El Gran Joan

By Antoni Ferrando

"Durant el curs ens vam fer amics, i després em va oferir continuar a l'agost, mentre se celebraven el Jocs. Em podia allotjar a casa seva, a Cal Coronel, i em pagaria. El Joan era un home ric, una llegenda a Vilademar. Vivia de les rendes de la fortuna familiar, i entre altres interessos, tenia ambicions literàries."
Des de la seva magnífica torre del segle XIX, el Joan Font contempla amb escepticisme l'arribada d'una generació crescuda en democràcia i decidida a urbanitzar les províncies catalanes a cop de subvenció. El gran Joan és el retrat d'un personatge irreverent, masclista i impetuós, fascinant a la vegada que despreciable, obsessionat a escriure "la novel·la definitiva de la Guerra Civil". Al seu costat, el Pere, un jove lletraferit acabat de sortir de la universitat, gaudirà per primera vegada del luxe i la llibertat, però descobrirà també que totes les edats daurades tenen un final.""es de la seva magnífica torre del segle XIX, el Joan Font contempla amb escepticisme l'arribada d'una generació crescuda en democràcia i decidida a urbanitzar les províncies catalanes a cop de subvenció.
'El gran Joan' , la primera novel·la d'Antoni Ferrando, és una descripció esplèndida de les tensions generacionals, socials i de gènere dels anys noranta a Catalunya, quan "tot estava per fer", els Jocs Olímpics anunciaven la prosperitat, a cada poble apareixien centres culturals nous de trinca, i el passat franquista s'esborrava per deixar pas al capitalisme del futur. Però també és un acurat estudi de personatges, i una reflexió lúcida i desencisada sobre la maduresa, el matrimoni, la paternitat i el pes de la nostalgia en les nostres vides.

• Language: Català
• Publisher: Librooks
• Release date: Apr 6, 2017
• ISBN: 9788494666810

Book preview

Antoni Ferrando Arjona

EL GRAN

JOAN

Antoni Ferrando Arjona

EL GRAN

JOAN

El concurs literari Primum Fictum ha estat organitzat per Librooks

amb la col·laboració de l’Associació Literària La Mordida.

Primera edició: març de 2015

Edició en llibre electrònic: març de 2017

© Antoni Ferrando Arjona, 2015

© D’aquesta edició:

LIBROOKS BARCELONA, S.L.

Riego 13 – 08014 Barcelona

Tel. [phone]

[e-mail]

www.librooks.es

Il·lustració de la coberta: Marcos Morán

ISBN: 978-84-946668-1-0

Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei.

«I pel que fa a aquesta guerra», deia encara,

«ja veuràs quines novel·les

ens faran els estrangers.

¡Oh, quines novel·lasses! ¡Immenses cretinades,

naturalment, però que vendibles!»

Joan Sales, Incerta glòria

1

El Joan estava al centre de la foto amb una mulata en biquini a cada costat. Agafava les noies per la cintura, mirava la càmera de tu a tu amb una rialla blanquejada i satisfeta de propietari sense deutes, i mossegava un havà apagat, el bigoti negre i la barba grisa ben retallats, tal com el recordava. Duia una falsa gorra d’oficial de marina amb una àncora daurada, anava vestit com algú disfressat de llop de mar en un anunci de peix congelat. Devien ser a la popa d’un iot, es veia la barana, part d’una bandera americana onejant, el cel i el mar. El sobre venia de Miami i era la primera notícia d’ell després de la seva desaparició, uns dos anys enrere.

—Què s’explica, el teu escriptor? —va dir «escriptor» amb el sarcasme de sempre. No em mirava, es concentrava a introduir la cullerada de farinetes a la boca de la nostra filla. «Pere!», deia al revers de la foto. «Com vas? Jo ja ho veus. Vendre Cal Coronel em va treure un pes mort de sobre. Per fi puc viure com una persona». Es referia a la mansió familiar: els rumors el feien arruïnat. «Hauria d’haver deixat Europa molt abans. Ah, també t’envio Any zero, en paper. No reparteixo còpies digitals perquè amb això de l’internet no se sap mai. Vine quan vulguis, però sol. Parlarem. Una abraçada».

—Diu que m’envia la novel·la.

La Novel·la Definitiva de la Guerra Civil, a la qual havia dedicat uns deu anys d’esforços irregulars.

—Ah sí, va arribat tot ahir, per missatger. T’ho he deixat a l’estudi. Ha enviat paper des d’Amèrica, de quin segle s’ha escapat, aquest? Els quartos que deu haver costat!

