El Pont de Fusta

By Maria Carme Roca i Costa

Una novel·la històrica que ens trasllada a la Barcelona de l'any 1342. Quan Jaume III de Mallorca, acompanyat de la seva esposa, arriba a Barcelona per entrevistar el seu cunyat, Pere III, ja sap que la reunió no anirà bé. Fa temps que estan barallats, ja que els seus desitjos es contradiuen: un vol conservar el regne, l'altre vol recuperar el que el seu rebesavi, Jaume I, va dividir. Carme Maria Roca mostra un episodi històric d'intriga, maquinacions polítiques i amor.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 10, 2022
• ISBN: 9788728022351

Book preview

El Pont de Fusta

Copyright © 2004, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022351

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Per a l’Albert

E quan me pens queus n’ets anats

e no tornats,

e quan lunyats vos ets

desesperat, laix viu mon cor;

per pauc no mor

si breu no n’ay guirença.

Cançó de la reina de Mallorques

PRELUDI

Sovint passa que la història l’escriuen els vencedors. Els cinquanta-un anys de regnat del rei català Pere III el Cerimoniós li van permetre un ventall d’experiència prou ampli per esdevenir testimoni del seu temps. Home culte i interessat per les lletres i les arts, va escriure la seva pròpia crònica, amb la qual cosa construí la història a la seva mida. Polític ambiciós, molt hàbil i mancat d’escrúpols, res ni ningú no van significar cap obstacle per aconseguir els seus objectius. Un d’ells, el primer: recuperar el regne de Mallorca. No va ser tasca fàcil, perquè en voler reunificar el regne que havia dividit el seu rebesavi, Jaume I el Conqueridor, es topà amb un rei de Mallorca que defensà el que era seu per legítima herència. Les tres generacions que separaven el rei Pere del seu famós avantpassat van ser més que suficients per crear llaços i desenllaços familiars. Sabut és per tothom, però, que la política no s’està de sentiments.

El rei Jaume III de Mallorca, home arrauxat i polític poc cautelós, no va poder contra l’astuta cerimònia del seu cunyat. Tanmateix, ell no en va escriure cap, de crònica, i només en podem treure les conclusions que al llarg dels segles els historiadors, tant mallorquins com catalans, ens han anat oferint després d’acurades investigacions.

L’acció de la novel·la transcorre dins el marc d’un episodi històric molt novel·lesc per si mateix. La gent de l’època que el va viure, es va sorprendre i meravellar d’aquell pont de fusta, tan desconcertant com efímer. Un pont que el rei mallorquí va fer construir en anar a Barcelona per entrevistar-se amb el monarca català. El pont havia de comunicar la seva galera amb el convent de framenors on s’hostatjava. No cal ser gaire observador per advertir que es refiava molt poc del cunyat; segons el seu parer, d’aquesta manera, en cas de perill, podia aixecar veles i partir.

Però no ho va entendre així Pere III el Cerimoniós, ni va dir això a la seva crònica...

El que és ben cert, és que el pont esdevingué tot un símbol que separà dos monarques, dos personatges històrics singulars en aquell estiu de 1342.

Cal dir que Pere III i Jaume III no anaven sols; força personatges els van acompanyar en el decurs d’aquell estiu. I no solament persones... L’odi, la deslleialtat, la traïció i la malvolença van anar de bracet en aquella Barcelona prerenaixentista que creixia a passes gegantines i que malauradament veié estroncat el seu impuls àlgid per la pesta negra, que assolà el destí de la ciutat i canvià el rumb dels seus designis.

Aquesta, però, ja és una altra història.

La que ara ens ocupa és el que va passar aquell estiu del segle xiv , on una part de la veritat es va quedar dins el convent de framenors, a la vora del mar de la platja de Barcelona. L’altra se la va endur el pont de fusta, el qual, en desaparèixer, escampà bocins de veritat entre l’escuma mediterrània.

