De pel·lícula

By Maria Carme Roca i Costa

Una novel·la trepidant que mostra els dos mesos d'estiu on la vida de la Rosa es va capgirar.Ella és una noia irlandesa de setze anys amb les coses clares: està més que disposada a anar a viure amb el seu xicot i deixar enrere una casa on no està bé. La seva vida familiar es convulsa, amb una mare amb qui no s'entén i un padrastre que les maltracta. Però al juny, just abans de començar l'estiu, s'adona que no pot deixar sola la Greta, la seva germana petita. Juntes passaran les vacances veient pel·lícules. La Rose sap perfectament que la vida real no és com els films que veuen, però, i si s'equivoca?-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 10, 2022
• ISBN: 9788728022535

Book preview

De pel·lícula

Copyright © 2003, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022535

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

"Tingues en compte això i recorda-ho.

La fi arriba sobtadament."

James Joyce, Ulisses

A Josep i Lluïsa, per les bones hores compartides.

1

GIRL, INTERRUPTED

Sembla mentida com, tot d’una, et pots adonar de les coses, de vegades només cal un petit detall. Aleshores no et pots creure que hagis estat tan enze per no haver vist abans allò que era tan evident. Això és el que em va passar l’estiu passat quan vaig decidir que encara no me’n podia anar de casa.

Feia temps que ho tenia ben rumiat, el fet d’anar-me’n, però aquell dissabte tot va canviar.

Un got d’aigua en va tenir la culpa, el segon que vaig prendre per ser més exactes. O tal vegada van ser les pipes, les culpables. Sí, van ser elles. La salabror havia envaït la meva boca i tenia set. La qüestió va ser que, si no hagués anat a la cuina, no hauria vist el que vaig veure.

Hi vaig anar aprofitant que la meva mare havia posat pause a la pel·lícula del reproductor que les dues estàvem veient.

—He d’anar al lavabo, Rose. Ara vinc —em va dir.

Assedegada com estava, vaig beure el primer got d’un glop. El segon, en canvi, en assaborir-lo va fer que em quedés badoca vers un horitzó imprecís. M’agrada quedar-me uns breus instants amb les galtes inflades de líquid, és un costum que tinc des de ben petita. Va ser llavors que vaig veure en Patrick. Des d’on era podia veure perfectament el marit de la meva mare, el malparit del meu padrastre. Ell no s’havia adonat de la meva presència; era al passadís, dret, i en aquell moment va passar-li pel davant la Greta, la meva germana petita. Només anava embolicada amb una tovallola, ja que acabava de sortir del bany. Si li haguéssiu vist la cara, a en Patrick, vull dir, hauríeu pensat el mateix que jo. La Greta, com si res, se’n va anar cap a la seva habitació, i el soroll que vaig sentir em va dir que acabava de tancar la porta. En Patrick seguia allà, palplantat amb la mateixa mirada de porc, com si volgués travessar la paret.

Em vaig esgarrifar, fins aquella tarda no m’hi havia fixat, en com la mirava. Podeu deduir que em va fer molt fàstic. Si no me n’havia adonat abans, suposo que és perquè em va sorprendre, ja que la relació que teníem en Patrick i jo era... no val la pena que us en parli. Només us diré que si hagués estat jo qui sortia del bany, s’hauria limitat a donar-me una empenta i etzibar-me alguna cosa semblant a: Fuig del mig, tros de soca.

La Greta es feia gran. Aquell descobriment també el vaig fer llavors. Encara no tenia els dotze anys, però ja no era aquella nena menuda i escardalenca de l’últim hivern. Jo sóc quatre anys més gran que ella, i la veritat és que no ens assemblem gens. Ella és rossa amb els ulls blaus, s’assembla força a la Scarlett Johansson, el que se’n diu una nina, vaja. Realment és molt maca i per això en Patrick s’hi havia fixat, aquell podrit. Quan dic que no ens assemblen gens, no vull dir que jo sigui lletja. La veritat és que, en això, la meva germana i jo hem tingut sort...

