Solastàlgia

By Ada Castells

«Entreveig finals, grandiloqüents o esllanguits, però sempre inevitables. L'únic que no en sé calibrar és l'abast. Soc jo sola qui s'ofega? O és només la nostra família? O és tota l'espècie humana? O és el planeta Terra?»

La Sara és una Quixot empatxada de lectures apocalíptiques i, arran d'unes inundacions extremes a Barcelona, decideix fugir cap a l'Empordà. A l'expedició l'acompanyen un marit que exporta pollastres al Brasil, una filla adolescent que vol un gos i una tieta excèntrica que no hi toca gaire. L'objectiu és refundar l'edat mitjana amb tecnologia del segle XXI. En contacte amb la natura, la Sara aprendrà a pactar amb l'amenaça, però primer haurà de superar un remordiment profund, la sobredosi filosòfica, les baralles amb la filla i la solastàlgia*. L'amor i assumir la pròpia fragilitat seran les úniques sortides per sobreviure i recuperar el lligam amb els altres.

*La solastàlgia és un terme híbrid (consol + dolor) ideat per l'activista australià Glenn Albrecht. Designa la tristesa causada per la destrucció del nostre entorn i, de retruc, de tot el planeta Terra.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Feb 15, 2023
• ISBN: 9788412659634

Book preview

Capítol 1

Fa dos mesos tot era diferent. En feia un parell que ens havien manat que ens tanquéssim a casa i ja havíem adoptat noves rutines, amb aquesta mania tan humana d’adaptar-nos a tot. Jo em passava les nits d’insomni controlant el cel pel rectangle de la finestra: ara asseguda a la butaca, ara al balcó, ara a la punta del matalàs, com si les estrelles fossin focus d’un plató i em volguessin activa.

Llit, finestra, cel, univers, cada cop més enfora.

Hi havia dies blaus, blancs, d’un gris més fort i cada nit feia negre. En canvi, la meva filla no es movia de la seva habitació. Me la trobava ajaguda amb la pantalla a la falda, com una nina russa confinada en el confinament.

Ciutat, pis, cambra, pantalla, cada cop més endins.

Vaig intentar convence-la que convenia fer exercici per a la nostra salut mental. Jo cada dia en feia i la meva esquena se’n ressentia. Potser ella tenia raó, calia tot el contrari: hibernar per mantenir el cervell ensopit.

Insomni d’un d’aquells dies de febrer: fa negre i em moc per la constel·lació de casa nostra. Les llums del wifi, del televisor, del portàtil em guien cap a la nevera i em prenc un got de llet. Descremada, encara. L’assaboreixo, encara. En tenim, encara. La ràdio m’acompanya en aquest recorregut astral d’estar per casa. Un locutor baríton diu que la tempesta passarà de llarg, però que cal prendre precaucions. Convé netejar els desguassos, tenir espelmes a mà, saber on hi ha la clau de pas. Canvio d’emissora. A les ones del costat emeten cançons animades perquè no ens desesperem.

La mort d’una persona és una tragèdia; la d’un milió, una estadística. Ho diu Kurt Tucholsky.

No sé qui és.

A les quatre de la matinada, el veí de dalt arrossega les sabatilles, passadís amunt i avall. Compartim l’angoixa d’animal de gàbia. Jo m’alço del llit amb l’esperança que la verticalitat esvaeixi les pors avançades. En la quietud, els objectes de casa m’observen. És com si a les hores fosques es permetessin una existència carnal. De petita, m’inquietava aquell conte en què les joguines sortien del bagul quan nosaltres dormíem. Imaginava el meu os de peluix atacant la Nancy mentre el Lucas s’ho mirava impotent. La bèstia la despullava, li devorava els mugrons, li arrencava les cames, cada nit. En llevar-me, corria cap a la caixa de les joguines i comprovava que totes reposaven on jo les havia desades. La nina continuava inexpressiva, amb mirada de plàstic, sense atrevir-se a denunciar i jo, per si de cas, castigava el Tedi remullant-lo perquè perdés volum. Vaig aprendre aviat a detectar tragèdies.

