Tríptic de la terra

By Mercè Ibarz

Vint-i-cinc anys després de la publicació de La terra retirada iLa palmera de blat, Mercè Ibarz tanca el Tríptic de la terra, l’obra de tota una vida, amb Labor inacabada. Tres joies amb les quals l’autora explora, amb gran llibertat expressiva, les fronteres entre gèneres literaris, paisatges i generacions.  

Quan Mercè Ibarz, l’any 1993, va publicar La terra retirada va obrir un camí que no ha deixat de donar fruits per a la narrativa en català. «Crònica autobiogràfica i d’un país», en paraules de Joan Triadú, «testimoni impagable», Ibarz hi evocava els canvis socials, econòmics i paisatgístics que la gestió de les terres actives de cultiu pot suposar en un territori: en aquest cas, el seu poble natal, Saidí, a la Franja. El llibre es va convertir ràpidament en «un clàssic indiscutible de la literatura catalana del darrer quart del segle XX», com va dir Julià Guillamon.

Al cap de dos anys va escriure’n la versió novel·lada, La palmera de blat, protagonitzada per una jove periodista que torna tres dies al poble per assistir al funeral del seu avi centenari. És una novel·la d’una bellesa rara, plena d’imatges inesborrables, en què, com qui segueix un joc de pistes —de vegades ben tangibles, de vegades tan sols intuïdes o somiades—, la protagonista reanima la memòria del seu racó de món, dels seus vius i dels seus morts.

Ara, passats més de vint-i-cinc anys, reprèn el fil a Labor inacabada per donar forma a aquest Tríptic de la terra. Altre cop en el registre de la crònica en primera persona, amb fragments d’assaig fotogràfic, Mercè Ibarz continua, amb renovada llibertat expressiva, les seves anades i vingudes entre les fronteres dels gèneres literaris per constatar fins a quin punt les històries, la història, comencen a contar-se soles i amb els anys es descobreix que no s’acaben mai.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Anagrama
• Release date: Nov 11, 2020
• ISBN: 9788433941923

Mercè Ibarz

Mercè Ibarz (Saidí, 1954) es narradora, periodista cultural y ensayista. Ha publicado La terra retirada (traducida al castellano) y La palmera de blat (traducida al francés), reunidas posteriormente, junto con la inédita Labor inacabada, en el volumen Tríptico de la tierra (edición original en catalán); los libros de relatos A la ciutat en obres y Febre de carrer, recogidos en Contes urbans; las novelas No parlis de mi quan me’n vagi y Vine com estàs, y la colección de ensayos L’amic de la Finca Roja, así como el estudio Buñuel documental. «Tierra sin pan» y su tiempo. Galardonada con el Premi Trajectòria en 2023 por el carácter innovador de su obra y la fusión de géneros y disciplinas, Abeja furiosa de su miel es la versión de la autora de su Retrat de Mercè Rodoreda, publicado en 2022.

