Llibres Anagrama

«Brillant i absorbent. Una novel·la impressionant» (Richard Ford). Califòrnia. Estiu de 1969. L’Evie, una adolescent a punt d’endinsar-se en l’incert món dels adults, es fixa en un grup de noies en un parc: vesteixen de manera descuidada, van descalces i semblen viure felices i despreocupades, al marge de les normes. Al cap d’uns dies, una trobada fortuïta propiciarà que una de les noies –la Suzanne, una mica més gran que l’Evie– la convidi a acompanyar-les. Viuen en un ranxo solitari i formen part d’una comuna que gira al voltant d’en Russell, músic frustrat, líder, guru. Fascinada, l’Evie es deixa anar en una espiral de drogues psicodèliques i amor lliure, de manipulació mental i sexual, que farà que perdi el contacte amb la família i amb el món exterior. I la deriva d’aquest grup que esdevé secta dominada per una paranoia creixent desembocarà en un acte extrem de violència… La debutant Emma Cline construeix un retrat excepcionalment madur de la fragilitat adolescent i del tempestuós procés de fer-se adult. També aborda el tema de la culpa i les decisions que ens marquen la vida. I recrea aquells anys de pau i amor, d’idealisme hippie, en què també germinava una cara fosca, molt fosca. L’autora s’inspira lliurement en un episodi cèlebre de la crònica negra americana: la matança perpetrada per Charles Manson i el seu clan. Però no se centra en la figura del psicòpata, sinó en unes altres protagonistes: les noies que van contribuir a perpetrar un crim atroç i que no van perdre el somriure durant el judici. D’elles tracta aquesta novel·la enlluernadora i inquietant.

En Mamoon Azam és un monstre sagrat, una patum de la literatura les vendes del qual decreixen. I sense les vendes, li costa mantenir la casa de camp on viu amb la seva actual muller, la Liana, una italiana amb caràcter i més jove que ell. La Liana, d¿acord amb el desenfrenat editor d’en Mamoon i amb el beneplàcit poc convençut de l¿escriptor, ordeix un pla per millorar les finances familiars: encarregar una biografia que rellanci el novel•lista. Però la vida d¿maquest autor indi que va arribar a la metròpolis per estudiar i va decidir convertir-se en un perfecte gentleman britànic no està lliure d¿episodis escabrosos. Abans de la Liana hi va haver altres dones: la Peggy, que va morir amargada i malalta, i la Marion, a qui va sotmetre a pràctiques sexuals humiliants. Tot plegat és esbrinat pel biògraf, en Harry Johnson, a través de cartes, diaris i entrevistes amb el mateix Mamoon i amb persones que el van conèixer. Però els fantasmes i les tensions no només emergeixen del passat, ja que la parella d’en Harry passa uns dies amb ell a casa d’en Mamoon i l’escriptor hi estableix una relació peculiar. Mentrestant, la Liana pateix atacs de gelosia, en Harry s’embolica amb la criada i el biografiat treu al biògraf dades sobre la seva voracitat sexual, la seva mare boja i altres aspectes foscos de la seva vida. I així, entre el vell escriptor i el jove aprenent s¿entaula un perillós joc de manipulació en una novel•la que parla del desig, la culpa, la luxúria, els dimonis interiors, les relacions de parella, les fantasies sexuals i el poder —de vegades temible— de les paraules.

Com al conte de Charles Perrault, al Barbablava d’Amélie Nothomb hi ha un ogre, un castell i una cambra secreta. Com al conte de Charles Perrault, al Barbablava d’Amélie Nothomb hi ha un ogre, un castell i una cambra secreta. La Saturnine és una bella jove que arriba impacient a una cita per llogar una habitació a París. El propietari de la mansió és un aristòcrata espanyol amant de la bona cuina i àvid lector de les actes de la Inquisició, però també dels textos de Ramon Llull. Abans de la Saturnine, unes altres vuit dones li van llogar una habitació i van desaparèixer misteriosament. Com als millors contes de fades, en aquesta fantasia sinistra l’autora dosifica humor i horror, alhora que subverteix la història en què s’ha inspirat.

El protagonista d’aquesta novel•la és un dels personatges més memorables de la literatura nord-americana: l’Ignatius J. Reilly –un còctel d’Oliver Hardy delirant, Quixot adipós i Tomàs d’Aquino pervers–, que amb trenta anys encara viu amb la seva estrafolària mare mentre escriu una denúncia demolidora contra el segle XX, tan mancat de «teologia i geometria» com de «gust i decència»; un al•legat trastornat contra una societat trastornada. A causa d’una inesperada necessitat de diners, es veu catapultat «al mig del desori de l’existència contemporània» i embarcat en feines d’allò més absurdes. Els personatges secundaris són tan exòtics (i neuròtics) com els d’una pel•lícula dels germans Marx: la Darlene, la ballarina d’estriptis que prepara un número amb una cacatua; en Jones, el primmirat porter negre del Night of Joy, regentat per la rapaç Lana Lee, que complementa els seus ingressos com a model de fotos porno; l’agent Mancuso, el policia més incompetent de Nova Orleans; la Myrna Minkoff, la catastròfica estudiant contestatària; la senyoreta Trixie, l’octogenària enfurida perquè no la jubilen... Una confabulació d’imbècils, que presentem traduïda de nou al català per Xavier Pàmies, és l’obra mestra pòstuma de John Kennedy Toole, reconegut unànimement com un autor imprescindible en la tradició de Cervantes, Fielding, Swift, Rabelais i Dickens.

