La tardor de la Júlia

By Hermínia Esteve

La Júlia i el Ramon estan a punt de fer vint-i-cinc anys de casats, malgrat aquesta efemèride ella no té ganes de fer cap celebració. No estan travessant una bona època, així que decideix anar a passar uns dies a Beget, un poble de Camprodon on sempre s'ha sentit meravellosament bé, i reflexionar sobre el esdevenir del seu matrimoni i la seva vida en general. Un cop allà coneix una noia pintora amb qui, des del primer moment, estableix una intensa relació d'amistat que trasbalsarà totes les seves emocions i les bases on s'edificava la seva vida conjugal.
La tardor de la Júlia és una entendridora novel·la que aprofundeix en com l'amor, el desamor i les diferents maneres d'entendre l'amistat poden provocar un daltabaix en les relacions familiars.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Jul 5, 2016
• ISBN: 9788416627684

Book preview

La Júlia i el Ramon estan a punt de fer vint-i-cinc anys de casats, malgrat aquesta efemèride ella no té ganes de fer cap celebració. No estan travessant una bona època, així que decideix anar a passar uns dies a Beget, un poble de Camprodon on sempre s’ha sentit meravellosament bé, i reflexionar sobre el esdevenir del seu matrimoni i la seva vida en general. Un cop allà coneix una noia pintora amb qui, des del primer moment, estableix una intensa relació d’amistat que trasbalsarà totes les seves emocions i les bases on s’edificava la seva vida conjugal.

La tardor de la Júlia és una entendridora novel·la que aprofundeix en com l’amor, el desamor i les diferents maneres d’entendre l’amistat poden provocar un daltabaix en les relacions familiars.

La tardor de la Júlia

Hermínia Esteve

www.edicionesoblicuas.com

La tardor de la Júlia

© 2016, Hermínia Esteve

© 2016, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16627-68-4

ISBN edición papel: 978-84-16627-67-7

Primera edición: julio de 2016

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

I

Finalment va prendre la decisió i va marxar. Feia molt de temps que ho volia fer, però trobar el moment just i adequat era el que més la retenia. Tot plegat, ja ho havia dit tantes vegades que ningú i especialment en Ramon hi tindria res a dir. No volia dir que tant li fos, però sabia que la Júlia tard o d’hora s’agafaria un temps, un temps curt, segurament molt curt, però ho faria.

La Júlia conduí el seu cotxe per la comarcal que va des de Girona fins a Camprodon. Era un divendres al matí d’un esplèndid dia del més de maig. Potser perquè era primavera ella es va sentir més segura… Darrerament el temps li influïa molt. Ella gairebé no ho admetia però probablement, en un dia d’hivern ella no hauria marxat. Només era un cap de setmana, no més, i el necessitava i sabia molt bé on el volia passar.

Un cop va ser a Camprodon va girar cap a una carretera molt petita, plena de revolts que la durien a Beget. Ella coneixia bé aquest petit poble. Havia fet moltes excursions amb en Ramon i amb amics, i és que Beget era encisador. La carretera que t’hi duia era tan estreta que en els revolts havies de filar molt prim per si venia un altre cotxe, doncs amb molta cura n’hi passaven dos alhora. Sempre donava la sensació que no tenia final, ja que cada vegada baixava més i més com si no sabés on anava.

Beget és petit…, molt petit. Endinsat en un estret i profund sender, donant la sensació conforme baixes de no endur-te enlloc o de no poder sortir d’allà de cap manera, però un cop hi ets, et trobes com en un racó dels que et sembla que ja no poden existir en els nostres temps de corredisses i disbauxes.

Té quatre cases contades i una preciosa i enorme església romànica d’una transcendència arquitectònica impressionant. I és que Beget, tot i el seu especial enclavament, estava dins la ruta del romànic… Qui ho hagués dit! I aquell entorn tan especial a la Júlia li meravellava. S’havia conservat verge… Un petit hostal, un bar, una petita tenda d’artesania… i poca cosa més. I sobretot, aquell rierol que vorejava tot el poble deixant anar aigua avall dia i nit sobre pedres, rocs i matolls que queien ganduls quasi tocant l’aigua com allò de «si t’agafo o no t’agafo…, et mullo o no et mullo…», i arbres donant ombres i clarors a les diferents hores del dia. Aquells rumors seguits de l’aigua i l’escuma humida que deixava anar al seu entorn meravellaven la Júlia. Per això no va dubtar ni un moment on aniria si decidia prendre aquell petit respir en la seva vida.

Ja havia trucat a l’hostal per reservar una cambra. Si podia ser, que donés al costat del riu i, eficientment, n’hi tenien reservada una que ni feta a mida pel que ella desitjava: petita, acollidora i amb un balconet que donava sobre el riu… Millor, impossible!

Durant el trajecte del viatge, unes dues hores i mitja, la Júlia no va voler pensar en el Ramon. En el seu aparell de música hi cabien sis compactes. La música era tota del seu gust. En Ramon mai havia comprat un sol disc, tant li era una com altre. La Júlia tenia la música que volia i el viatge va ser el que ella volia que fos, l’inici d’uns dies de pau interior, d’un no trencar-se la closca per res, i si en un moment hagués de pensar, ho volia fer sense rancúnia, sense dolor, sense melangia, perquè el que hi havia seria sempre el que era. No canviaria res a la seva tornada però ella intentaria tornar amb la pau que de debò necessitava i amb la que volia viure. No esperava res més d’aquella fugida, i amb aquesta idea es va instal·lar en la petita cambra on tan sols els remolins i els sorolls del riu ja la van transportar a la quietud de pensar només en l’aigua que seguia avall malgrat els entrebancs que hi trobava.

En Ramon sabia el telèfon de l’hostal però la Júlia li havia pregat que, si no passava res important, no la truqués per res, ni que li digués a les noies… En cas, cosa molt dubtosa, que truquessin… «Dóna’ls-hi qualsevol excusa», li va dir, «si no sóc a casa, el que vulguis, només truca’m si passa res greu».

La Júlia sabia que les seves filles no trucarien. No hi havia raons. Un sant, un problema important… A elles tot els hi anava de meravella. Això, evidentment, la feia feliç, però no amb la felicitat que ella voldria, segurament, egoistament, tenir…, però bé, és llei de vida, els fills marxen i els pares, ves per on, resten en segon o tercer lloc…, depenent és clar dels valors de cada família o de cadascú.

