La bandera de Brigadoon

By Antoni Carrasco Hortalà

Els quatre relats encadenats de La bandera de Brigadoon poden ser llegits de manera individual com una experiència narrativa completa, però adquireixen el sentit final recorreguts conjuntament. Enllaçats pel fil de la memòria, exploren l'experiència de l'amor i la paternitat a través de la descripció de relacions de parella en diferents moment de la vida del narrador, i conformen un mosaic que dibuixa la seva educació sentimental.
Amb una veu narrativa en primera persona i l'evocació d'episodis que es revelen mitjançant salts temporals que ressonen entre ells, de forma inesperada i sorprenent, sovint irònica, La bandera de Brigadoon és la constatació, una vegada més, que la matèria de què està feta tota ficció és el temps.

• Language: Català
• Publisher: Lleonard Muntaner Editor
• Release date: Oct 12, 2023
• ISBN: 9788419630452

Book preview

Taula

La bandera de brigadoon

Els límits de l’univers

La guerra de troia

Monedes de coure

Per a l’Anna.

Pots escriure una història sobre aquest cendrer, per exemple,

i un home i una dona. Però l’home i la dona són sempre

els dos pols de la teva història. El pol Nord i el pol Sud.

Tota història té aquests dos pols: Ell i Ella.

Anton Txékhov

LA BANDERA DE BRIGADOON

Quan ens mirem no veiem com som: ens veiem com érem.

Mercè Rodoreda

, La sang

El dia que ens vam conèixer, ella va sortir d’aquest mateix portal. Pantalons curts, una samarreta de tirants i una bossa grossa de platja. En Miquel i jo érem drets al costat del cotxe i la Núria es va aturar un moment, esperant abans de travessar el carrer, amb una mirada alternada, interminable. Què hi portes aquí dintre?, li va preguntar en Miquel, l’aneguet ja inflat?, i ella no va contestar, la seva mirada furiosa amb ell i el somriure que volia ser còmplice amb mi, enllaçats ella i jo en la resignació, alumnes esforçats del que s’estava desplegant per a nosaltres. En Miquel ens havia explicat les nostres històries per separat, no tant per compartir la Núria, per jugar a compartir-la, sinó per poder continuar veient-la sense la tensió, l’ansietat, d’una relació entre ells que no havia acabat de funcionar. D’alguna manera, en Miquel se sentia responsable de la infelicitat de la Núria, de l’error d’ella de buscar una plenitud en les relacions sentimentals, d’intentar viure sempre en la imaginació romàntica. La Zelda Fitzgerald ha fet molt mal, em va dir en Miquel somrient. Ell havia volgut dibuixar entre nosaltres, la Núria i jo, una expectativa, però havia creat, en realitat, una curiositat nerviosa. Vam passar el cap de setmana tots tres en una tenda, en una cala del cap de Creus.

Uns dies després, la primera nit que vam quedar ella i jo, vam tornar a casa seva en taxi. Estàvem abraçats al seient del darrere i el taxista ens va mirar pel retrovisor i devia veure els cabells de la Núria tapant-me la cara. Ella es va girar i li va preguntar al taxista si acabava de començar, i ell va contestar que sí, que estaria tota la nit donant voltes. Això no pot ser, li va dir ella, i va sonar inesperada, provocadora. Això no pot ser, va repetir.

—Ah, sí? Això vaig dir? —em diu ara—. Devia estar borratxa. De quines coses més rares te’n recordes.

—Veig que encara no han posat l’ascensor —li dic—. Segur que tu ets de les que t’hi negues, perquè s’acabaria això d’amagar-se aquí darrere.

L’arc que formava el forat de l’escala davant de la porta clausurada de l’antiga porteria; el joc d’amagar-s’hi perquè era impossible l’espera de pujar cinc pisos a peu. El desig conservat fins a obrir la porta; els meus dits contra els seus, com si jo portés els ulls embenats. L’abraçada al fons del vestíbul. El seu posat rígid que semblava immòbil, passiu, però amb una atracció estranya. Els ulls tancats, els braços encerclant-me les espatlles. Tots dos paralitzats de sobte quan sentíem la porta del carrer. Algú que entrava i obria i tancava una bústia; nosaltres, els cossos contra la paret, esperàvem que travessés el vestíbul i comencés a pujar per l’escala; després, ens miràvem i somrèiem, com qui es recupera d’una caiguda o qui recull les restes d’una demostració que ha sortit malament. Suposo ara, com ho suposava aleshores, que ella el record no el té només amb mi. Aquests anys sense veure’ns hauran estat un temps amb altres abraçades, amb altres cares sorpreses pel desig.