Fins a quin punt són originals els arguments cinematogràfics? Des de les primeres projeccions dels Lumière, el cinema es va convertir en el gran fabulador del segle XX, i encara. La llavor immortal, que recuperem vint anys després de la primera edició, rastreja els motius argumentals que es repeteixen en el cinema de tots els temps i mostra la seva relació?no sempre conscient? amb les narracions fonamentals de la història de la cultura. Les pel?lícules es constitueixen així en una etapa fèrtil d?una continuïtat narrativa: obres que són fruit d?un llegat i que poden generar-ne un de nou. Jordi Balló i Xavier Pérez ens proposen un recorregut per la història del cinema i creen relacions sorprenents i apassionants amb els relats fundacionals de la ficció universal. Així, descobrim Ulisses errant pels deserts del western, la Ventafocs convertida en corista de Broadway, Macbeth encarnat en la figura tràgica d?un gàngster o Èdip descobrint la seva culpabilitat en un viatge interplanetari. Gràcies a aquesta indagació comparada, els autors estableixen una nova manera d?accedir al cinema com un art jove, impertinent, integrador i imprescindible per establir la plenitud de la ficció contemporània.

La minuciosa i pertorbadora reconstrucció d’un crim que va commocionar un país.  Laëtitia Perrais tenia divuit anys quan va ser violada, assassinada i esquarterada la nit del 18 de gener de 2011. Al cap de dos dies, la policia va detenir l’assassí, però aquest es va negar a confessar on era el cadàver, que va trigar setmanes a aparèixer. El crim va arribar als mitjans de comunicació i va commoure tot França. D’aquí va saltar a la política, i el llavors president Nicolas Sarkozy, en un gest d’oportunisme populista, va carregar contra els jutges i les esquerdes del sistema judicial, perquè l’assassí acumulava un llarg historial de detencions. Aquest llibre recompon el macabre crim, la reacció política, social i judicial, la personalitat de l’assassí i la investigació policial, però sobretot reconstrueix la història de la noia a través dels seus missatges a les xarxes socials, el testimoni de la seva germana bessona i de l’entorn on va viure. I el que apareix és algú que portava molt de temps patint la violència masculina: fi lla d’un pare que abusava de la seva dona, acollida per una família el cap de la qual va violar diverses noies, inclosa la seva bessona, la Laëtitia ja era una víctima abans de ser notícia. En part crònica de successos, en part novel·la de no fi cció, en part història, sociologia i denuncia política, aquest llibre inquisitiu i pertorbador va rebre el 2016 el Premi Médicis, el Premi Le Monde i el Prix des Prix, atorgat entre els guanyadors dels principals guardons de la rentrée francesa. «Probablement l’obra de l’anomenada “no fi cció criminal” francesa més important des de L’adversari d’Emmanuel Carrère»

Un jove viatja pel món a la recerca d’il·luminació i ha de fer front a tota mena d’experiències, no sempre agradables; una estudiant d’origen indi sedueix un professor mentre busca una sortida desesperada a una situació angoixant; un poeta fracassat que ha trobat feina a l’editorial d’un antic pornògraf acaba deixant-se arrossegar per la temptació dels diners; un sexòleg té una pertorbadora trobada sexual en una selva remota; un matrimoni que va començar per conveniència acaba en desastre; un músic que toca el clavicordi s’enfronta a la dificultat de combinar el seu art amb la seva condició de marit i pare i acaba perseguit per uns cobradors de morosos; una noia decideix quedar-se embarassada sigui com sigui; una dona visita una vella amiga a qui estan fent proves per saber si té Alzheimer i li regala un llibre que totes dues adoraven quan eren joves... Jeffrey Eugenides demostra altra vegada la seva capacitat per aprofundir en la complexitat de les relacions humanes en aquesta col·lecció de contes. Hi trobem personatges que planten cara a les seves pors, prenen decisions dràstiques i s’endinsen en territoris desconeguts. Elegant, subtil, de vegades irònic i de vegades profund i commovedor,Eugenides dibuixa en aquests textos un poderós mapa de les emocions.

Si ets una adolescent grassoneta, t’has de masturbar amb discreció per no despertar el teu germà petit, vius a Wolverhampton, pertanys a una família nombrosa amb una economia precària, tens un pare bevedor amb aspiracions mai satisfetes de triomfar en el món de la música i una mare depressiva, la vida pot ser una merda. Si per a més inri fas el ridícul a la televisió local llegint un poema, ha arribat el moment de prendre mesures dràstiques. Així és com la Johanna Morrigan es converteix en la Dolly Wilde i, sense ser major d’edat, comença a dedicar-se a la crítica musical en una revista de Londres. Entre concert i concert, la protagonista i narradora d’aquesta novel•la d’iniciació relata sense pèls a la llengua el seu pas a l’edat adulta a còpia de fumar, beure i deixar de masturbar-se amb artefactes d’allò més diversos per passar al sexe amb homes no menys diversos, entre els quals un músic de Brighton amb un membre viril inhumanament descomunal. Caitlin Moran continua la seva indagació rupturista en les interioritats de la feminitat amb aquesta narració escrita amb realisme descarnat i humor procaç i plena de referències a la cultura pop dels anys noranta. La veu de Moran ja és imprescindible: contundent, díscola i sobretot molt i molt divertida.