—No vol còpies digitals, diu que no es fia d’internet.

Ella va riure, burlant-se’n. Li vaig passar la fotografia per damunt de la taula. La va girar, va llegir el text. La va tornar a girar i va mirar la imatge. Va serrar els llavis amb disgust.

—Quin fàstic de paio. —Va soltar la foto com si fos radioactiva.

—Sempre et va caure espès. —Vaig recordar-lo a ell dient: «Noi, aquestes intel·lectuals feministes són l’infern».

—T’agradaria estar amb ell, eh?

—Dona…

Ho donava per descomptat: va fer petar la llengua contra el paladar, va negar amb el cap. Com si tingués no una sinó dues criatures al seu càrrec. Sense mirar-me, concentrada a introduir una altra cullerada a la boca de la nena.

Ens separava la taula plena que jo havia preparat: torrades, ous remenats, mel, nous, iogurt natural, confitures, pernil dolç, formatge fresc, suc de taronja, raïm, un kiwi, una pera. La connexió entre «un cert excés» i «alegria de viure» a la Clara la hi vaig fer veure jo. Però d’ençà del naixement de la nena diguem-ne que havia tornat als orígens: menjava menys i com si no hi donés importància. Una bona part de tot allò damunt la taula acabaria a la nevera, per als ressopons de les meves nits d’insomni. Mentrestant ella anava peixant la filla.

Una altra cosa que em va passar aquell matí, a la nostra cuina espaiosa, ben il·luminada i amb vistes al jardí, va ser que vaig tornar a tenir la sensació de veure’m a mi mateix, com en un programa televisiu d’aquells on el xef fa el plat i el va explicant pas a pas. Mentre treballava percebia les superfícies i les textures: el so viscós d’untar el formatge, el ganivet raspant la torrada, la taronja esclafada a la premsa, el degoteig del suc. Mentre espremia la taronja m’havia arribat la cantarella amorosa de la mare despertant la filla.

«Asseu-la», m’havia dit la Clara. Em va passar la Martona i la vaig subjectar per les aixelles, les cametes penjant. Ella em mirava amb aquells ullassos negres i se li arrugava el front, acumulava forces per arrencar a plorar. La mare va arribar a temps de tapar la protesta amb la primera cullerada.

Veure’m anticipar els meus gestos m’estava passant més i més. Entrava a l’aula (sóc professor d’història en un institut, en un barri de Barcelona) i les converses dels alumnes s’anaven apagant fins al silenci. Sabia què diria, com i quin efecte tindria en ells.

No recordava quan havia començat aquella consciència de mi mateix, però pensava que, en bona lògica, en una fase anterior jo devia ser algú que li treia el suc a la vida sense pensar què estava fent. Quan havia passat de viure a recordar viure? Recordar com ella gaudia de l’esmorzar ric dels diumenges; com tornàvem al llit a fer el ronso o dormir una mica més o fer l’amor una altra vegada, segons; com anàvem al Cafè del Port a fer el vermut i llegir els diaris; com després sospesàvem si demanar dinar o anar a Can Formiga, això si no tocava dinar a cals sogres.

Em vaig omplir el plat en silenci. Veia el desplegament dels aliments i el sol resplendent al cristall i la porcellana. La llum del matí, l’expectativa de l’esmorzar ric i del dia per davant encara animaven alguna cosa en mi.

—Has vist això del Fòrum que t’he deixat a l’estudi? —el meu gest perplex li va fer entendre que no—. El Jeroni ens ha enviat un passi de premsa. Serà superinteressant. Sobretot la part de les cuines de la diversitat.

—És fins al setembre, no?

—Però no ho deixem per a l’últim moment… Per cert, la meva cunyada em passarà a buscar i anirem a votar i després a ajudar la mare amb el dinar. Nyam! Oh que bo!

La concentració de la mare, bolcada en la nena, mirant-la, somrient-li. La boqueta oberta de la nena, anticipant cada cullerada. Si hagués anat a la platja i hagués agafat un patí per anar-me’n pedalant fins a Menorca, segur que no m’haurien trobat a faltar.

Els records anaven tornant en desordre, però el primer havia quedat fixat, per un altre macroesdeveniment artificial, en un altre any memorable. Vaig conèixer el Joan l’estiu de 1992, un mes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. M’acabava de llicenciar en història. Era un jove lletraferit, em dedicava a traduir, editar, corregir, fer ressenyes, entrevistes. Estava empantanegat en la meva primera novel·la, autobiogràfica, tu diràs, impossible de dur a bon port per mil dubtes i pel temps que em prenia traduir, editar, corregir, fer ressenyes, entrevistes.

