¿Que hi ha algú?

By Peter Orner and Lluís-Anton Baulenas

Peter Orner llegeix sempre i a tot arreu: al restaurant d'un hospital, al soterrani de casa, quan acompanya la seva filla al parc, en un autobús a Haití, durant les crisis sentimentals, quan està tramitant el seu divorci, durant la malaltia i la mort del seu pare. La lectura l'acompanya, l'ajuda a veure-hi clar i a entendre millor el món, l'il·lumina, li fa de refugi i l'ajuda a tirar endavant. I un dia decideix escriure sobre el paper de la narrativa en la seva vida, com ha quedat impresa en la seva història personal. El resultat és un llibre commovedor, lúcid i honest que convoca escriptors com Virginia Woolf, Eudora Welty, James Salter, J.D. Salinger o Juan Rulfo i explora el plaer de la lectura, la solitud i l'ofici d'escriure, i el paper essencial que té la literatura en les nostres vides.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Sep 22, 2023
• ISBN: 9788412750348

Book preview

I

DE VEGADES EM PENSO

QUE ENS POSEN A PROVA

¿Que no m’havia ensenyat l’experiència que cap paraula no pot dir tant com el silenci?*

YASUNARI KAWABATA

Fuji no Hatsuyuki

[«Primera neu al mont Fuji»]

La manera de morir en Txékhov

Soc a la cafeteria de l’Hospital General de San Francisco. Hi vinc de tant en tant. És un lloc agradable per distreure’s. He estat pensant en Txékhov o, si més no, intentant-ho. Però em distrec. Avui també he vingut aquí perquè estic seguint el fil de la idea que en un hospital soc més a prop de la mort que si m’assec, distret, en altres llocs. Avui no he vist cap mort en aquesta cafeteria. Hi he vist amanides i pastissos. Una de les metgesses de l’altre costat de la meva taula s’està menjant un bol de maduixes mentre explica a una col·lega la relació d’una tercera metgessa amb, sembla, un quart metge. Casat, amb nens.

—De vegades és molt difícil parlar amb ella perquè la seva lògica és molt fluixa. La merda que aguanta em deixa sense paraules.

—¿On s’està, aquest pediatre promiscu?

—Al Parnàs.

—El déu Apol·lo a la seva muntanya. Ho hauria d’haver endevinat. Tarat. Baixa de les altures fins aquí, al General, per a les teves marranades.

Uns quants pacients que hi ha a l’altre extrem de la taula s’entrexoquen les mans. No puc distingir què celebren. Hi han tornat: xoca-la! També hi ha un home fent voltes per la cafeteria, cridant pel mòbil. Ja l’havia vist abans, per aquí.

—T’ho dic —crida—, la clau és el complex militar industrial penitenciari. Eisenhower ens ho va advertir en el seu últim discurs sobre l’estat de la Unió. L’Ike, qui hauria pensat que seria ell...

De vegades, Txékhov és titllat, per mi amb un punt de menyspreu, d’escriptor «realista». Com si Txékhov fos només la mena d’escriptor, d’escriptor realista, que es limita a registrar el que veu. Ho fa bastant bé, si t’agraden aquestes coses. El realisme (¿o el «realisticisme»?) és el que és, clar i senzill. Em pregunto si aquesta idea no traeix la pròpia experiència quan suggereix que hi ha una mena de realitat objectiva que és igual per a tothom.

I no em refereixo només a l’home que parla del president Eisenhower. Fa una altra volta i torna cap aquí. No, espereu. Ara sembla com si parlés directament amb Eisenhower:

—No, senyor, no us van fer cas, senyor. Ni Lockheed Martin, ni McDonnell Douglas, ni el Congrés, ningú. Us van agafar la profecia i ens la van entatxonar a la boca, a nosaltres, al poble, i van gastar 3,5 milions de dòlars més per a un caça de combat: ¿quantes mandonguilles representa, això? Johnson va dir armes i mantega, però va mentir, mentre que vós, senyor, vau tenir el coratge de dir les coses pel seu nom i ningú no us va atorgar la més petita confiança perquè, d’acord, vau ser el primer a ajudar a crear l’embolic, però almenys vau dir les coses com són... No, senyor, sisplau, sense falsa modèstia, vau ser vós...