La Dora, una periodista d?informació municipal que omple les pàgines d?una agenda imaginativament titulada Som-hi!, ha d?agafar cada dia la Renfe per baixar i pujar del Vallès Oriental, on viu, a Barcelona, on treballa. Una conversa entre un grup de pacients psiquiàtrics, les interferències veïnals que impedeix en una lectura reposada de L?ofici de viure, un viatge al Dublín de Joyce i el sucre concentrat d?una cavalcada de Reis generen una seqüència d?absurditats que faran que la protagonista entri en un estat de distanciament respecte de la realitat: ¿és veritablement normal allò que es considera normal?; ¿com podem sortir del camí que ens han traçat?; ¿per quins set sous ens sotmetem a relacions de poder i a maneres de viure que ens són contràries? De sobte, la Dora se sent com aquella gallina que el seu pare va fer parar boja quan li va enganxar el cap amb la porta del corral. Per sort, els trajectes amb tren li serviran per anar madurant un pla d?acció inspirat en l?artista de carrer Banksy. Joyce i les gallines parteix d?una constatació que requereix prendre mesures dràstiques. L?existència massa sovint no té sentit, i tots necessitem un pretext per tirar endavant com sigui. Amb un humor de vegades lacònic i de vegades descordat, Anna Ballbona traça el retrat d?una dona en transformació, d?un paisatge desdibuixat i d?un temps d?incertesa.

Una novel·la de política-ficció. Una fàbula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista. França, 2022. Els partits tradicionals s’han enfonsat i Mohammed Ben Abbes, líder d’una nova formació islamista, derrota la candidata del Front Nacional a les eleccions presidencials. En François, un professor universitari fastiguejat de la docència i de la seva vida sexual, veu com la transformació que segueix l’arribada del nou president altera la vida dels francesos i li depara un futur inesperat. Els jueus emigren, les dones canvien les faldilles per les bruses llargues i els pantalons i alguns comerços tanquen o reorienten el negoci. La Sorbona és una universitat islàmica on els professors conversos gaudeixen de salaris excel•lents i tenen dret a la poligàmia. I, com Huysmans, l’escriptor del segle XIX convertit al catolicisme, en François sospesarà pronunciar les paraules que li obriran les portes d’una nova vida: «No hi ha més déu que Al•là i Mahoma és el seu profeta.» Submissió va arribar a les llibreries franceses el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo i Houellebecq, acusat d’islamofòbia, va afirmar: «No prenc partit, no defenso cap règim. He accelerat la història, però no puc dir que sigui una provocació, perquè no dic coses que consideri falses només per posar nerviosos els altres.» Més enllà de la polèmica, Submissió és una novel•la de «política ficció», una faula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista.

El 1929 Edgar Feuchtwanger, fill d’un editor i nebot de Lion Feuchtwanger, viu una infantesa feliç a Munic. Des de la casa familiar, el nen, de cinc anys, veu un home amb un bigoti curiós. La gent que se’l creua li dedica una salutació estranya que consisteix a alçar el braç. El veí no és altre que Adolf Hitler. La família jueva va ser veïna de Hitler fins al 1939, quan el nen es va exiliar al Regne Unit. Avui, als noranta anys, Feuchtwanger ofereix un testimoni excepcional d’un període que per a moltes persones «s’ha convertit en una cosa abstracta», segons diu l’autor. Transformat altre cop en el nen que mirava per la finestra, ens relata magistralment l’ascens al poder de Hitler i la història de l’Alemanya nazi. «Feuchtwanger evoca Hitler des de dos punts de vista. Un és el de l’historiador especialitzat en el Tercer Reich, que investiga sobre el líder més sàdic del segle XX. I l’altre, molt més íntim, el del nen que es creua amb Hitler a la cantonada de casa, el de l’antic veí jueu del Führer, que recorda un home “més baixet” que el seu pare. De la combinació d’aquestes dues mirades en resulta un testimoni excepcional» (Le Parisien).

Filla d’un andalús i d’una catalana, Lydie Salvayre, el cognom de naixement de la qual és Arjona, narra a No plorar la història de la seva mare, la Montse, nascuda en un poble prop de Lleida, que el 1936, amb quinze anys acabats de fer, se’n va a Barcelona amb el seu germà anarquista. A la ciutat, la noia viu el despertar de l’amor i l’alegria revolucionària dels dies posteriors a l’esclat de la Guerra Civil. En la novel•la es conjuga el present des del qual la Montse desgrana els seus records d’aquells dies meravellosos de llibertat de l’agost del 36 amb la narració de l’estada de Georges Bernanos a Mallorca i el procés d’escriptura d’Els grans cementiris sota la lluna –la condemna d’un catòlic durant la sanguinària repressió feixista. La Montse Monclús explica el retorn de Barcelona a la llar dels pares i el seu matrimoni, el de la filla d’una família humil amb el plançó del cacic del poble. A través de la resurrecció de la llengua materna, Salvayre construeix amb la seva prosa un relat coral apassionant sobre el complex entramat polític de la Guerra Civil, i sobre l’exili i l’herència que va deixar en els fills dels que van haver de marxar d’Espanya per salvar la vida. Com si la primera escapada de la Montse hagués marcat per sempre un destí en fuga.

