La conspiració del coltan

By Jordi Sierra i Fabra

Un viatge als marges més foscos i perillosos de la societat.

Magda Ventura, 42 anys, periodista d'investigació, amb un passat dur, que inclou l'assassinat de la seva parella abans del casament i un atemptat amb bomba a l'Afganistan, juntament amb un present fosc viscut sempre al límit, acudeix a una cita amb una prostituta d'alt standing, qui li vol explicar «una cosa molt important». Lamentablement, arriba tard. La dona ha mort, aparentment, víctima d'una pràctica sexual de risc: el shibari.

Magda no s'acontentarà amb avisar el seu amic, l'inspector Juan Molins, i voldrà saber la veritat per si mateixa. Submergida en l'univers del shibari, el sexe convertit en art i la prostitució de luxe, seguint una trama cada vegada més complexa i addictiva, descobrirà els secrets d'un complot internacional que pot canviar el destí de moltes persones i afectarà l'economia espanyola. Un complot a punt d'esclatar i del que no té cap prova, llevat que posi la seva vida en el punt de mira d'aquells per als quals la vida humana no té valor més enllà dels seus interessos.

I tot això mentre brega amb el seu amant, la seva psicòloga i la família, en la qual sempre ha estat i serà una rara avis.

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: Aug 27, 2020
• ISBN: 9788417868673

Jordi Sierra i Fabra

Jordi Sierra i Fabra va néixer a Barcelona el 1947. Fill únic, de família humil, es va trobar amb poques possibilitats d'aconseguir el seu somni de ser escriptor, entre altres coses, per l'oposició paterna. La seva vinculació amb la música rock (ha estat director i en molts casos fundador d'algunes de les principals revistes espanyoles entre les dècades dels anys seixanta i setanta) li va servir per fer-se popular sense perdre mai de vista el seu autèntic anhel: escriure les històries que el seu volcànic cap inventava. Va publicar el seu primer llibre el 1972. Avui ha escrit quatre-centes obres, moltes d'elles best-sellers, i ha guanyat 30 premis literaris, a més de rebre un centenar d'esments honorífics i figurar en múltiples llistes d'honor. El 2005 i el 2009 va ser candidat per Espanya al Nobel juvenil, el premi Hans Christian Andersen, i el 2007 va rebre el Premi Nacional de literatura del Ministerio de Cultura. Les seves xifres de vendes aconsegueixen els 10 milions d'exemplars. Viatger incansable, romàntic, sentimental i apassionat, es reconeix un utòpic realista i un enamorat de la paraula escrita i de la llibertat que comporta.

Book preview

DILLUNS

1

El temps, allà, semblava com si s’hagués congelat.

Com si hi hagués estat el dia abans.

Mateixa cadira, mateixa finestra encortinada, mateixa llum, mateix marc decoratiu, mateix aire, mateix ambient, mateixos mobles, mateixa psiquiatra, mateix somriure suau, mateixes formes, mateix tacte.

Tot igual.

I tanmateix havien passat... Quant? Tres mesos?

—Tres mesos —li va confirmar la Beatriu Puigdomènech llegint-li el pensament mentre mirava les pàgines del seu etern bloc de notes, com si ho tingués tot anotat allà en lloc de conservar-ho a l’ordinador.

—Ja? —va dir per dir alguna cosa.

—Bé, és força temps.

—Depèn, no?

Al començament anava a veure-la cada setmana. Després, va anar espaiant les visites. Tres mesos podien ser tant una eternitat com una exhalació de temps.

La dona li va somriure dolçament.

—M’alegro de veure-la.

—Jo no —va dir de broma, sense ganes de fer-ne.

Quan una anava al metge, no deia «fins a la propera» o «espero tornar aviat». El que li deia a crits el cos i li esclatava en el silenci mental era un clar i rotund: «Tant de bo no ens tornem a veure més!».

Una psiquiatra era si fa no fa el mateix.

No era allà per gust.

Encara que la doctora Puigdomènech fos una tia legal.

—Com s’ha trobat?

