Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me

By Gerard Guix Badosa

Aquesta novel·la és un road trip pel centre d'Europa que ficarà a prova la relació de parella d'en Gerard i l'Anastàsia.Han passat cinc anys d'amor trontollant d'ençà que es van conèixer a Londres, en els quals els secrets i les decepcions han empantanegat la convivència. Ella és una estudiant russa que guarda el seu passat amb clau. Ell, un escriptor frustrat que no troba la seva mussa. Junts emprendran un viatge per Suïssa que ho podrà capgirar tot. Amb tocs autobiogràfics, la novel·la parla de relacions de parella amb humor, una mica de fantasia i un misteri que acompanyarà als personatges per mitja Europa.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Feb 2, 2022
• ISBN: 9788726946307

Book preview

Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me

Copyright © 2011, 2021 Gerard Guix and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726946307

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Totes les biografies són una mentida perquè tots els escriptors som uns mentiders.

Gerard Guix , novel lista i dramaturg

El dia que a tothom li agradi la meva novel·la i no publiquin cap crítica negativa, deixaré d’escriure.

Findlay Kennedy , novel·lista

I

REBOBINAR

A tots els que he oblidat

Dia 1

Només publiquen memòries aquelles persones que ja han perdut totalment la memòria.

Oscar Wilde , dramaturg i novel·lista

Ialeshores, quan m’abraça tan fort que quasi no em deixa respirar, em desperto.

Tardo uns segons a situar-me. Qui sóc. On sóc. Quin vincle afectiu m’uneix amb la dona que dorm al meu costat. Després recordo que fa temps que tenim problemes de convivència, tot i que ahir al vespre vam trobar una estranya manera de solucionar-ho. Fa molta calor i sembla que hagin fet el buit a l’habitació perquè quasi no hi ha aire per respirar. Em frego els ulls amb les mans esperant que s’acostumin a la llum que es cola per les escletxes de la persiana. Un potent raig de sol deixa veure la pols que flota a l’aire, ballant en silenci un misteriós ball, i ens delata cruelment; tota la netedat que suggereix el blanc immaculat de les parets, dels mobles, de les cortines, dels llençols, de la nostra roba interior i de les nostres pells, sobretot la seva, és una farsa, un engany, una estratègia per amagar tota la brutícia que portem a dins. Com si fos la primera vegada que el veig, observo amb atenció el cos que descansa d’esquena a mi. Els seus cabells, tan rossos que segons com semblen blancs, estan repartits pel seu coixí com un gran ventall que amenaça d’envair el meu. Al seu coll prim és on potser la pell sembla més fina i deixa veure les venes blau cel que, al contrari del que es podria pensar, transporten rius de sang ben roja. A vegades penso que si li arrenqués la pell a tires podria vendre-la per seda en botigues de luxe. Amb la mirada ressegueixo el seu braç, aturant-me en cada imperfecció: una piga, una cicatriu o el morat a causa d’algun cop que aviat haurà desaparegut. En remoure els llençols per seguir observant-la, m’arriba l’olor dels nostres cossos suats. M’encanto una estona als seus malucs, mig amagats per unes calcetes blanques de cotó que, de lluny, es poden confondre amb la seva pell i els llençols. M’entristeix que ja no dormi del tot nua tot i la calor que fa. Camino amb la mirada per sobre les seves cames sorprès perquè encara que mai no es depila, només puc veure, a contrallum, una fina línia de pèl moixí ros i molt prim. M’aturo als seus peus menuts, amb les ungles arreglades però sense pintar, que mai no encaixen en les sabates de princesa que ella es vol comprar. Aixeco una mica el cap, el necessari per veure per sobre l’espatlla el perfil d’un pit blanc amb el mugró rosa fosc. És tan petit que per molt que passi el temps mai no semblarà flàccid. Deixo caure el llençol i em torna a arribar la nostra olor, que m’agrada, tot i que és amarga, perquè em recorda el gust del seu sexe, que em té fascinat. La seva esquena es mou subtilment per la respiració. Hi acosto una mà i amb un dit en ressegueixo, una a una, les vèrtebres que marquen el camí de la nuca fins als malucs ossuts. És tan prima que sempre penso que si la toco se’m trencarà. No es mou. No em moc. No ens movem gens, com si tinguéssim por que el llit es pogués desmuntar. Abans, quan em despertava, solia tenir una erecció que tardava a baixar. Des de fa un temps em desperto en pau. Em sembla que és per culpa dels somnis. Últimament somio molt i això m’impedeix descansar a la nit. Són històries complexes, normalment molt reals i torbadores, però quan em desperto ho he oblidat tot i només em queda una sensació d’angoixa que m’acompanya tot el dia. Miro la llum blava del despertador digital. Enyoro el tic-tac dels rellotges d’abans però no recordo a qui de tots dos el molestava per dormir. D’aquí a deu minuts sonarà l’alarma i ens despertarem. Oficialment segueixo adormit i penso que hauria d’aprofitar aquests deu minuts que he guanyat al temps. Em poso de panxa enlaire i miro el sostre mentre la pols segueix ballant davant del raig de sol. Amb un dit jugo amb la goma dels calçotets i després acarono els pèls que van del melic al pubis. Jo tampoc ja no dormo del tot nu tot i la calor que fa. La finestra és oberta però no puja el molest soroll del trànsit. Perquè és diumenge o perquè des d’avui ja és agost. Potser per totes dues coses. Els meus ulls repassen el marc que ressegueix el sostre, tan alt que per netejar les cantonades ens hem d’enfilar en una escala encara que utilitzem una escombra. Hi ha una taca en un escaire. No sé si és una ombra o humitat. Tot són problemes en els pisos vells per molt bé que els hagin reformat. Algú, al pis de dalt, tira la cadena del vàter. Potser perd aigua i es cola fins al nostre pis. Em fa fàstic pensar que l’aigua que fa la taca és d’un vàter. Poso la mà sobre el ventre i intento deixar la ment en blanc, però la sensació d’enterboliment que em provoca la ressaca ho impedeix. Ella, al meu costat, segueix sense moure’s ni un mil·límetre. Aturo la meva respiració uns segons per sentir la seva. Emet un soroll amb la boca o el nas que em confirma que és viva. Torno a omplir els pulmons d’aire i el meu tòrax s’infla. Em fico un dit al nas i trec un moc sec que m’impedia respirar amb normalitat. Recordo l’abraçada, tan forta que quasi no em deixava respirar, però sóc incapaç de veure el rostre de la persona que me la feia. Em tombo de costat i m’apropo a ella. Passo el braç per sobre la seva cintura i l’abraço però de seguida l’aparto perquè podria semblar massa premeditat. Incrusto el meu cos al seu, fent la cadireta. Encaixem tan bé que sembla que els nostres cossos hagin estat dissenyats anatòmicament amb aquesta finalitat. Aleshores sí que tinc una erecció i l’encaixo entre les seves natges. Llàstima que la tela de la nostra roba interior impedeixi un contacte més íntim. Si no estigués adormida, segur que m’hauria rebutjat. Tornem a suar i noto com els pèls del meu pit s’enganxen a la seva esquena. El meu alè càlid pica contra la seva nuca. Tanco els ulls i em concentro a intentar que la seva respiració es coordini amb la meva. Em pesen les parpelles, se’m fa difícil pensar, la respiració s’alenteix i tot al meu voltant va desapareixent lentament.