La seva realitat (tot i ser bastant lúcida, em sembla) és clarament diferent, molt allunyada, i encara que m’encantaria sentir la veu anciana amb la qual es comunica per telèfon mòbil des del més enllà, el que provo de dir és que la seva manera d’experimentar el món és, subtilment, molt diferent de la meva o de la de la metgessa que menja maduixes o la dels que xoquen les mans. I que aquestes realitats alternatives —el món vist a través del femer de milers de milions de cervells diferents— engloben una gran part de la meravella i la raresa de ser viu.

Txékhov és un escriptor tan realista com Kafka, i viceversa. Jo llegeixo La metamorfosi no pas com una al·legoria sinó com un matí complicat. Gregor Samsa, potser podries trucar a la feina i dir que estàs malalt. Però Txékhov, a la seva manera discreta, sovint és gloriosament més estrany. Tot es troba en les coses que veu en els éssers humans, i no hi ha res que Txékhov no vegi. Pocs escriptors de la història han estat tan dotats per a l’observació.

El 1890, Txékhov va viatjar a Sibèria per examinar i documentar les condicions de vida al gran arxipèlag penitenciari. Va ser un viatge, segons els seus biògrafs, terrible per a la seva salut fràgil. Als trenta anys, Txékhov ja patia de tuberculosi. Probablement ningú ho sabia millor que el Txékhov metge, això, però el Txékhov escriptor, el Txékhov ciutadà, estava decidit a observar de primera mà la presó més gran mai creada. Aniria a Sibèria encara que acabés amb la seva vida. El llibre d’investigació que en va resultar, Остров Сахалин [«L’illa de Sakhalin»], va decebre els crítics contemporanis perquè no era prou «txekhovià». Però aquí també el seu ull és incomparable.

Viatjant amb mi en el vapor fins a Sakhalin hi havia un condemnat amb grillons als turmells que havia assassinat la dona. La seva filla, una nena de sis anys, òrfena de mare, doncs, l’acompanyava. Vaig veure’l baixar de la coberta superior per anar al lavabo. La criatura i un soldat armat amb un fusell van esperar-lo a fora, a la porta. Quan el condemnat va sortir, la nena se li va enfilar a l’esquena agafant-se als grillons.

Txékhov té una missió clara. Tot i així, el que li crida l’atenció és aquest petit drama, petit però monumental, una nena que espera a fora de la porta del lavabo el seu pare, un home que ha mort la seva mare. Txékhov no fa cap judici sobre aquest moment, i no ens trobarem mai més aquestes dues persones, però tot i així, vet aquí el presoner i la seva filleta, que existiran per sempre més.

L’abast i la profunditat d’aquest escriptor suposadament realista són tan amplis, i tan sense precedents, que si tens la sensació que llegint una mica de Txékhov te’n pots fer una idea, t’estàs perdent tot un univers. És com llegir les primeres línies del Gènesi i pensar: Sí, sí, Eva es menja una poma i tot l’infern es desferma per a la humanitat, em sembla que ja ho he entès. No soc un inconformista. ¿A qui no li agrada Txékhov? Woody Allen va dir una vegada:

Txékhov em torna boig. No he conegut ningú que pensi el contrari! A la gent potser no li agrada Tolstoi. Hi ha gent que conec a qui no li agrada Dostoievski, o no els agraden Proust, Kafka, Joyce o T. S. Eliot. Però no he trobat ningú que no adori Txékhov.

Però, ¿no hi ha alguna cosa inherentment sospitosa en el fet de ser l’escriptor a qui tothom professa admiració? La meva teoria és aquesta: és fàcil d’estimar des de lluny. Txékhov seria considerablement menys estimat si fos més llegit. No pots llegir «La senyora del gosset»* i considerar-te satisfet. Estic pensant en els contes, els centenars de contes menys coneguts —no pas les cinc obres de teatre—, i concretament els darrers relats, incomparables, en què la seva obra esdevé considerablement més densa, sovint més sòbria, mai exempta d’humor, però d’abast més ampli. Va ser com si, en els pocs anys que li quedaven, l’estil en si es reduís i fos cada vegada menys important per a ell. Aquests darrers contes semblen, al principi, que avancin a poc a poc, fins que t’adones —no sé com descriure-ho exactament—que el ritme del relat ha començat a coincidir amb la cadència de la teva pròpia respiració.

El 1902, l’any que Txékhov va acabar el penúltim relat, «El bisbe»,* va escriure a la seva dona, l’actriu Olga Knipper:

Bufa un vent frenètic. No puc treballar. El clima m’ha esgotat. Estic a punt d’ajeure’m i mossegar el coixí.