I. MARGALIDA DE SANTA EULÀLIA

La galera ha alentit la seva marxa i na Margalida s’aboca inquieta a l’ull de bou. Aviat distingeix la silueta de la ciutat de Barcelona, que es dibuixa al fons, intermitent, enmig de la boira de matinada.

Un balandreig fort i sobtat fa que la noia hagi d’esforçarse per no perdre l’equilibri, tot recolzant-se a les parets del vaixell.

El viatge, feixuc i carregat de mals averanys, sembla que arriba a la seva fi. La galera, i tres més que la segueixen, menen els monarques mallorquins i el seu seguici a la ciutat comtal. Jaume III, rei de Mallorca, ha de trobar-se amb el seu cunyat, Pere el Cerimoniós, rei de la corona catalanoaragonesa.

Les basques fan seure na Margalida tot seguit damunt una banqueta. Malgrat la jovenívola agilitat dels seus divuit anys, hi cau com un farcell pesant que topa amb la fusta dura, tot i que mig menjada pels rosecs dels corcs.

Sentors d’humitat i salnitre amarades de flaires de neguit li arriben a batzegades i li envaeixen els narius, tot enterbolint, encara més, el seu pensament turmentat.

—Feu mala cara, Margalida…

Una altra vegada és ella —el seu cilici constant— qui se li adreça: na Saurina.

No vol mirar-la, prou sap què trobarà en el rostre de la dama: malvolença; en el millor dels casos, curiositat. Na Margalida es limita a assentir amb els ulls, amb el cap cot, alhora que s’aixeca després d’agafar-se fort per no ensopegar un altre cop.

—Necessito que em toqui l’aire; sortiré a coberta...

—Al rei Jaume no li agrada veure dones passejant... —afirma la dama mentre es tusta l’atapeïda cabellera onejant de flocs vermells.

Na Margalida fita na Saurina amb intensitat, ara sí. I li aguanta la mirada —Déu meu, que n’és, de difícil!— intentant demostrar que és ella qui controla la situació.

—No us amoïneu, no penso fer cap nosa.

Tot seguit, però, busca el suport de la reina Constança. D’alguna cosa li ha de servir ser la dama preferida.

La reina, tot i que sembla que no fa cas de la picabaralla verbal entre les dues noies, dóna el vistiplau a la demanda de na Margalida.

—Podeu sortir, l’aire fresc us provarà...

Na Margalida puja molt digna els pocs esglaons que la condueixen a coberta després de dirigir una mirada de menyspreu a na Saurina, que segueix jugant amb els cabells, ara entortolligant un rínxol rere l’altre amb el dit índex.

Ha guanyat una petita batalla, però sap que na Saurina continuarà amb els seus atacs, velats, però punyents com coltells esmolats. Fins quan? Això és el pitjor: no saber quan la lliurarà del setge. No, menteix, sí que ho sap. Na Saurina la deixarà en pau quan aconsegueixi desemmascarar-la. L’acorralarà fins que quedi al descobert el secret que tant li costa d’amagar i que, irremissiblement, no podrà ocultar gaire temps més.

El tebi terral li acarona les galtes esblanqueïdes, que tot just revifen en topar amb l’aire fresc, humit. Per un moment, breu i fugisser, però, sent que el cobejat descans acut a aixoplugar-la. Tanca els ulls i oblida la tímida aurora que comença a enllumenar el cel d’estiu, amb el desig que, en obrir-los, potser albirarà un futur esperançador.

Matí, tarda, capvespre... Durant les últimes setmanes el temps s’ha confós en el mar arrauxat de la impaciència negantli el repòs de l’ànima.

Encara sent l’enuig aferrat a les galtes. Na Saurina sap com treure-la de polleguera sense fer soroll. Intenta, però, distreure’s contemplant el paisatge, mentre es deixa amoixar pel suau bressoleig de les ones que menen la galera cap a una Barcelona que, per al que ella desitja, encara és massa lluny, malgrat que la proa segueix, inexorable, el seu rumb cap a la ciutat.