Quan sona el despertador em costa una estona reaccionar i saber què passa. Qui sóc. On sóc. Qui és la dona que dorm al meu costat. Em sembla que he tornat a somiar però ho he oblidat. El que més greu em sap és que he perdut els deu minuts que pensava haver guanyat al temps. Ella renega però no entenc què diu. Com que jo no em moc, passa per sobre meu per parar el despertador i em clava un genoll a les costelles. Després es queda asseguda al llit i mira al seu voltant, com si no sabés exactament on es troba. Es mira les mans i es toca els cabells però no fa res més a part de somriure’m com faria amb algú que no coneix de res. S’hi està una bona estona així, asseguda amb les cames encreuades com els indis, mirant al seu voltant. Potser espera levitar o potser s’ha marejat.

M’incorporo i poso els dos peus a terra alhora, per evitar la ximple superstició de llevar-se amb l’un o l’altre. El contacte amb el parquet és agradable, més que quan teníem gres. Encara resto uns segons assegut al llit, amb el cap cot, decidint si fer el pas cap a aquest nou dia. Intento recordar com hem arribat fins aquí. Quan m’aixeco la torno a mirar. Ara s’ha obsessionat amb els seus peus, que remena com si fos la primera vegada que els veu. Veientla així em costa creure que tingui el poder que em va explicar ahir a la nit. Segur que tot plegat és una broma de mal gust. Obro la finestra de bat a bat per ventilar l’habitació, però l’aire que entra està més viciat que el que hem estat respirant fins ara. Comprovo que la sensació que som al matí és falsa; som a primera hora de la tarda i ens acabem de llevar d’una llarga migdiada. Em fascina la facilitat amb què es pot enganyar el nostre cervell si sabem donar-li la informació precisa. Estic cansat, ha estat una nit difícil i un matí complicat. Em consola que ara no hauré de fer com cada matí quan em llevo i faig l’esforç de decidir qui seré durant aquell dia: l’escriptor d’èxit o el fracassat, la persona simpàtica o el mal educat, el marit exemplar o el fill de puta egoista. Al matí, quan m’he despertat al sofà, ja he decidit quin rol adoptaria avui. És molt esgotador haver de fer-ho cada dia perquè no tens ni idea de qui collons ets.