La Magda va arronsar les espatlles.

—Relativament bé, suposo —va respondre.

—Feina?

—Molta. La que no surt, me la busco jo.

—Cap problema?

—Els habituals en una professió estressant com la meva.

—I en aquests tres mesos...?

—Normal.

—Atacs d’ansietat, pànic...?

—No.

—Com se sent ara mateix?

—Difusa —va admetre.

—Una paraula ben curiosa.

—Difusa, estranya, amb pujades i baixades... Ja sap per què soc aquí, no? —va dir assenyalant el bloc de notes.

—S’acosta l’aniversari —va dir la psiquiatra.

L’aniversari.

La gent celebrava els aniversaris, les noces d’argent o d’or, la graduació o la data en què es va conèixer l’amor etern. Si més no, la gent normal. Els qui recordaven els «altres» aniversaris eren víctimes de si mateixos. La paraula «recordar» era una espasa de Dàmocles suspesa damunt la consciència, tan fràgil com humana. Hi havia dates que, simplement, tornaven a la ment com un tro, hi tornaven just en el moment precís i retrunyien amb un efecte devastador.

La Magda va mirar la finestra. La cortina, blanca i transparent, no es bellugava. Un núvol vertical farcit de plecs ondulants. Cap soroll procedent del carrer. Les onze i cinc del matí i semblava l’hora punta de la tarda. Ja feia calor, molta calor. Cada any era el mateix, o pitjor: després de la revetlla de Sant Joan, l’estiu arribava amb la força d’un infern disposat a assolar la terra. I, segons els experts, seria dels més calorosos.

La pausa havia estat molt llarga, excessiva.

—Ha passat un altre any —va sospirar.

—M’imagino que molt de pressa.

—Massa.

—Recorda el que vam comentar llavors?

La Beatriu Puigdomènech no perdia el temps.

—Sí —va reconèixer la Magda.

—Creu que ha canviat alguna cosa?

Es va mirar les ungles. Tenia les mans boniques i ho sabia. Per això se les cuidava molt més que altres parts del cos. Mans i peus de princesa.

Armadura de guerrer.

Abonyegada, però de guerrer al cap i a la fi.

—Vaig pensar que em faria més mal quan fossin aniversaris concrets, com el deu, se’n recorda? Però ja ho veu. L’any passat va ser el dotze i vaig tenir aquella gran crisi. Aquest és el tretze.

—Falta una setmana.

—Però és com un tren apropant-se a l’estació. Saps que arribarà, i que s’aturarà. M’agradaria estar preparada.

—Continua sent una dona forta.

—També els arbres grans cauen quan el vent és huracanat.

—Té por?

—Una mica.

—De què?

—De tot. Qualsevol cosa em desmunta i m’afecta. Li vaig trucar ahir per demanar-li aquesta cita urgent perquè vaig veure una pel·lícula i... bé, ja sap. Tot d’una...

—Quina pel·lícula?

—Dies de vi i roses.

—La recordo.

—És un clàssic, sí, tot i que jo no l’havia vist mai perquè és antiga.

—Però tracta de dos alcohòlics.

—S’hi tracten moltes coses: l’amor, tenir i no tenir, la dependència, la renúncia... —Va estrènyer les mans amb força—. En Jack Lemmon beu per socialitzar-se, fins i tot per la feina, i acaba fent que la Lee Remick també ho faci, per no deixar-lo sol i compartir el moment. Acaben tots dos alcohòlics, en passen de tots colors, i ell aconsegueix sortir-se’n, però ella ja no pot. És l’espiral de la degradació i l’autodestrucció. L’última escena és colpidora. S’estimen, però ella li diu que sense una ampolla la vida no té sentit. No pot estimar-lo sense beure, i ell no pot estimar-la bevent.

—Com ho associa a això seu?

—Hauria d’haver mort jo en comptes d’ell.

—Encara ho creu?

—Sí.

—I ho creu de debò?

—Sí.

—Per què?