Book preview

Índex

COBERTA

A TALL DE PORTA I D’EIXIDA

LA TERRA RETIRADA

1

2

3

4

5

LA PALMERA DE BLAT

1. SENSE DOLOR

2. L’ARBRE

3. PORTA

4. BOIRA

5. PACTE

6. CEL

7. VERÍ

8. LA HISTÒRIA

9. L’AIXADONET

10. CALLAR

11. PATATES

12. MÀQUINES

13. ANAR-SE’N

14. UN SOMNI

15. GERMANS

16. MÓN POSSIBLE

17. CONTAR

18. ROCA ROJA

19. CASTELLS

20. FUGIR

21. ARTIFICIS

22. AIGUA DE TIMÓ

23. CAVALLERIES

24. MINA

25. DEIXA’M DORMIR

LABOR INACABADA

1

2

3

4

5

CRÈDITS

A TALL DE PORTA I D’EIXIDA

Quan fa més de vint-i-cinc anys vaig escriure La terra retirada i La palmera de blat em van guiar els canvis, que podies palpar de maneres diverses i per camins diferents, com ara en les paraules per designar els treballadors agrícoles que havia anat sentint a casa. El iaio era un llaurador, el pare un pagès primer i després un agricultor, mon germà un empresari agrícola. El iaio no va conduir mai cap màquina, no va passar del trill i la mula; el pare va morir com qui diu quan a vuitanta-tres anys no va poder anar més damunt del tractor; mon germà ha conegut la tira de màquines fins que s’ha jubilat l’any divuit del segle vint-i-un i la terra familiar, una explotació mitjana de feixes disseminades pel terme, ha deixat de ser cultivada.

Als diccionaris no existeix la paraula agricultora, la dona rural hi surt com a pagesa o empresària agrícola. Ara: de llauradores, n’hi ha fins en els diccionaris. M’agrada dirme’n, llauradora, de les lletres en el meu cas, una pagesa de l’escriptura, propietària del terreny: això compta. Empresària literària, no, no ho soc. Potser ho podríem dir, però no crec que la denominació fes fortuna, és una expressió que per ella mateixa comporta la fabricació de llibres, designa el món editorial que, segur, es resistiria a acceptar-la si algú la proposés. L’univers de la cultura llibresca, tan urbà, creu que fa lleig dir-se empresa, botiga, negoci, explotació. No és el cas en la societat rural. Ser un empresari agrícola, una empresària agrícola, gestionar una explotació agrícola, en un poble com Saidí, en les zones rurals productives, ha significat molt. Com per mi importa ser una llauradora de les lletres propietària del terreny.

Mon germà Jaume va arrencar el 7 de maig de 2019 els últims arbres, els presseguers: dels Abellars. Així en dic jo, ell en diu la Clamor. El cicle de la fruita s’acabava a casa. Ja havia arrencat les mançaneres de l’Horta uns anys abans. Son fill no és ni serà ni llaurador ni pagès ni agricultor ni empresari agrícola o sigui que no n’hi havia d’altra, acabar. Els arbres no es poden deixar plantats a la terra si no els cultives ni els sulfates, agafarien tota mena de plagues que propagarien i ho pagarien els arbres del veí. La solució ideal hauria estat vendre’ls, poder vendre la finca. A ell i a ma cunyada els sabia greu destruir aquells arbres ben cuidats i prometedors que no tenien ni els cinc anys que només els permet l’agricultura intensiva de la fruita. Les collites dels últims anys no s’ho valien, el preu dels préssecs és aterridor, i malgrat tot als dos els feia pena arrencar-los. Però en tot un any llarg des que ell ho va començar a dir pel poble i els voltants, no va haver-hi manera de vendre els Abellars, la Clamor. I Jaume va arrencar els arbres. Per internet ha trobat compradors del tractor i les altres màquines.

Dic els Abellars com ho diuen els iaios en la meva memòria, Jaume en diu la Clamor perquè així ho deia el pare i així ho ha dit sempre ell. La Clamor, perquè la finca, els Abellars que ja només dic jo, és al costat de la clamor Amarga, la riera i séquia que travessa aquella part del secà que fa frontera amb terres lleidatanes fins a arribar a la carretera de Fraga. Sempre m’ha agradat aquest nom. Clamor és una sort de séquia, un braçal de séquia fondo. Una riera amb curs d’aigua no continu, al costat d’un tros de terra treballat, per escórrer l’aigua que hi ha sota terra i evitar la formació d’aiguamolls. Amarga, perquè l’aigua que porta no és bona de beure, és salada. Per la banda del Segrià li diuen també la clamor Salada, però no a Saidí. Fa vint-i-vuit anys la clamor Amarga em voltava pel cap com a títol en lloc de La terra retirada, hi vaig desistir perquè sonava aspre tot i no ser-ho. No estava malament, no: també hauria tingut una certa subtilesa colpidora, l’atribut de contenir un sentit rural propi sorprenent i físic que podia resultar burleta respecte d’altres sentits no rurals que interpreten sovint amb condescendència creguda el món pagès, el camp, la terra nutrícia i els seus dolors.