Em sorprèn que encara no se senti el soroll del trànsit. La intersecció de Còrsega amb Muntaner és buida; no passen cotxes ni vianants. Em rasco les picades que els mosquits m’han fet al clatell mentre inspecciono si als pisos dels veïns hi ha vida. Sembla que tothom és de vacances, fins i tot el veí que ens espia. És esfereïdor veure que en aquest país tot es paralitza durant l’agost. De lluny sento l’estrident soroll d’una moto que esgarrapa el silenci i es va acostant fins que s’atura en un semàfor. La condueix un noi jove, amb un casc lluent de color groc i unes lletres negres que, des del tercer pis, sense comptar l’entresòl, es poden llegir amb claredat: Fuck you! Quan el semàfor es posa verd, arrenca fent encara més soroll, que s’apaga Muntaner avall. Em rasco els genitals, on no crec que els mosquits hi hagin arribat, i desitjo que el motorista s’estimbi lluny de nosaltres, no fos cas que ens espatllés el dia amb el seu patiment.

Quan surto de l’habitació i entro al lavabo ella no s’ha mogut de sobre el llit d’on sembla que no tingui cap intenció d’aixecar-se. Encara tinc el costum d’obrir l’aixeta de l’aigua calenta tot i que fa un mes i mig que només en raja de freda. Sort que ha passat a l’estiu penso buscant alguna cosa positiva a la tragèdia. Em dutxo tan de pressa com puc i quan tanco l’aixeta noto un alleujament brutal, com si haguessin deixat d’infligir-me el dolor insuportable d’una tortura. M’adono que en un costat, entre les rajoles, hi ha un tros que s’està florint. Provo de fregar-ho amb un dit, però no marxa. No hi ha cap tovallola per eixugar-me però no goso cridar-la. Em vesteixo i la roba queda molla però amb la calor que fa s’eixugarà de seguida. Em vull afaitar però no trobo la maquineta ni l’espuma i dedueixo que ella ja ho ha guardat tot al necesser. Mentre ella es dutxa jo preparo cafè. La cuina sembla una cambra frigorífica perquè l’aire condicionat està connectat, però dubto que ho hagi fet ella. Segurament s’ha quedat encès des de l’hora de dinar. L’apago temorós que amb la roba i els cabells molls encara em refredaré. Sento la pudor de gas però ja no sé si és real o la meva ment m’està fent una mala passada. La canonada arrencada en una cantonada em dóna la confirmació que necessito i l’explicació de per què ara no tenim gas. Segurament no en tornarem a tenir mai més. Ella entra just quan trec la cafetera del foc i tinc la sensació que està menys absent que quan s’ha despertat. Compartim la cullereta per remenar el cafè però no ens diem res. Intento no fer soroll amb la boca en beure perquè sé que la molesta. Ella mira el terra mentre jo repasso la cuina amb la vista. Sobre el marbre de la cuina les bateries dels nostres mòbils i la càmera de fotos digital es carreguen. A la porta de la nevera hi ha una llista amb indicacions per a la dona de fer feines mentre nosaltres som fora. Al costat n’hi ha una altra que llegeixo encuriosit: «Carme, les joguines i la roba de recanvi del nen són a la seva habitació. Els seus medicaments són a l’armari petit del lavabo. No dubtis a trucar-me si falta res». La Carme és la meva mare.

