Des del cim

By Xavier Marqués

El Lluc ha arribat a dalt de tot i ens explica la seva història a través del seu interlocutor, el Pau. El nostre protagonista ha realitzat un viatge fantàstic travessant indrets molt especials.
Coneixerem la vida d'aquesta criatura des de la seva infància. Les baldufes, un tatuatge misteriós, el pas del temps, l'amor, l'esperança seran algunes constants del seu relat. Ens parlarà d'un llarg pelegrinatge en busca dels seus pares, de les grans mentides de les mines de baldrina, de com va guanyar la gran final, de com es va iniciar en el sexe amb esfèrins, de com va descobrir que el sistema trinitari era corrupte i de com va ser desterrat. Finalment acaba el seu viatge i amb el Pau té la revelació final, cosa que canviarà per sempre la seva cosmovisió.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Jun 3, 2017
• ISBN: 9788416967186

Book preview

El Lluc ha arribat a dalt de tot i ens explica la seva història a través del seu interlocutor, el Pau. El nostre protagonista ha realitzat un viatge fantàstic travessant indrets molt especials.

Coneixerem la vida d’aquesta criatura des de la seva infància. Les baldufes, un tatuatge misteriós, el pas del temps, l’amor, l’esperança seran algunes constants del seu relat. Ens parlarà d’un llarg pelegrinatge en busca dels seus pares, de les grans mentides de les mines de baldrina, de com va guanyar la gran final, de com es va iniciar en el sexe amb esfèrins, de com va descobrir que el sistema trinitari era corrupte i de com va ser desterrat. Finalment acaba el seu viatge i amb el Pau té la revelació final, cosa que canviarà per sempre la seva cosmovisió.

Des del cim

Xavier Marquès «CULL»

www.edicionesoblicuas.com

Des del cim

© 2017, Xavier Marquès

© 2017, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-16967-18-6

ISBN edición papel: 978-84-16967-17-9

Primera edición: abril de 2017

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de portada: Anna Tomàs

Ilustraciones del interior: Anna Tomàs

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Contingut

1. Comença la segona història

2. L’escola

3. Argangida

4. El congost

5. Arromog

6. Les mines

7. Arcàdia

8. La santa cova

9. La planúria

10. El bosc negre

11. La zona x

12. El gran cim

13. Acaba la primera història

L’autor

Dono les gràcies als meus pares, Antonio i Magdalena i a la meva dona Anna i a les meves filles Júlia, Ona i Violeta. El meu agraïment també va cap al meu germà Toni i família. Per a tota la família i avantpassats Marquès i Llopart, Duran i Soteres, Oliva i Torres,Bacardit i Torà, i Tomàs i Roch.

Els meus agraïments a tots els amics i amigues.

A Barcelona, als companys del CALB i de Ciutat Vella del CNL de Barcelona.

A St Jaume ses oliveres, a can Llopart i a Alcover.

També a Mont-ral per haver-me deixat el nom sense demanar-li permís.

Als consells del Xavi Blanch de Fil d’Aran, de la Joana Castells, de la Sílvia Farrés, del Ricard i Ramon de Males Herbes, del Ramon de Pagès editors, del Ricard Ruiz, i, especialment, de l’ Alberto Trinidad d’Ediciones Oblicuas.

Gràcies a tots.

1. Comença la segona història

—És increïble! —va tornar a exclamar el Lluc.

—Encara continues fascinat per tot això que estàs veient, oi? No m’estranya. Però bé, ara ja has acabat amb la primera història, no? Doncs ara et toca començar amb la segona —va dir-li el Pau.

—Ufff…, sí… Això és massa! I no pateixis, que de seguida començaré. És que ja porto estona aquí a dalt i encara no me’n sé avenir. Has d’entendre que per a mi tot això és extraordinari. Des d’aquí es veu tot d’una altra manera . Deixa’m mirar cap allà a la dreta. Ostres!! Sort d’aquest aparell òptic, que puc veure ben lluny!

»Ep! I encara no m’has volgut dir on caram som. No ho entenc —va continuar el Lluc mentre es devia estar fregant els ulls. Es notava que no volia perdre’s cap detall del que estava observant.

Conec la història del Lluc des del moment que va pronunciar aquella primera frase d’admiració. És a partir d’aquí, quan ja era a dalt de tot, que sóc conscient de tot el que li va explicar al Pau. Tot i que parlaven en una llengua molt diferent a la nostra, el Pau ha estat capaç de transmetre’m tota la història perquè l’entengui. També t’he de dir que malgrat tenir un altre codi alfabètic hi ha algunes paraules, per a ells les més antigues, especialment els noms propis i els topònims, que coincideixen plenament amb les nostres. Quina casualitat més estranya, no?

I continuo. El Lluc estava tan meravellat per tot el que veia a través d’aquell poderós instrument òptic, i alhora estava tan trasbalsat per tot el que li havia passat durant el seu llarg viatge que li costava, fins i tot, articular les expressions d’admiració més adequades per aquella situació.