—Jo vaig iniciar aquella investigació. Jo era el Jack Lemmon de la història. El vaig convèncer perquè m’ajudés, perquè la continuéssim junts, el vaig involucrar, i quan jo vaig llançar la tovallola ell ja no va poder parar. Per això el van matar. Jo me’n vaig sortir i en Rafa, com la Lee Remick, va continuar amb l’ampolla, amb el reportatge, tot i saber que se la jugava.

—Vostè no va llançar la tovallola.

—Vaig tenir por per primera vegada. Si això no és llançar la tovallola...

—No creu que amb el pas dels anys està distorsionant la història de mica en mica?

—No, no ho crec pas. Tanco els ulls i el continuo veient, com si hagués passat ahir.

—Em pensava que havíem superat la fase de la culpa.

—Suposo que és com un bumerang. Veient la pel·lícula, quan en Jack Lemmon arrasa l’hivernacle buscant aquella ampolla amagada... No ho sé, crec que em vaig veure a mi mateixa, però en lloc de buscar una ampolla em buscava a mi.

—Magda, vostè es va bolcar en la seva feina no com a redempció sinó perquè forma part de la seva vida, perquè va néixer per fer el que fa, i perquè sap que això dona un sentit a la seva existència. N’hi donava abans, i n’hi dona ara.

—La meva feina és tot el que tinc —va reconèixer amb la mirada perduda.

—Té més que això, encara que no ho sàpiga veure o no se n’adoni.

—Llegeix Zona Interior?

—Sí.

—Per mi?

—Perquè la llegeix molta gent que vol saber què està passant. I li diré una cosa: les seves darreres investigacions periodístiques no sembla que hagin estat fàcils.

—Cada vegada tinc menys por.

—Continua sentint la temptació de l’abisme?

—Sí.

—Idees suïcides?

—Idees suïcides no, però em tiro de cap a la piscina sense fer-me preguntes, sense pensar en si hi deu haver aigua o no. Vaig al límit. No m’importa morir. Aquesta és la diferència. He perdut qualsevol mena de cautela. De fet, ja vaig tornar així de l’Afganistan. Me’n vaig adonar llavors, el dia de l’atemptat. És com caminar sota la pluja sense mullar-te.

—L’últim que he llegit ha tingut molt d’impacte.

—Ja ho sé.

—Tota aquella trama...

—Va ser cosa de paciència. És indispensable en la meva feina. Paciència i nas, res més.

—No hi ha gaire gent que es dediqui al periodisme d’investigació.

—Perquè no és fàcil. Necessites llibertat per ficar-te en problemes. Si tens impediments...

—L’últim cop em va explicar que a vegades discutia amb la directora de la revista.

—És lògic.

—Per què?

—Perquè a més de ser-ne la directora n’és la propietària, i les dues darreres demandes que li van caure pels meus reportatges les va guanyar pels pèls.

—Però ella els publica.

—A vegades em costa Déu i ajuda, tot i que és una dona valenta.

La Beatriu Puigdomènech va fer una pausa. Va girar uns quants fulls del bloc. Enregistrava les sessions, però cada pacient tenia el seu propi arxiu manual, escrit amb les impressions captades in situ. La Magda va deixar de mirar la finestra.

Aquella habitació, la consulta, la mateixa veu de la psiquiatra, sempre li proporcionaven un indici de pau. El seny de la reflexió.

«Vius, doncs continua.»

Qui va dir allò del compromís de la vida, del deure d’esprémer-la fins al final, fins al darrer sospir, perquè no hi havia res més?

Algú feliç, segur.

Inconscientment feliç i optimista.

—Continua tenint relacions sexuals perilloses?

Era una pregunta esperada, però la va agafar una mica per sorpresa.

Va retardar la resposta.

—És important abordar-ho —li va fer veure la doctora Puigdomènech.

—A vegades parlo massa —va sospirar ella.

—Soc la seva psiquiatra.

—Sap per què vaig venir a veure-la la primera vegada?

—M’ho va dir: li va encantar que un mafiós com en Tony Soprano ho fes, encara que es tractés d’una sèrie de televisió.