«Però no hi pensaré!», es va prometre la Júlia… «Elles estan bé, molt bé… ¿Perquè m’haig d’amoïnar? Baixaré a dinar, tinc gana».

Passava poc de la una del migdia. Al petit menjador de l’hostal encara no hi havia ningú, i va pensar «encara tinc temps de fer un vol». Va sortir i de cop es va adonar que s’havia deixat la cambra fotogràfica a la cambra, però va pensar que tenia temps pel davant per fer fotografies, i va decidir fer simplement un vol.

La Júlia podria fotografiar mil racons d’aquells indrets. A ella li apassionava la fotografia. Era una de les poques coses en que coincidia amb en Ramon. A casa hi havia àlbums per donar i vendre… tants records!

Va enfilar rierol avall, com si el volgués acompanyar en la seva trajectòria i, a cada vint passades, s’aturava… Ara una petita gorja, ara uns remolins… i el camí seguia avall portant-la en un tres i no res a una mena de descampat amb arbres frondosos que permetia al riu ser una mica més ample…, més riu.

Tot i ser un dia esplèndid, allà restava ombrós deixant passar al mateix temps molts raigs de sol per arreu. De sobte es va adonar que una noia, dreta i amb un cavallet al davant pintava un racó d’aquell petit escampat… Va passar molt a prop, però no va gosar aturar-se. Li semblava que era com una mena de xafarderia… Li va dir bon dia. De fet, eren les úniques persones que es trobaven en aquell indret aleshores, no podia passar tan a prop i no dir res… Va continuar avall, molt poca estona perquè es moria de ganes de veure el que pintava aquella noia.

La Júlia era una entusiasta de la pintura, ella sempre deia que si fos rica s’hi gastaria molts diners. Tenia la seva petita col·lecció a la que tenia una gran estima, tot i que, reconeixia, no eren coses de gran valor, però tant li feia… Les havia anant comprant en ocasions en petites exposicions a Girona, on hi havia moltes galeries d’art. El problema era que no sempre el que li agradava estava al nivell de la seva butxaca. La Júlia treballava només a les tardes en la perfumeria d’una amiga… Li havia demanat treballar a mitja jornada, era una feina agradable, i la Montse era una bona amiga, la millor que tenia. No va saber dir-li que no, i ella tenia temps per fer-ho ja que aleshores les nenes ja eren grans, estudiaven a Barcelona i només els hi veia el pèl, i amb prou feina, el caps de setmana. En Ramon no arribava mai a casa abans de quarts de nou… Li anava molt bé aquella feina i el sou que guanyava se’l quedava.

D’aquest sortien els seus íntims capricis com ara una pintura, donatius a alguna ONG i la seva col·lecció de gatets de porcellana, un animal que l’atreia amb deliri però que no podia tenir perquè en Ramon hi era al·lèrgic.

Aquell cap de setmana li va haver de dir a la Montse que prescindís d’ella, que necessitava un respir. La Montse ho sabia i no hi va posar cap pega, ans al contrari.

—Vés! Marxa i treu-te les nèures de sobre, ximpleta… Podré estar sense tu- li va dir somrient. I la Júlia li va agrair amb tota l’ànima!

Quan va tornar rierol amunt la noia ja estava recollint. La pintura ja no la va poder veure, però no es va tallar i li va dir:

—És bonic aquest racó per pintar, oi? Ja l’ha acabat, el quadre?

La noia, que estava gairebé d’esquena recollint els estris, es va girar i amb un somriure tendre i implícit li va contestar.

—Sí, aquest racó és encisador, però encara no he acabat… El fullatge és tan especial! És el meu punt feble, i alhora, és el que més m’agrada… Els pintors som així, una mica complicats!

Mentre li deia, sense deixar de mirar-la ni un sol moment, recollia les seves coses automàticament; evidentment ho tenia per mà: res va caure a terra, res se li va escapar de les mans.

En cert moment la Júlia va fer com un gest d’ajudar-la, però no va caldre. En un moment tot va estar plegat i recollit, i la noia no deixava de mirar-la. I per fi, li va preguntar:

—T’agrada la pintura?

La Júlia com en un núvol va quedar uns segons sense saber que dir-li… Que si m’agrada la pintura? Ara mateix, sense saber el que ha pintat, ja em quedaria el seu quadre… I és que estava bloquejada…, els ulls d’aquella noia estranya no la deixaven ni pensar el que havia de respondre…

—Et trobes bé? —li va preguntar la noia una mica confosa.

—Oh! Sí…, és que… estic una mica cansada. —la seva pregunta l’havia situat al moment—. Disculpa! I tant que m’agrada la pintura! —Li va estendre la mà—. Em dic Júlia —va seguir— i m’agradaria molt conèixer el que pintes!

La noia no va dubtar un segon en donar-li la seva i va retenir uns segons la de la Júlia mentre li deia:

—Jo sóc la Ruth i quan vulguis t’ensenyo el que pinto! Estàs a l’hostal?

—Sí —va respondre la Júlia—, acabo d’arribar i mentre feia una mica de gana he sortit a fer un vol… Et puc ajudar?

—Bé, no pesa gaire, però serà més còmode si ho portem entre totes dues…, ara que és pujada amunt, oi?

La Júlia es va sentir encantada per la resposta de la noia i també avergonyida pel seu comportament anterior, quan ella no li treia els ulls de sobre. Per això es va prometre a si mateixa no tornar-se a comportar com una criatura de quinze anys.

—Fa molt que estàs aquí? —La Júlia volia ser correcte…

—Gairebé una setmana… Tinc molts indrets al cap que vull pintar i, tot i que ja he vingut moltes vegades, sempre hi trobo racons que vull endinsar en les meves teles… A més, aquí, t’oblides de tot, hi ha tanta pau!

La Júlia l’anava escoltant i pensava al mateix temps com havia pogut trobar una persona amb aquella sensibilitat en un indret tant amagat i a on, com a molt, et podries trobar quinze persones pels carrers, que com elles, eren allà per descansar o per fugir de l’aglomeració quotidiana… o per pintar com ara ella. L’anava escoltant i tornava a sentir-se estranya i encallada com en un carreró sense sortida… No entenia què li passava, i el somriure de la Ruth se l’enduia més enllà de la realitat.