Ei, no us equivoqueu, no sóc una creguda, però em rebenta la falsa modèstia. Les coses són com són i punt. El meu xicot em diu que estic molt bona, però el que és cert és que no entro dins dels cànons clàssics de bellesa. Jo sóc més del tipus Angelina Jolie. Si heu vist la pel·li aquella... Girl, interrupted, em sembla que es deia, la Jolie hi interpreta el paper d’una noia trastocada, tancada en un centre psiquiàtric, que es fa amiga de la Winona Ryder. Doncs m’assemblo a aquella imatge, a la Jolie amb els cabells tenyits de vermell. Els meus són naturals; com a bona irlandesa, tinc el cabell pèl-roig.

Ah! Que quedi clar, també, que no estic sonada com el personatge del film. Els irlandesos tenim fama de guillats, però no, de debò, no és el meu cas.

Sí, visc a Cork, al centre, a South Maine Street. No és una ciutat maca, per què enganyar-vos, però m’agrada. El motiu —m’imagino— és perquè el centre de Cork va créixer damunt un pantà dessecat i la idea del pantà em fa gràcia. Us he dit Cork perquè m’entengueu, però a mi m’agrada anomenar-la amb el seu nom gaèlic: Corcaigh. Sona bé, no? De petita pensava que a sota casa hi vivia algun monstre, el monstre del pantà, i que pujaria per les canonades i m’engoliria. Seria bo que s’hagués berenat en Patrick i així no s’hauria casat amb la meva mare. Sí senyor, carn de porc amb cervesa, no està gens malament.

—Rose, afanya’t — em va avisar la mare perquè tornés al menjador i continuéssim veient la pel·lícula.

Va ser una llàstima, perquè després del que havia vist, ja no la vaig poder seguir. No fa gaire l’he tornada a veure. És una del Christopher Nolan, us la recomano. El títol és Memento. Ha de ser terrible no tenir memòria, que només recordis el que acaba de succeir. El prota de la pel·li, l’actor Guy Pierce, ha d’anar anotant-ho tot per no oblidar-ho. Quina passada! Per no perdre cap nota fa servir el seu cos d’agenda, tatuant-se. En aquell instant, m’hauria agradat ser el personatge, adormir-me i així, l’endemà, ja hauria oblidat el que llavors acabava de veure. Però no, això podia ser fatal per a la Greta i, tanmateix, no ho podria fer perquè no m’agraden gens els tatuatges.

El problema era que, de moment, havia de dissimular. Tenia ganes d’esbroncar en Patrick, però això seria alertar-lo; havia de pensar fredament i obrar amb cautela.

I el més fastigós de tot era que hauria d’ajornar la meva escapada, si més no, l’hauria de planejar tenint en compte la meva germana. I això no seria tan simple. De tota manera, tenia molt clar que o me n’anava amb la Greta o em quedava.

—Scarlett! No hi ha cerveses! —va cridar en Patrick des de la cuina.

—Doncs baixes a comprar-ne!

A la meva mare li empipa que li digui aquesta mena de coses, sobretot quan està escarxofada al sofà veient una pel·lícula.

Sabia que en Patrick no tardaria a manar-me que baixés jo a comprar-ne, però sabia també que en aquestes circumstàncies la mare es posa de la meva banda i l’engega a pastar fang. A la mare li agrada veure pel·lícules acompanyada.

Sentia remugar en Patrick i jo no podia evitar gaudir de la situació. Aquell borratxo no suporta obrir la nevera i veure que no li queden cerveses.

Volia emigrar de casa, ja no podia més, però havia de rumiar com convèncer la Greta.

Us estalviaré explicar-vos que la meva vida era quasi un infern; el quasi era gràcies a en George, el meu xicot, l’únic que m’oferia un oasi d’esperança dins aquell desert de mal rollo. A casa, la situació era insostenible. Mai no t’acabes d’acostumar del tot als crits, als cops, a ser l’escarràs, però... què hi farem, no sóc de les que es compadeixen.