Quan ella renta les dues tasses i la cullera a la pica, jo acabo de repassar l’equipatge per assegurar que no ens deixem res. Guardo els diners en sobres i els amago en diferents maletes que tanco amb solemnitat. Em fa basarda viatjar amb tots els diners a sobre però no tinc altre remei. Això em fa sentir com si hagués robat un banc i em preparés per fugir del país. Suposo que hi ha raons per aquest estrany remordiment: he anul·lat totes les targetes de crèdit i he tret tots els diners del compte en euros i francs suïssos. Deixo les maletes amuntegades al rebedor, com si fossin una barricada que impedeix que sortim. Entro al meu despatx i guardo l’ordinador portàtil a la funda. En una cartera hi poso els documents, els llibres, el paquet de post-its de color verd fluorescent i la bobina amb les pel·lícules en DVD necessàries per al projecte. També agafo l’estoig amb els CD de Grans Èxits que he comprat expressament per a aquest viatge. Miro amb indiferència el caos que regna a l’habitació on la dona de fer feines té l’entrada prohibida. Hi ha fragments de l’ordinador vell escampats pertot arreu. El teclat, esclafat en una cadira. El ratolí trencat penja d’un llum. La pantalla està rebentada i la torre oberta per terra, amb els xips i cables arrencats de mala manera. En sortir trepitjo una peça de l’ordinador. M’ajupo i l’agafo encuriosit. És la tecla de Suprimir del teclat. No sé per què però me la guardo en una butxaca dels pantalons. L’Anastasia deixa al rebedor, amb la resta de maletes, una bossa amb algunes coses de la nevera que podem aprofitar per al viatge. Jo rego les plantes dels dos balcons, el de davant i el de darrere, tot i que això és a la llista de la dona de fer feines, però fa molta calor i no vindrà fins demà o demà passat. Mentre ella tanca la clau de pas de l’aigua i del gas, suposo que per inèrcia, desconnecta el descodificador de la televisió per cable i treu la llum, jo abaixo totes les persianes fins a mitja finestra. Per si plou, que no s’embrutin els vidres i perquè els lladres no vegin que hem marxat. La de l’habitació del nen està abaixada del tot i encara que no obro el llum, des de la porta puc veure les seves joguines en penombra. L’ós de peluix gegant em mira trist, assegut al llitet. Sembla que em vulgui dir adéu perquè té un braç alçat. Sobre el seu cap penja el mòbil d’animals; fa tant temps que no es mou que si mai ha de tornar a girar s’haurà oblidat cap a quin cantó fer-ho. Tanco la porta amb molta més cura que cap altre. Ens reunim al rebedor i amb la mirada confirmem que tot està en ordre i nosaltres a punt per marxar. Ho hem fet tot sense dirnos ni una sola paraula. Coordinats en silenci. Fa molt temps que hem après a conviure sense parlar.

El pis, des del rebedor i a mitja llum, en silenci, ja sembla abandonat. Ara m’adono que no és tan petit com l’he vist últimament. Potser és que tenim massa trastos.

Massa mobles. Massa quadres. Massa gerros. Si mai ens hem de repartir les coses, el millor que podrem fer serà aixafar-ho tot. Quan ens hi vam traslladar fa uns tres anys ens semblava enorme amb les sis habitacions de sostres alts. Durant una temporada vam pensar en baixar-los i aprofitar per fer-hi altells per guardar-hi més coses. Més trastos. Més merda per repartir. Al principi vam pintar les parets de colors càlids, de diverses tonalitats, una per a cada habitació. Però deu fer mig any, quan les parets ens van començar a caure a sobre, el que volíem era fer-lo més gran. Vam pintar-ho tot de blanc i vam canviar el terra de gres fosc per parquet clar. També volíem treure algun envà però ens van dir que eren parets mestres i aleshores sí que la casa ens hauria caigut al damunt. Tot i això, el pis continuava sent petit. Vam regalar mobles, quadres i gerros a uns amics que ens van fer saber que se n’anaven a viure junts. Vam deixar les finestres sense cortines i mai, plogui, nevi o faci un sol que esquerdi, tanquem les persianes. Només a la nostra habitació vam haver de tornar a posar les cortines perquè el veí del bloc del davant ens espia quan ens despullem. L’única cosa intocable és l’habitació del nen. Tot i els canvis, per a mi aquest pis s’ha convertit en un lloc claustrofòbic i depriment. O ens mudem a una casa amb jardí o ens separem. No hi ha cap altra opció.