—Bé, ja hi som! —va dir la Ruth.

Es trobaven en el mateix nucli vell del poble, dos passes i ja es serien dins l’hostal. I va continuar dient:

—Pujo a deixar els trastos i baixaré a dinar… Vols que ho fem juntes? Et bé de gust dinar amb mi?

La Júlia no s’ho va pensar:

—I tant! Jo t’espero aquí. Quina és la teva taula?

—Aquella d’allà —va assenyalar la Ruth—. Toca el finestral i es veu el riu, et va bé?

—Em va molt bé! Aquí t’espero!

La Júlia va asseure’s en una de les dues cadires de la taula que li havia indicat la Ruth. De seguida va venir la noia de l’hostal per preguntar si volia res.

—No! gràcies, espero la senyoreta Ruth.

Tan punt es va quedar sola es va posar a mirar el riu des de el finestral. No volia pensar res i va decidir seguir els remolins de l’aigua i esbrinar si de tant en tant sortia algun peix.

Però només ho va aconseguir uns segons… Acabava d’arribar potser no feia ni una hora i ja estava allà en una taula esperant una desconeguda per dinar juntes! Increïble!

Havia decidit fer aquella mena de fugida per estar sola, per aclarir una mica, si més no, tots els embolics que dia rere dia la feien trontollar i no la deixaven sentir-se en pau amb ningú… «Així doncs, perquè estic aquí ara mateix esperant una desconeguda?», es va preguntar.

Tot plegat estava tant abocada en les seves cabòries que ni es va adonar que la Ruth ja era allà, a punt de seure.

—He trigat molt? —li va preguntar.

—Oh, no! S’està tant bé, aquí, Ruth! —Era el primer cop que deia el seu nom en veu alta. Ruth… Li va semblar un nom meravellós!

Un cop assegudes, es van mirar i se’ls va escapar el riure a totes dues… Qualsevol que es fixés en elles hagués dit que eren amigues de tota la vida. La noia de l’hostal les va interrompre.

—Volen el menú?

La Ruth de seguida va confirmar que sí, i va aconsellar la Júlia.

—Està molt bé —li va dir—, jo el menjo cada dia i m’agrada… però si tu vols triar…

—No! —la va tallar de seguida la Júlia—. Si tu el menges, jo també!

La noia de l’hostal va començar a dir el que hi havia. Totes dues van triar el mateix.

—Ah —va dir la Ruth—, jo prenc una mica de vi negre… i tu?

—Jo també! M’agrada!

—No hem de conduir —va matisar la Ruth—, no em de fer res de precís, i el vi negre, menjant, m’encanta… Deu venir de família!

La Ruth ho deia tot amb una seguretat que s’encomanava i la Júlia, sense adonar-se’n es deixava dur com en un remolí dolç que l’envoltava, sense fer-li mal.

Durant aquell primer dinar que van fer plegades continuaven donant la impressió que es coneixien des de sempre… Hi havia una bona diferència d’anys entre elles, això a ningú s’ha li escaparia, però això tant els hi feia… De fet, ni una sola vegada va sortir el tema dels anys a la seva conversa. Van parlar de tantes coses que en aquella primera trobada ni van saber qui estava casada o qui era soltera, o qui tenia algú per estimar o qui no tenia ningú qui li omplís el cor. Tot va girar en l’art, humanitats, natura, i la manca de saviesa de tantes persones! Van descobrir també que no s’ho pensarien ni un moment en anar juntes a córrer mig món, i fugir de la rutina, i la mediocritat que obligava al món desenvolupat a passar pel mateix tub si no volies semblar un extraterrestre.

En un parell d’hores van parlar de tot i més, però cap de les dues va entrar en la intimitat de les seves vides privades. Com s’ho van fer? Segurament, ni elles mateixes se’n van adonar…, coincidien en mil temes, però no en sabien res, l’una de l’altra. De totes maneres tampoc els va importar, ni en el moment en què la Ruth va dir:

—T’hauré de deixar… Vull pintar una mica per aprofitar la tarda; et sap greu?

La Júlia li va donar el millor del seu somriure i li va dir:

—Ruth, si us plau, fes la teva… No et preocupis per mi, jo he vingut aquí sola… Però quan tu vulguis, la seguirem petant… He dinat tan a gust! Vés i no et preocupis per mi, d’acord?

La Ruth li va picar l’ullet, li va dir «fins després!» i se’n va anar.

La Júlia se’n va anar a la seva cambra. Volia estirar-se una estona, el viatge l’havia cansat de debò i xerrant amb la Ruth havia begut una mica més del compte, però se sentia tan bé! En pocs minuts es va quedar totalment adormida. Va ser un descans desitjat, tranquil, amb el soroll de l’aigua per companyia. No va voler pensar res, la Ruth li omplia massa la consciència, el cap, el cor… Perquè, durant aquella conversa, aquell intercanvi, aquella companyia, s’havia sentit feliç com feia molt de temps que no s’hi sentia. Per això es va dormir en un tres i no res.

Eren al voltant de les sis quan es va despertar.

—Ostres! Quina dormida!

Però no es va aixecar de seguida, no tenia res concret per fer. Pel balconet encara entrava molta claror i això li va fer pensar que la Ruth encara estaria pintant. Tenia tantes ganes de veure el seu treball! Li proposaria sopar juntes! Per què no? Segur que acceptaria!

Però de sobte, va pensar: «Júlia! No has de rumiar en tu?». I tant que tenia coses en què rumiar… Però des de quan? «Quan, tu, Júlia, vertaderament has començat a tenir mals de cap?». Ni ho sabia ben bé… O sí? Tot venia de tan lluny… Què faria amb en Ramon? No és pas gens mala persona… Sempre havia estat al seu costat, però és suficient ser-hi al costat?

No sabia tampoc amb molta certesa perquè havia marxat, doncs tenia molt clar que, al tornar, en Ramon seguiria tranquil… Li preguntaria si es trobava millor i li desitjaria que aquella mena de descans li hagués anat de meravella. És el que volies no? Estar uns dies sola i tranquil·la… Això més o menys li diria en Ramon i se sentiria l’home més comprensiu del món en rebre la seva dona de la forma més cordial i amable.