D’on sorgeix la idea que Shakespeare, avui, escriuria per al cinema o la televisió? Tal vegada de la intuïció col•lectiva, que aquest llibre constata, que en bona part de la ficció audiovisual contemporània persisteix la petja d’un coautor no acreditat, invisible, la influència del qual serpenteja enmolts procediments dramàtics irrenunciables. Els inicis in media res, la síntesi de tragèdia i comèdia, la dramatització de la natura, els diàlegs adversatius o el paroxisme de la violència són recursos que el teatre de Shakespeare va portar a un grau exquisit de mal•leabilitat. La ficció encara els adopta i els remodela d’una manera particularment insistent, potser perquè en aquests moments s’ha fet més visible que mai una percepció profètica de l’autor d’Al vostre gust: que el món camina cap a una constant autorepresentació. D’aquí l’extrema modernitat del dramaturg. I d’aquí, també, que Jordi Balló i Xavier Pérez s’hi hagin fixat per elaborar el seu darrer llibre. De Joc de trons a El cavall de Torí, de Funny Games a Breaking Bad, de L’amic de la meva amiga a The Big Bang Theory, entre d’altres, Balló i Pérez salten amb elegància per damunt de les èpoques per identificar les relacions del corpus shakespearià amb els universos narratius de la contemporaneïtat. El món, un escenari ofereix una cosmovisió que va més enllà d’un sol autor per expandir-se en altres direccions a través de formes dramàtiques que perduren.¿Per ventura l’antecedent de moltes metaficcions de Hitchcock, Godard, Almodóvar o Aaron Sorkin no es troba en la play scene de Hamlet? Aquest és l’objectiu del llibre: identificar-nos com a actors i espectadors d’un relat sense fi.

Emmanuel Carrère ha acostumat els lectors a esperar-ne l’inesperat, i en aquesta obra monumental, gairebé èpica i sens dubte radical, aborda la fe i els orígens del cristianisme, ni més ni menys. A El Regne s’entrecreuen la vivència de l’autor, que abraça la fe en un moment de crisi personal, i les històries de Pau i de Lluc. Pau, que cau del cavall, té una il•luminació mística i passa de lapidar cristians a propagar la nova fe que transmuta els valors. I Lluc, que escriu la vida de Jesús i a partir del qual ens endinsem en els Evangelis. Enmig d’aquestes històries entrellaçades apareixen la sèrie sobre zombis en què Carrère fa de guionista, una cangur exhippie i amiga de Philip K. Dick, els bolxevics comparatsa mb els primers cristians, webs porno, visions erudites sobre les fonts del cristianisme, la desaparició –resurrecció?– del cadàver de Jesús… A Carrère li interessa el missatge transgressor del cristianisme i la desmesura de la fe. I aquest llibre provocador és una indagació rabiosament contemporània que ens parla de la perplexitat, el dogma, el dubte, la redempció i la construcció d’una creença amb tesis rupturistes i rituals estranys.

Una parella de periodistes amb pocs escrúpols, la Naomi i en Nathan, s?endinsa en una tèrbola aventura que reuneix molts ingredients de les pel·lícules que van convertir David Cronenberg en un dels directors de culte de finals del segle XX. L?Aristide Arosteguy, un intel·lectual francès, és acusat de matar i de mutilar la seva dona, la Célestine, filòsofa com ell, que duia temps obsedida per la idea de tenir el pit esquerre ple d?insectes. Però el cadàver no s?ha trobat i l?Arosteguy ha fugit a Tòquio. ¿S?ha menjat el cadàver de la Célestine per no deixar proves? ¿Es tracta d?una farsa macabra? ¿Hi ha una conspiració nord-coreana per atreure o segrestar pensadors francesos? Mentre la Naomi busca l?Arosteguy a Tòquio, en Nathan viatja aToronto per esbrinar la natura d?una malaltia de transmissió sexual que li ha encomanat una eslovena de cos imponent, però infestat de tumors malignes, i hi acaba coneixent una noia que cau en trànsits masoquistes en què s?arrenca la carn amb un tallaungles. Els personatges saben més coses del que sembla, i no hi ha manera d?estirar-los la llengua; els diàlegs combinen sarcasmes, absurditats i humor negre, es parla de l?uxoricidi de Louis Althusser i de l?alienació provocada pel consum tecnològic. Sàtira horripilant o exercici lúdic, la primera novel·la de David Cronenberg no pot deixar ningú indiferent.

