El misteri de l'amor: Edició 15è aniversari

By Joan Miquel Oliver

L'any 2008 Joan Miquel Oliver s'estrenava com a novel·lista amb l'espectacular i en certa manera escandalosa El misteri de l'amor, una novel·la molt loca plena de referents musicals i divertides digressions filosòfiques i travessada de cap a cap per l'humor particular i inconfusible de l'autor. Ara, quinze anys més tard i amb un pròleg nou de trinca, El misteri de l'amor torna a les llibreries en una edició revisada a fons i amb una coberta diferent. Per a tots els qui no la vau llegir aleshores i tingueu ganes de fer-ho ara, aquí va una petita sinopsi: Toni Amengual, alter ego de l'autor, ens guia pels meandres mentals d'una trama plena de sorpreses, que es va relligant amb soliloquis surreals i episodis hilarants, com ara un filòsof que va per les cases i pensa a domicili, un escultor que desafia l'ordre de la Creació esculpint una vulva gegant, una parella que viatja al futur per conquerir el seu destí o una palmera escapçada en un oasi amb una piscina en forma de ronyó.
La incorrecció i l'alegria, l'erotisme i la tendresa, la crueltat i el cinisme es combinen en aquesta novel·la emocionant que desemboca, gràcies a un zoom final vertiginós, en un desenllaç alliberador i sorprenent.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: May 24, 2023
• ISBN: 9788412659689