Però a la Júlia en aquells moments no la seduïa gens ni mica pensar en el Ramon, ni si li faria una bona acollida o li faria males cares… Tant li feia, en Ramon… La vida amb ell havia estat d’una buidor tremenda, un dia rere l’altre, sense ensurts però també, sense il·lusió…, sense discussions…, sense enrabiades que et fessin trontollar tant que, un punt posats a fer les paus, tot sortís de lloc, com a punt de la taquicàrdia… Amb ell no calia. Quan s’enfadava ho deia. Júlia! Caram! Així no anem bé… Tu vols fer això i a mi no em bé de gust…, ho has d’entendre! I jo no deixaré d’anar a les curses, ja ho saps! Ja em vas conèixer amb aquesta dèria… Ves! N’hi ha que la tenen pitjor, o no? Però en quan puguem farem un viatge bonic, t’ho prometo. Ja saps que no és qüestió de diners, però ara per això, ara per les nenes… En fi… No t’enfilis, que així no anem enlloc. Aquestes eren les retòriques de sempre d’en Ramon. Les tenia clavades al cervell. Sempre era el mateix! Passava un parell de dies morrut, i ja tot tornava al de sempre.

Mentre les nenes hi eren, mentre eren tan seves, la Júlia no va voler gairebé ni pensar si li faltava quelcom d’important. Elles eren una part tan gran de la seva vida que els hi va dedicar tot. A més, en néixer amb dos anys de diferència, gairebé totes dues la necessitaven alhora. No es podia descuidar d’una per atendre l’altra, almenys a ella li era impossible. I no li va importar dedicar-s’hi en cos i ànima, ja que tampoc tenia a qui acudir perquè li donés un cop de mà, tret de la seva amiga i veïna Montse. Així, durant aquells primers anys, tot va funcionar perquè tots tenien un rol molt marcat. És a dir, ella i en Ramon adoraven la Cris i la Roser i, almenys en aparença, tot funcionava tal i com havia de ser. Només en la intimitat de la parella la Júlia notava un buit profund. Però tampoc sabia si només ho sentia ella o si ho sentien tots dos… La qüestió és que mai en van parlar. I ara que estaven a punt de fer les noces de plata, no trobava la formula d’evitar la celebració que, per descomptat, tothom donava per fet que haurien de celebrar.

«Potser», va pensar la Júlia aleshores, «aquest és el motiu pel que jo he volgut fugir uns dies, per trobar la manera que el dia deu de juliol sigui un dia qualsevol… Ni festa, ni convidats…». Si ni tan sols li feia il·lusió pel fet que, per una ocasió com aquesta, les seves filles i gendres haurien de venir per força… Com podien no anar a les noces dels pares!

Tot i no voler pensar, la Júlia va seguir molta estona al llit amb aquests pensaments. Estava calenta, tapada amb una suau flassada. Sentia el rumor del riu i ni s’adonava que es feia fosc. Pensar en les seves filles sense il·lusió li feia mal, molt de mal, però no ho podia evitar. Perquè havien d’haver marxat totes dues tant lluny? Bé, París no és tan lluny, però la distància emocional era molt més profunda que la física.

De sobte va voler mirar el rellotge. Tot era fosc i devia ser molt tard! Només aquest pensament li va treure l’amargor de tot el que havia estat pensant abans.

—Ruth… —Li va sortir el seu nom en veu alta, com si la crides… I va pensar en el seu somriure i en els seus ulls mirant-la quan parlaven i parlaven…

Es va aixecar en un segon i se’n va anar a la dutxa. Es va sentir molt millor i es va vestir amb la senzillesa de sempre, però amb aquell xic que tant la caracteritzava i la distingia sense que ni ella mateixa s’ho proposés. Per això potser mai li feien l’edat que tenia, cinquanta-un anys acabats de fer el mes de març. Ella mateixa es deia "«Oh ves, ja sóc cinquentona, que vella que sóc». Però malgrat tot, malgrat les seves cabòries, ella se sentia plena de vida, quasi decidida a tirar-se a qualsevol riu i nedar contra corrent per sortir d’aquella buidor que l’ensorrava i li tallava de vegades la respiració.

Sense cap pla ni sense res concret al cap va sortir de la cambra i va tirar escales avall fins el menjador. Els ulls, un cop va ser allà, van buscar com un llampec la taula de la Ruth. Però la Ruth no estava sola. L’acompanyava un noi més o menys de la seva edat. La seva edat? Quants anys devia tenir la Ruth? Ni per un moment s’ho havia plantejat, però tant era… La Ruth estava acompanyada i tal com estava asseguda donava l’esquena a la escala, per la qual cosa no es va assabentar de l’arribada de la Júlia.

Es va quedar uns segons aturada. No sabia ben bé que sentia. Qui era aquell noi? Qualsevol turista que, com a ella, la Ruth va convidar de primeres a sopar amb ella? Sentia que les galtes se li anaven posant vermelles i no entenia perquè… Hagués volgut desaparèixer però la noia de l’hostal no li va donar ocasió de fer-ho.

—Bona nit, senyora. Ja li guardo aquella taula.

No es va atrevir a dir res i va seguir com un xaiet i va seure allà on li va dir sol·lícitament la noia. Però allà, la Ruth no la veuria. A no ser que, per alguna raó, es girés. Ells dos parlaven sense parar, semblaven amics. No li va semblar veure res més que això, és a dir, cap gest íntim… Es moria de curiositat per saber qui era aquell noi i, evidentment, què hi havia entre ells. Li van recomanar la sopa i ella va acceptar. Hagués acceptat fins i tot un tauró. Només estava pendent d’aquelles dues persones. Semblava com si la resta del menjador fos buit… o tots fossin fantasmes.

Li van portar el sopar, i la Júlia amb desgana anava consumint l’àpat. Què podia fer, si no? Els minuts no li passaven i havia de deixar de mirar en la direcció de la parella. Tenia por que algú se’n adonés. I ells eren aliens totalment al seu petit desassossec. De sobte, la Ruth es va girar per buscar la noia de l’hostal. Volien una mica més de vi.

—On és aquesta noia? —va arribar a sentir dir la Júlia.

—Júlia! Què fas? Perquè no m’has dit res?

Fent aquestes preguntes ja s’havia aixecat en direcció a la taula de la Júlia. Li va saber molt de greu aquella situació…

La Ruth tenia raó, per què no havia anat a la taula a dir-los tan sols ni que fos bona nit? Es va aixecar vermella i sense saber què dir a la Ruth.