Una pirueta literària intel·ligent i divertida: la preparació d’un crim narrada per un fetus. Un còctel de novel·la policíaca i humor anglès. La Trudy manté una relació adúltera amb en Claude, germà del seu marit John. Aquest, poeta i editor de poesia, és un somiador depressiu amb tendència a l’obesitat. En Claude és més pragmàtic i treballa en negocis immobiliaris. Els amants conceben un pla: enverinar en John. El motiu: una mansió d’estil georgià valorada en uns vuit milions de lliures que, si en John mor, heretarà la Trudy. Però resulta que hi ha un testimoni d’aquesta maquinació criminal: el fetus que la Trudy du a les entranyes. I en un triple salt mortal que sembla impossible de sostenir però que li surt rodó, Ian McEwan converteix el fetus en el narrador de la novel·la. Un narrador que, a banda d’observar des de primera fila els preparatius de l’assassinat del seu pare, filosofa sobre el món i la vida, llança preguntes incòmodes i s’ho qüestiona tot, mentre que les copes de vi –i d’alguna beguda amb més graduació– que va bevent la seva mare el fan marejar una mica. Closca de nou, amb traducció de Jordi Martín Lloret, és una barreja genial de comèdia negra, trama detectivesca i astuta reescriptura intrauterina d’un clàssic. Ian McEwan ha escrit un audaç experiment literari que és un autèntic tour de force només a l’abast d’un autor superdotat. Una novel·la rodona a ritme de thriller i trufada amb el millor humor britànic.

Una novel·la de formació tendra i perspicaç, una peça clau de l’univers literari de l’autor d’A sang freda. L’arpa d’herba és un títol imprescindible en l’obra de Truman Capote, una peça clau del seu univers literari i una mostra reeixida de l’exquisit registre amb què retrata les vivències més intenses. En aquesta novel·la de trets autobiogràfics, Capote relata la història d’una petita comunitat nord-americana els ciments morals de la qual es veuen sacsejats per un episodi insòlit. En Collin Fenwick és un orfe que viu amb dues parentes solteres i solitàries. La Verena, rígida i avara, la dona més rica del poble, i la Dolly, un esperit pur, que ha hipotecat la seva vida per tenir cura de la germana i que només troba gust en les estones que passa amb la Catherine, una negra que du a terme tasques domèstiques, i quan s’ocupa del seu curiós remei contra la hidropesia. La intervenció d’un bergant que deixa pelada la Verena, frustrant de passada les seves expectatives sentimentals, desencadena un esdeveniment central: la Dolly i la Catherine abandonen la casa i s’instal·len, amb el jove Collin, en una precària cabana construïda a la copa d’un arbre. Aquest fet desconcerta la bona societat del poble, entre la qual hi ha un xèrif servil, els animalots de sempre i, no podia ser altrament, el reverend i la seva esposa. Però els improvisats habitants de l’arbre també tenen adeptes, com el jove Henderson i el peculiar jutge Cool, que troba en aquest cas l’oportunitat de redimir la buidor de la seva vida.

Ell ja ha tombat la seixantena, és un famós expert en art, incapaç de donar més amor que el que sent pels retrats femenins de la seva inestimable col·lecció. Ella és una noia que fa anys que no surt de casa, atesa només per un vell porter. Es coneixen perquè ella vol vendre els objectes artístics d’una vil·la que ha heretat. I comencen a jugar a un joc equívoc i excitant que podria conduir a la passió o a l’alliberament. Abans de dirigir la pel·lícula homònima, Tornatore va escriure aquesta versió literària, que és un relat perfectament autònom escrit amb mà de mestre del suspens. «La trama sembla coneguda, però aleshores el relat es converteix en un thriller; sense cadàver, però no sense assassins» (Marina Verna, La Stampa).

Tot el que cal saber sobre física, l?univers i el nostre lloc al món en set lliçons plenes de bellesa que han captivat els lectors italians. «Hi ha fronteres, en les quals estem aprenent i crema el desig de saber. Aquí, a la riba del que sabem, en contacte amb l?oceà de tot el que no sabem, brillen el misteri del món, la bellesa del món, i ens deixen sense alè», diu l?autor d?aquest llibre que s?ha convertit en un inesperat best-seller a Itàlia i que serà traduït a més de vint idiomes. El motiu d?aquest èxit és ben senzill i alhora molt difícil d?aconseguir: amb passió, fluïdesa i una encomiable voluntat d?explicar d?una manera diàfana temes complexos, Carlo Rovelli, científic d?estirp humanista, ens proposa un recorregut breu però complet per les fites de la física dels darrers cent anys. I així repassa la teoria de la relativitat, la mecànica quàntica, l?arquitectura de l?univers, les partícules elementals, la gravetat quàntica, els forats negres... Però també la natura del temps i el nostre lloc dins d?aquest entramat infinit. Són set lliçons magistrals que permeten al lector no especialitzat endinsar-se amb facilitat en uns temes a priori àrids. Amb una combinació d?entusiasme, claredat i rigor, Rovelli ens ofereix una magnífica (i bella) panoràmica dels avenços de la física, a través dels quals l?ésser humà ha anat desxifrant els misteris de l?univers.