Na Margalida pot distingir la muralla —vint-i-cinc torres i cinc portals— que el pare sempre ha magnificat tant. El pare... un altre escull a salvar; tal vegada, el més important. La voluntat paterna li imposa un destí del qual vol fugir: un matrimoni de conveniència. Ella no és pas un cas únic, ni nou.

Per ventura, coneix alguna dona del seu entorn que s’hagi casat enamorada?

No ha de rumiar gaire; la veritat és que ben poques. Així doncs, per què ha de ser diferent i casar-se amb l’home que estima?

Es nega, això sí —si més no de bon grat—, a acceptar el matrimoni acordat per la seva família.

Mirada enllà, distingeix entre la fina boira que cobreix els edificis el convent dels framenors on es dirigeixen. Entre la broma, imagina en Martí, intueix la seva presència; gairebé pot sentir el seu alè arran del coll mussitant promeses d’amor. Na Margalida vol creure... sí, n’està segura, que en Martí sap que ella està anant cap a Barcelona —deu haver rebut el seu missatge?—, que hi va amb el rei Jaume i la seva cort.

Martí... Només d’evocar-lo, la boca se li omple amb el nom. Membre de la guàrdia personal del rei Pere, malgrat la seva joventut, gaudeix de la plena confiança del monarca. També té la d’ella. Tota. No, en Martí no la pot decebre, li va dir que l’esperaria i així ho deu fer. Però... i si ha passat alguna cosa contra la seva voluntat? I si el rei li ha encomanat algun servei que l’allunya del seu costat?

—No puc més. No puc més... —mussita entre sanglots, tot intentant controlar el mareig i el neguit que, immisericordiosos, van donant-se tanda.

—Llanceu-lo per la borda!

El crit d’un mariner la deixondeix de sobte de l’angúnia.

L’espetec que acaba de sentir no deixa dubtes que un home ha caigut a l’aigua xocant amb les ones. Caigut... no és ben bé així: l’han llençat.

Na Margalida s’hi aboca una mica i veu cercles concèntrics d’escuma que acaben d’engolir el dissortat.

—Heu trigat massa a abocar-lo, aquest moribund; som massa a prop de la platja... —manifesta el (de segur que ho deu ser) contramestre.

L’home encara era viu! Aquest pensament l’esborrona i se li enquista al cor. Ja ho sap, que dins una galera, quan un esclau o un presoner no serveix, se’l llença al mar sense contemplacions, però no sap ben bé per què, s’ha commogut; li hauria agradat fer alguna cosa, tal vegada ajudar-lo. Deu ser cosa del seu estat.

El fet li fa parar atenció en l’entorn. Amoïnada per les pròpies quimeres, s’ha desentès de què hi passa. Tot d’una, el vaixell cobra vida i s’adona que, allà baix, a la sotacoberta, hi ha un altre món.

Para orella i sent com voguen els remers. No vol pensar en ells i a la vegada no pot evitar d’imaginar-se’ls de la mateixa manera que s’ha sentit empesa a abocar-se a la borda quan han llençat aquell infeliç.

A la sotacoberta n’hi ha més, de desgraciats. Tres homes per rem, llarg i pesant, bèsties de càrrega amarrades amb cadenes, lligades aquestes a les argolles clavades a les teules de la galera... Els rostres fatigats, assedegats; les esquenes ferides pels cops de fuet; les carns magres; la tristesa i la desesperança... infinites. I tot aquest patiment perquè la galera navegui, superba, reial. Com escau.

Na Margalida enlaira la vista i contempla la vela triangular que s’aferra a l’antena que creua la messana, a proa. Una gavina hi passa arran per continuar tot seguit el vol amb les seves companyes. Fa una cridòria eixordadissa mentre desplega les ales amb eficàcia per enlairar-se de bell nou.

Tant de bo pogués fer el mateix i fugir. Ben lluny.

