Moments d'inadvertida felicitat

By Francesco Piccolo

Moments d'inadvertida felicitat és un llibre sobre els petits fets de la vida quotidiana que il·luminen els nostres dies de manera desapercebuda.

Com quan fas cua al supermercat, quan estàs atrapat en un embús o quan esperes que la teva xicota surti de l'emprovador. És en aquests moments del tot inesperats i imprevisibles que la realitat sembla convergir en un únic punt i el fa brillar intensament. En aquest precís instant un és conscient d'haver viscut un moment de felicitat inesperada.

Pàgina rere pàgina, moment rere moment, el lector és aclaparat per una onada de diversió, intel·ligència i sorpresa. L'autora recull, cataloga i fa de les seves vivències epifanies que floreixen a cada cantonada del carrer. I és que, sovint, només reduint la vida al significat més simple és com aconseguim assaborir-la del tot.

Pot existir la felicitat inesperada? Com, si no d'aquesta manera, podem anomenar aquells plaers intensos i fugissers que puntuen els nostres dies, il·luminant-ne els minuts?

«Sedueix el lector amb una franquesa subversiva: insinuar que la felicitat no és el gran què que tant explota la indústria de l'autoajuda sinó la capacitat de detectar les minidosis de felicitat que, per inèrcia o arrogància, rebutgem o menyspreem.» Sergi Pàmies

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: Nov 19, 2020
• ISBN: 9788417868802

Francesco Piccolo

Francesco Piccolo (Caserta, 1964) vive en Roma. Ha publicado Escribir es un tic: los métodos y las manías de los escritores (Ariel, 2008), Storie di primogeniti e figli unici (Premios Giuseppe Berto y Piero Chiara), E se c'ero dormivo, Il tempo imperfetto, Allegro occidentale, L’Italia spensierata y La separazione del maschio. Es guionista, entre otras, de las películas Caos calmo de Antonello Grimaldi, y de El caimán y Habemus papam de Nanni Moretti. Momentos de inadvertida felicidad, su último libro, tuvo un extraordinario éxito en Italia con motivo de su publicación en 2010.

Book preview

Illustration

Francesco Piccolo (Caserta, 1964) viu a Roma. En l’actualitat combina la seva faceta d’escriptor i guionista amb la d’articulista al diari Corriere de la Sera. És autor de diversos llibres, dels quals destaquen especialment Il desiderio di essere come tutti, obra guardonada amb el prestigiós premi Strega i el premi Padula, i Moments d’inadvertida felicitat que, adaptada a la gran pantalla per Daniele Luchetti, va esdevenir tot un èxit el 2010, l’any de la seva publicació a Itàlia. En la seva vessant de guionista ha participat en les pel·lícules Caos calmo d’Antonello Grimaldi i El caiman i Habemus papam de Nani Moretti, entre moltes altres.

Univers publicarà properament Moments d’inadvertida infelicitat, el segon volum d’un projecte literari centrat en els petits moments que fan de la vida una cosa única i irrepetible.

Sovint s’ha dit que la felicitat mai no és plena, sinó més aviat relativa, sobtada i fugissera. Inadvertida. Es pot trobar en el repicar dels talons d’una dona esvelta un diumenge de bon matí, en totes aquelles persones que no són maques però que t’ho semblen quan les coneixes, en aquella cançó d’aquell concert, que pensaves que parlava de tu, o en aquella ampolla de vi que vas dur a un sopar i que, mesos més tard, va tornar a aparèixer a casa teva, després de veure mig món. Moments d’inadvertida felicitat és un compendi de les petites casualitats i coincidències que puntegen de llum les nostres vides.

Moments d’inadvertida felicitat

Moments d’inadvertida felicitat

Francesco Piccolo

Traducció d’Oriol Vaqué i Sánchez

illustration

A la Camilla

Ja no suporto més les persones que m’avorreixen,

ni que sigui una mica, i em fan perdre encara

que sigui un segon de la meva vida.

GOFFREDO PARISE

A les pàgines d’espectacles del diari, el dimecres o de vegades abans i tot, veig l’anunci d’una pel·lícula que esperava. Hi diu «a partir de divendres». Tanco el diari sabent que a partir de divendres començarà un període durant el qual, un vespre, aviat, aniré a veure-la. Encara no sé on ni quan, però hi aniré.

Llavors arriba el divendres, i passa. El primer cap de setmana no se’n parla. Si no, el gust de l’espera duraria poc. I, a més, el primer cap de setmana hi va tothom.

Espero.

A partir de la setmana següent, cada dia estudio les sales i els horaris, el cinema més proper o el que més m’agrada, valoro la sala però també el carrer, i ja posats la vorera on, en sortir, demanaré a algú una cigarreta i me la fumaré amb un plaer lent, repassant alguns diàlegs de la pel·lícula. Acabaré triant fins i tot la vorera on deixaré la burilla de la cigarreta després de la pel·lícula. Penso anar-hi sol a la primera sessió, o bé amb algú a dos quarts de nou del vespre, o millor, penso sortir de casa després de sopar i demanar a un amic de quedar una mica abans i passejar pels voltants del cinema i entrar a l’última sessió.