Book preview

I

al final amb la maleta plena de trastos inútils que havies d’haver aprofitat per tirar i et descuides el més important, ficar-t’hi tu perquè jo te la dugui i t’acompanyi fins a l’aeroport, pujar amb tu al control de la guàrdia civil i besar-te com un amic, res, pensant que ets a una maleta facturada i estabornida per unes cintes invisibles i dunlop, però tu allà fora també i mirar-te bé una altra vegada, la darrera segur, molt tranquils, que tu ets a la maleta i que te’n vas amb tu, que quan arribis a l’aeroport més enllà del cel atlàntic et recolliràs i obriràs un poquet la cremallera, i entre caramulls de camisetes velles i bragues mig gastades et veuràs la cara adormida que jo t’he vist tantes vegades i tu mai. ja ho sé que l’amor només és una hormona, no sé si exactament una hormona, però que s’acaba per això, perquè se’ns fon a la sang igual com la teva imatge es perd a la terminal i ja ni ets tan alta ni tan intel·ligent. això mateix, t’he agafat la maleta i esteim fent cua que te’n vas a xile, no? i dius deixar-se anar i enamorar-se, deixar que la química regeneri els teixits sanguinis plens de bicicletes i omplir-los d’ulls i boques, de pells al llit i cafeteries, dònut o croissant, i esperar taxis i deixar-los passar, un darrere l’altre, i mirar cinc minuts més, però ja a la fi dius me’n vaig i l’agafes i seus i al taxista «a l’aeroport» i ja no fa tanta pena perquè amb tu, tu també te’n vas, i llibres per llegir-los a butaques per seure-les davant teles per no mirar-les. però al final resulta que no te’n vas amb tu, i quedes a la teva part del sofà però no parles ni fumes, i dic jo, el moment aquell al cine, que vaig pensar si tu realment, i vaig dir-me «sí» amb litres de química naturalment a la vena que explotava al cervell i mai m’ho hauria pensat, que el primer dia ni et vaig veure i mira ara quedes a casa per unes sabates teves al menjador com acabades de treure fa dos minuts, i l’hormona diu, no, és al cel, dins del seu avió, i comença a fer-te a la idea que ja mai més, però és com si aquelles sabates fossis tu que t’has deixat sencera a casa. i el teu amiguet et recollirà i pensaràs si no et deixes anar amb ell i la seva hormona, ja total dos anys allà, i jo al sofà a casa llegint el tebeo de mister O, aquell que m’he negat sempre a tenir al vàter, tan segur d’haver-te facturat del tot, però aixecar la vista i veure les teves sabates i dir «joder no se n’ha anat», i començar a pensar que estaves boníssima i que eres preciosa i alta i intel·ligent, i estirar-me al sofà i pensar bé com s’ha de fer a partir d’ara: han estat dos anys meravellosos, te’n vas i ja està, l’amor és una hormona i ja ens hem desfet, i t’he besat mig a la galta com el bon amic, i t’estimaré sempre perquè ja no te necessit per res, perquè pensar en tu és agradable i tampoc estàs tan bona ni ets tan guapa, i ens hem passejat i tothom ens ha vist i ja hem fet tot el que havíem de fer, joder hem viscut junts dos anys com un matrimoni en tota regla, només ens faltava casar-nos, només ens faltava casar-nos, més casats? perquè quan jo porahi i tu porahi amb amics i jo amb amigues l’hormona aquella es drena com una toxina gens tòxica, és vera. t’he acompanyat a l’aeroport i m’he assegurat de facturar-te bé dins de la maleta i m’has agafat el rebut d’equipatge facturat, jo t’he vist, i te l’has ficat a la butxaca dels texans, allà on sempre les coses es perden o es desintegren a la rentadora, només perquè no me’l quedàs jo, o només perquè perdre’t és precisament el que vols, perdre’t, i quan el teu amiguet d’allà et rebi amb totes les seves hormones als braços, tu li obriràs un poquet la cremallera i podrà veure com li portes només per a ell el teu cap adormit de princesa troglodita, dolça i amable com sempre un cap adormit. i jo tornaré a casa i quin error de principiant les teves sabates, les que duies més, precisament, les adidas blanques, allà davall la zona de la tele i jo al sofà llegint el tebeo de mister O, les he vist i he dit com si res «ah sí, les seves sabates» però de sobte he entès que no te n’havies anat, que series allà molt més temps que no em pensava, i m’he aixecat del sofà decidit a baixar al carrer per deixar-les damunt del contenidor de fems, que encara són prou noves i segur que algú les agafa, però he començat a veure tanta hormona pertot i és que clar, dos anys, és impossible que tot hagi desaparegut, i he començat a veure que tot n’és ple, al bany, tàmpaxs, salvaslips, a la cuina el teu davantal, al menjador, discos, i la tele, joder la tele és teva, al dormitori, un encenedor teu al comodí del teu costat, la teva olor al coixí, la meva camiseta que t’ha fet de pijama el darrer dia i cabells teus. m’assec al llit, los subterráneos de kerouac sense acabar, tot subratllat fins a la pàgina 102 només, ja no te l’acabaràs? te l’enviaré, val? i la recopilació de frank sinatra que et vaig regalar, també te l’enviaré, i no puc evitar beure el cafè a la teva tassa, aquella baixa de floretes verdes, i dipositar la cendra al teu cendrer. me’n vaig a dormir i me pos la camiseta que t’ha fet de pijama el darrer dia, i pos el cap al coixí amb els tres cabells teus recopilats i amb tota la voluntat de somiar amb tu tota la nit, i tanc els ulls a la fosca del quarto, i allò tan fàcil fa només unes hores, que hem cremat una etapa, que ha estat meravellós, que serem amics, que ens escriurem, que esperam que trobem la persona de la nostra vida, que no estam fets l’un per l’altre i que sempre ens tendrem la confiança i que en realitat haver-nos separat és l’única manera que tenim d’estar sempre junts, i l’endemà al matí el primer pensament que tenc és: tranquil, l’amor és només una hormona que se dispara, que se dispara precisament ara, és el segon pensament, i que el teu amiguet, que fins ahir pensava d’ell: pobret no sap on es fica, quan ella comenci amb les seves crisis professionals, i amb les seves amigues que m’odien a mort perquè estan geloses i que l’han volguda convèncer perquè m’abandoni des del primer dia que ens vàrem enrotllar, ja veuràs pardalet quan no tenguis ni dos pams a la cuina per pelar una taronja, quan arribis tot borratxo i ella estigui plorant perquè no la tens en compte, quan ella et digui que se’n va amb les seves amigues i hagi quedat amb mi per follar, ja veuràs pardalango quan el teu discurset d’home fet i viatjat la faci petar de riure i et digui que callis un poquet un dia que s’hagi passat un poquet amb el vi, quan tu precisament li estaves intentant explicar el projecte de la teva vida, allò que realment donarà un gir de 360 graus a la teva biografia, si em permets l’acudit, imbècil tontito banyut.