Demano l’ascensor, que és molt vell i va molt lent, i aprofito per treure les maletes al replà de l’escala. Mentre les poso a dins ella fa un últim repàs al pis, per comprovar que he deixat les persianes a l’alçada que vol. Baixo per l’escala mentre les maletes viatgen soles a l’ascensor, que fa sorolls estranys i sembla que en qualsevol moment es despenjarà i s’estavellarà contra el terra. Si puc evitar-ho quasi mai no l’agafo. Arribo jo primer i mentre espero miro la porta tancada de la minúscula porteria. No entenc com poden viure dues persones en un forat com aquell. La portera no hi és o almenys no dóna senyals de vida tot i que sempre tinc la sensació que m’espia des d’algun racó. Potser fa vacances, però dubto que tingui contracte laboral i hi tingui cap dret. Trec les maletes de l’ascensor al luxós vestíbul però que té l’estora vella i estripada. Espero que ella baixi abans de començar a portar maletes al cotxe. Per sort he trobat un forat just aquí al davant en una zona de càrrega i descàrrega. Miro el rellotge i encara que no anem tard em molesta que sempre em faci esperar. Buido la bústia de publicitat no desitjada que en teoria la portera hauria d’evitar. La Susanna té la clau i l’anirà buidant també. Ho he llegit a la llista de la nevera. La meva dona no va voler contractar una estrangera perquè ens fes la feina de casa. Va dir que no volia que algú com ella vingués a netejar-nos la merda. Que ho trobava humiliant. En realitat crec que no es refia dels estrangers i suposo que tenir algú autòcton que li fa la feina la fa sentir més integrada. La Susanna és la dona de fer feines i és de Vic, com jo. En aquest vestíbul a l’estiu s’hi està molt fresc i a l’hivern molt calent però no hi ha calefacció ni aire condicionat. Miro l’altíssim sostre per assegurar-me’n i l’únic que hi veig és una taca d’humitat que està fent caure el paper de ratlles verticals de color salmó. Sento com ella tanca la porta d’un cop, però no entenc per què tarda tant. Finalment l’ascensor puja fins al tercer pis, sense comptar l’entresòl, i torna a baixar. En sortir ella agafa una maleta, obre la porta del carrer i busca amb la mirada el meu Citroën C4 de color blau fosc. Agafo dues maletes i la segueixo. Una bafarada d’aire calent em cau al damunt i començo a suar. Mentre ella vigila les maletes del cotxe, jo vaig a buscar les del vestíbul, encara que la precaució sembla bastant absurda perquè el carrer és desert. Quan les tenim totes juntes juguem a aquesta mena de Tetris en tres dimensions. Marxem per cinc dies però sembla que vulguem començar una nova vida lluny d’aquí. Amb molta cura, encaixat entre les maletes més dures, hi poso l’ordinador portàtil. Com que tot no cap al maleter, algunes coses acaben mal posades als seients del darrere. La cadireta del nen fa nosa, però ella no vol que hi posi res a sobre ni tampoc no me la deixa treure.

Només girar la clau al contacte del cotxe connecto l’aire condicionat. Sé que ella no té calor però jo m’estic asfixiant. A veure quant tarda a apagar-lo. En cordar-nos el cinturó ella em mira, crec que per primer cop des que ens hem llevat. Clava els seus ulls blau elèctric sobrenaturals als meus ulls marró avellana tan vulgars. La seva bellesa encara em té fascinat i l’únic consol que tinc és que gràcies a la diferència d’edat mai no la veuré envellir del tot.

—Creus que en Yul estarà bé?

Després de tant de temps encara se li nota l’accent estranger tot i que es fa difícil endevinar de quina part del món és. Només se li nota en algunes paraules, poques, però crec que mai no les sabrà dir bé. En Yul és el nostre fill.

—Hauria d’haver vingut amb nosaltres.

Respiro fondo i miro la pols que hi ha al comptaquilòmetres, a la guantera, a tot arreu. Mai no sé si és millor rentar el cotxe abans o després d’un viatge.

—Vigila, no corris.

Em molesta que m’ho digui quan ni tan sols el cotxe ha començat a moure’s. M’incorporo a la calçada amb cura. Ella segueix neguitosa i mira el seu mòbil per comprovar que té cobertura i bateria. Mentre jo engego la ràdio, el canal d’informació per sentir l’estat del trànsit, ella apaga l’aire condicionat. Treu de la bossa la crema solar i se’n posa a la cara, als braços, a l’escot, a les cames i als peus, que es descalça amb facilitat perquè porta xancletes. A l’estiu sol repetir aquesta operació cada cop que sap que un raig de sol la pot tocar. Conec de memòria els carrers de l’Eixample i no circula ni una ànima. Podria tancar els ulls i conduir sense risc de col·lisió amb vehicles i vianants. Quan estic a punt de fer-ho per comprovar la meva teoria apareix de sobte, de no sé on, una ambulància que amb els llums d’emergència encesos ens avança, s’allunya i desapareix tan ràpid que costa de creure que hagi passat de debò. Tinc l’estranya sensació que acabem de viure un fragment de la meva novel·la La deriva dels continents. A la Meridiana, a l’altura de l’Hipercor, veiem dos cotxes de la guàrdia urbana i l’ambulància que ens ha avançat. Un policia ens atura sense donar-nos cap explicació. Rere nostre para un altre cotxe i, de mica en mica, anem fent una cua ordenada i pacient. Tots dos mirem al voltant buscant amb la mirada què ha passat. Hi ha una moto encastada sota una furgoneta i un senyor gran, segurament el conductor de la furgoneta, parlant amb un guàrdia urbà. L’home està nerviós, gesticula molt amb les mans, se les posa al cap i tremola. S’està desmuntant. Un grup de xafarders s’apilona a la vorera, i als balcons dels pisos que hi ha just a sobre d’on ha passat l’accident, alguns veïns amb pijama miren l’escena. De l’ambulància treuen una llitera i segueixo amb la vista els infermers fins que s’aturen al costat d’un cos cobert per una manta tèrmica d’on en surt un bassal de sang. Tot i que hi deixen la llitera al costat, no agafen el cos sense vida del motorista. Apago la ràdio. Per respecte i per si el policia ens dóna alguna indicació. Ella mira el cadàver, no n’aparta la vista en cap moment. Agafa la càmera de fotos digital i en fa una fotografia. M’esgarrifa pensar quina mena d’àlbum tindrem. Al cap d’una estona el guàrdia urbà que ens ha aturat rep alguna ordre per la ràdio. Contesta, mira la cua de cotxes que s’ha format i torna a parlar per l’aparell. Després ens fa un senyal perquè continuem endavant. Quan passem pel costat del cos, amb els infermers i els policies parlant sense fer res, veig a terra un casc de color groc llampant amb unes lletres negres impreses: Fuck you! Ella clava els seus ulls blaus al cadàver i no els aparta fins que ha de girar tant el coll que corre perill de trencar-se’l. Torna a mirar endavant, engega la ràdio i em diu sense cap entonació:

—Vigila, no corris.

Hi ha poc trànsit i en repartir-se pels tres carrils de l’AP-7, encara sembla que n’hi hagi menys. A la ràdio segueixen les notícies contínues però em sembla que cap dels dos no l’escolta. No sé quans quilòmetres recorrem així, tan distants com si estiguéssim enfadats. Fa calor, noto que se’m fan cercles de suor sota les aixelles, però no goso espatllar aquest moment de consens. Potser més endavant abaixaré una mica la meva finestra. De sobte sembla que ella es desperta, tot i que no s’havia adormit, obre la guantera i en treu l’estoig de CD que he portat.

—Tot són discos de Grans Èxits? —pregunta després de revisar-ne el contingut.

—Sí. M’agraden els discos de Grans Èxits. Són el resum del millor d’un artista.

En posa un sense consultar-m’ho. De totes maneres era la quarta vegada que repetien les mateixes notícies. A l’agost no passa mai res. Norah Jones diu cantant que ens vam conèixer en un lloc on jo solia anar. Ella mira per la finestra el paisatge poc agraït del costat de l’autopista, però crec que en realitat no veu res. Durant uns quilòmetres només avancem turistes francesos, belgues i alemanys que tornen de les vacances cap als seus països. Un cartell anuncia la sortida de Vic i el cervell em bombardeja amb milers de records de la meva vida. Al cap d’una estona, quan em sembla que té els ulls tancats, la crido pel seu nom però no respon. Repeteixo el seu nom, més baix, perquè si dorm no la vull despertar. Quan estic segur que dorm engego l’aire condicionat, però ella, sense obrir els ulls, estira el braç i el torna a tancar. Això serà dur, molt més del que em pensava. Començo a sentir claustrofòbia dins d’aquest cotxe, però aquí no podré pintar les parets de blanc, ni canviar el terra, ni tirar envans. Obro una mica la meva finestra i l’aire em refà. Em poso les ulleres de sol D&G i apujo la música. Norah Jones diu cantant que el sol no t’agrada, que sempre et cremes i penso que es podria haver inspirat en l’Anastàsia. Té la pell tan blanca que, com els vampirs, si un raig de sol la toca, es desfà. L’Anastàsia és la meva dona però no estem casats. Norah Jones també diu que algun dia tots hem de morir i penso en el motorista. Ara que ella dorm, o ho simula, accelero. Espero que en qualsevol moment em repetirà que vigili, que no corri, però no ho fa i em sembla que s’ha adormit de debò. Fa estona que un avís acústic i un text informatiu a la pantalla digital m’ha anunciat que entràvem en la reserva de carburant. També m’indica quants quilòmetres puc fer amb el gasoil que queda al dipòsit. Conduir amb els cotxes d’ara és per a idiotes. Tenen regulador de velocitat que t’estalvia de prémer l’accelerador, limitadors que impedeixen que superis els límits de velocitat, GPS que et guien i et porten allà on vols, llums automàtics que s’encenen quan es fa fosc o entres en un túnel, eixugaparabrises que van sols i es graduen amb la intensitat de la pluja, miralls retrovisors electrònics que s’enfosqueixen quan un cotxe t’enlluerna per darrere. Només hi falta pilot automàtic perquè el conductor sigui prescindible. Veig un cartell, en un costat de l’autopista, que anuncia una àrea de servei propera, i decideixo que hi posaré gasoil i compraré alguna cosa per menjar. Si ella no s’ha despertat li compraré un suc sense gas. Odia el gas. Si ella governés el prohibiria en totes les begudes que es comercialitzen. Segurament perseguiria els qui en prenguessin d’amagat i els castigaria amb la pena de mort. Norah Jones és una cantant nord-americana que m’agrada molt.