Tenia quaranta-un anys. N’hi quedaven tres.

Com en molts dels contes que em són imprescindibles, aparentment no hi passa gran cosa, almenys en la superfície. Un home important, un bisbe, es troba amb la seva anciana mare, que fa molts anys que no veu. Aviat, tal com el lector sap pràcticament des de la primera frase, el bisbe morirà, i quan mori, la seva mort s’esdevindrà sense enrenou, en el curs d’un dia normal. Tots morirem de la mateixa manera. Tu, jo, la metgessa que menja maduixes i l’home del mòbil morirem un dia que altres persones que encara no hauran mort passaran el matí responent uns quants correus electrònics abans d’apartar-se els cabells dels ulls i pensant: «Caram, comença a ser hora de tallar-se els cabells... Però si ja me’ls vaig tallar fa només...». De manera que no, no hi ha res de transcendental a «El bisbe» tret del fet que un altre ésser humà abandona l’escenari de la seva vida.

Morir-se, per oposició al fet mateix de la mort, no cal dir-ho, és una experiència separadora: ens separarà dels que estimem i dels que ens estimen. Res com una visita a l’hospital a un pare moribund per il·lustrar la línia de separació entre els que se’n van i els que encara hi són.

I quan penso en la meva mort, penso en la gent que deixaré enrere, però també lamento la pèrdua imminent de les meves rutines. El que més m’ha impactat avui quan he rellegit «El bisbe» ha estat adonar-me de totes les coses insignificants que no faré després d’haver-me’n anat. No vagaré pel Districte Mission ni m’exclamaré estúpidament, per a mi mateix, sobre la gentrificació. «Els horrors no cessen mai. Els penjats per la tecnologia fan una collita de destrucció. Què? ¿Que el Roosevelt Tamale Parlor ha desaparegut? S’ha acabat. San Francisco s’ha acabat». No entraré somnàmbul a la cuina a buscar una poma Granny Smith en plena nit, i després me la menjaré al llit, sentint el ressò de les mastegades. No grataré la panxa rosa de la gossa ni la veuré embogir d’excitació eròtica. I aquest aspecte és el més tendre i trist d’«El bisbe». M’agradaria dir-ne també el més terrorífic, però els darrers dies abans de la mort del bisbe no fan por, ni tampoc són especialment tranquils. Són normals. El Dijous Sant oficia a l’església. Llegeix els Evangelis. Participa en la cerimònia del rentat dels peus. Visita la vídua d’un general. El porten a casa, al monestir, amb un carruatge. Beu un te. Contesta el correu. Resol un parell de disputes menors. Revisa uns quants documents. I quins documents! Li arriben per centenars, per milers. Se’n va al llit. Mor.

I l’endemà era Pasqua. La ciutat tenia quaranta-dues esglésies i sis monestirs; un campaneig alegre va retentir-hi del matí a la nit, sense parar, fent estremir l’aire de primavera; els ocells cantaven, lluïa un sol radiant. A la gran plaça del mercadal hi havia esvalot, nens gronxant-se, sonaven orguenets, xisclava un acordió, retrunyien veus de borratxo.

Però retrocedim una mica i quedem-nos un temps més amb l’home mentre encara és amb nosaltres. I no siguem tampoc tan condescendents. Si hi ha cap mena de tensió en el relat és que tothom, incloent-hi l’anciana mare (a qui feia vuit anys que no veia), es dedica a ensabonar el bisbe. Ningú no li parla com a una persona qualsevol. I el que ell vol és una mare, no una altra feligresa servil.

Tot d’una el bisbe va canviar d’humor. Mirava la mare i no entenia d’on li venien, aquell posat de reverència i aquella timidesa en l’expressió de la cara i en la veu, no entenia per què passava, allò, no la reconeixia.

Les úniques persones que el tracten com una persona normal són el vell pare Sisoi, un home que el bisbe aprecia però alhora considera tediós i ridícul, i la seva jove neboda, la Katya. És la Katya que finalment se sincera amb ell sobre per què la seva mare es comporta així al cap de tant de temps. La família, al poble d’on venen, necessita el seu suport. Ha vingut a buscar diners.

—Reverendíssim tiet —va dir amb una veueta prima, i ara plorava desconsolada—, la mama i jo ens hem quedat molt desvalgudes... Dona’ns una miqueta de diners... Si fossis tan bo... Sisplau, tiet!