II

En Biel Massutí era un artista plàstic de trenta-dos anys que estava a punt de deixar de ser una jove promesa, i que entre l’estatus d’intel·lectual novell i milionari prematur passava els dies gastant la seva fortuna en decoració de luxe i festes per als amics. Vivia als afores de Campos a un xalet enorme que havia construït de bell nou i que havia estat víctima d’un reportatge de vuit planes al suplement d’arquitectura i portada de la revista de la Bauhaus. La seva dona es deia Mònica, Mònica Briand, i era una exmodel alta i molt guapa. No era de cap manera aquella cosa convencional, tenia una bellesa rara, tancada i rotunda, i mirava seriosa des de la penombra tot fumant-se un cigarret. Amb un gust exquisit i visionari per triar els llibres que llegia i els discos que escoltava, tenia trenta-un anys i el seu aspecte coincidia encara molt ostensiblement amb les exigències de l’ofici. S’havia retirat perquè estava cansada de viatjar tant, perquè s’havien plantejat tenir fills i perquè en Biel tenia més pasta de la que s’hagués pogut gastar en tres vides com la seva. Tot anava molt bé fins que na Mònica va saber que en Biel estava enrotllat amb una altra. Després havia hagut d’anar al psiquiatre i seguir un tractament. La veritat és que feia molta pena. Amb el medicament havia quedat així com mústia i no feia gaire cosa més que dir de tant en tant que se’n volia anar a Àfrica. El seu home estava superpreocupat i intentava passar més temps amb ella, entretenir-la d’una manera més domèstica, sense tanta festa, ni amics estrambòtics pul·lulant per la casa. Havia pres la decisió catòlica de recuperar la relació, i es volia desintoxicar del vici d’haver d’estar sempre sol per passar-s’ho bé. Tampoc és que la cosa hagués canviat tant pel fet de tenir una amant. No era allò de dur una doble vida, es podria dir simplement que tenia dues dones, i deixar l’altra no li havia suposat molt de problema, i es mentalitzava contínuament que ho feia per ella, perquè na Mònica no anàs empitjorant cada dia que passava. Havien provat de fer una festa, però havia acabat tota borratxa i nedant despullada a la piscina. Després quan tothom havia partit, no podia parar de plorar i de dir que es volia suïcidar. Ell, tot afectat, pensava com havia pogut canviar la seva sort d’aquella manera, passar de la felicitat i la satisfacció totals a haver de conviure per sempre amb una persona malalta i que necessitava atenció permanent.

El pitjor de tot va ser quan ella es va quedar embarassada. El psiquiatre va dir que no estaria en condicions i recomanava avortar, però ella no ho volia de cap manera. Feia una temporada que es trobava una mica millor i entre tots dos varen decidir que tendrien el bebè i que inclús els ajudaria a superar la malaltia d’ella. No es va arribar a posar de part perquè la nina venia de peus i li varen practicar una cesària programada. Per aquest motiu en Biel no havia pogut assistir al part. Tot va anar bé i ja eren a l’habitació. El dia abans no havien avisat ningú, sobretot per no preocupar la família, com si fos un part normal i lleugerament imprevisible, i no pensaven fer-ho fins passades unes hores. Ja després totes les visites amb ramells de flors i na Mònica intentant donar-li el pit a na Martina, que es diria així. El postoperatori havia de ser més llarg que el d’un part normal i varen haver de quedar ingressats quasi una setmana. A casa tot era molt estrany perquè feia la sensació que la criatura era de l’hospital i que tot allò havia estat només una aventura de nou mesos de revistes d’embarassada i una setmana a la clínica, però no, la nina era allà i era seva per sempre. Na Mònica s’havia agobiat molt amb el pit i al final li donaven biberó. Menjava cada tres hores i era físicament una pallissa, sobretot per en Biel, que s’havia avesat feia molts anys a acabar la son fos l’hora que fos, i sempre que podia presumia amb el discurs d’una vertadera apologia amb teoria i praxi de les delícies del sant dormir. Tot se li estava desmuntant i cada dia era més enfora del personatge que amb els anys s’havia construït ell mateix. Això del dormir era una cosa, però n’hi havia moltes més... Que el secret de mantenir una parella és la independència de les parts, que la vida de l’artista és incompatible amb la família, que la inspiració t’arriba després de tres dies de vida contemplativa en solitud, que t’has de poder moure improvisadament a qualsevol part del món, que les relacions socials són tan importants per la feina com la mateixa obra, i, en definitiva, una llista que coincidia molt lamentablement amb tot el que perdia essent el pare d’una criatura que tenia la mare malalta.

