Cartes que no lliguen

By Sebastià Bennassar

Cartes que no lliguen ens endinsa en les intrigues i corrupcions del fascinant món literari mallorquí. Una cadena d'assassinats comença a sacsejar la societat literària de Mallorca i un periodista haurà de resoldre l'entrellat. L'acció d'aquesta novel·la, plena de sang i vísceres, pretén presentar els personatges arquetípics que Bennassar s'ha trobat al món literari.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Jan 26, 2022
• ISBN: 9788726985467

Book preview

Cartes que no lliguen

Copyright © 2005, 2021 Sebastià Bennassar and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726985467

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

L’estat és un concepte continental, l’illa és un concepte local. El continent institueix la societat, i l’illa, la comunitat. Sebastià Perelló.

A n’Anna, per existir.

Amb agraïment, a na Pilar Arnau.

Sota de copes

"Eu nunca guardei rebanhos,

Mas é como se os guardasse.

Minha alma é como um pastor,

Conhece o vento e o sol

E anda pela mao das Estaçoes

A seguir e a olhar.

Toda a paz da Natureza sem gente

Vem sentar-se a meu lado.

Mas eu fico triste como um por-de-sol

Para a nossa imaginaçao,

Quando esfria no fundo da planície

E se sente a noite entrada

Como una borboleta pela janela."

La nota escrita descansava sobre la tovallola blau cel. Eren les deu del matí a Randa i feia un dia magnífic. L'aigua de la piscina convidaria al bany si no si haguessin escolat prop de cinc litres de sang de la dona que hi surava amb la cara inflada de cap avall i els cabells lliures, com si fossin anguiles. No era precisament un espectacle agradable.

Havia arribat a l'hotelet mitja hora abans. El subcomissari Munar m'havia telefonat a casa per avisar-me de la troballa. Bon al·lot, en Munar. Havíem col·laborat feia alguns anys en la recerca d'un psicòpata pels carrers de Palma i la seva carrera s'havia consolidat com una de les més fermes de la comissaria de Ruiz de Alda. En poc temps Munar havia arribat a subcomissari, guanyant-se l'admiració d'alguns dels seus companys de generació i l'enveja de molts d'altres.

-Bon dia, Andreu, com estàs?

-Bé.

-Has berenat?

-Tan forta és la cosa?

-De moment no, però quan arribi el jutge i la treguin de la piscina pot ser prou desagradable, creim que l'han oberta en canal.

D'un temps a aquesta banda els assassins havien tornat la mar de desagradables. Bona part de la culpa la teníem els mitjans de comunicació. Publicitàvem massa les fetes d'aquestes persones, semblava com si estassim promocionant-les. Clar que en un diari les coses eren molt més suaus que a la televisió.

-Que ja sabeu qui és? -li vaig demanar al subcomissari, que s'acostava amb dos cafès.

-Encara no, però tenim les nostres sospites. Segons el registre de l'hotel es tracta de Maite Patricia Jordà. Et diu res el nom?

-Hi ha una famosa escriptora que es diu així.

-Just a la fusta.

-No fotis.

-Encara està per confirmar, però tot apunta que és ella. Preparat per a una excursió matinera?

-Com vulguis.

El subcomissari em va aconduir fins a la cambra de la víctima, a uns trenta metres de la piscina. Dins de l'habitació, escrit amb sang a una de les parets es podia llegir: Ha caigut la sota de copes. Un regueró de sang indicava que l'havia arrossegada fins a la piscina i que la hi havia llançat sense que la víctima fos morta. De fet, el cadàver encara tenia un mocador que se suposava fermat a la boca, i les mans lligades al darrera.

-Si no estic equivocat, la va obrir en canal, però ha mort ofegada.

-Quina barbaritat.

Fou llavors quan Munar em va mostrar el text escrit sobre la tovallola. El vaig copiar a la llibreta.

-Sabeu que pot esser?

-No. Sembla escrit en portugués, i està clar que és un poema, però entre els meus homes no hi ha especialistes en poesia. A tu, que ets lletraferit, te sona de res?