Fa temps que tinc ganes d’escriure les pàgines que ara es diuen Labor inacabada i que clouen aquest volum. Em penso que fa temps que les faig, que s’han anat escrivint per dins. Si no les he enllestides abans tal vegada és per això que deia, perquè soc una llauradora literària, una pagesa de l’escriptura. Amb els anys he après, això sí, una cosa que no sabien els llauradors d’antany, homes i dones del camp que van sobreviure amb qualsevol cosa i molt d’estalvi, abans i després de la guerra, durant la dictadura i després. Que per poder treballar la terra literària tota la vida, tant com puguis, et cal sobretot el clima necessari, un clima que no s’ha de forçar com per desgràcia els empresaris agrícoles s’han vist obligats a fer amb els productes químics que han enverinat la terra i els rius. M’han dit alguna volta que La terra va arribar abans d’hora, sense casella llavors, el 1993. Per parlar d’un món rural en actiu i els seus canvis, un món de què tots provenim i que no és sempre un món abandonat sinó l’espill de tantes paradoxes contemporànies i com de mal dades van les coses tant en la terra com en l’aigua i en el cel; per la crònica en primera persona, aleshores poc habitual entre nosaltres; per la barreja de gèneres literaris i de perspectives i punts de vista, literatura de frontera n’han dit de La terra i de La palmera i no m’ha paregut desencertat, però, ara que tanco aquestes ratlles, què hi fa.

Potser sí, potser sí que La terra es va publicar i s’ha anat republicant i es torna a publicar ara per alguna cosa que té a veure amb una llum solitària, no ho sé ni importa gaire. Sé i prou que ara sí que és el moment per mi de cenyir aquest petit cicle de La terra retirada i La palmera de blat amb una Labor inacabada. Potser perquè l’endemà que mon germà arrenqués els arbres dels meus Abellars, de la seva Clamor, i sense que ho sabéssim l’un de l’altre, a Barcelona decidia retirar-me de la vida acadèmica, de les classes que m’han permès guanyar-me la vida, aprendre més en combinació amb el periodisme, i continuar sent una llauradora de les lletres sense dependre gaire de la indústria cultural, unes classes que justament havia donat des de gairebé la publicació mateixa de La terra, que en primera edició va sortir en una editorial dels marges literaris, a Fraga, impresa a Calaceit.

La palmera acaba així: «A treballar.» Ara la deixo, aquí, en aquest Tríptic, entre dues ales: La terra i la Labor.

Saidí-Barcelona,

agost 2019 - maig 2020

La terra retirada

A Jaume,

i a la memòria de Fernando

L’indi més vell s’atura,

mira allò que té al davant,

comprèn alguna cosa,

i diu als indis joves:

–Atureu-vos! En el món mort

no som invisibles!

Hem d’anar pels límits del món.

La selva maragda,

JOHN BOORMAN, 1985

1

Anar i tornar de Saidí es pot fer per camins diferents, i a mi fa vint-i-cinc anys m’agradava sobretot la carretera de dalt. El cotxe de línia naixia al mateix poble, de davant de la taverneta, i feia unes quantes parades per pobles de Lleida abans d’arribar a la ciutat. Però la carretera era recta, recta. Deixàvem Saidí, em girava a saludar la silueta de l’ermita de Sant Antoni i els altiplans que en l’horitzó protegeixen la ribera baixa del Cinca de l’aspror dels Monegres i, de seguida, la mare, cada volta, em feia fixar en un dels vells pous a la vora del camí, on durant la guerra van tirar tants cadàvers. Ens el miràvem i la mare callava, enraonava cap a dins i jo no li preguntava res. Encara no sabia gran cosa del front de l’Ebre i dels anarquistes. Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l’edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat i el preuniversitari, aniria cap a Barcelona. Era una xica, les màquines ja havien arribat a l’agricultura i a casa no em necessitaven, podria seguir estudiant i fer una carrera. Una carrera. Jaume continuaria a la terra: el pare havia comprat un tractor i, amb els germans de la mare, una màquina de segar que feien servir per torns, al matí uns i a la tarda uns altres. La carretera era recta, recta.

