Tot té un final

By Eduard Bes Fuster

“Tot té un final” aplega un seguit de relats curts que l’autor ha anat creant d’acord a un procés narratiu que, de sobte, gira i proporciona un acabament absolutament sorprenent que no deixarà indiferent al lector. Ni en el fons, ni en la forma.

Llegir-lo significa estar obert a emprendre una colla de petits viatges per espais i temps dispars, tot assolint, en arribar al final del trajecte, una meta tant o més sorprenent com el mateix viatge. De temàtica molt diversa, hi ha relats de només unes poques línies mentre que d’altres s’allarguen algunes pàgines. En tot cas són textos que es poden llegir en qualsevol moment de relaxació, desconnexió o tranquil·litat, empassant-se’n uns quants de cop o avançant d’un en un.

En definitiva, us convido a llegir “Tot té un final” sencer, arribant a la darrera paraula de cada relat, al final de cada conte. No us decebrà.

• Language: Català
• Publisher: OmniaBooks
• Release date: Mar 6, 2018
• ISBN: 9788494561795

Eduard Bes Fuster

Eduard Bes Fuster va néixer a Eivissa l’any 1968. Resident a Reus des de 1978 es considera reusenc d’adopció i convicció. Enginyer químic de professió tot i que li agrada escriure quan té temps lliure, per aquest motiu ha participat en diverses publicacions. Va col·laborar en el Diari d’Opinió de Reus amb una columna mensual dedicada a relatar curiositats històriques de la ciutat.

Book preview

Tot té un final

---

Eduard Bes Fuster

Publicat per:

OmniaBooks

www.omniabooks.com

---

© Del text, Eduard Bes Fuster, 2017

© De la fotografia de coberta: Railroad in sunset, Pink Badger (Adobe Stock)

© Composició de cobertes: OmniaBooks, 2018

© De l’edició, OmniaBooks, Omnia Publisher. S.L., 2018 Terrassa (Barcelona)

Smashwords Edition, License Notes Aquest llibre electrònic està autoritzat per ús personal. No pot ser revenut o cedit a altres persones. Per compartir aquest llibre amb una altra persona, ha d'adquirir-ne una còpia addicional per a cada destinatari. Si estàs llegint aquest llibre i no l'has comprat, tornar a Smashwords.com i compra la teva pròpia còpia. Gràcies per respectar el dur treball d'aquest autor.

Índex

---

Índex

Agraïments

Prefaci

Stock de coque

No tocar

255, 255, 255

Dissabte, o T’ho tornaràs a llegir

El llançament

Diamants

El partit

No puc dormir 1

El temps passa volant

L’hamburgueseria – El Pedres

Ens han enxampat!

D’un en un

Fet de roca

Mar endins

A usual morning by the sea - The Viking

Em diuen 41

Route 66 – El Pedres

Per fi a casa!

Molts morts

Per una discussió

La cursa

Tuits

Una obra faraònica

Pluja d’estels

Una mina d’or

No puc dormir 2

Crèdits

Agraïments

A la meva dona.

Prefaci

---

L’escriptura és la pintura de la veu.

Voltaire

Quan estudiava –m’estalviaré més detalls– vaig tenir un professor en una d’aquelles assignatures que es malanomenen maries que mai acabava les explicacions. Deia les frases a mitges i deixava la informació tallada i sense concloure. Era un fet sistemàtic, i això feia, us ho poden ben creure, que costés força seguir l’assignatura. Perquè us feu una idea pràctica, intenteu l’exercici d’eliminar, dels paràgrafs que esteu llegint en aquests moments, les quatre o cinc darreres paraules... Complicat d’entendre, oi?

Després de molts anys encara ho tinc present a la memòria, cosa que m’ha fet aprendre a no deixar les frases a mitges. I això mateix he volgut plasmar-ho en aquest recull de relats, dotant-los de final. Sigui quin sigui.

No és cap secret dir que en el món dels contes n’hi podem trobar de tristos, d’alegres, de sorprenents, de pausats i de ràpids, de violents i de colpidors, de dolços i de tendres, d’inacabats i els que finalitzen, muntanyes russes i basses d’oli... un univers, en definitiva, que emana de la ploma (o del teclat) de l’escriptor o escriptora. I cadascú és com és, diferent, individual..., i hi aboca el que fabrica la seva ment (hi ha qui dirà, el seu cor; d’acord), amb el propòsit d’arribar al lector o potser d’acomplir algun desig personal.