Les coses varen anar molt malament. Na Martina ja tenia sis mesos i encara no dormia mai més de tres hores seguides. En Biel era literalment un cadàver i no havia tornat a agafar les eines des de l’embaràs de na Mònica pràcticament. Ella estava fatal i començava a tenir la paranoia que la nina era dolenta i que els feia patir a posta. Va arribar un moment que no estaven ni cinc minuts sense discutir, ni cridar-se, ni plorar, ni voler-se suïcidar tots. En Biel va entendre al cap de poc temps que li havien de llevar la nina a na Mònica una temporada. Va visitar ell el psiquiatre i havent-l’hi explicat tot, hi va estar totalment d’acord. Ella s’ho va prendre fatal i es va intentar suïcidar de veres. Es va prendre un pot de pastilles abans d’anar a jeure, tenia la idea de morir-se adormida sense que ell pogués fer res, i anava molt en sèrio. Quan na Martina es va posar a plorar per demanar el biberó a les dotze, i va voler despertar na Mònica, ja no va poder. No era morta, però l’havia de dur tot d’una a l’hospital i no sabia com ho havia de fer. Va agafar la nina que no parava de plorar i la va ficar dins del cotxe i la va fermar, després a sa mare inconscient i a urgències. Va deixar el cotxe a la porta amb totes dues dedins i va entrar corrensos. Després sortiren els metges i entraren na Mònica tan aviat com varen poder amb una llitera. Ell va aconseguir un biberó i l’hi va donar a la nina a la sala d’espera. Al final no va passar res, només va estar tres dies a la clínica i ja podien tornar a casa, però na Mònica estava com una puta cabra i la varen haver de dur al manicomi. Ell estava deprimit i abatut, i per intentar recuperar-se, va parlar amb una germana d’ella que tenia dos nins petits perquè es fes càrrec de na Martina fins que tot s’estabilitzàs. Així ho varen fer: ell sol a casa, na Mònica a l’hospital psiquiàtric i na Martina amb la tia Sílvia i els cosinets.

Cada dia l’anava a veure, però res no apuntava a que la cosa milloràs a curt termini. Un Sant Jordi en Biel li va dur un llibret de papiroflèxia que Alianza té editat a la col·lecció de butxaca. Ella s’hi entretenia els horabaixes perquè tot i haver perdut el cap no es resignava a passar cada dia mirant la tele amb tots els locos d’allà. No podia llegir perquè amb el medicament estava sempre cansada i no es podia concentrar en les paraules, aquest estat de permanent semidepressió era l’única manera de mantenir-se sense que se li n’anàs l’olla. Era molt trist, però els psiquiatres deien que així es podria recuperar, que tot el temps que passàs amb el cap clar era positiu per tornar a la normalitat, per molt lent que semblàs el procés. Va ser molt llarg, un any i mig, perquè dos intents prematurs de voler tornar a casa havien empitjorat molt les coses, i per no marejar la nina, encara la tenien amb na Sílvia. Però al final ho varen endevinar millor i va poder tornar. Un dissabte de matí varen anar a cercar na Martina. Va ser molt dur perquè, quan la va tenir davant, la nina es va posar a plorar i feia gestos clars de voler quedar-se. A na Mònica ja l’havien avisada que això passaria, i tot i que va ser un tràngol molt mal de passar, també era normal i comprensible per una nina de dos anys.

A casa les coses varen recomençar molt bé. Les dones s’entenien i en Biel començava a fer feina una altra vegada. Na Mònica tornava a ser presumida i estava recuperant la bellesa de la dona sana que havia estat fins feia tres anys. Va ser crucial el fet que na Martina dormia de tira, s’ho menjava tot i feia molta bonda. Na Sílvia, la germana de na Mònica, era molt sergenta amb els nins petits i un any i mig d’estar amb ella l’havia transformada completament, i el bebè insegur, capritxós i insatisfet que li havien duit, s’havia convertit en una nina feliç, guapa i simpàtica, que no donava més problema que alguna rabiada esporàdica i tan normal en un nin petit. Això havia estat el que, sens dubte, els havia salvat. I després de quasi un any, a la fi, a l’home li va sortir una feina mitjanament important. Havia de fer una escultura pel Dia de la Dona que es presentaria en un acte oficial i multitudinari. Si bé en Biel tenia un art innat i perfecte per les formes, sempre s’havia hagut d’assessorar pel que feia als conceptes, però aquella experiència duríssima de la seva vida l’havia encoratjat, i pensava que la doble maduresa que sumava una vivència tan traumàtica al fet de tenir trenta-cinc anys el posava en perfecta disposició per decidir muntar una vulva gegant.

Era un freudià convençut i afrontava els problemes sempre de cara. No deixava que res quedàs allà a l’inconscient, sempre volia cremar les neures i pensava que una bona manera de superar l’etapa del manicomi era que na Mònica seguís amb la papiroflèxia. Havia estat al manicomi, sí, i què, era una etapa que s’havia d’afrontar i de superar i qualsevol intent d’esborrar-ne el record no faria més que allunyar-los del camí que els havia de dur a superar el problema. Un capvespre tranquil, que