La casa trencada

By Laura González Capilla

Després de prop de deu anys sense saber res dels seus amics del poble, l'Enzo rep una trucada de la Júlia, qui juntament amb la Marta, el Pere i el Sergi formaven la colla dels seus millors amics, i la persona amb qui es va iniciar per primera vegada en l'aventura de l'amor i del sexe. Sense conèixer el motiu de la trucada, agafa un autocar en direcció al poble sense gairebé donar explicacions a l'Anna, la seva dona, que es queda a casa amb la mosca rere l'orella.
Durant el trajecte, rememorarà la seva infància i adolescència en aquella localitat costera on es reunia amb els seus amics a l'interior d'una casa abandonada, plena de gats que eren cuidats per una peculiar dona que anomenaven senyora Amàlia. Una casa coneguda como la casa trencada...

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Dec 5, 2016
• ISBN: 9788416967223

Book preview

Després de prop de deu anys sense saber res dels seus amics del poble, l’Enzo rep una trucada de la Júlia, qui juntament amb la Marta, el Pere i el Sergi formava la colla dels seus millors amics, i la persona amb qui es va iniciar per primera vegada en l’aventura de l’amor i del sexe. Sense conèixer el motiu de la trucada, agafa un autocar en direcció al poble sense gairebé donar explicacions a l’Anna, la seva dona, que es queda a casa amb la mosca rere l’orella.

Durant el trajecte, rememorarà la seva infància i adolescència en aquella localitat costera on es reunia amb els seus amics a l’interior d’una casa abandonada, plena de gats que eren cuidats per una peculiar dona que anomenaven senyora Amàlia. Una casa coneguda como la casa trencada...

La casa trencada

Laura González Capilla

www.edicionesoblicuas.com

La casa trencada

© 2016, Laura González Capilla

© 2016, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16967-22-3

ISBN edición papel: 978-84-16967-21-6

Primera edición: diciembre de 2016

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Contenido

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

La autora

I

Ningú no va saber dir-me mai en quin moment ni per què aquella casa es va trencar, però el cert és que a la cantonada del carrer Alboreda amb el carrer Univers hi havia un forat. I no era un forat per passar-hi el dit o la mà, era un forat prou gran com perquè els nens entréssim en aquella casa abandonada i hi juguéssim. Era un forat prou gran com perquè tothom al poble conegués aquell racó com la casa trencada.

Quan la Júlia em va trucar dos dies enrere i em va demanar que ens trobéssim sabia que alguna cosa greu havia passat. Feia molts anys que no parlava amb ella; de fet, no parlava amb ningú de la colla dels estius des de feia més de deu anys i per això sabia que era per algun tema important.

No vaig dubtar-ho ni un moment, vaig mirar l’Anna i li vaig dir que me n’havia d’anar.

—Ara?

—Sí

—On vas?

—Al poble

—Quan tornaràs?

…

Quan tornaràs? Aquella mateixa pregunta era la que em feien els meus amics cada any, a finals d’agost.

—No ho sé, segurament per Nadal, potser abans, ja ho veurem.

—Truca’ns de tant en tant i explica’ns què fas per can Fanga, vale? —em deien.

I jo sempre feia que sí amb el cap i els prometia no perdre el contacte durant els mesos que no ens veuríem. Aleshores començava a caminar cap a la casa que teníem llogada, on els pares m’esperaven per marxar. A mig carrer sempre em girava i feia el gest de comiat amb la mà i la Júlia em tirava un petó. Continuava el meu camí i sentia algú que cridava «Adéu, fanguito!» i jo contestava «Adéu, pagesos!». Res més.

La nostra amistat va començar quan tenia només cinc anys i els pares em van apuntar a un casal d’estiu perquè m’ho passés bé i fes amics, segons ells, o per descansar i tenir una estona d’intimitat segons la meva versió, que segurament s’acosta molt més a la realitat.

—No hi vull anar! —recordo que els vaig dir el primer dia.

—No comencem! —em deien—. Hi has d’anar perquè el papa i la mama tenen feina i els avis no poden estar amb tu. Ja veuràs com t’ho passes molt bé.