Vaig impartir un curs d’escriptura creativa, que aleshores era una cosa bastant nova. El va produir una empresa de gestió cultural sorgida del meu grup d’amics a la universitat, i el va subvencionar l’Ajuntament de Vilademar. A principi dels noranta el diner europeu fluïa abundosament, legions de polítics i buròcrates, bolcats en la tasca de construir un món millor, paraven l’orella a propostes amb noves maneres de gastar-se el pressupost perquè via fora! tot estava per fer i tot era subvencionable.

Vaig participar de tot allò fent de professor d’escriptura creativa. El Joan va ser el meu alumne. Al principi no li vaig dedicar gaire atenció perquè se m’enduia un remolí diari de feina, passions senzilles i plaers bàsics: classes, amics, ballar i fer l’amor amb la Dolors; festes majors i sopars a la platja, peix cuit en un foc enclotat a la sorra, vi blanc refredat al mar.

Durant el curs ens vam fer amics, i després em va oferir continuar a l’agost, mentre se celebraven el Jocs. Em podia allotjar a casa seva, a Cal Coronel, i em pagaria. El Joan era un home ric, una llegenda a Vilademar. Vivia de les rendes de la fortuna familiar, i entre altres interessos, tenia ambicions literàries. Després de l’agost del 92 vam continuar en contacte, i a partir de l’estiu del 95 vaig començar a treballar per a ell i a viure a la seva mansió. A fi i efecte de poder justificar un sou se li va ocórrer que li podia fer de secretari i ocupar-me, entre altres tasques, d’administrar Cal Coronel o organitzar els seus viatges per tot el món i acompanyar-lo.

Però sobretot em va voler vivint a casa seva perquè li ensenyés a escriure. Vaig acabar sent alguna cosa entre el seu editor i el típic negre de tota la vida. Vaig fer moltes més coses i vaig conèixer molta gent notable. La modèstia de la paga la compensava l’absència de despeses. Viure en un entorn luxós amb jardí, piscina i bons cotxes era, per a un noi de barri com jo, la cirereta del pastís.

Pensant que tot allò no podia durar sempre van passar quasi deu anys. El futur va arribar, com sempre, sense avisar, gràcies a una combinació d’un infart del Joan i la pressió de la Clara. Vaig aprovar les oposicions. Tot seguit ens vam casar. Jo era un d’aquells per als qui l’amor no necessita un paper, però els pares d’ella ens compraven mig adossat amb quatre pams de gespa, i ens avalaven la hipoteca de l’altra meitat, si i només si jo m’enduia la nineta dels seus ulls vestida de blanc.

El viatge de noces el vam fer a Nova York. Va néixer la Martona. El contacte amb el Joan es va perdre. La vida va anar entrant en una fase que al principi em va semblar tranquil·la i còmoda. Solament més tard em vaig adonar que em veia viure, que recordava haver viscut. Potser la maduresa consisteix a saber acceptar com, a partir d’un moment, la vida és record i repetició. Sobre el desinterès per mi de la meva dona després de néixer la nena: ¿que potser no és un avantatge evolutiu en qualsevol mamífer superior, aquesta capacitat de concentració de la femella en la cria?

2

Quan desparàvem la taula de l’esmorzar vam sentir un clàxon al carrer, just davant de casa. La cunyada venia a recollir la Clara per anar a votar, i després anirien a ajudar la sogra amb el dinar. Mentrestant jo em podia quedar amb la nena. Em va tornar a preguntar si de veritat no votaria i, rient, rient, em reptava a confessar que encara votava esquerra. Els meus tics de progre recalcitrant em delataven. No va dir tics de progre sinó «Weltanschgauung marxista», perquè és molt culta. Li vaig repetir, amb ànim de seguir la broma, que no votaria ningú. Em va dir que no em creia i ens va fer un petó, a mi als llavis i a la nena al caparró sedós. «Llegeix-te allò del Fòrum», em va recordar abans d’entrar al cotxe. Ella votava convergents, de sempre. Contribuiria a donar-li l’escó al Jeroni i a facilitar el seu, no per esperat, menys merescut salt a la política catalana: ho sabia tothom i era profecia que Vilademar, per a un home de la seva vàlua, li havia de quedar petita.