—No sé si hi ha alguna veïna més jove que ho faci —diu i somriu—. Jo ja m’he retirat.

Tornem a pujar l’escala, la Núria al davant. Ella s’aturava, de vegades, a la meitat d’un tram d’esglaons, entre un replà i l’altre, i es girava i quedàvem tots dos a la mateixa alçada dels ulls. Des d’aquesta altra abraçada, sentíem el miol del Zhivago, darrere de la porta, dos pisos més amunt, esperant-la.

—Se’m fa estrany no sentir-lo —dic—. A tu et devia costar molt, acostumar-t’hi.

La Núria obre la porta del seu pis, sense el gest, l’empenta i la mirada a terra, el tancament ràpid.

—Imagina’t. Durant molt de temps, em semblava que no sentir-lo quan tornava a casa, aquest silenci, era com si hi hagués lladres.

—I el Zhivago? Com està? —li he preguntat abans, a l’autobús, i ella m’ha mirat, sorpresa, somrient.

—Va morir. Fa tres anys. Estava molt vell.

—Va ser molt dur? A la gent que ha tingut gat sempre se li queda clavat el moment de deixar-lo al veterinari, de girar-se i haver de marxar.

La mirada de la Núria, exagerant la ironia.

—Has tingut històries amb altres dones amb gats? No em diguis que sí. T’ho perdonaria tot, menys això.

—No. Amb gat, no. Només amb una que tenia un hàmster del seu fill. Amb la rodeta i tot.

Uns moments sense dir res. Somrient, sospesant.

—Continues igual de divertit.

—No sé si és un elogi. De vegades t’agradava, i d’altres et cansava.

—No et pensis. El Zhivago no va ser l’únic que et va trobar a faltar.

Ens mirava des del fons de la sala del pis amb uns ulls com dues esquerdes i jo temia que pogués interpretar que l’abraçada amb la Núria, la gesticulació del desig, el moviment de les mans, fossin per a ell la sensació que ens estàvem barallant. Si fos un gos, em deia la Núria, no et dic que no. A més, aquest està acostumat, està curat d’espants. S’intercalava en l’espai entre nosaltres dos i buscava la falda de la Núria; mai no es posava sobre les meves cames. És normal, si fos una gata, seria a l’inrevés. Una olor forta per tot el pis, els senyals amb què marcava el territori de la seva exclusió. Des del llit, jo el veia passar per davant de la porta del dormitori, recorrent, insomne, el passadís, com un fantasma, un amant obsessionat. Abans no era així, somreia la Núria. Abans dormia tota la nit. Les matinades que era jo el que no podia dormir, o els matins que m’aixecava abans que ella per anar a treballar o per tornar a casa meva, jo compartia el menjador amb aquell gat. És que ell sempre hi és, jo feia broma de queixar-me. On vols que vagi, em deia ella, si no coneix ningú. I amb els altres tios, passa d’ells, no hi va mai. Només amb tu. Alguna cosa tens. Sí, soc la dona pantera. El Zhivago venia cap a mi quan jo obria la nevera: ell sabia que jo en trauria una llauna amb un menjar amb aspecte de foie-gras i una olor també molt forta. No li’n donis gaire, em deia la Núria des del llit, en un murmuri, parlant encara mig adormida. Tu al llit i jo esmorzant amb un gat, li vaig dir un dia, som l’Ulisses de l’Eixample. Un sospir profund i tebi, més suau, quan ella es girava i les anelles del cap del llit es movien. Un so endormiscat i suau. Mn. El meu interès per aquell gat era una representació que jo oferia, el descobriment d’una manera d’afegir a la convivència amb la Núria alguna cosa diferent de la meva figura irònica, que jo mateix veia que no era suficient.

—T’he vist per la finestra —m’ha dit ella a l’autobús—. No sabia si pujaries.

—Aquests són els seients dels vells.

—Sí, ja. I de les embarassades.

La rialla de tots dos alhora, un altre cop. Era la parada d’inici del recorregut. Hem estat uns minuts esperant fins que ha pujat el conductor. Després, l’autobús s’ha posat en marxa amb poca gent i ha començat a anar de pressa; algunes de les primeres parades se les ha saltat.

—Què has pensat? Ja m’ho imagino. Déu meu, que no pugi.

—No, no. Una sensació estranya. Típica: és ell?

—Típic també en aquests casos: està fet caldo, pobre tio.