Era una carretera nova. Uneix els pobles de colonització decidits pel franquisme a finals dels anys quaranta, aixecats per gent del sud en aquestes terres de la frontera lleidatana que havien estat de la dona de Macià –del president Macià de «la caseta i l’hortet», aleshores no ho sabia– i que seguien en l’òrbita d’una antiga i certificada família vinatera catalana. Encara ara, en una de les places d’església el rellotge del campanar és aturat a la mateixa hora que quan jo hi passava amb el cotxe de línia, tres quarts de vuit. En aquesta part de la frontera les propietats agrícoles estan concentrades, les feixes són immenses i ja aleshores eren regades per un sistema d’aspersió de grans dimensions, desconegut a Saidí. Rodes i canonades com esquelets de dinosaures de metall, que avui són l’arqueologia resistent dels rudiments de la industrialització agrícola.

Sant Miquel, el primer poble, era també el meu primer signe de l’exterior. Molt més que els ponts de Fraga i que la mateixa Lleida amb el carrer Major ple de botigues i aquella façana tota ella de joguines de dalt a baix, que coneixia des dels cinc o sis anys. Sant Miquel era l’exterior per mi potser perquè es troba en la direcció aleshores més transitada de l’agricultura, camins que en aquells anys m’eren més familiars que anar a Lleida per baix, per la vella carretera de Fraga.

Era la direcció dels cereals, del secà, o sigui del Plantiu, dels Montcalvos i dels Abellars, on collíem alfals a mà i on les màquines ja començaven a segar i collir elles el blat i l’ordi. Travessàvem la séquia de la clamor Amarga que recorre el secà fins a trobar el Cinca, i encara quedaven tres quilòmetres a peu. Algunes voltes la mare, que caminava molt de pressa, alta i decidida, sempre com fugint d’algun maldecap, em duia a coll. Vèiem eixir el sol davant nostre, acolorint el secà ufanós de gra.

En les serres pelades dels Montcalvos passàvem dues setmanes senceres al temps de la sega. Abans de dormir miràvem les estrelles, el iaio en reconeixia algunes i s’inventava romanços de tant en tant, quan la collita anava bé. Era un home fatxendós i bonàs. Per ell era important poder arribar a casa i dir-li a l’ama –la iaia– que s’havia menjat el badall només de pa i havia estalviat el pernil, no calia que li’n tallés per a l’endemà. Aleshores seia, satisfet, al costat del foc de la cuina. Només ell deia dels Montcalvos la Codonyera, perquè quan els comprà, de jove, hi havia un codonyer. Una parella de Vallmanya s’hi havia volgut installar però el compromís es va desfer. El casori estava tan avançat que el mas havia estat distribuït per dins com a vivenda, no com els dels Abellars o el del Plantiu, que no eren més que magatzems on, quan calia, persones i mules dormíem junts.

El mas dels Montcalvos tenia cuina, quadra i habitacions. Feia olor de llum d’oli, de borrassa, de palla nova. A la feixa més llunyana del mas, cada any el pare em deia: Ves al final del bancal, posa un peu a l’altre costat i ja tindràs una cama a l’Aragó i l’altra a Catalunya! I jo sempre ho feia.