Em vaig estar a la porta amb la nena en braços fins que el cotxe va tombar la cantonada. La vaig deixar al parc, a la gàbia, asseguda entre els seus ninots. Vaig anar a l’estudi a buscar Any zero. Era una pila de fulls d’uns 15 centímetres d’alt, empaquetada en una capsa de cartró. El llibret del Fòrum estava dret sobre el teclat de l’ordinador i repenjat al monitor, col·locat amb astúcia perquè no hi hagués manera humana de no veure’l. El vaig agafar i el vaig obrir: el tacte del paper, el format gran, les fotografies, el grafisme, tot denotava diner gastat en abundància.

Me’l vaig endur al saló per poder-lo llegir al sofà. La nena m’esperava dreta, agafada als barrots, i quan em va veure va fer uns saltets i aquells sons guturals inarticulats d’alegria que fan els nens molt petits quan estan a gust. Li vaig fer una torre amb els cubs de colors. Els hi havia comprat sa mare a la botiga del MoMA a Nova York poc després de dir-me que estava embarassada. La Martona em va mirar, va mirar la torre i li va clavar una manotada. Els cubs van sortir disparats en totes direccions.

Em vaig estirar al sofà a llegir el fullet del Fòrum. Des de la segona línia la vista em va començar a relliscar pel text. Era prosa oficial, però no el burocratès dels reglaments, sinó aquell llenguatge de certs papers estratègics dels experts del Departament d’Ensenyament, o dels papers del Jeroni quan preparava La Cultural i escrivia visions en la paperassa de les subvencions. Una barreja de llenguatge administratiu (implementació, gestió de recursos) i filosòfic (idea, lògica), amb tocs pseudocientífics (vector). La mirada lliscava d’una paraula clau a l’altra, com qui creua un riu saltant pedres: procés, producció, distribució, missió, visió, dinamització, sostenible, participació, desenvolupament, vector, node, sinergia, àmbits, espais, reptes, dotar-se d’eines de treball, diàleg, gestió de recursos, convivència, idiosincràsia, ecològic, multicultural, homogeneïtzació, globalització… Vaig tancar allò de cop. Vaig tirar el llibret cap al jardí i es va obrir, va aletejar i va caure a l’herba com un ocellot ferit.

Em vaig aixecar del sofà i vaig fer unes passes per provar de pensar en una altra cosa. Vaig anar a la cuina i vaig posar el cap sota l’aixeta. Em vaig servir un got d’aigua mentolada de la nevera i vaig tornar al saló. La nena xerrotejava alguna cosa per a si mateixa i mossegava i llepava els cubs de colors.

El manuscrit d’Any zero era al sofà. Mentre em disposava a seure i a llegir-me’l sense esperar res, per la pura curiositat irreprimible, allargava el moment de començar i em deixava portar pels records. Aquell totxo de pàgines enquadernades era un talismà dels meus anys joves.

El Joan em va fer saber la seva intenció d’escriure allò el mateix dia que ens vam conèixer. La Novel·la Total (o un cicle de novel·les, no ho tenia clar, eren detalls que resoldria més endavant) havia de ser un monument, una catedral literària, un llegat per a les generacions futures sobre l’Esdeveniment Fonamental de la nostra història, sobre l’any zero del nostre present.

Recordo la meva perplexitat. No solament per allò que m’estava dient, sinó pel com: no es limitava a dir-ho sinó que ho proclamava, ho donava per fet, com qualsevol tècnic a l’inici d’un projecte complex, amb una actitud de sí, demanarà feina, però es pot fer.

Es podia fer? Em disposava a comprovar-ho i s’apoderaven de mi sensacions ambivalents. Havíem llegit i visionat una quantitat ingent de material. Havíem fet viatges d’estudis. Havíem mantingut incomptables discussions sobre línies argumentals i personatges. Però el Joan no va tenir una continuïtat, no vam treballar seguit més d’uns pocs mesos cada vegada, perquè les seves ocupacions li exigien el temps. Només cap al final de l’època en què vam viure i treballar junts, quan va sobreviure un atac de cor, es va adonar que era mortal i va fer un últim esforç. Val a dir que a causa d’aquest fet vaig entendre de cop l’extraordinària precarietat del meu mode de vida. Per aquesta consciència, combinada amb la pressió amorosa i subtil de la Clara, vaig triar anar a les oposicions i sortir de Cal Coronel per anar a viure amb ella. El Joan devia acabar el llibre a Amèrica, suposo.

Als anys setanta, quan jo era un de tants nens barcelonins estiuejant a Vilademar, era impossible no sentir tocar campanes sobre la llegenda de la família Font i les gestes del «noi dels Font» pels llits de la vila. Com que la fama el precedia el dia que ens vam conèixer em sentia un pèl intimidat.