Nothomb reinventa un conte clàssic de Perrault i crea una deliciosa rondalla moderna sobre l'amor i la bellesa. En Déodat és el nadó més lleig del món, però a mesura que creixi demostrarà que posseeix una ment privilegiada. No obstant això, tindrà dificultats serioses per comprendre els misteris de l’amor. La Trémière, per contra, és una nena d’una bellesa captivadora, però es mostra passiva, només parla quan és imprescindible i no sembla que reaccioni davant les provocacions. I, com que els pols oposats s’atreuen, els inadaptats Déodat i Trémière estan destinats a trobar-se… Reprenent la fórmula que va utilitzar fa uns anys a Barbablava, Amélie Nothomb recorre a un conte de Charles Perrault i el transporta al món actual a manera de faula moderna gens innocent. Clarivident i elegant com sempre, amb la seva fluïdesa narrativa, l’autora explora les incerteses de la infantesa i l’adolescència, aborda la diferència i les dificultats per adaptar-se d’aquells que són singulars i reflexiona sobre la veritable naturalesa de l’amor i de la bellesa. En Riquet del plomall és una nova mostra del talent inesgotable de l’escriptora belga, un nou pas de rosca enginyós, poètic i crític a un conte de fades de tota la vida. En paraules de l’autora, «l’art té una tendència natural a concedir un lloc de privilegi al que és extraordinari».

«Tinc la imaginació portuària», diu la narradora d’aquest llibre, perquè la seva infantesa va estar marcada per «un port que ha conegut la glòria i l’oblit, una xarnera del món, a la cruïlla de tots els camins». Aquesta és la història d’una nena de pare italià i mare amb passaport britànic, que va créixer a l’Alexandria cosmopolita de la post­guerra. Una nena a qui el pare, durant un dia de platja a la badia d’Abukir, va explicar que, allà, l’1 d’agost de 1798, s’hi havia produït una batalla naval. Aquella història li va despertar la passió per les aventures marítimes, i la nena va descobrir la màgia de la literatura llegint La Ilíada a l’escola i va somiar que era Lawrence d’Aràbia... La crisi del canal de Suez la va arrencar del paradís: la família va haver d’emigrar, el pare es va arruïnar i la mare no es va adaptar a la nova vida a Milà. La lectura va ajudar la protagonista a establir-se en un món en què seria una estrangera sempre més: Stendhal, Conrad, Proust, Kavafis... Ja a París –on viu l’amor i l’èxit professional–, descobrirà la his­tòria de La Triomfant, la corbeta que va prendre possessió de les Marqueses, un altre paradís per­dut, un altre somni d’aventura portuària.

El cru i despietat ascens dels futurs caps de la camorra. Una novel·la brutalment honesta sobre la tràgica realitat napolitana amb què Saviano torna al sanguinari territori de Gomorra.  Nàpols, avui, és una ciutat bella i terrible: és el regne de la camorra, i els nanos que hi creixen ho fan sota el seu influx. Un grup de deu xavals es llança a conquerir la ciutat. Procedeixen de famílies corrents, els agrada lluir calçat de marca i tatuar-se el símbol de la seva banda. Liderats per Nicolas Fiorillo, el Maraja, el grup d’adolescents utilitza les motos com els bandits de les pel·lícules de l’Oest usaven els cavalls: envaeixen les voreres, atropellen vianants, s’escapoleixen pels carrers estrets del centre històric. Volen apropiar-se d’una part del negoci del tràfic de drogues i l’extorsió, i aprofiten el buit que han deixat algunes famílies per iniciar l’ascens. El poder es consolida mitjançant el respecte, la por, la violència: un like al Facebook de la nòvia d’un altre pot convertir-se en una sentència de mort, si cal provar armes noves s’utilitzen immigrants com a diana, i en el camí del cim no existeixen ni amics ni antigues lleialtats... Amb valentia, Roberto Saviano torna a un territori que coneix bé. La banda dels nanos és una novel·la sobre la realitat, una ficció que es converteix en crònica de la podridura quotidiana d’una ciutat corrompuda, corroïda, en la qual la sang es paga amb sang i el destí sembla tràgicament escrit en forma de reformatori, presó o tomba; una ciutat que pot ser moltes altres perifèries de tot el món.

Acostumada a avaluar les vides dels altres en moments de gran complexitat, la Fiona Maye s?adona de sobte que la seva existència no és com voldria: la seva trajectòria com a jutge del Tribunal Superior especialitzada en dret de família ha anat arraconant la idea de formar-ne una de pròpia, i el seu marit, en Jack, a punt de fer seixanta anys, acaba de demanar-li que li permeti viure una primera i última aventura. I just quan en Jack se?n va de casa, incapaç d?obtenir una aprovació impossible, apareix el cas de l?Adam Henry. Que és anormalment madur i encesament sensible, i exhibeix una bellesa que fa joc amb la seva ment, tan esmolada com ingènua; però que està malalt de leucèmia. I que, assumint les conseqüències de la fe dels seus pares, testimonis de Jehovà, ha decidit rebutjar la transfusió que li salvaria la vida. Però l?Adam encara no n?ha fet divuit, i el seu futur depèn de la Fiona. La llei del menor és una peça de cambra plena de matisos; una novel?la que juga en el terreny de l?escriptura més incisiva: el de les preguntes difícils de respondre però impossibles d?ignorar. Ian McEwan ens parla del lloc on la justícia i la fe es troben i es repel?leixen; de decisions i conseqüències; de la recerca de sentit; d?aferradors, i d?allò que succeeix quan no ens hi podem agafar. Ho fa amb la seguretat tranquil?la d?un mestre en el ple de les seves facultats.