Oh, només de pensar que en Patrick pogués fer mal a la Greta... això sí que no ho podria suportar. A banda que és la meva germana, és bona mossa, la Greta. I per això m’enrabiava el fet de no haverme’n adonat abans, que podia córrer perill. Potser era perquè ella era la mimada de casa, la preferida. Des de feia cosa d’uns mesos, però, si ho rumiava bé, tot havia canviat. M’imagino que era pel que us he dit abans: la Greta s’anava fent gran.

És possible que us pregunteu si jo m’havia trobat en aquella situació. No, us ho puc ben assegurar. Sortosament per a mi, per a en Patrick jo no existia només que per fer feina.

—Scarlett, on són les claus? —demanà en Patrick força empipat.

—I a mi què m’expliques? Jo tinc les meves...

Els diàlegs entre la mare i en Patrick acostumaven a ser així d’entranyables.

Tot seguit, el cop de porta que es va sentir va deixar clar que en Patrick se n’anava al pub. Allà s’hi quedaria fins a mitjanit, fins que tanquessin, i després se n’aniria a rondar pels carrers o a casa d’algun dels seus amics.

—Scarlett! Scarlett! No sap fer res sense anomenar-me —rondinava entre dents la meva mare, la Scarlett, vaja.

A la meva mare no li agrada gens el seu nom. Diu que li porta mala sort. Però la meva àvia Mildred, la mare de la meva mare, des que va veure Allò que el vent s’endugué va tenir molt clar que si tenia una nena, li diria Scarlett.

Diuen que la meva àvia és va casar amb el meu avi perquè es deia O’Hara. D’aquesta manera posaria el nom de Scarlett a la seva filla, el de la protagonista de la seva pel·lícula preferida. L’àvia estava totalment convençuda que tindria una nena i, pel que he sentit explicar d’ella, crec que l’hauria treta d’allà on fos només per posar-li Scarlett, Scarlett O’Hara. Però la meva mare no s’hi assembla en res, a la Scarlett de ficció. Bé, en una cosa sí: fica els peus a la galleda com ella, enamorant-se sempre d’homes equivocats. Primer del meu pare i després d’en Patrick.

No tinc ganes d’explicar-vos això, però perquè entengueu què passa us diré que gairebé no em recordo del meu pare. La mare diu que va escampar la boira poc després de néixer la Greta. Pel que sembla, se’n va anar darrere d’una morena que cantava en un cabaret. Per això sempre ens diu que li hem d’estar molt agraïdes, a en Patrick, que ens ha fet de pare. I té raó, però només en part, perquè ens ha fet de pare, sí, però de pare dolent. Però no patiu, que a mi no em va gens el rol de pobra orfeneta.

Tornant a això que us deia dels noms, el meu, en canvi, és d’allò més normal. És una mica cursi tenir el nom d’una flor, però és breu i no sona malament. A l’hora de posar un nom a la Greta, la meva àvia hi va tornar a intervenir, va ser cosa d’ella. Per l’àvia, com la Garbo no hi ha hagut ningú. La mare li hauria posat Margaret —a la mare li encanten les flors—, però va accedir a què es digués Greta perquè, entre d’altres coses, l’àvia va ser qui es va fer càrrec de nosaltres quan el meu pare se’n va anar darrere la cantant.

Per això, quan va conèixer en Patrick, un home alt i ben plantat, que la volia a ella i acceptava les dues nenes, li va semblar que li ho havia d’agrair tota la vida. Bah! No tinc ganes de parlar-li d’aquest tema, m’avorreix, perquè, per molt que li digués, ella continuaria considerant-se’n deutora. Per aquesta raó, m’hauria agradat que la mare li hagués vist la cara que feia quan mirava la Greta. És clar que, ni en una situació tan evident com aquella,