A mitjans dels seixanta gairebé no hi havia més arbres que oliveres. Uns quants ametllers i poca cosa més. No s’hi feia altra fruita ni hortalissa que no fos per a la casa. Figues i préssecs d’assecar, raïm i tomàquets de rebost i de conserva, trumfes, melons i totes les verdures de l’hort. Saidí passava aleshores dels dos mil habitants, la xifra més alta que ha tingut mai. Quasi totes les famílies eren propietàries de la terra treballada, però ni aleshores ni ara la tenen concentrada en una sola parcel·la, com als pobles de la carretera de dalt. La majoria de les cases tenien de sis a deu hectàrees, i de quinze a més de vint unes quantes, entre elles la meva família. Hi havia també dos o tres terratinents. Les propietats estan repartides en tres o quatre llocs del terme i, al seu torn, cada tros geogràfic està format per feixes petites que anaven bé per al treball del llaurador amb els animals però que serien una font de problemes nous quan arribarien les màquines, que volen feixes grans.

Saidí estava llavors girat cap al secà regat pel canal d’Aragó i Catalunya. És el poble de la zona amb més terme fertilitzat per aquesta obra hidràulica i agrícola decisiva. Sentia els homes parlar amb respecte de l’any 1909, quan el canal fou obert i els iaios eren criatures. Els petits propietaris pagesos d’aquell temps eren poca cosa més que serfs feudals sense amo. Les seves fatigues eren inclements. No passaven de collir unes quantes olives, cereals i hortalisses per a la pròpia supervivència. Els pocs arbres que hi ha a les serres foren plantats per ells, per frenar el cerç i el voltorn. No va ser fins als anys seixanta que els pagesos que van poder comprar tractors van eixamplar a poc a poc el patrimoni, guanyant a les serres noves terrasses de conreu. Aquells que no ho van poder fer no van sobreviure a la terra. En aquella dècada maquinista més de cent persones van deixar el poble per la ciutat.

D’aquest costat de la ribera, Saidí era a primeries del segle l’únic poble on, tot i la misèria i els vestigis feudals, quasi totes les famílies tenien terra pròpia, ni que fos unes poques fanegues. El canal el feu reviure. Els altres pobles de la ribera tenien menys secà, menys terra de rendiment. El canal els quedava lluny. Però allò que de veritat decidia la sort era que la terra no era propietat dels pagesos i que els amos eren brutals. Per les carreteres de la ribera, grups de mestres llibertaris recorrien els pobles durant els anys de la República i de la guerra, anys ferotges, i ensenyaven a llegir i a escriure.

Gràcies a l’aigua del canal, la terra guanyada als Montcalvos va ser prompte terra fèrtil. El sistema de reg continua sent el mateix que quan l’aigua hi arribà fa quasi noranta anys: amb un aixadó, l’agricultor obre i acompanya el pas de l’aigua per les fasseres d’un territori desnivellat i dividit com un mosaic.

L’horta, a l’altra banda del secà, on el sol es pon, era un territori secundari. La tardor de 1968, quan me’n vaig anar cap a Lleida, ja feia temps que els homes pensaven què s’hi hauria de criar, a l’horta, una volta fets a la idea que treballar l’arròs s’havia convertit en una feina massa cara. Cada any calia més mà d’obra per traure-hi les males herbes que les collites havien criat. «La terra é mare de totes les herbes i de tot lo que se li plante, mariastra», diu la frase pagesa, i els anys la confirmen l’un darrere l’altre, avui tant o més que llavors.

A cultivar l’arròs i a mostrar-ne l’experiència havien vingut a l’horta algunes famílies valencianes i de les terres del delta de l’Ebre; per elles les criatures sabíem que hi ha rates d’aigua tan netes que es poden menjar. No ens ho acabàvem de creure. Ens ho dèiem els uns als altres amb una mescla de fàstic i d’admiració. ¿Una rata d’aigua és com un conill? ¿Un conill és com un gat? ¿Un gat pot ser una rata? Potser sí. Els grans no ens responien res de clar, deien confusions sobre els anys de guerra i les coses que les persones poden arribar a fer o a menjar. Si deixaves estar les rates d’aigua i preguntaves directament per la guerra, el neguit dels grans es feia més tèrbol. Els ho veies a la cara, en els llavis apretats i els ulls que s’endurien. D’aquella guerra, deia la iaia, no en sabrem mai res, no la podrà explicar mai ningú...

