Tambors de vidre

By Maria Carme Roca i Costa

Una novel·la que endinsa al lector a l'Àfrica menys coneguda. Jacques Breuil, d'origen francès, té la vida somiada: és un jove periodista seductor i aventurer. Per això el treball pel qual ha estat contractat no pot ser més perfecte: fer un reportatge sobre la situació política de la República Centreafricana. Però el que comença com una feina fàcil i entretinguda es convertirà, aviat, en un afer més complex del que Jacques esperava.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Sep 2, 2022
• ISBN: 9788728022672

Book preview

Tambors de vidre

Copyright © 2006, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022672

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga is a subsidiary of Egmont. Egmont is Denmark’s largest media company and fully owned by the Egmont Foundation, which donates almost 13,4 million euros annually to children in difficult circumstances.

A en Josep M., pel seu suport a tots els meus atreviments, incloent-hi el d’escriure.

M. Ballarín

Per a la Paquita, amb afectuosa complicitat de cunyada i reconeixement per la seva feina d’infermera.

M. C. Roca

Dona negra

«Dona nua, dona negra,

vestida del teu color que és vida,

de la teva forma que és bellesa!

He crescut a la teva ombra;

la suavitat de les teves mans embenava els meus ulls.

I en ple estiu i en ple migdia

et descobreixo.

Terra promesa des del cim d’un port calcinat,

la teva bellesa em fulmina tot el cor,

com el llampec de l’àguila.

Dona nua, dona fosca,

fruit madur de carn tibant,

èxtasi ombrívol del vi negre,

boca que fas lírica la meva boca,

sabana d’horitzons purs,

sabana estremida

sota carícies ardents del vent de l’Est.

Tam-tam escolpit, tam-tam tibant

que crides sota els dits del vencedor.

La teva veu greu de contralt

és el cant espiritual de l’estimada.»

Léopold Sédar Senghor

«La gran riquesa de la natura consisteix a generar diversitat. El rebuig xenofòbic és d’origen cultural, sovint motivat per la por, i amb oberta contradicció amb la tendència expansiva de la natura»

Ramón Margalef, ecòleg

Capítol u

Bosc tropical, República Centreafricana

El caçador busca la presa,

la presa no busca el caçador

Calor humida. Càntics planyívols al ritme de tambors se senten en la llunyania. S’acosten. Lentament. Però cada vegada són més a prop...

Un silenci llarg i sobtat dóna pas a crits de guerrers que estripen la quietud de la nit. I la fúria s’abat sobre el poble. Implacable. Injusta.

Els agressors es lliuren al genocidi. Humilien, degraden. A cops de matxet, escapcen, mutilen. Llancen granades, tot crema al seu pas. Les flames s’enlairen altives i el fum, ben aviat, envaeix l’aire que es torna irrespirable.

—Corre, Naorine, corre! —crida la mare—. Pots fer-ho, fuig ben lluny, on no et puguin trobar!

—No puc mare, no puc! Les cames no m’obeeixen! —contesta la nena, espantada.

«On no et puguin trobar, on no et puguin trobar... », repeteix l’eco de la veu materna fins que només en queda un ressò amarg i llunyà.

A la fi, la Naorine enceta la carrera, però tot just llavors una mà, eixuta i forta, l’encalça. L’engrapa fort pel braç obligant-la a girar-se i a mirar-lo de fit a fit.

La Naorine topa amb uns ulls, grans i profunds, negres com un abisme en el qual no hi ha rastre de clemència.

El soldat riu tot deixant entreveure unes dents blanquíssimes que contrasten amb la seva pell negra. Enlaira el braç, enarbora un matxet i el fa caure diligent damunt el seu coll.

Foscor. Oblit.

La Naorine crida.

I el crit la desperta. Trasbalsada pel malson i panteixant, s’incorpora damunt l’estora on jeu. El neguit i la xafogor d’una nit calorosa del mes de juny l’han fet suar. De mica en mica, com sempre, retroba la calma i la respiració reprèn el bon ritme. De fora la cabana li arriben els sorolls boscans que l’agombolen. Alirets d’animals es barregen amb el remoreig de l’espessa vegetació tropical. Boscos de cautxú, guareas i palmes rodegen la cabana, petita, feta de fang amb branques entrecreuades i coberta de palla. Encara és nit fosca. La claror de la minsa lluna, que no aconsegueix obrir-se pas entre el brancatge, li permet copsar que tot és en ordre, en pau. Tots dormen. Al seu costat, el petit Yaboué fa la pipa i emet roncs suaus mentre dorm plàcidament recolzat sobre la seva mare, la Negoane, que abraça la Chinchiguane que aviat farà quatre anys. I, a l’altre extrem de la cabana, intueix la presència d’en Kanga, el germà d’en Yaboué i la Chinchiguane. En Kanga vol anar a dormir en una altra cabana, amb els homes, però la Negoane diu que no hi anirà fins que no tingui nou anys. I, de moment, només en té set.