Un mariner arria les veles amb la drissa. Això vol dir que el viatge s’acaba, que estan arribant al seu destí. Però... per què es fa tan llarg?, per què van tan a poc a poc?

Un trepig conegut la fa girar.

—Esteu bé? —pregunta sol·lícita na Caterina, la més jove de les dames—. La reina Constança pateix per vós...

—Estic millor, gràcies. No estic avesada a navegar.

Na Margalida s’alegra que na Caterina no hagi presenciat l’escena que acaba de succeir només fa un moment.

Na Caterina encara és una nena. Na Margalida li agafa una mà i la reté uns breus instants, tot volent encomanar-se d’una innocència impossible d’atènyer. Desitja quedar-se allà, amb ella, però és conscient que ha de tornar a dins, a la cabina, amb les dames. Amb la reina.

No l’ajuda gens saber que, en baixar, el mareig serà més intens, potser insuportable.

A dins, cinc dones i dues criatures acompanyen la reina Constança, l’esposa del rei Jaume.

Els nens, protegits per la innocent ignorància que atorga la infantesa, gaudeixen de jugar amb el que els envolta. El petit infant Jaume, inquiet i d’esperit curiós, es deleix per saber de tot. La nena, Elisabet, més callada i observadora, tot i que és molt petita, sembla entendre el seu destí de dona. Conscient que el més segur és que li tocarà perdre, només pot esperar que el fat no es rabegi amb ella.

Les preguntes i els acudits dels infants ajuden a trencar la tensió entre les dones.

Na Margalida les observa. Si alguna cosa les uneix, és la impaciència per arribar i el cansament per un viatge que no han triat. Cap d’elles.

Na Vicenta, la dida dels infants, Jaume i Elisabet, xiuxiueja als nens velles cançons mallorquines per tal de distreure’ls. Ho fa de pressa, com si amb el ritme accelerat del seu cant volgués escurçar el temps. Un rostre xamós, tot i que solcat d’arrugues —no és vella, no ho pot ser, però ho sembla—, s’esforça per aportar temprança a la canalla i acomplir el millor que sap la seva tasca. Dona pacient com cap altra, avui sembla haver perdut aquesta virtut, encomanada, potser, pel tarannà de les que l’acompanyen.

Na Caterina, la seva amiga, la més jove, és qui ho encara millor. Menuda, bellugadissa, de caràcter alegre i bonhomiós, frisa per conèixer la ciutat. Els ulls melosos li espurnegen de curiositat i delit; és la primera vegada que va a Barcelona.

Na Saurina... El seu malson, el cilici vivent i mortificant. Barres serrades, ulls d’aiguamarina que gairebé no parpellegen, la mirada fixa... com les serps.

Na Margalida pensa que tot seria diferent, més suportable, si ella no els acompanyés. El seu somriure forçat no amaga la malvolença que s’entossudeix a demostrar-li.

Na Violant... Na Margalida no sap què pensar-ne. Esvelta, d’aspecte blincadís com un jonc, sembla esperar el ventijol adient que la faci adreçar a una banda o altra. Dama de poques paraules, resta sovint submergida en una mena de somieg, com si no hi fos, acomplexada potser pel fet de saber-se descendent d’una branca borda del rei Sanç, l’oncle del rei Jaume.

En un racó, quasi immòbil, la reina Constança, fidel testimoni de mals presagis, prem amb força uns plecs de paper —únic consol de la seva ànima—, on escriu paraules tenyides d’un enyor que encara no s’ha produït.

Malgrat estar acompanyada, na Margalida se sent una ombra solitària, perduda pels viaranys del destí, amb el silenci com a únic company. Aquest és el seu turment, a banda de na Saurina, és clar: no el pot trencar, el silenci, no pot confiar-se a ningú. Almenys de moment; els llavis segellats són el seu millor escut.

Sense voler-ho —per què li passa?—, na Margalida pensa un altre cop en els dissortats de sotacoberta. Molts d’ells, se’ls imagina presoners venuts per pirates, carn esclava, de la qual, si n’havien tingut alguna cura, era per encarir la seva venda.

