Perdonin que no em disculpi

By Ferran Cerdans Serra

Perdonin que no em disculpi és una col.lecció de contes curts de Ferran Cerdans Serra de crítica social irònica i fresca, en concordança amb el títol del llibre i amb el propi autor.

No podem fiar-nos de les aparences, que sovint amaguen sorpreses desagradables, però tampoc renunciar als regals inesperats evitant tot allò amb què no ens sentim còmodes. En una societat en la que el més important és l'embolcall, encara que aquest sigui altament contaminant, és imprescindible no donar res per conegut. I menys perdre'ns, després d'una primera inspecció ocular, allò que s'amaga a l'interior d'una persona, un objecte o encara un relat o un recull de contes, només per la por al que hi poguéssim trobar. Escriure és abocar-se a aquest interior, sense possibilitat de fer marxa enrere. Llegir és el mateix, però amb més marge de maniobra.

Què aconseguirem abans: destruir el planeta o acabar amb la cultura? I encara pitjor: hi ha alguna diferència? L’autocrítica social irònica d’aquests 33 contes curts és una possible resposta mentre esperem l'avenç dels esdeveniments.

• Language: Català
• Publisher: Ferran Cerdans Serra
• Release date: Aug 10, 2013
• ISBN: 9781301049271

Ferran Cerdans Serra

El meu nom és Ferran Cerdans Serra. Vaig néixer el 03/12/1974 a Santpedor (Barcelona), tot i que també he viscut a Navarcles, Ordizia i Manresa, on resideixo actualment. Tècnicament no sé d'on hauria de dir que sóc, però em considero de Navarcles, tot i que a Ordizia em sento també com a casa. Tot i així tinc certa tendència a considerar-me "Giputxi" quan sóc a Bilbao, de Navarcles quan estic a Manresa, de Manresa quan sóc a Barcelona, i d'Ordizia quan sóc a Beasain (pobles veïns i per tant rivals), sense que això m'hagi portat problemes de consideració a data d'avui, ans al contrari.

Book preview

Perdonin que no em disculpi

Ferran Cerdans Serra

segona selecció de narrativa breu

—del 2003 al 2013—

Smashwords edition

Una sinceritat intensa i rica conté a tots els éssers; una sinceritat elevada i brillant vessa sobre totes les coses.

Confuci

Taula

Declaració de l’escombriaire

L’aparcament o la feina

Simbiosi

Carta de renúncia

Una imatge i mil paraules

Atrapats sense remei

La processó de la Verge de Montserrat

El refugi antifutbol

Narcicisme sense complexos

Superpoder adquirit

Torna’m la porta, lladregot!

Esprint a l’olímpica

A Bohemian Way of Life

Abans no s’espatlli la tarda

Dubtes innecessaris

Un sopar sofisticat

Ocasions perdudes a gran velocitat

Informe arqueològic

L’hecatombe canina

L’any de la fava *2n Premi Núvol de contes 2013

La fi de l’Imperi

............

Dedicatòria

Sobre l’autor

Agraïments

Crèdits

Declaració de l’escombriaire

L’escombra lliscava amb suavitat sobre la dura i polida Plaça Major. En arribar, però, a una capa fina de terra que havia aparegut durant la nit, vaig arrossegar tres o quatre fulles que no havia vist abans. La meva intenció era recollir-les d’una passada, però de sobte ja n’hi havia una dotzena que s’escamparen voleiant. Vaig gratar de nou la cuirassa de ciment que separa la ciutat de la natura i a cada escombrada sorgien fulles i més fulles d’un verd enrabiat, incontestable, que van ser les que van acabar inundant la plaça.

L’aparcament o la feina

Quan tocava llevar-se ha parat el despertador, sense adonar-se’n, i ha continuat dormint tres quarts d’hora més. Sol passar-li.

Encara no ha pres cap cafè i el cervell es limita a mantenir al ralentí les funcions vitals. Comprova de nou la imatge del mòbil. Des que empra aquest mètode no perd tant temps cercant el vehicle abans d’anar a la feina. Hi apareix el Seat al davant de la fleca Núria, però la foto és del divendres. Dissabte va agafar-lo per anar a un concert, i en tornar de matinada no estava com per fer anar la càmera.

Un dilluns més, en definitiva, no aconsegueix localitzar el cotxe.

Després de donar unes voltes pels llocs més habituals —de fet, els únics en els quals existeix la possibilitat real d’aparcar—, el reconeix de lluny, no molt ben estacionat. O potser el reconeix, precisament, perquè no està gaire ben aparcat. Això nosaltres mai no ho sabrem.

El parabrisa és ple de cagades d’ocell. Encara queda algun arbre al barri, pensa. Neteja el vidre amb poca traça i en acabat engega, gairebé a la primera. Maniobra lentament, surt endavant i es dirigeix a l’empresa. Quan arribi es prendrà el cafè doble que li demana el cos.

De fet, el que més el motiva no és la responsabilitat professional sinó la cafetera exprés. En recordar-ne les línies ondulades i lluents, de suau acer inoxidable, una potent aroma de cafè envaeix el cotxe. Inventada per la ment, sí, però l’envaeix.

A mesura que s’integra en el trànsit comença a fluir, ell també, a batzegades. Aquesta ciutat, malgrat que la governi una coalició d’esquerres, sembla dissenyada per als rics. És impossible estacionar si no és pagant, i els serveis públics només són útils per a qui no treballa. No és estrany que les distàncies entre classes sempre augmentin si tot es fa a mida de qui té el poder... La veu del GPS interromp aquestes