Una sàtira provocadora i erudita sobre la rivalitat entre els deixebles d’un carismàtic professor expert en Hitler, carregada d’humor políticament incorrecte. Una comèdia d’embolics amb professors que fan d’espies? Una novel·la sobre les complexes rela­cions mestre-deixeble? Una reflexió sobre l’amor, l’amistat i la gelosia? Una provocació que indaga en els límits de l’humor? Un joc literari erudit i pop carregat de pèrfida ironia? Un toc d’alerta sobre el neofeixisme? Tot això i molt més forma part de La república, que arrenca amb la mort de Josip Brik, carismàtic professor universitari expert en Hitler. El seu deixeble i col·laborador Friso de Vos manio­bra per convertir-se’n en hereu oficial enmig d’una crisi sentimental i una lluita a mata-degolla amb un rival, Philip de Vries, que, aprofitant una conva­lescència d’en Friso, s’apropia del paper de delfí. A les pàgines d’aquesta singular novel·la de campus hi apareixen una revista acadèmica con­sagrada a publicar reportatges sobre Hitler, un viatge a Xile a la recerca de persones batejades amb el cognom del dictador, un congrés titulat End of History al qual assisteix Geert Wilders, un Front d’Alliberament del Braç Dret que pretén abolir la càrrega ideològica de la salutació nazi, un col·lec­cionista entestat a localitzar una maqueta d’Albert Speer, uns antiquaris vienesos que conserven un gabinet secret ple de parafernàlia nazi… Farsa esbojarrada i punyent, La república és una potent narració sobre l’ambició i l’engany i una lúcida meditació sobre la realitat i la ficció. És, també, la presentació en català d’una de les veus més estimulants de les lletres holandeses.

Fronteres físiques, familiars, íntimes... Tendresa, intel·ligència i humor en una novel·la deliciosa situada en un paisatge insòlit entre el camp i el polígon. Hi ha fronteres que sembla que només s’hagin d’obrir amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni fan un tall net. Tampoc són fronteres imaginàries ni portes que franquegin el pas a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies ben reals; frontisses entre mons que desapareixen i d’altres que malden per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendre’n els mecanismes i finalment creuar-les pot demanar tota una vida. La Mila, la narradora d’aquesta novel·la, va néixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, en el seu lèxic familiar més remot hi sobresurten els mots pòrtland del ciment amb què van tapar l’era de casa i kennebec de les patates que plantaven a l’hort. Els pares no la duien de vacances ni a sopar a fora, però la portaven a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do que s’aniria manifestant amb el temps. Ara que espera una criatura, la Mila intenta escatir els motius de l’estranyesa que l’ha acompanyat des de sempre, un ser-hi o no ser-hi, una certa perplexitat cap als propis orígens. Enfilant records i paraules, apama els límits i la força d’aquell món heretat, rememora els seus assajos d’obertura a Barcelona i a París i es pregunta què ha perviscut de tot allò en ella i què transmetrà a la seva filla. Amb una prosa de dring cristal·lí i un punxant sentit de l’humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una inusitada novel·la de frontera, l’autoretrat d’una dona que troba la seva veu –potser aquell do– i el seu lloc al món en el moment que decideix posar-se a parlar. 

Florent-Claude Labrouste té quaranta-sis anys, detes-ta el seu nom i es medica amb Captorix, un antide-pressiu que té tres efectes adversos: nàusees, desapa-rició de la libido i impotència. El seu trajecte comença a Almeria, continua als carrers de París i després a Normandia, on els agricultors estan en peu de guerra. França s’ensorra, la Unió Europea s’ensorra. La vida sense rumb d’en Florent-Claude s’ensorra. L’amor és una entelèquia. El sexe, una catàstrofe. La cultura no és cap taula de salvació. En Florent-Claude descobreix uns vídeos porno-gràfi cs en què apareix la seva companya japonesa, deixa la feina i se’n va a viure en un hotel. Vagareja per la ciutat, visita bars, restaurants i supermercats. Filosofa i malparla. També repassa les seves rela-cions amoroses, marcades sempre pel desastre, en alguns casos còmic i en d’altres patètic. Es retroba amb un vell amic que semblava que duia una vida perfecta, però la dona l’abandona per un pianista anglès i s’endú les dues fi lles amb ella. I aquest amic li ensenya a fer servir un fusell... Lúcid i nihilista, Michel Houellebecq construeix un personatge i narrador desarrelat, obsessiu i auto-destructiu, que escruta la seva vida i el món que l’en-volta amb un humor aspre i una virulència pu nyent. Serotonina demostra que continua sent un cronista despietat de la decadència d’Occident, un escriptor indòmit, incòmode i imprescindible.