—Perdona’m —li va dir—, al veure’t amb companyia no he gosat… Jo…

—No passa res. —La Ruth parlava amb sinceritat—. Ell és un conegut…, bé, ja t’ho explicaré, de seguida que estiguis de sopar vens cap allà amb nosaltres, d’acord?

—Sí… Ja gairebé acabo… Vindré de seguida!

Li faltaven els postres però ho va deixar estar, tot i que va voler deixar passar uns minuts per coordinar millor el seu estúpid atabalament. No entenia com s’havia comportat d’aquella manera.

—Ves! No li donis més voltes —es va dir ella mateixa—. Vaig a seure amb ells d’una vegada!

En arribar a la taula, tots dos es van aixecar. La Ruth de seguida va dir:

—Carles, ella és la Júlia, i ell és en Carles!

Davant aquell somriure meravellós de la Ruth, tots dos es van donar la mà. La Júlia en segons va pensar que en Carles era molt agradable, i va sentir una petita punxada a la boca de l’ estómac. Va asseure’s al costat de la Ruth.

—Què vols prendre? Nosaltres anaven a fer el cafè —va dir la Ruth—, en voldràs?

—Jo prendré herbes. El cafè de nit no em va bé!

La Júlia es moria de ganes per saber qui era el tal Carles. La Ruth la va treure dels seus pensaments, com si sabés el que pensava.

—Júlia! Saps què? Estic a punt de comprar-me una caseta… Sí, aquí a Beget! En Carles treballa a la immobiliària que porta algunes de les cases que es venen o es compren… A més, casualment, ens coneixem de Figueres! Havien anat a la mateixa escola, i xerrant, xerrant, ens en van recordar l’un de l’altre! Quina gràcia, no?

Ara la Júlia ja sabia que la Ruth era de Figueres, i potser encara hi vivia.

—Què et sembla, Júlia?

Aquesta va reaccionar de seguida.

—A mi em sembla fantàstic! No saps quina alegria que em dones… Tindré una amiga a Beget, i serà una excusa per venir més sovint aquí… Quan la tindràs? —va preguntar impacient la Júlia, mentre se li escapava l’alegria pels ulls.

La Ruth no va ser aliena al que la Júlia demostrava sense embuts, i li va contestar:

—Noia! Com m’agrada veure’t tan impacient… Doncs demà la veurem… Però en Carles m’ha de fer alguna rebaixa. Oi que sí, Carles?

Ell va fer veure que es posava seriós.

—Bé, Ruth, no siguis dolenta amb mi, ja saps el que t’he dit abans. L’agencia mana. Però no serà per mi que no la pugis tenir. Demà, allà mateix dins la casa, veuré si s’ha malmenat tant com dius. Ara fa tres mesos que no vinc i potser…, bé, demà ho ajustarem, d’acord?

Van passar tots tres una bona estona xerrant a la taula, tot i que qui menys parlava era la Júlia. Però ella escoltava encantada els projectes que tenia la Ruth sobre les reformes de la casa i algunes vivències divertides de tots dos, de quan anaven a l’escola. Les crítiques a aquells mestres tant garrotats que els va tocar en un parell de cursos…

La Júlia si que es va adonar que entre ells dos només hi havia el que es veia, els vells records i el tracte sobre la compra de la casa. No entenia perquè, però això la feia feliç.

De sobte en Carles li va preguntar:

—Júlia, i tu no has pensat mai en comprar una casa? Tant com t’agrada Beget!

Li va sorprendre la pregunta. Comprar-se una casa? Com li podria dir a en Ramon, «saps què?, comprem una caseta a Beget…, són molt velles però amb molt d’encant…». En Ramon li contestaria: «Però tu estàs bé del cap? No tens l’apartament de Llafranc? Et penses que em surten els diners per les orelles?».

En Carles encara esperava la resposta de la Júlia. Aquesta li va veure la cara de venedor tan clar com la llum del sol.

—Què dius? —va tornar a preguntar rialler.

—Bé, jo no puc comprar-me una casa… No pinto com la Ruth, no guanyo tants diners com ella. Tampoc em puc queixar del que tinc, però no, no et facis il·lusions, que jo no puc comprar!

La Ruth li va tirar un puntal.

—Carles —va dir fent-se la seria—, la Júlia ja tindrà casa meva per venir a Beget. I m’ajudarà a reformar-la… Em donarà idees, n’estic segura, oi que sí Júlia?

—Ja hi pots comptar! —va respondre aquesta.

Va ser en Carles el que va dir quan ja eren quarts de dotze, que se’n hauria d’anar a dormir. Portava uns dies que anava molt estressat de feina i l’endemà al migdia havia de ser a Girona.

—Si em perdoneu, jo us deixo. Podem quedar per esmorzar aquí a les nou i després anar a la casa. Et va bé, Ruth?

—Sí, molt bé! Quedem així, doncs. Bona nit!

Un cop soles, la Ruth va preguntar a la Júlia:

—Serà molt aviat per tu?

—No! Què dius! Em moro de ganes de veure la caseta!

—Encara no és meva —va dir la Ruth—, però espero arribar a un acord amb en Carles. Tu ajuda’m. La casa està realment en mal estat, fa molt que està tancada. Tu diràs que està molt malament, oi que sí?

La Júlia, enlloc de contestar, es va posar a riure… Li feia molta gràcia com la Ruth expressava aquells intents de guanyar-se-la per la seva «causa».

—Perquè te’n rius? —va preguntar la Ruth. I al moment se li va encomanar i van riure com dues col·legiales sortides al pati a corre cuites per dir disbarats.

—No sé, a tu què et sembla, Júlia, però amb tu em sento com si et conegués de tota la vida. Em dones pau i en dones alegria, i ens hem conegut avui!

—Deu ser cosa dels bons esperits —va dir la Júlia somrient—, aquí n’hi deuen haver molts. Però a més, tu ets una persona meravellosa i jo ho he sentit així des del primer moment que ens vam mirar als ulls. Anem a dormir?

—Anem, veig que estàs cansada!