Ara entenc molt bé com es devia sentir. Estava eufòric, sí, estava eufòric, però per altra banda sentia també una inquietud estranya perquè estava davant d’un paisatge que no havia vist mai, un paisatge que el pertorbava. No sabia on era, no sabia què tenia al davant. Tot això li generava una por que per a mi és molt difícil d’explicar-te amb paraules. Sé la por que devia sentir al principi, perquè també la conec, perquè també l’estic sentint ara mateix, i per aquest motiu em costa tant de descriure-te-la. I em costa perquè ja no es tracta d’una por a alguna cosa concreta, visible o invisible, d’una por a un fenomen mundà, esperat o inesperat, però que al cap i a la fi es pot acabar descodificant. Pensa que el Lluc també estava presenciant un món que ultrapassa tot el que havia conegut fins aleshores. Allò era completament nou per a ell. Com ho és per a mi tot això que estic veient mentre t’explico aquesta història.

Però malgrat tot, puc dir-te que aquella primera experiència angoixant que va viure el Lluc després es va convertir en una experiència agradable, en una experiència mística. I sospito que a mi m’està passant el mateix, encara que en aquests moments em costi de creure. I no és per a menys. El Lluc, com jo ara, estava observant una immensitat que sobrepassa totes les nostres possibilitats, però una immensitat que compensa la nostra sensació d’insignificància perquè alhora ens crea una reconfortant sensació de pau i de protecció. I aquesta sensació només es té quan som plenament conscients que estem integrats en una realitat molt més gran que ens abraça. I ara començo a intuir aquesta mateixa sensació mentre observo tot el meu voltant.

Uffff… És increïble! Però m’he de concentrar en el Lluc i el Pau.

Continuaré amb el relat. Recorda que et reproduiré la trobada dels dos protagonistes tal com m’ha arribat. Escolta.

—Vinga, vinga, doncs, endavant! —El Pau el va encoratjar a seguir parlant—. I recorda que m’ho has d’explicar tot perquè és la meva obligació escoltar la teva història. I encara que suposis que ja sé moltes coses de les que em diràs, tu no t’has de deixar cap detall. És molt important.

»Sembla absurd, oi? Però ho hem de fer així si volem complir amb el nostre destí. La teva obligació, doncs, és explicar-m’ho tot, ja que has estat tu qui ha arribat fins aquí a dalt. A més, pensa que fa molt de temps que sóc aquí, sol, i incomunicat de la resta del món esperant que arribi algú; m’interessa saber com van les coses per allà a baix. Espero que hi hagi alguna novetat per a mi!

»I potser se m’escaparà algun comentari mentre parles, però tal com he fet mentre m’explicaves la teva primera història callaré tant com pugui.

»Ah! I quan hagis acabat d’explicar la teva vida, aleshores, i només aleshores, et respondré les preguntes que t’estan turmentant tant.

El Lluc estava decidit a continuar amb la seva aventura. I com que ja havia explicat tota la història dels seus pobladors va començar amb la segona història: la seva.

—Abans no podria saber què té aquest lloc, quina és la mena de màgia que m’ha envaït i que m’ha posseït fins al punt de ser capaç d’explicar-te la història dels meus pobladors, una història que fins ara sempre havia ignorat. Per què tinc aquestes sensacions tan noves per a mi i per què em fan pensar que ara sóc diferent? Un altre Lluc, un Lluc més fort, més savi…?

—Ho sento, Lluc, entenc que tinguis moltes preguntes, però primer, com t’he dit abans, m’hauràs d’explicar la teva història —va repetir el Pau amb autoritat.

—Bé, doncs, si no hi ha més remei, esperaré. Com et deia…, la meva història va començar fa molt i molt de temps. Jo vivia en un dels entrants de la rasa plana. Concretament era l’entrant 28.

»El lloc era molt acollidor. Era una casa perfectament adaptada a la forma de l’espai. Era un habitatge construït amb la matèria celítica que impermeabilitza les parets i els sostres.

»Tres habitacions, un bany, una cuina i una sala de reunions. El que més m’agradava, però, era la meva habitació. Era el meu raconet. Hi tenia el meu llit, les meves joguines, les meves pintures i… Ah! Saps què hi tenia, dins del calaix de l’armari? Doncs hi tenia la meva preuada capseta de baldufes. Sí, sí, com a bon habitant estava boig per les baldufes! Les col·leccionava. En tenia de tots els colors i mides. M’encantava jugar-hi llançant-les les unes contra les altres. Quines giragonses que feien! Era tot un espectacle veure com lluitaven entre elles!

»Doncs sí! Aquell era el meu petit món fet a mida. L’únic que m’entristia, però, era l’absència dels pares. Els meus pares van marxar quan era petit. I amb ells va desaparèixer la baldufa estrella; era la que més desitjava per completar la meva col·lecció. Aquell artefacte giratori tan especial per a mi era de la meva mare i se’l va endur sense tenir en compte que a mi m’agradava molt. Després, en veure la meva decepció, va prometre’m que repararia el meu disgust. Em va prometre que si guanyava me’n regalaria un d’igual. Com ja et deus imaginar la meva mare havia de competir a la gran final, i ho havia de fer precisament amb aquesta baldufa!