Venia de lluny: el primer alcalde que la família va donar a la vila va ser el patriarca del clan, don Eusebi, militar de carrera i home de negocis. Va fer la fortuna original a Cuba, va tornar, va tenir interessos en vaixells, aiguardent, tèxtil. Va assumir molta obra pública del Vilademar modern: el port, el passeig marítim, l’escola i l’hospital i posem que mitja ciutat, i naturalment el casalot familiar, que va adoptar el nom popular de «Cal Coronel». La barba florida i la mirada ferrenya van quedar immortalitzats en un bust de bronze a la plaça de l’Ajuntament, orientat a la façana barroca del temple restaurat gràcies a la seva generositat: «Villademar a la insigne memoria del Coronel Eusebio Font Rius (1810-1879)».

L’avi també va ser alcalde, un catalanista de la Lliga. Va durar fins que va venir la República. El pare també va ser alcalde durant el franquisme, i per dir-ho en poques paraules, va entrar amb la pistola al cinturó el 1939 i ja no se la va treure mai més. Va ser temut i odiat a la comarca, i va morir en unes circumstàncies que el 1965 no podien ser més horribles: la nit de Nadal, en un accident de cotxe, amb la querida. La vergonya va mantenir la mare, una dona beata, tancada a casa durant mesos, i el Nadal següent ja era a l’altre barri. Vaig arribar a veure’n alguna foto: una bellesa fina i trista, de cara oval, abandonada per un marit obsedit pels negocis, els cotxes i les dones. El Joan contava com va aprendre piano amb ella per fer-li companyia, i com va batejar el seu vaixell amb el seu nom, Concepció.

La mort dels pares se sumava a la mort, uns anys abans i en accidents separats, de dos germans més grans. El fets van adquirir ressonàncies de maledicció bíblica sobre una família de classe alta. Com que poca cosa excita tant la imaginació dels pobres com ho fa el patiment dels rics, el Joan, el pobre «noi dels Font», sol a la mansió, va entrar a les consciències dels seus convilatans.

Poc després els rumors sobre les seves gestes amoroses i festives devien començar a animar cada tertúlia per tots els cafès, botigues i salons, i allò continuava als anys setanta, quan vaig aparèixer jo en escena. Les històries del noi dels Font les vaig començar a sentir als vespres, a la Torre de Guaita, quan ens aturàvem a xerrar, fumar i descansar al final del dia, mentre es ponia el sol. Érem una colleta mixta de locals i xaves, i un dels principals narradors era el Quim: era del poble, tenia tres o quatre anys més que nosaltres i tots volíem anar amb el seu equip quan jugàvem a futbol a la platja. Quan robàvem fruita es burlava del pagès indignat mentre nosaltres fugíem aterrits. D’ell vam aprendre a anar en tren sense pagar, esquivant el revisor, i gràcies a ell vam guanyar la primera pela, quan ens va ensenyar a caçar cargols, vendre’ls als bars i comprar tabac amb els beneficis.

El Quim ens explicava que es feia totes les turistes que li venien de gust. Per exemple, no ens cansàvem d’escoltar allò de l’holandesa calenta: com anava a la part del darrere de l’hotel MarSalada, s’enfilava pel mur que el separava de Cal Coronel, arribava al seu balcó i ella l’estava esperant. Com li baixava les calcetes de cotó blanc, ben a poc a poc… El malparit feia unes pauses dramàtiques que ens deixaven amb la boca oberta.

Les històries sobre les orgies de Cal Coronel eren el mateix tipus de fabulacions: el Quim coneixia algú que coneixia algú que hi havia portat una furgoneta plena de vi i cava. Alguna nit ens vam acostar a la tanca del jardí. Se sentia el cric-cric histèric dels grills i una barreja de converses, rialles i música. Apartàvem amb la mà el xiprer podat i vèiem gent dreta amb gots o platets a la mà, parlant en grups, amb un aire relaxat. «Aquí es coneixen, però després pugen a les habitacions», ens explicava el Quim, en veu baixa i tensa.

Aquells records els vaig corregir anys després, quan vaig anar coneixent el Joan. La festa al jardí era el suquet de Cal Coronel, un esdeveniment completament respectable que no es perdia ningú de la comarca que fos algú, alcaldes de la zona, polítics, algun o altre empresari i els seus acompanyants, fins a una vintena llarga de persones.

Uns anys més tard aquells sopars els organitzava jo, em mirava les tanques de xiprer des de