisboa, que ara ja era marcadament de tardor, tot i que encara faltaven dos dies per a l’arribada de l’estació de les pluges. Va arribar fins a la seva plaça. La plaça da Figueira, i es va estar contemplant el castell una llarga estona. El poder, sempre el maleït poder. Com a mínim els homes que havien viscut allà segles enrere tenien alguna cosa per la qual valia la pena lluitar: un país, un regne, la pròpia vida, l’honor del llibre de cavalleria. A la universitat no. El poder que es disputaven no era res més que una engruna. Però a ell l’havien privat del que més li agradava del món, el contacte amb els alumnes. Al professor Figueira el feia feliç veure els somriures o la sorpresa cada vegada que feia descobrir amb evident plaer als seus alumnes la literatura de la península Ibèrica, que al·lucinaven de saber que a la península Ibèrica es parlaven deu llengües diferents, i quan els descobria autors catalans, gallecs, bascos, dels quals no havien sentit a parlar mai

—pensin senyors que la literatura espanyola no és el mateix que la literatura castellana. Som a la facultat de filologia i convé que diguin les coses pel seu nom. I com que aquesta assignatura es diu literatura espanyola, jo els descobriré