Conviure amb animals era normal i no m’adonava que amb el pas dels anys no en veuria cap ni un a casa. A voltes em pregunto quin efecte ha fet en les dones dels quaranta en amunt deixar de criar animals i de transformar-los en menjar, la desaparició del corral, de les seves rutines i les seves sorpreses. És molt clar tot allò que s’hi ha guanyat: les cases i els carrers del poble són nets de pudors i de palla empastifada. No sé en canvi què és perdut per sempre sense els animals.

Em mortificava la matança del verro i procurava desaparèixer fins que els budells no estaven nets i llestos altre cop, per al mandongo. Els xiscles de la bèstia sabedora de l’arribada de la seva hora –perquè ho sabia, les dones ho deien–, l’home esmolant el gran ganivet i el raig de sang del coll del verro brollant com un rec vermell en una fassera on acaben de donar l’aigua, eren per mi neguits fascinants, una por clara i definida. Un porc té molta sang, molta: és gràcies a aquell doll de sang que la bèstia pot ser transformada en menjar. «Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan.» El matador manipulava dos ganxos. L’un el clavava a l’os de la mandíbula del porc i l’altre l’ajustava a la seva pròpia cuixa, per aguantar la força desesperada amb què l’animal encaixava la ferida mortal. La sang rajava estona i estona. Els xiscles del verro emplenaven l’aire d’un alè salvatge. Em refugiava prop del foc, on la caldera bullia d’aigua per escaldar la bèstia, despullar-la dels crins i després obrir-la en canal per buidar-la de vísceres i poder començar el mandongo. Aquell protocol m’espantava i m’atreia, cerimonial vell com el món que m’acostava a la vida rasa i pelada, a la vida dels grans. Amagava la meva por com fos.

La por es transformava en excitació quan començava el mandongo. Tota aquella cadena de transformació de la bèstia em semblava l’expressió de la saviesa. Quan la tia Antonieta ficava a la caldera aquell secall de braç que tenia i anunciava amb calma que l’aigua ja començava a bullir, jo contenia la respiració. Els vells ¿no tenen temperatura? Aquella dona de vuitanta anys era la senyora del mandongo. Manava tranquil·la, amb humor distret. Petita i escarransida, li faltaven dents i vestia sempre de negre de cap a peus. Posseïa el secret del foc, de la sal i del pebre. Quan les botifarres bullien dins la caldera, ella hi anava ficant el braç i sabia el moment exacte en què les havia de retirar. Els homes alimentaven el foc i miraven la tia Antonieta amb admiració. El pare li preguntava continu si l’aigua ja estava a punt o si les botifarres ja estaven prou cuites, i ella vinga ficar i traure el braç de l’aigua bullent.

Quan les dones em van donar permís per fer anar la maneta de la màquina de les salsitxes i llonganisses va començar la meva vera adolescència. Prou gran per fer mandongo. Fes anar bé les mans i els dits en embotir la carn picada i salada a la màquina i la fas passar girant la maneta al ritme que demana el budell, més gros, més petit, més ample, més estret, ves atenta. Prou gran per treballar tot aquell dia seguit, amb tota la casa i la seva gent en sintonia perquè en una sola jornada, de les cinc del matí a les onze de la nit, el porc quedés estès pels canyissos i penjat de claus a les bigues en forma de pernils, tortetes i bulls de sang i pa, llonganisses i fuets, salsitxes, botifarra blanca i botifarra negra, botifarra d’ou, carn magra i carn viada.