La Júlia va caure al seu llit com una roca. Estava cansada. Els darrers mesos no havia dormit gens bé, i arrossegava un cansament de feia temps. El perquè? Ben bé no ho sabia, perquè, com a mínim en aparença, semblava sana com un roure, però tot i això li rondaven moltes pors que no podia definir i això l’angoixava… I, sobretot, les emprenyadores noces de plata. Encara no havia pensat res concret per definir per què no les volia celebrar, i no sabia què argumentar per no celebrar-les. Però de seguida li va venir al cap el somriure de la Ruth quan li demanava que l’ajudés amb el tema de la casa. Per què s’hi sentia tan bé amb la Ruth? Pensant en ella, es va dormir.

II

Es va aixecar contenta. Havia deixat els porticons oberts perquè la llum del dia la despertés. De seguida el rumor del riu la va acompanyar. Es va abrigar una mica i va sortir al balcó. El dia era esplèndid i els ocells ja piulaven de branca en branca com si els hi anés la vida, com si aquell matí hagués de ser l’últim. Però només començava el dia, un dia de tants per ells! I que n’eren de bonics!

A les nou en punt ja era al menjador, en Carles ja seia a la taula. No havia pres res; com un cavaller, les esperava.

—Bon dia! —va dir-li la Júlia—.Estàs millor?

—Hola! Bon dia… Sí, estic millor, només passa que arrossego massa hores de feina —va contestar—, però aviat m’agafaré una setmana de descans, ja em toca!

Va arribar la Ruth en aquell moment. I amb el seu somriure va dir:

—Bon dia! I esplèndid, no? —Es va acostar a la Júlia i li va fer un parell de petons a la cara—. Has dormit?

La Júlia, una mica sorpresa, li va dir que sí, que de meravella.

—I tu? —li va preguntar.

—Em va costar una mica, pensant en la ruïna en què em deixarà la casa!

En Carles va esclatar.

—Però si estàs forrada!

—Un moment! —La Ruth va treure aquell geni tant graciós amb el que pretenia fer-se la seria, però que no aconseguia de cap manera… —El meu pare està forrat… jo no!

En Carles va riure com un beneit.

—Deixem-ho córrer Ruth, au! Anem per feina que jo, ja saps, haig de marxar aviat.

Durant l’esmorzar en Carles i la Ruth donaven voltes al tema de les obres, que segons ella s’haurien de fer. Però la Júlia li donava voltes al referent d’en Carles envers el pare de Ruth. Se’n havien de tenir molts per fer servir aquella expressió! Potser la Ruth era una nena rica plena de capricis?

Estava tan capficada que no va sentir quan van dir de marxar. Tan punt sortiren de l’hostal van tirar riu avall fins arribar en un vell i preciós pont de pedra pel que s’anava a l’altra banda del poble en pocs minuts, doncs les cases gairebé es podien comptar amb els dits de quatre mans. Els carrers tots de pedra no tenien un pam de dret però tot el conjunt era harmoniós, rústic i encisador. De seguida van arribar a la vella casa i en aquest curt trajecte la Júlia ja havia oblidat el tema que la Ruth, amb tota seguretat, era de casa rica.

La casa feia cantonada la qual cosa feia que, d’una banda, donés sobre el riu i, de l’altra, en un petit carrer. Es podria dir que tenia dues plantes perquè a baix tenia com unes velles corts que, rehabilitades, es podrien utilitzar com part habitable. De seguida es podien veure les petites i estretes escales que duien a la planta de d’alt, el que en sí mateix era el que es podia dir l’habitacle. Estava dividida en tres bandes: dues habitacions i una sola nau on es trobaven la cuina, la sala i el menjador. En un raconet, una acollidora llar de foc malgrat el seu mal estat i a la banda que donava al riu, un petit balcó, més o menys com els de l’hostal on s’allotjaven ells tres.

Era evident que, a la cuina, per exemple, s’hi haurien de fer moltes coses, tot i que parlaven de deixar-ho tot del mateix estil rústic. La llar tenia molts forats, i el sostre també, però el pitjor era que no hi havia bany. Tan sols a la planta baixa havia una antiga comuna i una pica antiga. La Ruth tenia raó, s’hi haurien de fer moltes reformes, però essent tot petit tampoc seria tant costós com si es tractés d’una casa gran, pensava la Júlia. Van estar gairebé una hora amb els pros i contres i la Júlia, tal i com li havia demanat la Ruth, va donar en tot moment la seva opinió, evidentment, afavorint les tesis de la seva nova amiga, que en gran part eren una realitat.

Finalment es van entendre i la Ruth va aconseguir d’en Carles la rebaixa que volia. La Júlia se sentia feliç en pensar que aquella vella caseta seria com una mica seva per l’empeny que havia posat en que la Ruth l’aconseguís i perquè ella li donaria l’oportunitat d’exposar les seves idees, tot i que ja n’havia deixat anar unes quantes i perquè, si la seva amistat es consolidava com ella esperava, tindria un raconet per anar de tant en tant a aquell vell i deliciós poblet. Quan gairebé havien pres la decisió de marxar, de sobte la Ruth es va tirar al coll de la Júlia i li va preguntar:

—De debò t’agrada?

La Júlia es va emocionar…

—Que si m’agrada? —va respondre—.Saps que sí. Serà un racó meravellós…, si tu em deixes, jo t’ajudaré, només a canvi de la teva amistat.

La Ruth la va abraçar encara més fort i li va fer un parell de petons dient-li:

—Tu ja ets part d’aquesta casa… Això és més que amistat…, almenys per mi! —I es va separar de la Júlia.

Aquesta plorava i no sabia perquè. Però la Ruth li va eixugar les llàgrimes i li va dir:

—Aquí tu i jo mai plorarem, m’ho promets?

La Júlia li va tornar els dos petons i li va contestar:

—D’acord!

En Carles se’n va anar. Van quedar de trucar-se per definir el dia de la compra. Finalment, es van quedar soles i van decidir fer una passejada fins l’hora de dinar.

Van seguir riu avall gairebé una hora. No van parar de parlar de la caseta, de les mil coses que farien, de com rehabilitarien les cors, de quin color la pintarien… Pocs detalls van quedar en el tinter. Només les preocupava el temps, el que tardarien en trobar gent per treballar-hi, el coordinar estar juntes en els moments importants… Això era feixuc perquè anar a Beget no era fàcil. A totes dues els queia lluny i el camí, per anar-hi sovint, era dificultós. Però es van plantejar fer un ritme i ser-hi fidels.