Quan aparco el cotxe al costat del sortidor de gasoil ella es desperta. Mira al seu voltant atordida. Sembla que va per demanar alguna cosa però s’ho repensa. S’incorpora en silenci i s’asseu bé al seient. Apago la ràdio i baixo sense dir res. A la finestreta de la gasolinera, on es paga per avançat, demano 50 euros de gasoil. Pago en efectiu sense que la caixera hagi dit un sol monosíl·lab. Despenjo la mànega de l’assortidor i alimento el cotxe perquè ens porti molt lluny. L’Anastàsia, dins del cotxe, parla amb algú pel mòbil. Sembla important perquè està seriosa. Quan els 50 euros de carburant són dins del dipòsit torno la mànega al seu lloc i el tanco amb clau. Odio la pudor de gasolina. No podria treballar aquí, rodejat sempre per aquesta fortor que em mareja. Pico amb els dits la seva finestra. Ella, que ja ha penjat el telèfon, l’obre i em mira però no puc escrutar la seva mirada perquè s’ha posat les ulleres de sol.

—Vols alguna cosa?

—Suc de taronja. Sense gas.

—I per menjar?

—On som?

—En una àrea de servei —fa un gest amb la boca i el nas mostrant la seva desaprovació a la meva resposta— a prop de Girona.

Torna a tancar la finestra mentre jo m’allunyo del cotxe i entro a la botiga de l’àrea. Compro un suc de taronja sense gas i una Coca-Cola d’ampolla, tot i que m’agrada més la Pepsi, però no en tenen. Agafo un parell de bosses de patates, un paquet de xiclets de gust tropical i pago en efectiu. Mentre espero que la caixera em torni el canvi miro per la finestra i veig que l’Anastàsia torna a parlar pel mòbil mentre es posa crema solar a les cames. Dins el cotxe li dono la bossa amb el que he comprat i ella n’inspecciona el contingut. Agafa el seu suc i beu.

—Em passes la Coca-Cola? —Ho fa.— A qui trucaves? —Faig un glop.

—A ningú. —Rectifica immediatament la seva mentida perquè sap que l’he vist parlar per telèfon:— A la teva mare. Per saber com està el nen.

Faig un altre glop i li torno l’ampolla. Engego mentre ella la tapa, la deixa als seus peus i em recorda que vigili i no corri. Sortim de l’àrea de servei del Montseny i quan ja no puc suportar més el silenci torno a engegar la ràdio, on Norah Jones comença una altra cançó. Al cap d’una estona, quan passem per sota el pont de color blau a mig construir de l’AVE, ella mira les bosses de patates que he comprat. Fa un soroll de desaprovació amb la boca.

—No n’hi havia de normals?

—Sí.

—I per què no n’has comprat?

—Perquè quan t’he preguntat si volies res no m’has contestat.

Sé que aquesta resposta em suposarà una llarga estona de morros. Ella torna a mirar per la finestra i jo em concentro en l’autopista. El cel és tan blau que sembla un ciclorama. Puc notar ràfegues de vent que desestabilitzen el cotxe i haig d’agafar el volant amb força per no envair el carril del costat. Un cartell electrònic anuncia que la frontera de la Jonquera tanca a les deu de la nit pels camions. Conduir per l’autopista és avorrit i monòton. El paisatge no canvia gaire, les línies del mig t’hipnotitzen. Per distreure’m em fixo objectius absurds. El primer és avançar un autobús que veig que va molt per davant nostre. Ella beu el seu suc i es mou incòmoda. Després es treu les xancletes i puja els peus a dalt del seient. Quan passem prop de l’aeroport de Girona podem veure un avió que vola molt baix. Sembla que tingui la intenció d’aterrar enmig de l’autopista però continua endavant i el perdem de vista rere uns arbres. Ella, que tenia la càmera a punt per si s’estavellava i podia fer un reportatge en primícia, la torna a guardar decebuda.

—Creus que era culpa seva?

—Culpa de qui? —demano amb el cor encongit perquè per sempre més li ha quedat aquest sentiment gravat al subconscient.

—Creus que s’havia saltat el semàfor?

—Ara mateix tant li deu fer.

—Quants anys devia tenir?

El primer dia del nostre viatge ha començat amb mal peu, tot i que m’he llevat amb tots dos alhora, i un motorista mort capfica la meva dona.

—Ho deu saber ja la seva família?