Amb això en ment, segons deia Oscar Wilde, no existeixen més que dues regles per escriure: tenir quelcom a dir i dir-ho. Aquest dir-ho entranya, per a mi, molt de contingut. Dir-ho comporta transmetre pensaments perquè algú els reculli i els analitzi, els faci seus, els gaudeixi o els odiï..., vol dir escoltar i comunicar, reflexionar i denunciar, compartir, contribuir, aportar... però, en tot cas, és indispensable expressar-ho convincentment, enllestir la frase, completar l’explicació, no deixar a mitges el comentari... en definitiva, arribar al final. Un final que pot ser difús com la boira o, inversament, tallant com un penya-segat i que ens aboca, bé a respirar després de recórrer el text, bé a deixar anar la imaginació per formular finals i projectes diferents segons els ulls que llegeixen.

I tot és vàlid. I bo.

En aquesta compilació que us presento pretenc que camineu pels contes, pels relats –anomeneu-los com vulgueu– practicant l’exercici de suposar finals diversos a mesura que avanceu pel mar de lletres, tractant d’esbrinar quin tipus de revolt serà el darrer del text, per acabar desembocant en un desenllaç que sovint potser estarà lluny de les idees elaborades durant la lectura. O potser no...

Voldria que, salvant les distàncies, hi identifiquéssiu la influència del mestre Pere Calders, l’estil del qual, amb la seva prosa irònica, sovint fantàstica i impregnada d’humor, desemboca en finals sorprenents que revolten el lector.

Desitjo que l’experiència d’aquesta lectura, amb els giravolts sobtats que hi trobareu i els finals imaginatius que viureu, us aboqui relaxadament a moments de desconnexió, sorpresa i gaudi.

I, sobretot, que arribeu sempre al final de cada relat.

Eduard Bes

Stock de coque

---

Els llamps, llunyans en l’horitzó, presagiaven una nova tempesta.

Els llamps, llunyans en l’horitzó, presagiaven una nova tempesta.

–Stock de coque! –va cridar, alçant la mà.

Tintin, llegeix! Deixi’s de punyetes i avancem... –el va recriminar mentre la resta de soldats feien peu.

–Però tinent... que no m’entén? És tot de coc!

I es van enfonsar entre pa de pessic i capes de xocolata.

No tocar

---

M’ho havien ensenyat a casa i sempre hi feia cas.

Aquell retolet al costat d’un dels botons de l’ascensor ho deia clarament: No tocar.

M’ho havien ensenyat a casa i sempre hi feia cas.

Aquell retolet al costat d’un dels botons de l’ascensor ho deia clarament: No tocar.

Sempre l’havia vist. Des de ben petit, que hi era. Amb prou feines feia cinc centímetres i el paper, que mai havia estat blanc del tot, cada cop anava engroguint-se més. El que tenia mèrit era aquell celo que el mantenia ferm, tot resistint el pas del temps.

Per la meva ment hi passaven històries inventades al voltant d’aquell advertiment. Cada cop que anava a l’escola o en tornava, la meva imaginació suposava que si pressionava aquell botó, o bé l’ascensor es desprendria dels cables i cauria a l’abisme, o bé s’engegarien uns motors a propulsió i sortiria disparat talment com un coet... Les idees més agosarades em feien creure que s’obriria una porta immaterial que em transportaria a una altra dimensió. De fet, si m’hi apropava força, sense torcar-lo, gairebé clavant-hi l’ull, em semblava veure una llumeta, cosa que alimentava properes idealitzacions i aventures infantils.

De broma, una vegada, vaig fer el gest de prémer-lo; vaig rebre un clatellot del meu pare que em va deixar el cap adolorit una bona estona: –Què hi diu aquí: No tocar! –no vaig fer cap més intent.

En plena adolescència, els pensaments els tenia més giravoltats cap a altres objectius: amics, noies, els pesats dels pares... i aquell cartellet només m’evocava alguna o