Els primers dies vaig entrar plorant, després m’hi vaig acostumar i els últims dies no volia que s’acabés. Jo era dels pocs estiuejants, potser n’érem dos, que anava al casal. La resta, com els meus amics, eren fills de gent del poble que treballava a l’estiu. Allà pintàvem, escoltàvem contes, jugàvem i un cop per setmana ens duien a la piscina municipal, que era el dia que m’ho passava més bé.

Allò va durar cinc o sis anys, fins que va arribar la «llibertat controlada».

—On vas? Amb qui vas? Vigileu amb les carreteres! A l’hora de sopar et vull a casa! —I tot un seguit de preguntes i advertències que el pare i la mare anaven intercalant abans no sortís per la porta.

El punt de trobada era la casa trencada. Allà ens trobàvem en Pere, la Marta, en Sergi, la Júlia i jo. De vegades algú portava una pilota i jugàvem a futbol o a bàsquet-terra amb una cistella improvisada amb qualsevol caixa que trobàvem per allà dins. D’altres fèiem veure que formàvem part d’un espectacle de varietats i cadascú de nosaltres sortia a fer allò que creia que se li donava més bé: la Marta i la Júlia cantaven o ballaven, en Pere explicava acudits i jo feia algun truc de màgia. En Sergi era el que tenia un repertori més variat: de vegades recitava un poema, d’altres ens explicava llegendes del poble i d’altres ens imitava algun personatge que havíem d’endevinar.

També hi havia dies en què ens dedicàvem a explicar històries de por i a imaginar què faríem si fossin reals. Aquelles tardes m’agradaven molt perquè la Júlia m’agafava fort del braç i em demanava que l’acompanyés a casa quan marxéssim. Jo li deia que sí i em feia el valent, però la veritat és que sovint aquelles nits tenia malsons i acabava al llit dels pares.

Sempre, però, teníem una estona per als nostres «bitxos». A la casa trencada hi havia una colònia de gats que ens estimàvem molt, tot i que en poques ocasions es deixaven acaronar. Ells tenien el seu espai i nosaltres el nostre. Només n’hi havia un, a qui vam batejar com a Van Gogh perquè era ataronjat i li faltava un tros d’orella, que sempre venia amb nosaltres. Quan jugàvem a futbol perseguia la pilota i quan estàvem asseguts es posava a la falda d’algú: era el sisè de la colla.

A la senyora Amàlia, veïna del carrer amb un balcó que donava just davant de l’entrada de la casa trencada, no li feia gaire gràcia que hi anéssim a jugar. Jo només l’havia vista al carrer el temps just de creuar-lo i endinsar-se a la casa trencada per portar menjar als gats. Després desapareixia de nou pel seu portal per aparéixer un altre cop al balcó. Allà es passava el dia asseguda a la seva cadira de platja i cridant a qualsevol que veiés acostar-se a l’entrada de la casa trencada: «Vigileu amb els gats!».

A mi, a més, m’afegia un «forasteeeeeeeeer!» davant del seu crit de guerra. Jo me la mirava i li deia que no molestaríem els gats, que podia estar tranquil·la.

Al poble l’anomenaven la boja dels gats, però la veritat és que jo sentia per ella una certa simpatia.

Quan anava a la platja amb els pares sovint passava per sota del seu balcó. Jo sabia que ella em mirava i, tot i que aleshores mai no em deia res, sempre sentia el seu crit de «forasteeeer!» clavat al clatell.

Un dia, quan passàvem per allà, la mare em va dir:

—Enzo, recordes quan eres petit i vas caure aquí?

—No —vaig dir, pensant que així s’acabaria la conversa i amb una mica de sort la senyora Amàlia no hauria sentit res.

—No? Però si fa poc en vam parlar. Vas caure un dia que baixàvem a la platja quan tenies tres anys. Durant tot aquell estiu ens ho vas estar recordant cada dia. «Mira, papa; o mira, mama, la casa trencada on vaig caure». Com pot ser que no ho recordis?

—Ah! Sí, sí —vaig dir.

I vaig continuar caminant sense atrevir-me a aixecar el cap en direcció al balcó de la senyora Amàlia.

—Aquest nen, no l’entenc. Tanta memòria per a unes coses i tan poca per a unes altres —vaig sentir que li deia la mare al pare.