Quan van tornar a l’hostal es van dirigir al menjador directament. Totes dues estaven afamades. La caminada, la menjada de cervell que es duien amb la casa, l’emoció…, moltes coses alhora les feien sentir bé i amb ganes de menjar i de seguir parlant.

Van triar el menú i de seguida la conversa va girar en torn a la casa. La Ruth li va dir en un moment:

—Jo ara estaré un mes una mica atabalada amb l’exposició que estic preparant a Perpinyà, però després ja començaré a posar fil a l’agulla! El meu pare m’ajudarà, ell coneix gent per tot arreu i sabrà trobar-me el més adequat per les obres. Tu estaràs lliure? Oh Júlia, perdona’m, no sé res de tu i ja t’estic comprometent… Sóc una egoista!

Dient-li això, va posar la seva mà sobre la de la Júlia, aquesta li va estrènyer i van estar uns segons callades. La Júlia sabia que li hauria de donar alguna resposta, quelcom sobre ella…

—Ruth, no ets egoista, jo m’he compromès a ajudar-te, però no ho tindré fàcil… Estic casada i treballo cada tarda a la perfumeria d’una amiga. No tinc la vida complicada però, com hem dit abans, no ens serà fàcil venir aquí… Jo haig de resoldre algunes coses amb mi mateixa…, per això he vingut aquí! Però t’has creuat en el meu camí i des que sóc aquí gairebé no he pensat en el que havia de pensar.

La Ruth no li treia els ulls de sobre. Era evident que estava sorpresa. Segurament, ni per un moment havia pensat que la Júlia estigués casada ni res per l’estil, però s’havia d’haver adonat que era el més normal del món, que la Júlia tingués un marit! Era bonica, intel·ligent… La veia meravellosa. Com hauria d’estar sola?

A la Júlia li va sorprendre el seu silenci.

—Perquè no dius res? —li va preguntar—. No pensaves que estigués casada? Què t’ho feia pensar, això?

Els acabaven de portar els cafès, i la Ruth feia com una autòmat el ritual de posar el sucre dins la tassa. Finalment va dir:

—No ho sé Júlia… Ja t’he dit abans que em sento egoista… Sento que tinguis problemes, però no et vull perdre com amiga. Promet-me que quan marxis no deixaràs de pensar en mi.

Aleshores va ser la Júlia la que va posar la seva mà a sobre de la de la Ruth, dient-li:

—No diguis ximpleries! Jo no t’oblidaré. Si no és que…

La Ruth va saltar com una guspira.

—Si no és que què? No sé que vols dir.

La Júlia la va tallar amb dolçor:

—És que tu, Ruth, vius en un món molt diferent del meu… Ets lliure, sembla ser que de bona posició, i pel que sembla no tens compromís amb ningú… Pots anar i tornar allà on vulguis. Jo no, Ruth! Jo estic lligada… i no saps el que donaria per estar com tu!

La Júlia notava que començava a perdre l’equilibri de les seves emocions, i sense donar oportunitat a la Ruth de dir res, li va dir:

—Anem! Tu deus voler pintar i jo haig de rumiar moltes coses.

En silenci van anar escales amunt. La Ruth havia d’agafar els trastos de pintar de la seva cambra i la Júlia volia descansar. Es van somriure i es van acomiadar fins la nit. La Júlia va fer el mateix que la tarda anterior, tot i que aleshores se sentia feliç i ara no. Sense treure’s res del que duia posat es va estirar al llit i es va abrigar amb el cobrellit. De sobte es va tornar a sentir molt cansada, i li preocupava sentir-se així perquè era un cansament molt estrany, com si fes molts dies que no dormís, com si li haguessin posat una llosa a sobre molt de temps que, tot i deixar-la respirar, li donava la sensació que l’esclafaria d’un moment a altre… Volia dormir, volia treure’s aquella llosa de sobre… Tenia fred i va decidir ficar-se dins del llit, ben arrupida, encongida… Es va plegar com si fos dins la panxa de la mare… la mare! Perquè ella i el pare havien de morir tant aviat! Perquè no van pensar en ella? Ruca!, es va dir ella mateixa… Ells no van triar morir… el destí ho marca tot, que no te n’has adonat? Però va seguir pensant, les meves nenes em tenen a mi, i gairebé no se’n recorden! Pensant en elles, es va dormir.

La van despertar uns copets suaus a la porta.

—Júlia! estàs bé?

Va conèixer la veu de la Ruth en segons i es va aixecar com un llampec anant a la porta per obrir-la.

Quan es van trobar, la Ruth va tornar a insistir. Estàs bé de debò?

—Sí, passa…perquè m’ho dius?

—Son les nou del vespre, i com que no baixaves a sopar, m’he preocupat. Aquesta tarda estaves… no sé! He arribat a pensar que no volies sopar amb mi…

La Júlia la va estrènyer entre els seus braços dient-li:

—Com podies pensar això? Ruth, et necessito…

Van estar uns segons abraçades. Després la Júlia, separant-se, li va dir:

—Bonica… Dóna’m cinc minuts i de seguida seré amb tu al menjador, d’acord?

La Ruth va girar cap a les escales amb el cor bategant de felicitat en veure que la Júlia estava bé, doncs intuïa que alguna cosa no anava alhora en ella.

La Júlia en aquells moments no va voler pensar res. Es va arreglar una mica i tot seguit va baixar cap el menjador. La Ruth parlava amb algú de l’hostal que coneixia feia temps, des que, per casualitat, havia descobert aquell meravellós racó. La Júlia els va saludar tots dos i el senyor, contestant la salutació, els hi va recomanar unes truites de riu per sopar. Totes dues s’hi van apuntar afegint una amanida.

—Has dormit molt. Fas molt bona cara. Sento haver-te molestat aquest migdia. Jo m’ho faig tot tan al meu aire que moltes vegades me n’oblido que els altres viuen d’una manera molt diferent. És lògic que estiguis casada. Segurament tens fills, oi?

La Ruth li havia dit tot això a la Júlia amb el seu dolç somriure. Temia tant disgustar-la!

—No m’has molestat. No pateixis, Ruth. Però sí, és veritat que la majoria de la gent vivim molt més lligats del que tu vius. I, sí, tinc dues filles, la Cristina i la Roser, gairebé podríeu ser germanes… Segur que els hi agradaries, tot i que elles ara viuen en un núvol que tant de bo no perdin de cop… Perquè, a poc a poc, tots l’hem anat perdent. Tu potser no, si no has tingut mai parella, no has tingut la oportunitat…

La Júlia va callar. Els portaven el sopar i, en silenci, durant uns minuts, van estar amb els seus pensaments.