-No l’ havia sentit en ma vida.

-Idò anam ben arreglats.

-El que estau és ben fotuts. Un tipus que es carrega una escriptora de moda, deixa un poema sobre la tovallola i escriu frases amb sang a la paret... M'assembla que no serà el darrer crim que cometi.

-No cridis la tempesta, no tenc el cos com per haver de perseguir psicòpates una altra vegada.

-No ens va anar tan malament la darrera vegada.

-Precisament d'això volia parlar-te.

-Tu diràs.

-Vull que em tornis ajudar en aquest cas.

-Mira Albert, et seré sincer, no crec que aquesta vegada ho hagi pogut fer ningú del Xinès, no tenen tant de nivell, i molt manco van deixant poemets damunt les tovalloles. Allà les coses són molt més senzilles, un parell de ganivetades en un carrer, una garrotada pel cap, una pallissa que se’n va de les mans, una modificació de les dosis de l’heroïna... això sembla una cosa de pel·lícula.

-Ja ho sé, però estam fotuts. No sabem ni tan sols de qui és el poema, ens és difícil entrar en el món literari d'aquesta illa. Fotre, tu ets escriptor i periodista i segur que en el teu diari deuen saber moltes de coses d'aquesta dona i de les seves relacions amb aquest món de caïnites que és la literatura.

-Està bé. Ho faré perquè ets un bon amic, però només un parell d'averiguacions i prou, i ja saps que vull l'exclussiva sobre el crim a canvi.

-Tu sempre pensant en treure’n profit.

-Home, tu saps el que deia un economista argentí?

-No.

-Que en aquest món no hi ha xantatges, només intercanvis. Tu tens una cosa i jo una altra, si vols en les canviam.

-Està bé.

-Aquesta nit quedam per fer una cervesa al Bosc i et contaré tot el que sapi.

-Perfecte.

El jutge va arribar mitja hora després, acompanyat de Llucia Roman, la forense de Palma. El sol d'abril començava a senyorejar sobre l'explanada de la piscina. Llucia duia una camiseta sense mànigues i estava encantadora. Les ulleres de sol m'impedien veure els seus ulls, però vaig saber que davall d'aquella cuirassa hi lluiria una espurna de desig, com sempre. Fou ella qui es va acostar.

-Bon dia, que t'han tret del llit?

-Abans que a tu preciosa.

La forense em va besar amb calidesa. Mai no havia conegut una dona que besàs igual que ella, amb tanta passió i tendresa a la vegada. Llucia i jo érem parella des de feia un grapat d'anys. Res d'extraordinari, sortíem plegats de tant en tant i boixàvem quan ens venia de gust. Era una relació molt lliure. Cap dels dos, amb la nostra feina, no volia una relació que exigís molta de dedicació, una dedicació que cap dels dos no podia oferir a l'altre. Qualsevol dia ens n’aniríem a viure plegats.

El jutge va ordenar l'aixecament del cadàver. Dos policies varen treure el cos de l'aigua i en fer-li la volta la situació es va convertir en força desagradable. Jo estava acostumat a veure coses dures, però així i tot no deixava de fer-me una mica d'oi sempre qui hi havia vísceres humanes pel mig. La sang ja no impressionava, i molt manco en aquell cos que l'havia vessada tota dins de la piscina. Els budells estaven fora de l'abdomen, semblava com si a l'escriptora li haguessin fet una cesària en vertical. Per sort la fotografa de la nostra secció no m'havia acompanyat, tenia un parell de dies lliures, així que era jo qui havia fet les fotografies amb una petita càmera digital. Marina havia vist i fotografiat coses molt desgradables, però cap com aquella.

Després va començar la feina de la Llucia. Seria molt llarga i segur que el subcomissari em mantendria informat, així que vaig decidir anar tirant de cap a la redacció del diari.