Avui, per sort, la Naorine no els ha despertat. De vegades, en Kanga se’n riu; li retreu que ja és massa gran per tenir malsons, que una noia als quinze anys ja no ha de plorar. Potser sí, però no pot evitar-ho. Quan això passa, la seva mare el renya i li explica que és molt trist que no et quedi ningú de la teva família, la família que la Naorine va perdre en aquell malson.

Sort de la Negoane. Ella la va acollir quan en Kanga tenia tres anys. El seu marit també la va acceptar de bon grat; llàstima, però, que no han pogut compartir junts gaire temps. Un parell de mesos després que naixés en Yaboué, va morir víctima, diuen, dels mals esperits. Un metge blanc va dir que va ser a causa de la malaltia de la son, que havia d’haver anat a l’hospital. Potser sí. A la Naorine, de tant en tant, li agrada anar a l’hospital de la capital i escoltar què diuen els metges i les infermeres. Li agrada aquest ofici. El vell Otomba no hi creu, en la medicina dels hospitals. La Naorine sí. Ella, tot i que poc temps, va anar a l’escola de Bangui mentre vivia amb els seus pares i va aprendre-hi algunes coses. L’Otomba no, i per això en desconfia. No obstant això, és molt savi, i la Naorine se l’estima com a un avi. Quan va fugir de la matança, va ser ell qui li donà protecció al bell mig del bosc. Aquí, al poblat, aixecat en una clariana als llindars de la selva, conviu amb un centenar de persones que també es van veure obligades a fugir. L’Otomba és el cap de tots ells. Aquest privilegi li correspon perquè és el més vell i perquè, al llarg de la seva vida, ha demostrat valentia i saviesa. L’Otomba sempre ha viscut a la selva. És descendent d’un clan que no creu en res del que, fa temps, ha anat aportant l’home blanc. Per això se n’aparta i acull tot aquell que en fuig.

La Naorine pensa que, malgrat tot, ha tingut sort. Va salvar la vida i té una nova família. Però, sovint, la melangia l’envaeix i enyora els seus. Voldria que tot fos com abans, com quan era petita i vivia a Bangui, la capital.

Han passat quatre anys d’ençà de la seva tragèdia, però el record és tan intens encara, que sembla que ho acabi de viure. Tem que no ho podrà superar mai.

Abans, la Naorine era una nena molt alegre. Sempre somreia. I, sovint, el somriure es transformava en una explosió de rialles, de goig de viure. A casa seva vivien modestament, però no hi mancava res essencial. No sap ben bé quin era l’ofici del pare. Recorda només que sempre feia olor de fusta, com alguns dels arbres que hi ha al bosc, que donen cautxú. Quan els mira, pensa en ell i això li fa sentir la seva presència. I la conforta. La mare..., el seu record li fa més mal, potser perquè va ser l’últim rostre estimat que va veure amb vida. Ella la va fer amagar-se al llenyer. Va ser fàcil. La Naorine, amb onze anys, era prima i menuda. Llàstima que la Morine, la seva germana gran, no hi cabés també. I que en Niamé, el petit, no parés de plorar i agafar-se a les faldilles de la mare.

Feia temps que, a Bangui i altres ciutats, els aldarulls es feien més freqüents. La Naorine sentia com en parlaven els grans, però per a ella, llavors era més important ocupar-se de jugar, d’ajudar la mare o de tenir cura d’en Niamé. Tenint la seva família, ja en tenia prou, no es podia imaginar que mai li faltés. I la primera vegada que va tenir aquest sentiment, que li provocà autèntic terror, ja va ser massa tard per posar-hi remei.

Va ser un capvespre. El pare va entrar amb el rostre desencaixat (era possible que el seu pare tingués por?) i els va dir que calia amagar-se, que no hi havia temps d’anar-se’n. Però això, i encara gràcies a la mare, només ho va poder fer ella. Tot va ser molt ràpid i sobtat.