El mandongo era un ritual d’harmonia, vint-i-quatre hores de concòrdia. Aquell dia el món de cada casa oblidava tot el que poguera fer-lo anar malament. Només les criatures sentíem la por del porc. Solíem fer-lo just en acabar l’any, el dia de l’home dels nassos si la mandonguera podia, de vacances d’estudi, quan la terra i els homes descansaven i les dones ja havien fet als forns del poble els panadons de Nadal. Ningú no es barallava, ni tampoc es criticava de forma ferotge ningú, com si obrir el verro en canal i manipular-lo sencer fos també un sacrifici que estalviava el rosari de murmuracions dels uns contra els altres, la mirada corrosiva que fa els pobles tan inhabitables. Passàvem tota la jornada a la vora del foc, aquell foc a terra que desapareixeria de la vida diària gràcies a l’arribada de les cuines de butà. El foc passà aleshores a l’engorfa.

A la casa vella del carrer Major em va anar molt bé el galliner de l’engorfa. Hi anava a l’estiu, quan estava buit. Les gallines no hi podien suportar la calor i a la primeria de juny les portàvem al corral més fresc de l’era. Abans de pujar a l’engorfa anava al paller, a donar menjar a les gallines. El dia del trasllat era una confusió. Corríem, la mare i jo, donant voltes pel galliner i agafàvem les gallines de dues en dues. Jo te les donava i tu, dues a cada mà, les portaves a l’era; després hi anava jo, carregada amb una a cada mà: tu sempre has tingut molta força a les mans. Quan n’havies de matar alguna, o un conill, no m’ho deixaves fer; tu volies que, a mi, no em calgués saber-ho fer. Has de viure d’una altra manera, filla. Si estudiava, em salvaria, deies, i passaves d’una cosa a l’altra amb aquesta capacitat de parlar sense dir-ho tot que segons tu és un do natural que algunes persones tenen. A mi no em sabia greu portar el menjar a l’era. Hi anava amb ganes, a trobar els ous. Veig les ponedores i em sorprenc de recordar que algunes gallines necessitessin més intimitat que altres. A la ponedora gran, quasi empotrada a la paret del fons, algun dia hi havia vuit ous i tot. A voltes hi arribava al moment just en què l’ou queia a la palla. Si et trobes un ou acabat de pondre, passa-te’l pel davant dels ulls, va bé per a la vista..., em deien les dones que trobava pel camí de l’era. Jo sempre ho feia.

A l’engorfa passava les migdiades entre collita i collita d’alfals, i quan ja s’havia acabat la sega. Durant dues hores llargues, en plena xafogor dels migdies d’estiu, el poble es tancava a les cases i el silenci arribava a ser més fort que la calor de sota teulat. Era un silenci espès, carregat del cansament dels grans. A l’engorfa podia posar la ràdio sense por de despertar ningú. Cosia, llegia o cantava. Esperava l’hora de les novel·les a la ràdio, que començaven a les quatre en punt de la tarda, un horari que coincidia amb el moment en què els homes, si és que havien dinat a casa, tornaven al terme. Ara els homes dinen sempre a casa i les migdiades, si en fan, són molt curtes. La jornada de treball a la terra no fa més que allargar-se, tots els dies de l’any. Ix el sol i tractors, motos i cotxes s’engeguen i no paren, com en un formiguer. Prou d’esmorzars d’una hora, ni a casa ni al terme, tampoc berenars...

Però no vull que el frenesí i el nerviosisme del present es mengin la memòria i el record. En una cadireta de boga cosia al balcó i veia viure i morir la tarda. Per primer cop escoltava els nous conjunts anglesos i aprenia de memòria les cançons de rock del país. Buscava per les emissores les cançons preferides de mon germà per complir els seus encàrrecs, traure’n la lletra perquè pogués imitar els cantants que veia per la tele nova del bar de Torrotxo. A canvi ell m’explicava, fil per randa, les històries de terror, històries extraordinàries es deien, que també veia per la tele, aquell nou invent prodigiós. El rostre franc de Jaume mudava en màscares nervioses.

Aquell 1968 que el cotxe de línia em va portar a Lleida a estudiar, a casa ja no hi havia gats ni mules i no vivíem al carrer Major. La mare va aconseguir acostumar els gats a no pujar al pis, més nou que l’altre, i a poc a poc em vaig anar oblidant dels gats i de les gates, també de