Em vaig torbar més en arribar al Passeig Mallorca des de l'entrada de la ciutat que no en fer el recorregut entre Randa i Palma. L'equip del Govern del Partit Popular havia decidit convertir la ciutat en un formatge de Gruyére i hi havia forats per tot. Per ventura, en estar acabades les obres tothom consideraria la feina feta com una gran obra necessària per a la ciutat, però fins aleshores era una tocada de collons. En passar per davant d’El Corte Inglés vaig reparar que havien tret un mostrador ple de llibres amb la quatribarrada. Era Sant Jordi. Aquella dada podria donar molt de joc. El darrer Sant Jordi de l'escriptora mallorquina que més llibres havia venut de tota la història.

La redacció era buida, hora de dinar. A la meva taula els papers amuntegats semblaven voler protegir-la del buit. Hi havia informes mèdics, resums de premsa, faxos, desgavell, caos. Vaig pensar que hauria de comprar-li un llibre i una rosa a la Llucia. Em posava de molt mala llet haver de caure en aquest mercantilisme, en el joc dels editors i llibreters. Sant Jordi era un dia perquè comprassin llibres qui no ho feia normalment, però si no li feia el present la Llucia s'emprenyaria amb mi. El problema era triar. Llucia era una lectora selecta de poesia. No suportava les meves novel·les negres. Sempre deia que li recordaven massa la seva feina, i que després de bussejar tot el dia entre la merda el que volia era una mica de poesia i música clàssica. Era la forense més extranya de tot el gremi. Vaig decidir telefonar-la.

-Hola Llucia.

-Hola carinyo, encara no sé res, si és el que volies demanar-me.

-No estimada. Vull quedar per sopar amb tu avui. T'estim amb bogeria i fa temps que no ens veiem.

-Està bé. On vols que quedem i a quina hora.

-Devers les onze, tria tu el lloc.

-Podríem anar pel Molinar, en una terrasseta damunt la mar.

-Molt bé.

-Te passaré a recollir amb la moto, on seràs?

-Al Bosc, amb n'Albert.

-D'acord. A les deu i mitja serè allà.

Perfecte. Ja havia quedat amb Lucia i segurament ens esperava una nit llarga de sexe i tendresa. Ara només me quedava haver de triar llibre i rosa, així que vaig marxar de cap a les paradetes de la plaça Major. Allà hi havia Xulio Astur, un dels meus llibreters preferits.

-Com va Xulio?

-Home, Andreu, com estàs?

-Molt bé. Venc a veure si et compr un llibre.

-No em diguis que tu també has caigut en aquesta xorrada que ens hem inventat per col·locar algun exemplar entre els no lectors.

-Sí fill meu.

-Si tu compres llibres tot l'any...

-Ja ho sé, però si no li regal un llibre i una rosa a la meva al·lota es pot muntar un Sant Cristo.

-Si és així... t'ho perdon.

Xulio Astur tenia una llibreria especialitzada en poesia. De fet, ell era perruquer d'ofici, però combinava les dues vocacions, la de llibreter i la de perruquer en una. L'havia conegut feia molts d'anys, quan es dedicava a promocionar la poesia a través d'interessants activitats. Ell era qui m'havia ensenyat que la poesia és minoritària, però menys del que la gent es pensa. Al final vaig acabar comprant una antologia de poemes d'amor de Vicent Andrés Estellés.

-Amb això triomfaràs -havia assegurat Xulio, així que vaig marxar de cap al diari més content que unes castanyetes. Vaig comprar un entrepà pel camí.

A les quatre el director em va fer anar al seu despatx.

-Uep, Andreu, que tenim per avui?

-Una magnífica exclusiva. Adivina a qui s'han carregat a Randa avui al matí.

-Ni idea, un futbolista, un conseller?

-No. S'han carregat na Maite Patricia Jordà, l'escriptora.

-Collons, no fotis.

-Sí.

-I ho té tothom?

-No. Demà ho faran públic, però nosaltres érem allà i en tenim fotos.

-No perdis aquests contactes.

-No en faig comptes.

-Explica'm una mica com és l'assumpte.

-Idò mira, algú ha anat a Randa, l'ha esventrada a la seva habitació i l'ha arrossegat fins a la piscina on ha mort ofegada.