—No, estàs bé. Se’t veu bé. De veritat. Millor. Els cabells, potser. —Mirant-me amb curiositat—. Ja en tenies algun de blanc. No tant, potser. Però ni una arruga, quina sort. —Un gest fingit, divertit, de contrarietat.

—Tu portes els cabells més llargs. I més llisos. I d’un negre no tan fort.

—Els cabells de les dones, ja se sap. —Sense deixar de riure.

Els seus cabells amb una pinça al costat, la meva mà que els acariciava, els hi deixava darrere de l’orella; els dits tocant-li molt suau les arracades, llargues. Llàgrimes. Les arracades eren de vegades l’únic que es deixava quan es despullava.

Al final, hem baixat a la mateixa parada.

—En realitat, no és la que em va millor —li he dit. Ja estàvem drets i ens hem tornat a mirar—. T’acompanyo un tros i continuem parlant.

Un altre cop ella al meu costat, les mans al darrere, la bossa encreuada, el pas decidit, mirant a terra.

—Se’m fa molt estrany tornar a passar amb tu per aquests carrers. No has canviat, continues caminant massa de pressa, no hi ha manera de seguir-te.

La fúria en els passos del temps final de la relació quan tornàvem a casa; semblava que estiguéssim fent una cursa nosaltres dos sols, contra nosaltres mateixos, amb una força que ens obligava. Érem capaços de caminar sense gairebé dir-nos una sola paraula, figures impulsades per una inèrcia que tots dos desconeixíem, però que sabíem un símptoma de degradació. Això no m’ha passat mai amb ningú abans, em va dir. Jo el que faig és seguir-te, pensant ja se’n cansarà. Una prova. Volia veure, comprovar el que ella temia i jo donava per evident.

—Tens temps per a un cafè? —m’ha dit quan hem arribat davant del portal.

Dir: no, no puc, m’estan esperant. Fer-nos dos petons; el contacte, el record de la pell, sense tocar-la, només sentint l’olor. I guardar també aquest dia, i els dies següents, una eufòria que ho marqui tot amb la memòria, la reconstrucció de la conversa a l’autobús, al carrer, els moments d’ironia, de la seva imatge que havia estat decebedora al principi, la memòria sense dolor que m’ha­gués estat tan útil després del trencament, durant el temps de l’autoengany. Una altra línia d’ombra que baixaria exacta; cada tarda, un altre calendari petit d’aniversaris. Sempre que hi he pensat durant aquests anys, imaginant-me com seria quan ens retrobéssim, el que passaria, a cada moment d’abandonament, de derrota meva, jo hi afegia un acte d’orgull, de sensibilitat agredida en què era jo qui prenia la iniciativa, o qui negava la reconciliació.

—Estàs amb algú? —m’ha preguntat la Núria, llegint el meu silenci llarg—. Si vols, li truco jo, i li dic que estigui tranquil·la. Que vas ser tu el que em vas deixar i que encara no t’he perdonat.

L’únic moble que reconec és la prestatgeria metàl·lica de lleixes amb forats que semblaven peces de Meccano. Jo li deia que tenia una casa tan àrida, tan poc acollidora, semblava mentida, una contradicció amb la seva reivindicació irònica d’una sentimentalitat femenina. L’absència de plantes en un espai que es travessava com un itinerari, el telèfon a terra, la cadira amb la tele amb l’antena de banyes. Gairebé res no havia estat comprat a una botiga de mobles; tot havia estat recollit, aprofitat, acceptat, esborrada la diferència entre el que ella havia portat o muntat i el que hi havien deixat els inquilins anteriors, o el que ella havia comprat als Encants o els trastos vells que havia recollit al carrer

i restaurat. Coixins sobre una tarima que ella mateixa havia tallat a la seva escola d’art. Sembla una balsa a la deriva, li vaig dir un dia, fins i tot el llum de la taula falla de vegades, com si fossin senyals d’emergència. Una capsa de 12 Minerales del Mundo penjada a la paret. No ho trobo tan estrany, em va dir. Altres tenen un pòster de Miró. Jo en recitava els noms, fent broma, com una pregària. Lapislázuli, Corindón, Aguamarina, Calcita, Esfalevita, Ágata, Piedra sol, Galena, Zafiro. Sembla la Ilíada, li vaig dir. De tant en tant, m’hi trobaria enganxat al costat algun senyal esporàdic, que es quedaria durant uns dies i després seria substituït: un cartell d’un concert d’Aute o de Sting, una foto d’un bebè o d’un