—Vaig veure-la per casualitat i em va enganxar. Me la vaig empassar sencera en una setmana. Vaig quedar fascinada. El paio matava gent, posava les banyes a la seva dona, i després se n’anava a veure la seva doctora i en parlava com si res. Tenia una feina estressant, això era tot. Aquella absència de culpa...

—Més aviat anava a la psiquiatra per aquella culpa que el consumia.

—Sí, però sortia de la consulta i continuava fent la seva. Això em va decidir a buscar ajuda i per això li vaig trucar. Podia haver anat a qualsevol altre, però la vaig triar a vostè, per pur instint. Crec que va ser pel nom. Em va semblar pompós.

Va fer-la riure.

Però no va perdre el fil de la conversa.

—Aquest home amb qui es fica al llit...

—En Néstor.

—Ha canviat alguna cosa respecte a ell?

—No. Només és sexe. No hi ha amor, només necessitat. Aquest és el nostre compromís.

—No han parlat mai seriosament?

—Amb ell? No. Serveix per al que serveix. És llest, advocat de prestigi, una mica playboy, em fa riure, el faig riure... Què més volem? Quan em truca, hi vaig. I quan li truco jo, ve.

—En Néstor coneix la seva història?

—Des del començament. Igual que en Joan, el meu amic policia. Hi ha un abans i un després en la meva vida. Abans era en Rafa. Després han aparegut tots ells.

—Continua somiant?

—Molt.

—Amb ell?

—A vegades, tot i que cada cop menys. Sempre que en Rafa apareix en els meus somnis tot és molt bucòlic: passegem, som en una platja, veiem postes de sol... Tot és molt dolç. I m’agrada, em deixa bones sensacions, encara que el moment de despertar-me sigui una burla, un xoc emocional. En canvi, el que jo somio estant sola sempre és angoixant: perdo avions, perdo maletes, vaig amunt i avall sense trobar la porta d’embarcament, aterrem en llocs estranyíssims després de volar entre edificis o arran de terra...

—Té a veure amb viatges.

—Gairebé sempre.

—S’ha preguntat per què?

—No.

—És com si volgués estar sempre en un altre lloc, lluny, moure’s sense parar.

—M’he quedat penjada en molts aeroports, i sempre conservo la calma. Fins i tot les dues vegades que he patit accidents d’avió.

—Una cosa és el domini extern, i una altra molt diferent el que assimilen el cos i la ment. Ara que s’acosta l’aniversari, no el torna a veure mort en els seus somnis?

—Per a això no em cal somiar —va respondre amb paraules feixugues, carregades de plom—. El continuo veient a terra, mort, amb la sang...

—Recorda quan va fer aquell test? —la va aturar la dona.

—El de les mil preguntes? —va replicar ella fent un esbufec—. Per l’amor de Déu, vaig estar quatre hores emplenant-lo.

—I què li vaig dir?

—El que m’ha dit abans: que era una dona forta, que sabia molt bé on era, què em passava i, el més important, com podia solucionar-ho. També em va dir que m’atendria, però que en el fons no la necessitava.

—I és aquí.

—Sí, soc aquí.

—Creu que em necessita?

—Sí.

—I es nega a prendre res.

—No m’agraden les potingues.

—Ajuden. Sobretot en moments en els quals és dur lluitar.

—L’hi repeteixo: no vull res químic al meu cos. Vinc a veure-la perquè parlem, per alliberar-me... Suposo que també buscant una mica de pau, tranquil·litat, no ho sé.

—I ho aconsegueixo?

—Sí.

—És bo saber-ho.

—I li agraeixo que m’hagi fet un forat aquest matí.

—Sap que sempre em pot trucar per qualsevol urgència.

La Magda va fer que sí amb el cap.

La Beatriu Puigdomènech va mirar l’hora.

—Examinem aquestes últimes setmanes —va dir—. Està treballant en alguna cosa ara mateix?

—Sempre tinc un parell o tres de temes en procés. Investigar, buscar dades, ajuntar les peces del trencaclosques, és el que costa més. Ara, quan surti d’aquí, tinc una cita, i pel to del missatge, pot ser important.