La nau sembla aturada i na Margalida torna a sotjar per l’ull de bou esperant veure... No ho sap, el que vol veure.

La petita Elisabet se li acosta intentant descobrir què es veu i la noia l’alça a coll perquè ho pugui fer.

—Sembleu impacient, Margalida —comenta gairebé divertida na Saurina.

—Tots ho estem, d’impacients —talla Constança, la reina.

De sobte, unes basques obliguen na Margalida a prendre seient amb la nena a la falda. No s’hauria d’haver aixecat. Tem que la necessitat de perbocar li faci oblidar les bones maneres.

—Heu empal·lidit un altre cop, Margalida. Darrerament us passa sovint —indica complaguda na Saurina, que no perd ocasió d’intervenir.

—I vós, sovint parleu més del compte —intervé amb acritud la reina, tipa ja de sentir-la.

—No és res; és el viatge i la calor. No hi tinc el cos avesat... —s’afanya a dir na Margalida, conscient que les paraules de defensa de la reina només contribuiran a atiar l’enveja de na Saurina; prou li dol saber-se desplaçada de l’afecte reial.

Deu ser per això, que sempre es fica amb ella, però se li fa difícil d’entendre. No és just, na Margalida no li n’ha donat mai cap motiu, al contrari, però na Saurina no li perdona que, tot i haver entrat a formar part com a dama d’honor de la reina després que ella, sigui na Margalida qui li hagi pres el lloc.

Ara, el silenci s’ha ensenyorit de l’estança. Cadascuna de les dames roman embolcallada pels propis pensaments. Els infants tampoc no parlen, tal vegada encomanats per l’atmosfera tèrbola que entre totes han creat.

Na Violant les mira i somriu.

Per què ho fa?

Potser és per pura cortesia, perquè no sap què dir, ni què fer, o tal vegada es burla d’elles…

Na Violant acostuma a vestir el seu rostre d’un somrís incert, indesxifrable, tot guardant distàncies, servant silencis.

«Què deu pensar?», es demana na Margalida que, ben mirat, no sap a qui témer més, si na Violant o na Saurina, perquè de les paraules es pot defensar, però dels pensaments no. I na Violant pensa, d’això n’està convençuda, només cal mirar-la als ulls. Tot i així, li ha d’atorgar el benefici del dubte.

Na Margalida voldria acaronar-se el ventre, però se n’ha d’estar, el gest no passaria desapercebut. No li ho ha dit ningú, però no li fa cap falta que ho facin per saber que no trigarà a arrodonir-se descaradament, pletòric de vida. No li queda gaire per poder continuar amagant el que la natura s’entossudeix a lluir. Fa més de tres llunes; ja li costa de cordar-se els vestits. I això que no menja gaire, fins i tot s’ha aprimat, però no pas el ventre, que creix orgullós, tibat.

Li costa d’estar-se’n, d’això de tocar-lo, i més quan nota com una mena de suau borbolleig... Ja comença a bellugarse? Tan aviat?

Sí, alguna cosa s’ha mogut; l’infant, és clar. Na Margalida ha sentit explicar a les matrones que de cop i volta, quan menys t’ho esperes, l’infant es mou; de primer sembla com un moviment dels budells, com si unes bombolles juganeres, inundades de vida, s’escampessin pel ventre.

Quina llàstima no poder compartir-ho!

Sovint, na Saurina recolza la mirada damunt la seva cintura, tot esperant poder descobrir el, fins ara, amagat secret. Ja es pot anar esperant, perquè per la seva banda i mentre pugui, aquest secret només el descobrirà a l’única persona a qui interessa: en Martí de Vilaplana, el pare del seu fill.

I si no aconsegueix veure’l? I si, finalment, ha de complir la voluntat paterna? Tanmateix, què dirà el seu promès? I la seva família?