L’endemà, quan anava a trobar-me amb els meus amics, just abans d’entrar pel forat de la casa trencada, vaig sentir:

—Forasteeeeeeeeeer! Vigila amb els gats! I vigila no caiguis, ha, ha!

Era la primera vegada que la sentia riure i, encara que ho estigués fent de mi, el cert és que em va agradar.

Aquell crit em va acompanyar durant molts anys. De fet, encara és ara que quan veig algú que no conec al portal de casa sento com si la senyora Amàlia cridés a la meva oïda «forasteeeeeeeeer!» i somric. La gent deu pensar que sóc mig boig, però tant m’és, també ho pensaven d’ella.

Recordo que quan feia sisè ens van presentar un company nou de classe.

—Es diu Ricard i és de Tarragona. Ara viu aquí i serà el vostre company. Acolliu-lo i tracteu-lo tan bé com us agradaria que fessin amb vosaltres —va dir la senyoreta Dolors.

En Ricard no m’agradava. Es feia el savi a classe i presumia davant les nenes de tenir un pare que pilotava avions. Un dia, abans que comencés la classe, vaig sentir que explicava alguna cosa i em vaig acostar al grupet de nenes que s’havia format al seu voltant.

—Dissabte passat el meu pare em va despertar molt d’hora i em va dir «au, aixeca’t que et portaré a esmorzar a un lloc molt maco». I a que no sabeu on vam anar? Doncs vam agafar un avió i em va portar a la Piazza San Marco di Venezia a prendere un capuccino. Es diu així, oi Enzo? Tu que et dius així ho deus saber…

—No ho sé, no sóc italià.

—Ah, no? Així per què t’han posat aquest nom? És una mica estúpid, no trobeu? Quina llàstima, em pensava que tindries un origen més interessant… Enzo, enze…

I totes les nenes van començar a riure mentre l’envoltaven i li feien preguntes sobre aquella meravellosa ciutat. No el suportava.

Un dia, a l’hora del pati, en Ricard va voler jugar a futbol amb nosaltres i vaig veure el moment de tornar-m’hi. Em va caure una pilota als peus perfecta per marcar un gol, però entre la pilota i la porteria hi havia en Ricard, i en aquell moment l’equip contrari s’havia quedat sense porter.

—Forasteeeeeeeeer!! —vaig cridar. I li vaig etzibar la pilota a la cara tan fort com vaig poder.

El resultat va ser que no vaig marcar gol, que el meu equip es va enfadar amb mi i que en Ricard va anar plorant a explicar què havia passat a la senyoreta Dolors.

—Enzoooooooo! —vaig sentir que em cridava.

—Què passa? —vaig fer amb cara de no saber res.

—En Ricard m’ha dit que li has fet un cop a la cara amb la pilota molt fort i que li has cridat «foraster». És veritat?

—Senyoreta, no, no ha sigut així. Jo li he dit «fes de porter!» i he xutat pensant que aniria cap a la porteria però es veu que no m’ha entès i s’ha quedat clavat com un estaquirot i aleshores he xutat a la seva cara però sense voler.

—Ah! Ja m’estranyava de tu, Enzo. Ho veus, Ricard? Ha estat un malentès. Au, vés a rentar-te la cara i continua jugant.

Des d’aquell dia en Ricard no va tornar a fer cap broma sobre el meu nom. Quan me’l trobava li feia «ha, ha», tot imitant el riure de la senyora Amàlia i en Ricard abaixava el cap. El foraster 1 havia guanyat el foraster 2.

El respecte de la senyora Amàlia no me’l vaig guanyar fins dos o tres estius més tard. Els de la colla ja teníem uns tretze o catorze anys i passàvem moltes estones a la casa trencada jugant a cartes o a «veritat, acció o petó». En realitat crec que aquest joc només ens agradava perquè així teníem l’excusa per fer-nos un petó, encara que fos a la galta. Jo intentava controlar mentalment la baldufa, sovint sense èxit, per tal que ens apuntés a mi o a la Júlia quan un dels dos escollíem «petó». Estic convençut que la Marta feia el mateix, pensant en el Sergi.

Ja feia uns anys que s’havia posat de moda entre la gent del poble tirar un paperet amb un desig escrit dins el petit pou que hi havia a la casa trencada, amb la qual cosa sovint teníem interrupcions en el nostre joc per part