Nous relats inèdits de Fitzgerald: divuit textos tan còmics com foscos, d'accents inesperats, que resignifiquen i expandeixen l'obra del seu autor. Empresaris atrapats en un psiquiàtric per error; guionistes reconvertits en rodamons per inspirar-se; soldats penjats dels polzes; seductors llegendaris per qui se suïciden les dones; però també hereves tan riques com maldestres a qui resulta impossible trobar un marit; joves amb problemes per culpa de la seva excessiva bellesa; adolescents que descobreixen la gran ciutat per primer cop; nois que coneixen noies i viceversa. Sobre aquests personatges i d’altres escrivia, entre 1920 i la seva mort el 1940, Francis Scott Fitzgerald als relats que es reuneixen aquí per primera vegada. Són textos redescoberts, molts dels quals van ser descartats pels editors potser perquè afegien complexitat al Fitzgerald més rutilant, embarcat aquí en l’exploració de nous tons i temes. Contes que abracen la sàtira, l’humor físic i altres formes de la comicitat en un estil lleuger i espurnejant, amb rèpliques i contrarèpliques afuades, però que també burxen en la foscor de la bogeria, la guerra i el suïcidi; l’alcohol, la malaltia i el desamor. Relats, a la fi, molt estimats per l’autor, que no va voler modificar-los fins i tot a costa del seu bandejament injust. Ara són rescatats en aquest volum imprescindible anotat i presentat amb cura per Anne Margaret Daniel.

Un fet inesperat –un assassinat– trenca la quotidianitat burgesa de diversos personatges i els enfronta a l’abisme. Una tragicomèdia ferotge amb tocs de novel·la policíaca. L’Elisabeth, enginyera de patents, ha entrat en la seixantena, està trista per la mort de la seva mare, melancòlica pel record d’un amor de joventut perdut i una mica més sola des que el seu fill s’ha independitzat, però viu una existència plàcida i monòtona amb el seu marit Pierre. Per animar-se, decideix organitzar una festa a la qual convida amics i veïns, com els Manoscrivi, que viuen al pis de dalt. Ell, en Jean Lino, també inicia la seixantena, i ella, la Lydie, és cantant de jazz aficionada. Acabada la festa, en plena nit, algú truca a la porta de l’Elisabeth i en Pierre. És en Jean Lino. Els diu que ha discutit amb la Lydie per una fotesa, ha perdut els nervis i l’ha estrangulat. I els demana que l’ajudin a desfer-se del cadàver... En aquest llibre, que ha rebut el prestigiós Premi Renaudot, Yasmina Reza desplega tot el seu talent: mirada inquisitiva sobre les debilitats humanes, retrat implacable de les convencions i les banalitats de què està feta la nostra vida diària, humor descarnat per retratar l’angoixa, la incertesa… El resultat és una tragicomèdia ferotge en què el confort de la quotidianitat es posa en risc quan succeeix una cosa imprevista, ingovernable, impensable, i els personatges s’han d’enfrontar al vertigen de l’abisme i a si mateixos.

Tres incursions memorables en el territori de la infantesa. Tres records de celebracions familiars –dos Nadals i un dia d’Acció de Gràcies– convertits en literatura de la més alta volada gràcies a la mà mestra de Truman Capote. El Buddy, és a dir, el petit Truman, és el protagonista dels relats. Un protagonisme compartit per la senyoreta Sook, una parenta conca, tan ingènua com sàvia, amb qui el nen va tenir una relació molt especial durant la seva infantesa a Alabama, separat dels seus pares. En aquests relats d’aprenentatge sobre l’amistat, la innocència i la maldat es condensa tot el talent narratiu de Capote (que no casualment admirava Isak Dinesen, també una gran narradora). Tres contes és una lliçó magistral de literatura, de com l’experiència es transforma en obra d’art. Tot un clàssic contemporani traduït per un altre mestre del conte, Quim Monzó.

Els misteris del temps explicats per un eminent físic que, a més, és un gran divulgador. Un assaig apasionant. Què és el temps? Existim en el temps o és el temps qui existeix en nosaltres? Per què recordem el passat i no el futur? Què vol dir que el temps «corre»? El passat és tancat i el futur és obert? El temps és lineal? Existeix de debò? Carlo Rovelli, físic i autor del best-seller internacional Set lliçons breus de física, respon aquí aquestes preguntes i moltes més.  El temps és un enigma no només per als profans, sinó també per als físics, que al llarg de la història han anat modificant la percepció que en tenen. Rovelli aborda el temps i els seus interrogants amb una combinació única de rigor, capacitat divulgativa i bagatge humanístic que li permet incorporar al text el Mahabharata, Horaci, Guillem d’Occam, Proust, Rilke…   El llibre es divideix en tres parts: la primera tracta allò que la física moderna sap avui sobre el temps i els canvis radicals que s’han produït al voltant d’alguns temes que es donaven per tancats; la segona se centra en la gravetat quàntica i en la idea d’un món sense temps, mentre que la tercera explora el naixement del temps i com l’experimentem. El resultat és un assaig apassionant, que ens proporciona claus –científiques i filosòfiques– per entendre el misteri del temps, un tema central de la física i també de la nostra relació amb la vida i l’univers.