La Ruth va trencar el silenci.

—No, no he tingut mai parella, però també he tingut alguns núvols dels que he caigut en picat, i m’han fet molt de mal.

La Júlia li va notar la tristor en la veu, però no va gosar preguntar res.

—M’ha xocat el que dius que les teves filles viuen en un núvol. Totes dues? Són bessones? Què ho fa que…?

A la Júlia li va agradar la franquesa de la Ruth. Segurament no era gaire normal tenir dues filles i dir d’elles el que havia dit. Potser en feia un gra massa de tot plegat. Hauria de ser feliç perquè les seves filles també ho eren. Però no tenia dret a ser un xic egoista? De ser humana i sentir-se sola i oblidada?

—Júlia! Passa res greu?

—Oh! No…, no passa res greu! Les meves filles són molt felices… I no són bessones, la Cris té vint-i-tres anys i la Roser vint-i-un. Però les tinc lluny i això m’afecta… Sóc egoista, Ruth! Tu em veus com un sol…, ves! Però tinc moltes llunes… Moltes nostàlgies! Però em passarà! Haver-te conegut ja ha sigut com un raig que m’ha donat llum i força… M’has ofert una amistat desinteressada i jo l’he presa molt fort… Ja et vaig dir que havia vingut per intentar resoldre coses, però resulta que ni he pensat gaire ni he resolt res! M’he enganxat a tu i ja veus.

—El teu home què diu? No li fa res que estiguis aquí sola? Tens problemes amb ell? Pregunto massa?

—No sabria què dir-te… O sí que et podria dir moltes coses… És tot molt complicat i alhora molt fàcil quan les dos parts es proposen d’entendre’s. No vull trencar-te el cap amb els meus problemes, encara no. Però la qüestió és que haig de buscar un argument per no celebrar una cosa que tothom dóna per fet que s’ha de celebrar.

Havien acabat de sopar i van decidir prendre unes herbes en un racó del petit bar. Un cop instal·lades i oblidant totalment que hi hagués més gent, es van adonar que es trobaven còmodes i lliures, com dos ocells en una branca que piulaven xiu xiu, sense adonar-se’n que altres ocells els poguessin mirar.

La Ruth mirava amb tendresa la Júlia i volia saber què passava.

—Que és el que no vols celebrar, Júlia? Tan important pels altres i per tu no…

La Júlia va fer un sorbet de les herbes. Agraïa l’interès de la Ruth, però com li podia dir tot el que sentia? Ella no li treia els ulls de sobre, preguntant.

—El deu de juliol farà vint-i-cinc anys que en Ramon i jo ens vam casar. D’aquí no res! I jo no vull fer cap festa ni res especial. Tu ets la primera en saber-ho. I no sé com dir-li a en Ramon. Això, que no vull celebrar res, que és una comèdia, i que les meves filles vindran amb els seus marits perquè com s’haurien de perdre les noces de plata dels seus pares! És que fa un any que són casades i gairebé, tret dels quinze dies de vacances, no les hem vist més que un parell de dies per Nadal, i perquè nosaltres vam anar a París i vam haver d’estar tots plegats amb la família dels gendres. Ruth, han entrat en un món que no és el nostre, ni tampoc el d’elles… S’han deixat enlluernar, embolicar per aquest núvol que he comentat abans… Va ser un Nadal molt trist!

—No són bona gent els teus gendres? No és bona la seva família? Júlia, et noto prejudicis. París no és tant lluny!

—Això em dic jo… Els meus gendres no son dolents, bé, no els conec gaire, però si ho fossin les meves filles ni si haurien casat… Però veuràs, ells són bessons, advocats tots dos i fills d’advocat, i tenen un dels bufets més famós i fort de París. Això en sí mateix no és un problema, però viuen envoltats d’un món de luxe i de convinença en les grans esferes polítiques i carregats d’amiguisme per tot arreu. Ells són macos, però les meves filles també ho són… i tot i això, evidentment, pels pares dels nois l’elecció dels seus fills alhora de triar la dona de les seves vides no va ser ni de bon tros l’encertada! La Cris estava estudiant Belles Arts i la Roser arquitectura. Ho van deixar tot per ells, i han pujat al cavall de la vida burgesa que porten els seus homes i els seus sogres. Però estan en un núvol, Ruth, jo ho sé. I com que hi són, ni se’n recorden que existim! Bé, truquen de tant en tant i vindran també aquest estiu a l’apartament perquè és gran i té comoditats però hi ha tanta fredor…

La Ruth escoltava amb avidesa. Notava l’angoixa de la Júlia i intentava entendre el que sentia. Tot i que ella no havia estat mai mare, sabia que la seva no l’havia estimat mai. Va tornar amb la Júlia, i li va preguntar:

—Per què dius que hi ha fredor? No t’estimen? Em preocupa el que dius, com no s’ha d’estimar una mare com tu? Júlia, segurament estàs capficada, no has acceptat la separació de les teves filles, però hi tenen tot el dret, no?

—És normal que diguis això, el meu home també creu que sóc egoista, però tot és més profund, Ruth. Molt més, i els meus sentiments estan molt confusos, però tot i això sé perquè dic el que dic. Les meves filles viuen en un núvol artificial i quan es desmunti ho passaran molt malament. Tant de bo jo estigui errada, saps? Però no sé què fer per evitar la festa d’aniversari. Tan sols de pensar-hi se’m crispen els nervis! És normal que no ho entenguis, m’acabes de conèixer, no pots saber el que sento. Tampoc vull escalfar-te el cap. Ja trobaré alguna excusa. Em posaré malalta…

Es va sentir malament perquè veia la Ruth preocupada i ara no sabia què dir per canviar de conversa, i va intentar somriure i va desitjar en uns segons agafar la Ruth entre els seus braços i acaronar-la com feia amb la Cris i la Roser… Sempre les recordava així, primer la Cris perquè era la gran, després la Roser… No sabria dir a quina de les dues adorava més però ara mateix, seria feliç de tenir la Ruth entre els seus braços i deixar de pensar en res més que no fossin elles dues… Així no patiria, però no sabia com dir-li a