Mares, i si sortim de l'armari?

By Muriel Villanueva

El llibre ens mostra la realitat dels fills, les mares i els pares que pertanyen al col·lectiu LGTBI, un cant a l'esperança i a l'optimisme. El llibre és l'experiència novel·lada de la Muriel Villanueva, filla d'una parella de mares lesbianes. Però també és l'experiència de les seves dues mares, l'experiència de nenes que creixen en un ambient de canvis socials. Un recorregut cap al passat en clau LGTBI.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 22, 2022
• ISBN: 9788726965469

Book preview

Mares, i si sortim de l'armari?

Copyright © 2006, 2022 Muriel Villanueva and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726965469

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A les meves dues germanes

i a tots els fills i filles de gais i lesbianes.

Agraïments

A les meves mares i al meu pare, per mostrar-me els seus camins i els seus secrets. A tots quatre per estimar-me i per creure en mi, cadascú a la seva manera, complementant-se.

A la Maria del Puig per dir-ho per primer cop. I per ser ella mateixa.

A l’Edu pels ànims i la paciència amb aquesta lletraferida.

Al meu germà Pau per ensenyar-me com es neix i es creix, i per tota l’efervescència. A la meva germana Marga per haver-me acollit, i per tota la calma.

Al Marc, al Joan i a la Montse, del Grup Literari Murmuriels, perquè aquesta novel·la és també seva, i a la Remei pel seu amable assessorament.

Pròleg

He decidit despullar-me. Ho vaig veure clar, envaïda per la ràbia i amb molta il·lusió, el dia que vaig començar a escoltar opinions diverses, sovint desinformades, sobre el matrimoni de gais i lesbianes i sobre la seva possibilitat d’adoptar nens.

No sóc en cap cas una exhibicionista però, des de la meva situació personal i arrossegada pels sentiments que em corsequen des que va començar aquest debat, m’ha vingut la imperiosa necessitat d’explicar tot allò que trobareu en aquest llibre: la meva experiència personal com a filla d’una parella lesbiana.

Les meves són paraules escrites per a intentar humilment donar una petita empenta més a aquest món, a aquest engranatge tan lent que sembla que mai no acaba d’arrencar. Per tant, sense voler en cap moment ser massa pretenciosa, voldria que fos un llibre per a tothom. I aquí, per a mi, ve la diferència entre per i per a. És, com dic, un llibre per a tothom, perquè jo, és clar, voldria que el llegís tothom. Però és un llibre fet per dos col·lectius, que en són l’epicentre i els principals destinataris; i espero contribuir a millorar la seva existència amb la petita engruna que representa aquest llibre. Em refereixo al col·lectiu dels fills de gais i lesbianes, al qual pertanyo i, com ja imaginareu, al col·lectiu de gais i lesbianes, al qual pertanyen les meves mares. Va per vosaltres!

Va pels fills de les famílies homoparentals, perquè tots els nens tenen dret a viure en calma, a ser acceptats per tothom, a parlar de la família en veu alta i amb tranquil·litat, sense haver d’inventar contes ni viure-ho en silenci.

Va pels pares i mares futurs que es plantegin la possibilitat d’estar ficant els seus fills en un embolic, o que potser se sentin culpables per carregar sobre els seus fills la seva pròpia condició sexual. No hi ha cap motiu per tenir por.

Doncs bé, per fi m’ha arribat l’hora de cridar ben fort la meva condició; començo a sentir veus i sé que s’han acabat els temps del silenci. Ara em sento forta i, als vint-i-nou anys (finalment!), començo a creure que m’és absolutament igual el que la gent en pensi, que potser ara són els homòfobs els que han de començar a amagar-se sota les pedres. Us cedeixo amablement el lloc. Jo també vull sortir de l’armari. Potser us semblarà banal però jo, en aquests darrers mesos en què se m’han succeït entrevistes i alguna xerrada, m’he sentit i em sento com una immensa molla deixada anar després de molts anys d’estar retinguda. I no és que no l’hagi explicada mai a ningú, la meva situació, ni que fóssim una família aïllada, sense un munt de gent al voltant que ens estimés; però no ha estat fins últimament que he començat a explicar-ho sense patir per la cara que faran.

L’any setanta-vuit, dos anys després de néixer jo, la meva mare es va adonar o, més ben dit, va deixar d’amagar-se a si mateixa, que era lesbiana. Em trec el barret quan penso que cinc anys després que l’homosexualitat deixés de considerar-se una malatia, i un any abans que se suprimís la Llei de Perillositat Social, la meva mare va tenir la valentia de plantar-se davant del meu pare i dir-li que li agradaven les dones. Ell se la va mirar en silenci, aquell silenci prudent que el caracteritza, i la va abraçar.

No tinc la dissort de recordar la separació dels meus pares, en absolut conflictiva, ni la sort de recordar els moments en què cadascú per la seva banda va començar a estimar una nova dona, les meves altres dues mares. D’aquesta manera, aquestes dues noves famílies van ser el meu coixí des que jo tinc ús de raó. La meva situació familiar sempre ha estat aquesta, i d’una manera estable i tranquil·la.

Des del moment de la separació, jo vaig quedar-me a viure amb la mare; i ben aviat vam ser tres. Elles dues, la meva mare biològica i la seva parella, es van convertir en el meu nucli familiar principal de manera natural i gens forçada. Ni tan sols recordo haver de prendre consciència que jo tenia dues mares a casa, i que eren parella; per a mi sempre ha estat així, i sento la homosexualitat amb tanta naturalitat que des de ben petita sempre ha estat un misteri i un gran patiment el fet de no entendre per què molt pocs les acceptaven, i encara ploro de ràbia i tristesa quan penso que elles mai no han pogut fer una cosa tan senzilla com anar pel carrer agafades de la mà, per posar només un exemple. Ara, quan veig parelles de dones joves que s’agafen en públic, ho visc com una petita victòria i intento no mirar-me-les massa perquè jo, com elles, també espero el dia que no se les miri ningú.

Amb el temps, la convivència es va anar organitzant en aquells torns desiguals que solen seguir als divorcis, però aquestes dues famílies van resultar ser quatre persones curiosament complementàries. M’atreviria a dir, a risc d’ofendre els meus pares biològics, que les meves altres dues mares han fet que jo sigui molt més completa, i sovint eren elles qui m’obligaven a acabar-me la verdura,