«Quan no sentis cap soroll, surt i corre, fuig ben lluny, al bosc», va dir-li la mare. La Naorine no la va entendre. Temps més tard, va comprendre que la mare sabia que no hi havia escapatòria. I si de cas algú d’ells ho podia fer, era ella, que corrent era ràpida i lleugera com una gasela. Val a dir que era la millor de l’escola. Fins i tot els nois l’envejaven. No els sabia greu que els superés en altres matèries, com ara les llengües, ja que tenia molta facilitat aprenent el sango, la llengua majoritària a la República Centreafricana, i el francès, però els dolia que fos tan bona corredora. I mai no hauria pensat que les cames li salvarien la vida.

«Quan no sentis cap soroll», li havia dit. I així va ser, després d’un temps que es va fer interminable i de sentir tots els sons que pot tenir la mort, es va fer el silenci, més terrible encara que els crits d’horror dels pares i germans i que els esgarips dels bàrbars que els atacaven.

Va esperar. L’ avís de la mare i el sentit de la supervivència la van ajudar a fer-ho.

Quan va sortir, va desitjar ser morta, si més no cega, per no veure com la mort, una mort horrible i cruel, s’havia apoderat de casa seva.

Amb el temps, va refer la tragèdia i, en fer-se més gran i parlar amb altres persones que també havien patit situacions similars, va comprendre que la seva mare i la seva germana també havien estat forçades.

«Fuig ben lluny, al bosc» també li havia dit la mare. Però no podia. La Naorine recorda que va notar les cames humides; l’orina se li havia escapat per la por. Això la va fer conscient que encara era viva. I que no era just.

No es volia quedar allà, volia oblidar com més aviat millor el que acabava de veure. Però restava immòbil, esglaiada, sense força per moure un sol dit.

El trepig d’unes botes militars que s’acostaven la va engarrotar encara més.

—Vaja, ha quedat una petita rata. Ves per on, si no hagués trobat a faltar el rellotge... —va dir un home, un soldat que duia a la mà un matxet ensangonat.

Se li va acostar mofeta, gaudint de l’expressió de terror de la Naorine, que va fer una passa enrere.

—Oh, que potser te’n vols anar? —se’n va riure.

De reüll, la Naorine, va veure el rostre de la mare amb els ulls oberts.

«Corre, fuig», semblava dir-li.

I, com si hagués estat accionada per un ressort, començà a córrer mentre el soldat, sorprès, va fer tard amb el cop de matxet que tallà només l’aire. Enfurismat, la va seguir. Va pensar que fàcilment encalçaria una nena. Es va equivocar, la va menystenir. El soldat no sabia que la Naorine era molt veloç.

—Et trobaré, maleïda rata! Siguis on siguis, t’amaguis on t’amaguis! —vociferava.

La Naorine, però, ja havia fugit.

La Negoane es desperta i veu que la Naorine no és al seu costat. Com altres vegades, deu haver tingut malsons. I, tot i que mig adormida, surt a buscar-la.

És allà mateix, al costat de la cabana, asseguda al terra, descalça, amb el rostre amagat i els rínxols dels cabells acariciant-li els negres genolls que exposa doblegats sota la camisola blanca que ella li va teixir. Inconscientment, els dits de la Naorine estiren amb força el voraviu de la camisola, com si tingués fred. I de segur que no és el fred, sinó la por que l’empeny a amagar-se sota qualsevol cosa, ni que sigui una fina camisola de cotó blanc.

La Negoane s’hi acosta i l’amoixa amb tendresa.

—Naorine, no passa res...

La mirada de la Naorine és de desconcert, gairebé de desesperança.

—Has de tenir confiança, arribarà el dia, i potser no és gens llunyà, que el teu son serà tranquil.

L’abraça amb més força i li canta una cançó de bressol, com la que fa poques hores ha cantat als petits. La veu, fluixa i cadenciosa, surt de la seva boca, sense cap esforç, ni tan sols ha de pensar per cantar-la. Ho ha fet tantes vegades...

La Naorine recolza el cap damunt la seva espatlla i és ella qui canta ara, prenent el relleu. Sortosament, s’ha anat calmant.

Pobra criatura, la Negoane la va trobar un dia mentre collia fruits al bosc.