Aquesta nit la calma és tan espessa que es podria tocar amb les mans. Oloro la tempesta mentre reprenc la lectura d’un assaig de Roy Scranton. Quan va passar tot, les meves germanes em van revisar la biblioteca i se’n van endur els llibres apocalíptics. Les sentia discutir en veu baixa. Aquest sí, aquest no, com si s’haguessin transformat en un parell d’inquisidores. A poc a poc vaig anar recuperant tots els títols. Em fan companyia. Llegeixo Scranton aprofitant que el Mike dorm: El problema d’ara és que hem d’aprendre a morir com a civilització. Subratllo: Nosaltres som el problema. No com a individus, sinó com a col·lectiu. Un sistema. Un rusc. Després miro per la finestra, els núvols encara no han arribat i em fixo en els tres llums encesos als edificis del davant. Són d’insomnes com jo, o potser, dins les habitacions il·luminades, hi ha infectats que cal vetllar per demostrar-los que no moriran sols. Tots som com les joguines de la caixa: Nancys, Lucas i ossos de peluix. Un problema. Un col·lectiu. Un sistema. Un rusc.

Després entro a l’habitació de l’Elena. Dorm.

Torno a mirar el rectangle. Negre. Prego perquè la tempesta no s’aturi sobre el nostre simulacre de família nuclear. Fa dos mesos el Mike vivia a Anglaterra, prop dels seus fills ja grans, però amb l’arribada del virus va triar confinar-se al nostre rusc. Sé que enyora el verd domesticat del seu país, però no ho diu i així li sembla que s’estalvia nostàlgies.

Quan es podien fer plans, en fèiem:

–Llogarem el pis de Barcelona i marxarem a viure junts a Dorset –m’animava ell.

–L’Elena estudiarà allà. Tu guanyaràs diners. Jo escriuré envoltada de cosmos, heures i mar –el seguia jo.

M’imaginava respirant més oxigen, assaborint el silenci, allunyant-me de mi. Era la crida de la terra abans de la fi dels temps, la intuïció del paradís.

Ja no fem plans. Els terminis s’han tornat impossibles, les garanties són una quimera, els contractes han perdut validesa i ens extingim en un pis allargassat de l’Eixample. El mar és un triangle escapçat entre els edificis. Només el veiem si decantem el cos als balcons del passeig de Sant Joan. Sabem què és, aquest retall blau, i per això ens agrada.

Avui el triangle també és negre.

Lluny, veig el gris plom que avança.

Fa setmanes que no escric. La clau és el personatge, sempre és el personatge, un aliat de paper que em preservi de tot mal, però no aconsegueixo retrobar-lo. El tenia: era una dona, emprenedora, amb un propòsit ferm, molts entrebancs i una malaltia que s’encomanava. Era ideal, però s’ha perdut pel passadís en aquest temps aturat. L’he buscada entre els llibres, per les finestres, a les pantalles. L’he enyorada sense haver tingut prou temps per coneixe-la. Ajaguda al sofà, l’espero. Temo que abans arribarà la pluja.

No és el primer cop que em passa. Quan vaig conèixer el meu ex, vaig estar molts mesos sense que em sortís una frase. Em deia que per fi havia trobat equilibri a la vida i aquest n’era el preu. Estava eufòrica i espantada, si és que aquesta barreja és possible. M’havia convidat a fer una xerrada al seu institut. El Carles hi feia classes de Literatura i havia considerat adient convidar una escriptora viva. Així m’ho va dir, i em va semblar curiós que em confessés que el meu mèrit era no estar morta. Vam fer broma sobre la inconveniència de dur a classe zombis i esperits, i els riures ens van portar a dinar junts amb l’excusa de preparar la trobada. L’endemà, vaig trucar a la Rosa per donar-li la notícia:

–He conegut un tio.

