Marieta de l'ull viu

By Maria Petit and Maria Xinxó

Un testimoni honest i ple d'humor sobre el camí de superació que va haver de seguir una noia de disset anys després de quedar-se cega.

Amb disset anys, la vida de la Maria Petit va canviar per sempre. Un accident de moto en va ser el punt d'inflexió: va perdre la vista però no les ganes de viure.

Deu anys després, decideix explicar les moltes aventures i anècdotes que li han succeït des d'aleshores. Perquè està clar que estar cega no li ha impedit seguir fent bogeries, provar coses noves o ser feliç.

Més enllà de la seva història de superació, aquest llibre ens demostra com perdre la vista no va aconseguir aturar la Maria Petit i les seves ganes de seguir vivint aventures: com recórrer més de 15 països, fer atletisme o pujar l'Aneto.

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: May 6, 2021
• ISBN: 9788418375408

Maria Petit

Maria Petit és estudiant i profesional del món de la comunicació. A més, és cofundadora de Punt de Vista, una entitat que impulsa la investigació científica en relació amb lesions oculars. Des de 2019 és embaixadora de la Fundació Adecco per què el seu missatge sobre la normalització de la discapacitat també arribi als entorns empresarials. En aquesta mateixa línia, va crear el projecte Ulleres de Sol, amb el qual visita escoles i instituts per concienciar i donar visibilitat a través del seu testimoni. Maria Xinxó (Sabadell, 1982). És llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar la trajectòria professional a mitjans locals, com Canal Català Vallès, Ràdio Sabadell o Televisió de Sant Cugat. Actualment treballa a RAC1, al programa Islàndia, al costat d'Albert Om. Marieta de l'ull viu és el seu segon llibre i el primer escrit a quatre mans.

Book preview

Dimarts 13

Era un camió de farina. Potser per això ara ja quasi mai no menjo pa.

***

La Marta és una de les últimes persones que vaig veure amb els meus ulls. Duia una samarreta de ratlles i una trena de costat. La conec des que vaig néixer, perquè els nostres pares són molt amics i hem compartit innombrables i inoblidables estius a Andorra. En aquell moment, ella era cambrera del Teatre, una discoteca de Mataró que els mesos d’estiu obria cada dia. Cada dia és cada dia. Dilluns també, sí senyors. I aquell 12 de juliol del 2010 era dilluns. I aquell 12 de juliol del 2010, és clar, vaig decidir sortir de festa. Tenia 17 anys, però la meva adolescència va ser realment prematura: des dels 12 que era una cabra boja, ho volia provar tot, experimentar noves sensacions, exprimir la vida sense por, sense pensar en les conseqüències. Era una rebel, no sé si amb causa o sense, que havia portat els meus pares al punt del desequilibri mental.

Rastes, pírcings per tot arreu, em costumitzava la roba tallant-la pels llocs més insospitats... no es pot dir que no tingués estil. Era el meu estil, això sí. Aquell 12 de juliol del 2010 duia un mono negre curt, amb escot paraula d’honor, que m’acabava de comprar. Un dels pocs records que tinc de l’accident és ser a l’ambulància i que algú dels que m’assistia em tallava el mono. Maleït! Què ha de ser tan greu que no permeti mantenir intacta una peça de roba tan fabulosa com aquesta?

De seguida us explico com va anar l’accident que em va deixar cega, que sé que el rotllo sang i fetge sempre ven, però abans, deixeu-me tornar un moment a la discoteca, al Teatre. No va ser una nit especialment brillant. Hi havia molts coneguts, això sí, al cap i a la fi, els del Maresme lliure i tropical som una petita secta on tots ens coneixem. Era una nit d’aquelles de xafogor i vam allargar fins a les tres de la matinada, quan tancaven el local. Ja era dimarts 13. No he sigut mai supersticiosa, però sempre faig la broma que aquell dia el karma va decidir tornar-me-la; la tarda del 12, havia quedat amb un dels meus mig nòvios-mig amics que tenia en aquella època i quan va intentar fer-me un petó li vaig girar la cara. Perquè us en feu una idea, la cobra del Bisbal a la Chenoa és a anys llum del que jo vaig perpetrar. I no em pregunteu per què ho vaig fer, simplement em va sortir així. Ara, ell és un influencer que té milers de seguidors a Instagram, però això no ve al cas. El que sí que trobo remarcable és que em va tocar un karma una mica exagerat, perquè al cap i a la fi només vaig rebutjar un petó.

Dimarts 13 de juliol del 2010 a les tres de la matinada. Marxem cap a casa. Ens dividim en cotxes i motos. Jo anava de paquet a la moto d’una amiga meva i estava inclinada cap al davant, amb el cap sortint per sobre de la seva espatlla, per poder parlar amb ella. I ara pensareu: «segur que no duia casc». Doncs sí. Duia un casc negre integral sense visera, que el meu pare va guardar durant anys al garatge de casa, després de l’accident. Sempre he pensat que si hagués dut visera, hauria sigut encara pitjor. Acabàvem de sortir del Teatre, i no anàvem ràpid, a uns vint quilòmetres per hora. Eren quarts de quatre de la matinada i tot estava buit, no hi havia ningú. Bé, sí. Hi havia un camió de farina, mal aparcat. El conductor havia decidit aturar-lo al mig de la carretera tot i que tenia un pàrquing sencer per a ell sol. La rampa per descarregar no estava ni abaixada ni apujada. L’havia deixat a mig camí i quedava just a l’alçada de la cara de qualsevol que anés amb moto per allà. La meva amiga va esquivar el camió, però jo no vaig ser a temps d’enretirar-me.

***

La Marta, amb la seva samarreta de ratlles i la seva trena de costat, va passar pel lloc de l’accident uns minuts més tard. Tornava a casa, de treballar, i es va aturar quan ho va veure tot perquè va reconèixer la meva amiga, plorant asseguda al voral de la carretera. «Aquesta noia em sona de Vilassar.» Es va quedar una bona estona consolant-la, mentre la gent envoltava algú altre que estava estirat a terra, però hi havia molta sang i la Marta sempre ha sigut molt aprensiva. Total, ja l’estaven ajudant. No va ser conscient fins al cap d’una estona que aquella noia ensangonada era jo. Quan va arribar la policia, van voler trucar als meus pares i la Marta els ho va impedir. «Ho farem nosaltres.» Va trucar a la seva mare i va ser ella, l’Anna, qui va avisar els meus pares: «Eva, estigues tranquil·la, però la Maria ha tingut un