La mataran... No, pitjor, la tancaran en un convent i es desfaran de la criatura lliurant-la a qualsevol família de camperols a canvi de diners. Sí, faran això; els coneix prou per saber què faran.

Fa dos mesos, quan encara no tenia la certesa que estava embarassada, que el seu pare, el vescomte Ramon de Santa Eulàlia, va anunciar el seu casament amb... Déu meu!, no pot ni recordar-se del seu nom!

«Una gran aliança, per a les dues famílies», va dir.

La mare va copsar el rebuig, però, lluny de fer-li costat, semblava gaudir del que per a ella era una sentència de mort.

«Les esposalles se celebraran quan el rei Jaume hagi aclarit amb el rei Pere els greuges que es tenen», va afegir.

Na Margalida, per un moment, va veure una esperança: els afronts eren massa grans perquè s’aclarissin. Si havien d’esperar això, les noces no se celebrarien mai. Com si li hagués llegit el pensament, però, s’afanyà a dir: «I si no ho resolen, ja que tot és possible, demanarem a la reina Constança que et permeti de venir a Mallorca».

Per uns instants s’havia imaginat que el matrimoni s’ajornaria, que el més possible seria que, en lloc de Mallorca, el rei i la cort anessin a Perpinyà i, mentrestant, oh!, potser es podria arranjar tot. No, no s’arranjaria i la farien tornar; si calia l’anirien a buscar. Allà on fos.

No ho volia creure: casada amb un home que no era en Martí. Prou ho sabia, que les dones no podien decidir, i menys les de bona casa, però... Oh, com envejava les camperoles que es casaven lliurement...! Passaven penes, potser gana, però de nit podien abraçar l’home que estimaven.

En certa manera, el viatge a Barcelona ha estat una sort; si més no, una pausa. El pare de na Margalida sap de la necessitat que té la reina Constança de la presència de la seva filla i no vol malbaratar el que té per unes excel·lents relacions amb la reialesa. Això, però, pot ser un problema. El fet que el vescomte de Santa Eulàlia sigui fidel al seu monarca, l’enemistarà amb el rei Pere, el qual es venjarà de tot aquell que hagi estat del costat del seu cunyat. I ara, després d’haver escoltat la reina Constança al llarg del viatge, encara en té més el convenciment.

I ara... què passa? La nau no avança, resta com aturada... Què espera per entrar a la platja?

Amb el desig d’apaivagar aquell turment insuportable, na Margalida recolza el cap contra la fusta, i tanca els ulls, tot deixant-se amoixar per pensaments agradosos, tendres, ara llunyans, però vius, com l’espurna de vida que batega sota el vestit brodat amb fulles d’heura resseguides amb fil d’or. Malaguanyat per a la travessa, no se l’hauria d’haver posat, però no li ha quedat altre remei; és el que li va més balder.

Els records, cridats per ella, van a fer-li companyia i es deixa portar...

Na Margalida va conèixer en Martí quan va anar a Barcelona per assistir al nou emplaçament de la tomba de santa Eulàlia, a la catedral. Santa Eulàlia, el seu cognom, la seva ensenya, la seva guia…

El rei Jaume hi va anar a contracor; només la idea de trobar-se amb el seu cunyat ja el feia empipar. La reina, però, va insistir molt que hi anés, perquè va pensar que amb la seva assistència ajudaria a suavitzar les tensions. Esforç inútil. L’animadversió que sent el rei Pere contra el seu parent és visceral, ja ve de quan eren infants.

El trasllat de la santa es va fer el segon diumenge del mes de juliol de l’any 1339. Na Margalida aleshores només tenia quinze anys, un temps encara a un pas de la infantesa, però en camí d’esdevenir una dona. L’edat que ara, si fa no fa, té na Caterina.

I va ser llavors que va veure en Martí. Va ser un efecte màgic, res sorprenent, però; és el que pateixen tots els enamorats, diuen. Na Margalida només el va veure a ell, com si els