–Com és?

–Espera, vaig a buscar la seva fitxa.

En aquella època tenia la mania de descriure la gent en unes petites cartolines que havia heretat de la consulta del pare. En llegir la del Carles, ja em vaig adonar del despropòsit:

–Polit, educat, correcte.

La Rosa va deixar passar un silenci abans de l’atac:

–Felicitats, nena. A la teva mare li encantarà.

Em vaig empassar el seu sarcasme i encara vaig continuar molt de temps refugiada en l’engany.

Setmanes després, l’introduïa en família. Sis persones entaulades amb la finalitat que tot anés bé, un conclave de polits, educats i correctes. Ningú no em va dir res, tampoc no calia. Els llegia la ment.

Mare: No és gran cosa, però sembla millor que els altres.

Pare: Per fi un noi que la redreci.

Rut: No duraran ni tres dies.

Dèbora: Quin mediocre de merda.

I jo, que no m’adonava de fins a quin punt m’estava ficant dins d’un pou.

Sí, fa setmanes que no escric i em tortura pensar que perdo un temps que no tindré mai més. Vaig tot el dia amb roba del Decathlon, pantalons de sis euros fabricats a la Xina, potser a Wuhan. No sé quina és la roba adequada per extingir-se. Deu dependre del tipus d’extinció. Si és per un virus, en pijama; si és per la pluja, en anorac, una paraula perduda en el temps.

–Posa’t l’anorac, que plou –sento la mare.

–No li facis posar això, que sembla una bola –la Rut.

–Deixa-la –la Dèbora.

I la rareta cap a l’escola amb l’anorac inflat, les katiuskes grogues i les tempestes entrant a la Península por el cabo de Finisterre. Intento trobar-lo a Google Earth, però no me’n surto. Em diu que em posi en contacte amb El desenvolupador per obtenir més dades. No sé qui és. Tampoc no sé qui és Kurt Tucholsky. Hi ha poques possibilitats que siguin la mateixa persona.

Aparco les profecies de Roy Scranton per dormir unes hores i em desperto amb la claror del dia, daurat?, rosa pàl·lid?, taronja? Per uns moments em dic que la tempesta ha passat de llarg i no tenim cava a la nevera. L’eufòria em dura el temps d’encendre la ràdio. El locutor baríton alerta que, si l’aigua entra a casa, hem de desconnectar el corrent i vetllar perquè els animals de companyia, l’aigua potable, els aliments i altres elements importants siguin en llocs segurs, alts i protegits.

L’Elena porta tot el matí tancada a la seva habitació. Ara surt de la capsa amb els cabells esbullats com una Nancy violada. Va amb el pijama d’ossets, el seu preferit. No sé si és el més adequat per extingir-se: li queda curt de mànigues, però li atorga un aire infantil que em fa enyorar la nena que era fa pocs anys. Es frega els ulls d’ametlla, d’un color clar que desarma. Fa olor de son. Quan l’abraço i em rebutja sempre em dic que el temps passa massa de pressa.

Vol que l’ajudi amb els deures de castellà. Hi dedicarà cinc minuts. A internet l’espera tot un món de gent que canta i balla, i ella no té temps per perdre amb sintagmes ni conjugacions. Jo tampoc no en tenia i ara encara en tinc menys, però ella em planta els deures davant dels ulls i, amb una impaciència estrident, m’assenyala la paraula que la manté allunyada de la felicitat virtual, l’única que ens queda. Em costa llegir-la i s’impacienta. L’Elena té una lletra desmanegada com la seva edat.

–Ensimismadas. Què se suposa que vol dir això?

–Abstretes.

–Segur?

–No hi ha res segur, filla.

Torna a la seva capsa i tanca la porta.

N’està farta, de mi. Jo també, però no em puc tancar la porta als nassos i quedar-me a l’altra banda.

Aquesta nit l’he vista dormint.