—La gent li explica coses.

—Solen fer-ho.

La psiquiatra va posar una cama sobre l’altra i es va estirar la faldilla. Tenia seixanta anys però n’aparentava cinquanta i vestia com una dona de trenta. Era atractiva.

La Magda es va preguntar per què no sabia res d’ella.

—Per què va decidir veure Dies de vi i roses? Algú la va animar? Sabia de què anava la història? —la va assetjar a preguntes, la Beatriu Puigdomènech.

2

El trajecte amb moto des del centre de Barcelona fins a Sant Just Desvern va ser relativament ràpid. El problema era que estava abstreta en les seves cavil·lacions i dos cops va estar a punt de fer-la grossa. Una, en no veure una dona que va irrompre a correcuita en un pas de vianants després de sortir inesperadament de darrere d’un contenidor. Va aconseguir esquivar-la de miracle i es va endur un bon crit de protesta. La segona, quan va haver de frenar sobtadament i la roda del davant es va aturar a menys d’un centímetre de l’automòbil que la precedia. Per sort, la seva meravellosa Honda NC750S era fantàstica i tenia uns bons frens.

Va tancar els ulls i va mirar d’aïllar-se.

El fet d’anar a veure la doctora Puigdomènech solia remoure-li les emocions. Hi entrava feta un embolic, a vegades al límit, i en sortia capgirada, amb la necessitat de reordenar-se a si mateixa i assimilar el que havien comentat. Per descomptat, si no s’obria allà, amb ella... Així doncs, ho feia. S’obria i s’enfrontava a les seves pors i als seus fantasmes.

Ella, que tenia fama de ser una dona forta i segura.

Un bloc de marbre, o una porta d’acer, infranquejable.

Es va aturar just en entrar a Sant Just Desvern per la N-340 per tal de verificar l’adreça. Va fer servir el mòbil i va comprovar la distància. Hi era a prop, però havia de fer marrada. Va reprendre el camí i la moto es va endinsar per alguns carrers buits, amb casetes unifamiliars a banda i banda. Casetes menudes, cuidades, amb petits jardins i reixats de ferro revellits. Gairebé semblava mentida que tan a prop de Barcelona encara hi hagués gent que pogués viure com al camp.

No del tot aïllats, però sí en relatiu silenci.

En arribar al carrer i trobar la casa va aturar la moto.

Era una casa com qualsevol de les altres que hi havia repartides per la zona, una planta, murs de pedra, heura escalant-ne alguns trossos, finestres necessitades de pintura protegides per batents o cortines, teulada i una xemeneia. Això de la xemeneia li va semblar un luxe. Poder encendre foc i veure cremar uns troncs a l’hivern, amb una tassa de xocolata calenta a les mans.

O fent altres coses.

La Sònia potser rebia les visites a casa seva.

L’altra vegada no l’hi havia preguntat.

En obrir la porta de ferro del barri metàl·lic, es va sentir un gemec curt i sec per la falta d’oli. Un grinyol que potser era com un avís que algú arribava a la casa. El jardí estava descuidat. O la primavera no havia passat per allà, o a la Sònia no li preocupava el seu aspecte. Mitja dotzena de parterres amb restes de flors seques alternaven amb cercles de pedra d’entre els quals emergien arbres amb branques necessitades d’aigua. El terra estava format per pedres blanques que espetegaven en ser trepitjades.

La Magda es va aturar a la porta.

—Som-hi —va dir.

Va tocar el timbre.

A l’altra banda es va sentir el so d’una campaneta.

I després, el silenci.

Va esperar uns segons abans de tornar a prémer el timbre.

Mateix efecte, mateix resultat.

—Sònia? —va cridar en veu alta enganxant la boca a la fusta.

Res.

L’havia citat ella. I el to era urgent. Més que urgent: ansiós. Com si es tractés d’una qüestió de vida o mort.