»Al cap d’un temps ens van enviar una carta. Els meus pares ens van comunicar que havien guanyat dues competicions consecutives que de manera extraordinària s’havien celebrat a l’estadi d’Arromog, quan aquest estadi encara existia. Ens va sorprendre molt que tots dos guanyessin el trofeu amb tan poc temps de diferència ja que no estava previst que el pare hi participés tan aviat. Aquesta fantàstica notícia ens va fer molt i molt feliços perquè en sabíem el significat, perquè això suposava que a partir d’aleshores la probabilitat de retrobar-nos amb els pares i de tenir una vida millor era molt més alta. Només calia esperar. Però, el cert, és que en aquell temps era massa il·lús.

»Abans que els pares marxessin els vaig fer un dibuix. En aquesta petita obra d’art s’hi pot veure el meu pare dret, altiu i segur, amb aquell pentinat que només es feia per a les ocasions especials. En canvi la meva mare apareixia ajupida al davant amb els pèls ben esbullats. Aleshores no es va posar la cinta. Sempre havia estat més despreocupada per la seva imatge personal. En el dibuix la mare llançava amb potència aquella meravellosa peça de fusta. Crec que finalment vaig aconseguir que els gestos de la cara mostressin el seu caràcter fort i decidit. «Segurament aquesta característica la va heretar de l’àvia».

»I no posis aquesta cara! Dic obra d’art perquè sempre havia estat molt orgullós d’aquell dibuix ja que estava convençut que havia sabut expressar amb molta tècnica la passió que la meva mare sentia per aquells moviments hipnòtics de la baldufa. De tots els dibuixos, aquell era el meu preferit. Era i suposo que encara deu ser una obra d’art! Espero que encara el conservin.

—Bé, m’ho crec, m’ho crec… —Pel to de veu m’imagino el Pau encongit.

—Vivia amb la meva germana i amb la meva àvia —va continuar el Lluc—. La iaia va ser qui ens va pujar. En aquesta regió no estava gaire ben vist tenir actituds improductives en públic. No podíem ni riure, ni explicar històries intranscendents, ni res per l’estil. Tot el que es feia en públic representa que havia de tenir un resultat «útil» per a la comunitat. «Això aleshores ja em semblava una bestiesa». Per aquest motiu sempre esperàvem amb delit els moments que ens quedàvem sols a casa amb la iaia. Llavors aprofitàvem per escoltar amb molta atenció les històries que ens explicava. I com que ho fèiem en un lloc que no ens veia ningú podíem permetre’ns el luxe de reaccionar com ens donés la gana.

»La iaia ens explicava coses molt divertides i interessants. Mentre rèiem acostumàvem a acaronar les seves potes peludes i les comparàvem amb les nostres, que encara estaven completament pelades. La diferència en el tacte ens feia molta gràcia.

»Me’n recordo que una vegada, quan ja érem una mica més grans, ens va explicar una història molt interessant sobre els nostres avantpassats. Ens va explicar una història que ens va seduir de cap a cap. Aquest relat em va impactar tant que des d’aleshores vaig començar a tenir una percepció més àmplia i crítica de la realitat. Vaig aprendre a relativitzar les coses. La meva àvia em va influir molt. Era molt sàvia!

»Bé, saps què ens va explicar? Ens va explicar l’origen i els primers passos del nostre món. Com que ets aquí a dalt segurament no t’han arribat notícies i encara no deus saber que hi ha hagut nous descobriments que consoliden la força de la teoria de l’emanació, cosa que significa que la teoria creacionista comença a perdre el pes que tenia. Tot apunta en aquesta direcció!

—Què vols dir? Et refereixes a la teoria que explicava el començament de tot a partir d’una entitat superior des de la qual sorgeix? —va preguntar el Pau.

—A partir d’una entitat superior i en una entitat superior, ocupant-ne una parcel·la —va assegurar el Lluc marcant amb força les paraules—. Doncs la meva iaia, que en sabia molt, ens va justificar aquesta teoria partint de nosaltres mateixos, des de les nostres vides particulars. Ens va explicar que el món que trepitgem ha seguit el mateix camí que nosaltres, també va néixer de forma dolorosa i traumàtica com nosaltres i també des d’aleshores ha anat creixent i evolucionant fins arribar al seu estat actual; tal com hem fet tots els habitants.

I encara més! Ens va explicar que en un principi els nostres avantpassats vivien en uns terrenys molt més llisos que els actuals. Es veu que aleshores no hi havia ni solcs, ni relleus tan pronunciats com els que hi ha ara. A l’antiguitat, si ens situem al principi de la nostra espècie, la superfície era suau i fina, no hi havia els accidents gnolígics de la nostra era; no calia, com ara, buscar matèries especials per aplanar els camps. Ja et pots imaginar que els desplaçaments devien de ser molt més senzills en aquells temps. A primer cop d’ull tot sembla molt maco,