Les as són d’aigua i les is tenen regust de llimona. D’això en diuen sinestèsia. Ara em venen a la ment tones d’as i is, com una pluja àcida. Surto al balcó per ventilar-me i l’aire fresc em revifa. La quietud indica que alguna cosa no va a l’hora. Malfia’t del silenci d’una ciutat, direm als nostres nets. Em torna la lectura d’aquesta nit: El problema és que nosaltres som el problema, una plaga. Hi ha poca gent al carrer, i la que hi ha la puc reconèixer. El sistema. El rusc. El problema. El problema. El problema. A la vorera central, el fill de la carnissera passeja un gos raquític. Espero que sàpiga que, en cas que l’aigua entri a casa, ha de posar l’animal en un lloc segur, alt i protegit. A pocs passos, es balanceja la modista, vídua de fa poc per culpa del virus. El seu marit era un merda. Borratxo, violent, brut. De vegades, les pandèmies són benvingudes. S’emporten tanta gent, que amb alguns l’encerten. Mai no he entès que la Conxita, que es pot fer els vestits a mida, se’ls faci tan arrapats, marcant uns malucs massa esplendorosos. Deu ser per deformació professional o potser encara viu en els cànons de bellesa de la seva joventut, quan les dones havien d’engendrar i valia més que fossin amples. Diuen que té cinc fills borratxos, violents, bruts. Cap no se’n fa càrrec. Avui arrossega un carret d’anar a comprar desbordant, de pollastre arrebossat?, cansalada?, Tortas de Santa Inés? Avança al fill de la carnissera i per un moment tinc l’esperança que hi hagi un mínim de contacte humà que li alleugi la solitud, que ell l’ajudi amb el carret o que, com a mínim, alci la mà per saludar-la. L’espècie només podrà sobreviure si lluita unida. Un col·lectiu. Un rusc. Un sistema.

El noi va amb música a les orelles i ni s’adona de la presència de la vídua. A ella tant li fa, s’ha acostumat a ser invisible i es mou amb l’altivesa de qui se sap grup de risc, per vella i per grassa. És una vip del confinament, però a l’UCI serà descartada. Diuen que si en moren moltes, estalviarem en pensions. Hem d’aprendre a extingir-nos, escriu el Roy Scranton, i la Conxita s’hi resisteix amb una mascareta de roba del mateix estampat que la brusa. Se l’ha feta amb un retall que guardava per si de cas: per si de cas algun dia s’engreixava, per si de cas havia de fer un pedaç, mai per si de cas un virus. Ha omplert el carret com si vingués una guerra. Pensa en la guerra, ella que l’ha viscuda.

S’hi ha de pensar? Amb un gest, m’espolso la idea. Quan era jove creia que la meva guerra seria la de Nicaragua; després n’han vingudes moltes més. No sé amb quina quedar-me. La capacitat de patir pels altres se m’ha anat diluint.

Al terrat de l’altra banda del passeig de Sant Joan, hi ha el mateix paio que des de fa dos mesos practica l’aixecament de pesos. Avui té una noia al costat que s’estira els braços com si se’ls pogués allargar; deu ser la filla o una amant jove. Darrere seu, els assetja una nuvolada grisa. La gran amenaça. Ni la veuen. Semblen ninots de plàstic. Jo també els dec semblar una figureta en un balcó, poc elàstica pel seu gust, un click de Playmobil encaixat a la peça que li pertoca, el cos preparat per vinclar-se, cabells encastats a la closca i una expressió de sorpresa permanent. Un click escriptora que ha perdut el personatge, un horror.

Ells continuen amb les seves postures repetides un-dos, un-dos, un-dos, com si amb els braços enlaire poguessin desfer les isòbares. S’esforcen per cuidar-se dins la capsa, temen que el cos els falli. Ignoren què cal fer després de saber on tens la clau de pas. Han oblidat les pregàries. Voldrien un cos nou per desafiar tempestes, però no el tenen. No volen envellir, tampoc morir-se.