La franquesa de la noia commou profundament el bisbe, que accepta d’ajudar-les. «Després de Pasqua», diu, «en parlarem, noia». El temps present del relat gira al voltant dels últims dies de vida del bisbe. Però el que fa que aquesta història sigui tan viva, tan vital, tan celebratòria, no són les coses que fa el bisbe sinó les que recorda.

En posaré un exemple menor, però notable, i després me n’aniré de l’hospital. Ja n’he tingut prou, per avui. Mentre jeu al llit, el bisbe comença a rememorar la calidesa de casa seva, de petit, al poble. Però no de la manera que us imagineu. Txékhov, en realitat, sap com funciona, això. Sap que el que recordem sovint és tan aviat ficció com qualsevol història que ens inventem del no-res.

Va recordar el capellà de Lessopólie, el pare Simeon, dòcil, pacífic, bon jan; era baixet i ressec, mentre que el seu fill, el seminarista, feia una alçada de gegant i tenia una veu irada, de baix. Un cop que es va enfurismar amb la cuinera li va etzibar: «Somera de Jegudiel!», i el pare Simeon, que ho havia sentit, no va dir ni piu, va avergonyir-se i prou, perquè no podia recordar on era que sortia, a les Sagrades Escriptures, aquella somera.

Un moment, això no és tan estrany. A primera vista, potser no. Però, ¿no ens ho hauríem de tornar a mirar? Recordem que es tracta d’un moribund que està recordant un vell sacerdot de casa seva, al poble, i el seu fill, un porc capsigrany, un estudiant de teologia que una vegada —ara ja fa molts anys— va escridassar la cuinera. No és un record èpic d’algú al llit de mort. Són tot just personatges perifèrics que el bisbe va conèixer al principi de la seva llarga i respectable vida. ¿Aquesta gent és la que li roba l’atenció en les seves últimes hores? ¿I com ho sap, el bisbe, que el resultat d’aquell incident no va ser que el pare Simeon defensés la cuinera davant del seu fill, sinó la comèdia del capellà planyent-se perquè no recordava el passatge de la Bíblia on apareixia l’ase de Jehud? ¿Potser el pare Simeon va explicar-ho al bisbe alguna vegada? Ho dubto. A més, el relat continua. El pare Simeon ja no s’esmenta mai més. L’anècdota de la breu vergonya d’un sacerdot per haver oblidat un detall que no recorda de la Bíblia és simplement una part de la desfilada de records d’un home qualsevol. Dues frases i el pare Simeon es retira de la literatura per sempre. He passat més temps amb ell que Txékhov mateix. M’he fixat en aquest passatge perquè crec que el bisbe va inventar-se l’anècdota del no-res. Com el seu creador, al final també el bisbe és un escriptor de ficció. Fins i tot els seus últims records tenen més a veure amb altres persones que no pas amb ell mateix.

Imagineu-vos en un hospital. Potser és tan ple, sorollós, i amb un caos tan fascinant com qualsevol hospital de la ciutat. Teniu tubets de plàstic enganxats al nas. Porteu un catèter. La família, almenys els membres amb qui encara us parleu, s’ha reunit solemnement per acomiadar-se. Amb les drogues que us corren pel cos, gairebé no teniu força per obrir els ulls. Ara imagineu que us en aneu enrere, enrere, i penseu en algú que amb prou feines coneixíeu, un antic veí, per exemple, el senyor Chevy Millard, que vivia al final del bloc, un home en qui no heu pensat aproximadament des del 1977. I ara diguem que us submergiu en la ment del senyor Millard i doneu veu a un dels seus pensaments passatgers. Una cosa com ara: «La trista veritat és que si no hagués heretat tants de diners, potser podria haver perseguit el meu somni de fer-me pianista com el meu ídol Oscar Peterson».

¿Veieu què vull dir? ¿No és estrany pensar-hi quan vosaltres mateixos esteu sortint d’escena definitivament? Doncs és el que passa en aquest relat sobre un moribund, escrit per un moribund.

Tolstoi, que (en general) adorava Txékhov,2 va afirmar una vegada que podria haver estat un escriptor encara millor si no hagués dedicat tant de temps a la medicina. Amb tot el respecte, senyor comte, això és una bajanada. El fet que Txékhov fos metge potser ha estat la clau perquè entengués tan bé la connexió entre el cos malalt i la ment malalta. ¿Hi ha cap acte més generós a la vida, a la literatura, que preocupar-se per les vides ocultes dels altres, incloent-hi els morts de fa temps, sobretot en un moment en què intentes suportar el teu propi dolor?