Em dóna una bossa de patates però no me l’obre. Ho haig de fer jo amb les dents. A ella no li fa res que faci imprudències com aquesta, o parli pel mòbil, o faci la vertical conduint, mentre vigili i no corri. Fa un glop de suc de taronja i obre l’altra bossa de patates. Sabia que ho faria i per això n’he comprat dues. Sempre fa el mateix, diu que no en vol, després es queixa perquè no li he comprat res i s’acaba menjant les meves patates. Ara m’és igual. Ja es pot acabar la bossa. Abans em molestava aquesta mania i ara la trobo infantil i divertida. La miro de reüll. S’ha quedat encantada mirant per la finestra mentre menja patates, que es posa a la boca de dues en dues i mastega a poc a poc, fent molt soroll. Els cabells rossos li cauen pel coll de pell blanca. Li miro els pits petits, que es marquen sense sostenidors sota la samarreta blanca de tirants, on li han quedat trossets de patates fregides. A ella mai no li ha fet res tenir-los tan petits. Diu que les dones amb pits grossos són antiestètiques. Fa veure que no em veu però sap perfectament que l’estic observant. I quan Norah Jones diu cantant que no és massa tard per a l’amor, penso que potser sí que ho podrem arreglar. El CD arriba al final i sintonitzo la ràdio amb l’esperança de sentir la notícia del motorista mort. No en diuen res. Les notícies són les mateixes d’abans, com si haguessin gravat una cinta i s’haguessin pres el dia lliure. Només en la informació del temps diuen que les temperatures han augmentat des del matí. Faig una nova temptativa de posar l’aire condicionat, avalat pels serveis informatius. Ella, que està desperta, no diu res. Veig com els seus mugrons es posen durs sota la roba de cotó per culpa de l’aire fred. Aixeca el braç, per apartar-se els cabells de la nuca, i em mostra l’aixella sense pèl. Després agafa l’estoig de CD de la guantera, desa Norah Jones i me’l mostra perquè en triï un altre. Torna l’arxivador a la guantera i, potser motivada per la música enèrgica dels Grans Èxits de Muse, s’asseu bé i mira la carretera concentrada, com si estigués disposada a exercir finalment el seu càrrec de copilot. La meva vista baixa fins a les seves cuixes nues perquè porta uns pantalons molt curts de color taronja. Sé que és massa aviat i desconec fins a quin punt encara hi tinc dret; si no faria lliscar la mà del canvi de marxes al seu genoll i després pujaria lentament, sobre la seva pell suau, fins allà on ella em deixés. Té la pell de gallina però no diu res. Tanco l’aire condicionat i m’ho agraeix amb un somriure.

—Vols més Coca-Cola?

Faig que sí amb el cap. Destapa l’ampolla i me la passa. En faig un glop, l’hi torno i la torna a tapar. És així justament com funciona tot. Un intercanvi d’accions. Una cadena de favors. Un donar i rebre. Un estira-i-arronsa. Sembla fàcil però sempre hi ha d’haver algú disposat a cedir primer.

A l’hora de dinar parem a l’àrea de servei de l’Empordà, que està molt a prop de la sortida de Figueres-Roses. L’edifici, de la cadena Medas, s’ha quedat ancorat en els anys setanta. L’arquitectura d’alumini i vidre, com si fos un barracó provisional, ha anat superant el temps fins a integrar-se perfectament amb el paisatge. Tot està exactament igual que quan de petit m’hi havia aturat alguna vegada amb els pares. Mentre jo faig cua al self-service ella va al lavabo. La tria és complicada: plats dolents a preus desorbitats. Agafo un parell d’amanides que l’etiqueta qualifica de «campestres», dos talls de meló per a ella, un frankfurt per a mi i dues aigües, sense gas. Pago en metàl·lic mossegant-me la llengua, estalviant-me l’acudit de si he trencat alguna cosa i me la cobren ara. M’assec en una taula al costat de la finestra, des d’on veig el cotxe, que per sort he pogut aparcar a l’ombra, sota una d’aquelles parambanes d’uralita. Hauria d’haver amagat tots els diners a la mateixa bossa i portar-la sempre a sobre. Observo un senyor gran, amb camisa ratllada d’uniforme, que recull les safates que els clients mal educats no han tret de les seves taules i guardat al carro de les safates brutes. Penso que no m’agradaria treballar aquí. Les àrees de servei són llocs estranys. Sembla que no tinguin amo, espais deixats de la mà de Déu en terra de ningú on la gent només hi fa parades necessàries però cap de transcendental. Ella torna amb un sobre de revelat de fotos Kodak a les mans. Me la miro intrigat.

—Algú s’ho ha deixat al lavabo.

—I per què les vols?

—Hi he deixat una nota que les havia trobat. Hi he escrit el meu telèfon.

—Però no seria millor deixar-les aquí per si tornen a buscar-les?

—La dona de la neteja estava a punt de llençar-les.

—Deu haver fet el mateix amb la teva nota.

—És un pecat llençar fotografies.

No sé si com a pecat es refereix al contingut químic del revelat i al mal que faria al medi ambient o bé al contingut moral, llençar la imatge d’algú. Tampoc no sé si això és un altre tret cultural que