Jo també vull estar nova, preparar-me per a l’última desfilada, i ara sec al mig del menjador amb un llum de peu que m’enfoca la closca. El Mike fa les barreges, es posa uns guants de rentar plats i m’aplica el Tinte Castaño Claro de L’Oréal. La nina russa torna a sortir de l’habitació i ens mira com si fóssim uns estranys. Quan era petita, em trenava els cabells i jo me la treia de sobre. Era una nosa de sis anys que em destorbava. No estava acostumada a tenir-la. Ara li deixaria que em rapés al zero, però la meva filla ja no vol jugar amb mi a perruqueres.

–Què feu? –pregunta.

–L’idiota –responc.

Més de mitja hora després, l’esbaldida l’he de suportar tota sola i, quan m’eixugo els cabells, voldria recular quinze minuts en el temps. M’he passat amb l’exposició al tint i em tocarà lluir un to avinagrat de cinquantona, com si fos un efecte més de la menopausa. Torno a sortir al balcó, alço els ulls i inicio una pregària. Plou. Sé interpretar el missatge: Entra a casa i deixa’t estar de frivolitats. Comença el compte enrere. El Mike té raó. La Rut i la Dèbora tenen raó. La Rosa té raó. No hauria de llegir l’infeliç del Roy Scranton. Tenim llet descremada, el color s’esvairà en deu rentades i la clau de pas és sota la pica, però no em puc oblidar que aquesta nit he entrat a l’habitació de l’Elena per veure-la dormir.

Feia quinze anys i mig que no m’hi atrevia.

Capítol 2

Si una nina russa parteix del punt A a les 10 del matí i avança a un pas de tres metres per minut, a quina hora arribarà al punt B, tenint en compte que entre A i B hi ha un quilòmetre?

Ha plogut tota la nit i hem passat del negre al gris. La pluja continua. Després de dinar, l’Elena surt de casa per recórrer el fil conductor que enllaça els seus dos progenitors. Del passeig de Sant Joan a la rambla de Catalunya per l’avinguda Diagonal, com si visqués en una d’aquelles ciutats europees que es van quedar sense vísceres per culpa de la Segona Guerra Mundial. Russische Puppe convertida en una berlinesa, caminant sense anorac, sense katiuskes, sense paraigua, per carrers amples, avergonyida pel soroll que fa la maleta amb rodes. Jo li dic que no marxi, que si el virus, que si la tempesta, que si l’extinció.

–Mare!

Hi arribarà a les 10.13.

Quan la nina russa no hi és, jo m’instal·lo a la seva habitació. Ella dorm a l’habitació de casa del seu pare. I el Mike, a la nostra. Sense adonar-nos-en, representem el desordre amorós en forma de béns immobles; ser un puzle és el nostre premi i la nostra condemna. M’agrada dormir sola; si no, molesto quan les as i les is es tornen paraules que em reclamen amb una urgència desesperada. Sento els seus crits a les tres, a les quatre, a les cinc, i m’he d’alçar per no despertar el Mike. Ell no en té cap culpa, de les meves obligacions davant de tanta insistència verbal. De vegades, de tot això, si hi ha sort, en surt una frase i, en la meva feina, una frase ho és tot.

Fa dies que no me’n surten. Sé que, si escric, tot anirà bé. Retrobaré el meu personatge, aquella lluitadora enmig d’una altra batalla. Ella no em demanarà, com el Mike: Estigues tranquil·la. No m’enganyarà, com la Dèbora: Tot anirà bé. No em retraurà, com la Rut: Que dramàtica que ets, nena. Serà la meva aliada, eficient, feta a mida. La vaig descobrir els primers dies de la pandèmia, en un diari digital: el dibuix d’una mestressa amb els cabells recollits a l’antiga, davantal amb farbalans, agafant una paella pel mànec mentre trencava ous que eren petites calaveres. El text que l’acompanyava era prou