Pedra foguera

By Maria Carme Roca i Costa

Una novel·la plena d'aventures, amistat i noblesa on el Guillem lluitarà per Catalunya com a almogàver. Corre el segle XIV i en Guillem, fill de pagesos, no té esperances cap al futur. Ambiciós de mena, vol anar més enllà que el seu pare, viatjar a llocs llunyans. Aconsegueix una oportunitat per realitzar el seu somni quan el seu pare el porta a Barcelona, on coneix al seu oncle Grau. Ajudant-lo, partirà amb ell i la companyia catalana d'almogàvers, cap a Orient, on l'esperen aventures, amor i amistat, però també traïcions i cobdicia.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 10, 2022
• ISBN: 9788728022511

Book preview

Pedra foguera

Copyright © 2006, 2022 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022511

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A la memòria de Maruixa de Siles.

Primera part

1302

1

A CIUTAT: LLAMBORDA

Madona Englina, la cosidora

Només tenia deu anys. Deu. Ja ho sé, que no eren molts, però en tenia prou per saber que a partir d’aquell dia tot canviaria per a mi, un noi pagès. I així va ser perquè, en poques setmanes, els fets es van precipitar de tal manera que van canviar la meva vida. Encara més, la van sentenciar.

Tot va començar així...

El pare, la meva germana Maria i jo anàvem cap a Barcelona. Això no era habitual, perquè nosaltres, gent de pagès, acudíem sempre al mercat que es feia a la parròquia de la Roca, al Vallès. En aquella ocasió, el motiu principal del viatge era acompanyar la Maria. La meva germana es quedaria d’aprenenta a casa d’una cosidora. De pas, aniríem a la fira, al mercat, a vendre el bestiar que portàvem.

Malgrat que no em feia cap goig separar-me de la Maria, em sentia engrescat, era la primera vegada que anava a una gran ciutat. Hi hauria d’haver anat el meu germà gran, en Pere, però no va poder. Encara estava ressentit de l’accident que havia patit en una cama i no hauria estat oportú que fes tantes hores de camí. Per això s’havia quedat a casa, amb la mare.

—No badis tant, Guillem, i vigila les gallines —em va avisar el pare. Tenia raó de fer-ho, perquè jo només d’entrar a Barcelona m’anava quedant bocabadat per tot el que se m’oferia als sentits.

Feia calor i la Bruna, la mula, mostrava cansament per les més de set llegües de viatge que havíem fet. Imagino que la Maria estava cansada, però les poques ganes que tenia de separar-se de nosaltres devien fer que no sentís els peus, menuts, però àgils com els d’una daina. Al pare li devia passar tres quarts del mateix; i jo... bé, a mi m’anaven sols, delerós com estava per veure la ciutat.

La Maria desitjava veure el mar i el pare li havia promès que abans d’anar a ca madona Englina, aniríem tots tres junts a veure’l.

En aquell moment érem al portal de la Boqueria i una munió de gent es desplaçava en totes direccions. El brogit que es desprenia de l’activitat, en lloc d’atabalar-me, com al pare, m’estimulava a cada passa que feia. Crec que la Maria sentia el mateix; només calia mirar-li els ulls, blaus, grans i profunds com el mar que cada vegada teníem més a prop.

En ser a la platja i veure la immensitat blava, per primera vegada vaig ser conscient de la grandesa del món. Vaig comprendre que, més enllà, hi havia altres llocs. I vaig saber, també, que jo els volia assolir.

—Se’ns fa tard, madona Englina ens espera... —ens avisà el pare.

La Maria i jo ens vam mirar, i ella se m’agafava fort de la mà. Em va fer mal, no per la premuda, és clar, com podia fer mal aquella maneta de nina? No. Em va fer mal perquè tots dos sabíem que podia passar molt de temps abans no ens tornéssim a veure.

—Et tornarem a veure, Maria, t’ho prometo —li vaig dir.

Calia anar-nos-en i, en fer-ho, cadascun de nosaltres caminava amagant el rostre i les llàgrimes que ens relliscaven cara avall. Sí, vaig maleir la nostra sort de pagès, que ens obligava a deixar a ciutat una part de la nostra ànima.

—Hem d’anar al carrer Ample —va dir el pare interrompent el neguit— ... és un dels carrers més importants de la ciutat, Maria. És una gran casa...

La Maria empal•lidia per moments, no sabia gairebé res d’aquella dama que seria la seva mestressa. Només que era una senyora que s’havia casat amb un prohom vingut a menys de Barcelona. Madona Englina provenia d’una antiga família de menestrals dedicats als teixits. Gràcies a un cosí germà del pare, que va actuar de mitjancer, aquest havia aconseguit el que semblava un gran contracte per a la meva germana.

La Maria ingressaria com a aprenenta als vuit anys i en sortiria als setze. Sí, la meitat de la seva vida la passaria en una casa estranya. I això semblava que era bo per a ella. Així, ajudaria a engrandir el dot per al seu casament que, d’altra manera, el pare, com a pagès i només amb la seva feina, no podria aconseguir. Al mateix temps, la Maria seria una boca menys a alimentar.

Notava que el pare tenia ganes d’enllestir. Estic segur que si arribem a anar tot el dia amb la Maria, a la fi se n’hauria desdit i hauria estripat el contracte.

Arribats al portal de ca madona Englina, el pare em va dir:

—Mentre som dins, Guillem, queda’t amb la Bruna i cuida bé del bestiar.

M’hauria agradat entrar amb ells i veure amb qui es quedava la Maria.

Gairebé no la vaig veure, la madona, només una mica, quan en obrir la porta una criada, la seva figura es va retallar al fons.

No em va agradar. Se la veia dura i manaire.

El comiat va ser breu, però sentit. Intens.

—Sigues una noia valenta i porta’t bé —va dir-li el pare a cau d’orella, però jo ho vaig poder sentir.

La Maria es va empassar el plor, d’una glopada, conscient que deixava la infantesa al llindar de la porta, i a mi… a mi m’hauria agradat emportar-me-la d’una revolada i creuar aquella mar blava que semblava no tenir fi.

Em sentia covard. Tenallat de cos i pensament. No tenia clar què era el millor que podia fer.

Un cop van entrar dins, la porta es va tancar al seu darrere. Jo em vaig quedar a fora amb la Bruna, i amb l’esperança que hi hagués alguna cosa