La nit que la meva àvia va morir en un hospital de Chicago, no parava de preguntar per algú que es deia Jed. El cridava durant hores: Jed, Jed, Jed. La meva mare finalment va recordar que en Jed era un veí de la infantesa, a Taunton, Massachusetts, mort d’hemofília el 1918. Tot es resumeix en això. Quan morim, no només desapareixeran els nostres cossos, sinó també tota la gent que recordem. Vivim al món, i recordem el món, i un dia cap d’aquestes dues coses no passarà mai més. Sonaran les campanes de les esglésies i els borratxos continuaran bevent. Una mare portarà les vaques a pasturar i explicarà a les altres dones que una vegada va tenir un fill que va ser bisbe. Ho dirà tímidament, amb la por que no se la creguin.

I, de fet, n’hi haurà que no es creuran ni una paraula del que els digui.

Mentre prenia aquestes notes, un parell d’infermeres molt més discretes han substituït les dues metgesses xerraires. Una llegeix el San Francisco Examiner. S’ha posat a llegir els obituaris a l’amiga.

—Glenda Hildebidle tenia noranta-set anys. Diu que els seus pares la van precedir en la mort. Ja veus!

—No devia tenir cap parent. Bé haurien hagut d’escriure alguna cosa.

—Tens raó. No devia tenir marit, fills, etcètera.

—L’autor de l’obituari va pensar que la Glenda, almenys, havia tingut pares.

—Cal suposar-ho, esclar.

—Cal suposar-ho, oi? Doncs mira, han quedat immortalitzats al diari.

Un oncle solter

Podríem dir-ne una història de Chicago. És verídica, tot i que no he entès mai per què aquest fet és tan important. Jutjar-la basant-nos en si realment va passar o no sembla una manera barata de mirar-la. Per a mi, totes les històries són ficció. L’única pregunta és: ¿et toca la fibra o no?

Teníem un oncle solter, l’oncle Harry, i el meu germà i jo ens l’estimàvem. En realitat no era ben bé un oncle. Era cosí germà de la meva àvia, que sempre deia que no li tenia cap afecte especial, ella, però érem l’única família que en Harry tenia. De vegades es materialitzava, amb molt d’enrenou, per vacances.

Penso en l’oncle Harry entrant per la porta del darrere de cals meus avis a Pine Point Drive (ningú feia servir mai la porta del darrere d’aquella casa; ningú ni tan sols sabia on era, amagada sota l’heura) amb una gavardina molla i la pluja regalimant-li des de l’ala del barret fins al terra de la cuina, i cridant: «Hola! Hola! ¿Que hi ha algú?». El meu germà i jo anàvem corrents a la cuina, i l’oncle Harry s’agenollava i ens oferia el nas. «¡Mec, mec, endavant, toqueu la botzina!». Era un nas monstruós, flàccid, i ple de punts negres, i quan li pinçàvem els narius emetia un so que era com el crit d’una oca frenètica. He sentit oques que no tenien res a fer davant d’en Harry. Així doncs, el meu germà i jo l’estimàvem, tot i que la resta de la família ens donava a entendre que era un perdedor mig borratxo que treballava a l’oficina de correus, la de dalt, la de l’autovia Congress. ¿Us ho podeu imaginar? ¿Que un membre de la nostra (teòricament) il·lustre família fos un empleat de correus? I això que ni tan sols treballava de cara al públic. S’estava a l’interior, endreçant el correu i apilant paquets. ¿Un home de gairebé setanta anys aixecant caixes per guanyar-se la vida? Segons el meu avi banquer, l’oncle Harry també era un socialista de carnet de «la corda d’Emma Goldman», amb la qual cosa volia dir que en Harry no només tenia tendències polítiques insurgents, sinó que era un jueu amb tendències polítiques insurgents, cosa que eren figues d’un altre paner, especialment indignant atesa la generositat que aquest país havia ofert al nostre col·lectiu.

Una vegada el meu germà va assenyalar: «L’Emma Goldman era anarquista».

A la qual cosa l’avi li va respondre: «Vine, que t’anarquitzaré el cul».

Però és cert que quan en Harry es presentava de nit, allà dret a la cuina, amb el barret posat, sovint feia una diatriba sobre les notícies del dia des d’una perspectiva d’esquerres.

—¿Jerry Ford, que no l’ha triat ningú, indulta en