-Collons.

-Això no és tot. L'assassí ha escrit una nota a la paret amb la sang de l'escriptora, on diu que la sota de copes ha caigut, i ha deixat un poema sobre la seva tovallola.

-Quina parafernàlia.

-Si no estic equivocat tendrem un nou psicòpata per alegrar-nos una mica aquestes setmanes que vénen.

-Déu t'escolti, darrerament han davallat les vendes.

-El que passa és que necessitaré ajuda. Havia pensat que na Cristina pugui col·laborar amb jo, que faci la part literària i biogràfica de l'assumpte.

-Bona idea.

Un parell de minuts més tard na Cristina es va incorporar a la reunió que teníem al despatx del director.

-Voldria saber que diu el poema -va ser el primer que va dir quan la vaig haver posada al corrent de l'assumpte. Li vaig donar la llibreta.

-És de Fernando Pessoa, n'estic completament segura.

-De quin llibre?

-No ho sé, em costarà una mica esbrinar-ho, però segur que ho podrem fer.

-Molt bé, investiga per aquesta banda i també encarrega't de la part biogràfica de la notícia. Farem tres planes -va dir el director. -I ni una paraula de la mort, ningú no ho sap encara.

Cristina va marxar de cap a la seva taula i jo em vaig refugiar just al darrera de la meva muntanya de papers, em sentia molt bé, especialment inspirat. Sempre m'havia agradat escriure notícies ben escabroses. Sabia que a l'endemà em llegiria molta de gent i allò m’estimulava. La meva formació com a escriptor havia estat completament autodidacta. Entre les seves assignatures s'incloia una llista de lectures completament heterodoxa, eclèctica i gens seleccionada, on la novel·la negra hi tenia un apartat primordial. El gènere m’havia subjugat feia anys, amb els primers Chandler que varen carue a les meves mans. Crec que en cap altre tipus de literatura es pot reflectiur millor l’entorn on es mouen els personatges, les situacions que es viuen. Estan inserits dins una societat, i a través de les seves accions la poden mostrar, criticar. La novel·la negra dóna llibertats que no es permeten en altres gèneres considerats més lliures. Per això m’atreia.

Cristina es va acostar amb notícies fresques, el text corresponia amb la primera estrofa del poema O Guardador de Rebanhos d'Alberto Caeiro.

-Però no m'havies dit que estaves segura que era de Fernando Pessoa?

-Sí.

-Aleshores qui és Caeiro?

-El mateix Pessoa. Has sentit parlar mai dels heterònims?

-No.

-Bé, és una mica llarg d'explicar. Pessoa va signar poemes principalment amb quatre noms diferents: Alberto Caeiro, Ricardo Reis, Álvaro de Campos i el seu mateix. Cada un d'ells correspon a un tipus de poesia diferent i en el seu joc literari l'escriptor els feia escriure pròlegs a les obres dels seus companys, i articles. Era un joc per a ell. Es divertia amb això.

-Vols dir que no era esquizofrènia barata i prou?

-També podria ser. He parlat amb un contacte que tenc a la Universitat, el professor Pere Cardell, especialitzat en literatura portuguesa, que és qui m'ha explicat tota aquesta història i estava molt intrigat.

-Idò, si no m'equivoc, tendrà temps per anar identificant poemes. Per cert, saps què diu?

-Sí. L'hi he demanat que m'ho traduís.

Nunca guardé rebaños,

Pero es como si los guardara.

Mi alma es como un pastor,

Conoce el viento y el sol

Y va de la mano de las Estaciones

Siguiendo y mirando.

Toda la paz de la Naturaleza sin gente

Viene a sentarse a mi lado.

Pero me pongo triste como una puesta de sol

Para nuestra imaginación,

Cuando refresca en el fondo de la llanura

Y se siente que la noche ha entrado

Como una mariposa por la ventana.

Cristina em va donar un paper de fax amb la traducció al castellà del poema que havíem trobat al matí.

-El professor s'ha disculpat però ha dit que no