I espero. Espero. Dic: hi aniré la setmana que ve.

Setmana rere setmana veig les sales que canvien, que es redueixen; i sé que el proper dijous tremolaré perquè a partir de l’endemà potser la pel·lícula ja no hi serà. I llavors, per sort, encara hi és, però ja només en una sala petita o perifèrica, com en una agonia lenta, que no acaba perquè m’està esperant a mi. Ara és més difícil, més lluny, més complex, i costa més trobar algú que encara no l’hagi vista.

Només en aquest punt em comença a seduir una idea nova, maliciosa, i en el moment en què la penso, decideixo, a consciència, posar-la en pràctica sense més ni més; és una cosa forassenyada però no puc resistir-m’hi.

No hi aniré.

L’últim dia, un dijous, m’agafaran tots els mals sabent que desapareixerà l’endemà, trucaré a tothom que conec i els diré que potser caldria anar-hi perquè és l’últim dia; però tenint una bona excusa per dir que no hi seré a temps, en cas que algú estigués realment disponible.

I llavors la deixo córrer, aquella pel·lícula que volia veure de totes totes; no me la podia perdre i me la perdo, i l’endemà diré que me l’he perduda, que em sap greu. El divendres obro el diari, repasso totes les sales i efectivament ja no hi és, ha desaparegut.

I em sento, d’alguna manera incomprensible, alleujat.

El diumenge al matí, més aviat d’hora, quan la ciutat està buida i en silenci i preciosa, surto i vaig a fer un tomb. I sempre passa que me’n trobo dues, tres, una vegada fins i tot cinc. Algun cop només una. Mai cap.

Són certes dones amb el rostre pàl·lid i el maquillatge desfigurat, duent vestits elegants i talons alts, fent una cara matinal d’una nit quasi d’insomni, amb la roba desmanegada de la nit de dissabte. Fins i tot els brilla alguna cosa al cap, al vestit o a l’abric. Alguns cops he de voltar per molts barris, però finalment sento aquell soroll de talons, o bé aquell portal que s’obre i en surt una entretancant els ulls per la molèstia del matí.

Ha passat la nit amb algú i ara busca un bar, que no sap on és, per prendre un caputxino abans de tornar a casa.

Està desubicada; pertany al dia abans i no té res a veure amb el diumenge al matí. Amb tot, està preciosa, pàl·lida i confusa, atordida pel cansament. Exhausta. Però amb una felicitat subtil que s’amaga sota un aire d’estranyesa com sota una catifa. De sobte la segueixo al bar, també demano un caputxino, a una certa distància però podent-la observar, sense parlar, sense cap intenció d’adreçar-li la paraula, només seguint-li cada moviment, aquella manera de remenar amb la cullereta lentament, amb la mirada fixa en el buit, badallant, de vegades oblidant-se de pagar. Fins que es dirigeix cap a la sortida, amb el soroll de talons enmig del silenci. Obre la porta del bar i se’n va. I només ara és realment el moment en què l’ahir s’haurà acabat.

Entro en una sabateria, perquè he vist a l’aparador unes sabates que m’agraden. Les hi assenyalo a la dependenta, dic el meu número, un 46. Ella torna i em diu: em sap greu, però no tenim el seu número.

Llavors encara afegeix: tenim el 41.

I em mira, en silenci, perquè vol una resposta.

I jo algun dia voldria dir: d’acord, porti’m el 41.

El soroll dels plats quan els cambrers els llancen de qualsevol manera a la pica.

Els gestos mecànics i ràpids dels farmacèutics quan emboliquen els medicaments.

Reservo el bitllet de tren, a temps. Quan arribo a l’estació, no pujo al tren de seguida. Espero. Miro totes les revistes exposades al quiosc, compro una ampolla d’aigua a la màquina expenedora. Llavors, una mica abans que surti el tren, dos o tres minuts abans, pujo al meu vagó. I m’acosto al meu seient esperançat. Sovint el veig de lluny. Si està lliure, poso la maleta a l’altell i m’assec.

Decebut.

Perquè m’agrada molt trobar algú assegut al meu lloc, esperant que jo no arribi.

Sé que ha mirat el rellotge un munt de vegades, sé que cada vegada que se li acostava algú temia que fos qui li reclamés el lloc; sé que cada vegada ha deixat anar un sospir ple d’esperança. I sé que ara, dos minuts abans de sortir, creu que ho ha aconseguit.

En aquest moment, arribo jo.

Amb el meu dret inalienable de fer-lo aixecar. Jo, que fins fa uns anys temia trobar algú assegut al meu lloc perquè em feia vergonya fer-lo aixecar, no m’agradava. Ara m’he tornat un malparit i m’agrada.

—Perdoni, però aquest seient en principi està ocupat.

I ensenyo el bitllet. Dic «en principi» per donar-li la possibilitat de confiar encara que li digui: però no hi fa res.

En canvi, no em moc. I ell, humiliat, se’n va, gairebé fuig, a la cerca d’un altre seient.

L’enquadrament en un pla general de la proa del vaixell, amb els quatre pingüins nascuts i criats al zoo de Nova York que han aconseguit arribar a l’Antàrtida per primera vegada a la seva vida, i la