Després d’haver-lo sentit tres vegades, se sabia el missatge de memòria:

—Magda, tinc una cosa molt grossa. Moltíssim. És possible que li interessi. Vingui a veure’m avui mateix si pot. Truqui abans, tot i que seré a casa. El que li haig d’explicar és molt seriós i... Bé, ja ho veurà. Evidentment no serà gratis, d’acord? Sisplau, l’espero.

Això havia estat la tarda abans.

I no ho havia escoltat fins a la nit, passades les dotze.

Va trucar a la Sònia. Després de mitja dotzena de brunzits havia saltat la bústia de veu. Li va enviar un whatsapp. Sense resposta. A la una, el seu últim missatge havia estat:

«Vindré demà al matí, però no a primera hora, perquè tinc una cita. Suposo que arribaré a casa seva cap a les 12.15 o 12.30. Si no hi serà, avisi’m.»

Eren les 12.27.

La Magda va tornar al carrer.

Va mirar a dreta i esquerra.

Ningú a la vista.

I, encara que preguntés, feia la impressió que aquell barri era un món en el qual cadascú vivia a casa seva. No era com una escala, porta amb porta, amb els veïns sentint fins i tot que el de dalt anava al bany.

Per si no fos prou, la feina de la Sònia no era habitual.

La Magda va tornar a travessar el jardí.

Aquesta vegada, a més de prémer el timbre, va colpejar la porta amb els artells.

Potser estava dormint.

Si treballava de nit...

«Una cosa molt seriosa. Moltíssim. El que li haig d’explicar és molt gros.»

I, per damunt de tot, el to.

La força de les paraules.

L’ansietat.

Es va treure el mòbil de la butxaca i hi va marcar el número de la Sònia.

Mentre esperava, no gaire lluny, a l’altra banda de la porta, va percebre nítidament els brunzits que la seva trucada deixava al mòbil de la Sònia.

I, novament, la veu del contestador.

—Deixa el teu missatge. Et trucaré tan aviat com pugui.

El mòbil era allà, a un parell de metres.

Havia sortit de casa sense agafar-lo?

O dormia tan i tan profundament que era incapaç de sentir-lo?

Es va separar de la casa i va mirar les finestres de la façana. Estaven tancades. Va caminar cap a l’esquerra i va examinar les d’aquella banda, amb la bardissa que comunicava amb la casa del costat a menys de dos metres. Feia calor, molta calor, però totes tenien el mateix aspecte. Va arribar a la part del darrere. Hi havia una segona porta que donava a una petita pèrgola de fusta en no gaire bon estat. Ho va provar amb aquella porta sense èxit.

La següent finestra, però, només estava ajustada.

Va empènyer-la a poc a poc, amb una mà, i va ficar el cap per l’obertura.

No es va atrevir a més.

—Sònia?

La finestra donava a una petita habitació que es feia servir com a traster. Hi va veure un armari, prestatges, dues maletes i roba amuntegada sobre una butaca. Roba com la que solia utilitzar la Sònia amb els seus clients, cridanera i sexi, acolorida i cara.

No sabia si fer el pas.

Entrar.

El fet de ser periodista a vegades li conferia una espècie d’aura de seguretat que vorejava la gosadia.

El desvergonyiment.

—Sònia, soc jo: la Magda! Entro!

Va passar un peu per damunt de l’ampit. Tot seguit, l’altre. Va quedar asseguda a la finestra, esperant alguna cosa que no va arribar. Finalment es va deixar caure suaument a l’altra banda.

Ja no la va cridar.

Esperava trobar-la adormida, potser sota els efectes d’alguna droga, o ressacosa. En entrevistar-la, ella mateixa li va dir: «Intento controlar tot el que puc, no passar de la ratlla, no abaixar la guàrdia ni les defenses, però a vegades has de seguir-li la veta al client, beure, esnifar, i mai saps realment què t’estàs ficant al cos. Que ells tinguin diners i certa classe no vol dir pas que no puguin extralimitar-se i saltar-se totes les regles. En una habitació, sola amb un paio, hi pot passar de tot. Gustos estranys, merdes